Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
IV
L’ AMOR QUE ET DONA BEURE
RESSONÀNCIES EN LA COMPANYIA DE JESÚS
143. Hem vist com sant Claudi de La Colombière connectava l’experiència espiritual de santa Margarida amb la proposta dels Exercicis espirituals. Crec que el lloc del Sagrat Cor en la història de la Companyia de Jesús mereix un breu esment.
144. L’espiritualitat de la Companyia de Jesús sempre ha proposat un «coneixement interior del Senyor per estimar-lo i seguir-lo millor»139. Sant Ignasi ens convida, en els seus Exercicis espirituals, a posar-nos davant l’Evangeli que ens diu que «[Jesús] va ser ferit amb la llança i va sortir aigua i sang»140. Quan l’exercitant es troba davant del costat ferit de Crist, Ignasi suggereix que entri al Cor de Crist. Es tracta d’una manera de madurar el cor de la mà d’un “mestre dels afectes”, segons l’expressió utilitzada per sant Pere Favre en una de les seves cartes a sant Ignasi»141. El pare Juan Alfonso de Polanco també en parla a la seva biografia de sant Ignasi: «[El cardenal Contarini] va reconèixer que havia trobat en el pare Ignasi un mestre dels afectes»142. Les converses que proposa sant Ignasi són part essencial d’aquesta educació del cor, perquè escoltem i assaborim amb el cor un missatge de l’Evangeli i en conversem amb el Senyor. Sant Ignasi diu que podem comunicar els nostres afers al Senyor i demanar-li consell al respecte. Qualsevol practicant pot reconèixer que en els Exercicis hi ha un diàleg de cor a cor.
145. Sant Ignasi acaba les contemplacions al peu del Santcrist convidant l’exercitant a dirigir-se amb molt d’afecte al Senyor crucificat i a preguntar-li, «com un amic parla a un altre amic, o un servent al seu senyor», què hauria de fer per Ell»143. L’itinerari dels Exercicis culmina amb la «Contemplació per aconseguir l’amor», de la qual prové l’acció de gràcies i l’ofrena de «memòria, intel·ligència i voluntat» al Cor que és la font i l’origen de tot bé»144. Aquest coneixement interior del Senyor no es construeix amb les nostres capacitats i els nostres esforços, es demana com a do.
146. Aquesta mateixa experiència és la base d’una llarga cadena de sacerdots jesuïtes que van fer referència explícita al Cor de Jesús, com sant Francesc de Borja, sant Pere Favre, sant Alonso Rodríguez, el pare Álvarez de Paz, el pare Vincenzo Caraffa, el pare Kasper Drużbicki i molts altres. L’any 1883 els jesuïtes van declarar que «la Companyia de Jesús accepta i rep amb un esperit desbordant d’alegria i de gratitud, la dolça càrrega que li ha confiat nostre Senyor Jesucrist per practicar, promoure i propagar la devoció al seu Cor diviníssim»145. El desembre de 1871, el pare Pieter Jan Beckx va consagrar la Companyia al Sagrat Cor de Jesús i, testimoniant que continua essent un element actual de la vida de la Companyia, el pare Pedro Arrupe ho va tornar a fer l’any 1972, amb una convicció que s’expressa amb aquestes paraules: «Vull dir a la Companyia una cosa que crec que no s’ha de callar. Des del meu noviciat, sempre he estat convençut que allò que anomenem “Devoció al Sagrat Cor” conté una expressió simbòlica del nucli més profund de l’esperit ignasià, i una eficàcia extraordinària –ultra quam speraverint– tant per la seva pròpia perfecció com per la seva fecunditat apostòlica. Encara tinc la mateixa creença. […] En aquesta devoció trobo una de les fonts més íntimes de la meva vida interior»146.
147. Quan sant Joan Pau II va convidar «tots els membres de la Companyia a promoure encara amb més zel aquesta devoció que respon més que mai a les expectatives dels nostres temps», ho va fer perquè reconeixia els vincles íntims entre la devoció al Cor de Crist i l’espiritualitat ignasiana, ja que «el desig de “conèixer el Senyor íntimament” i de “mantenir un diàleg” amb Ell, de cor a cor, és característic, gràcies als Exercicis Espirituals, del dinamisme espiritual i apostòlic ignasià, totalment al servei de l’amor del Cor de Déu»147.
UN LLARG CORRENT DE VIDA INTERIOR
148. La devoció al Cor de Crist reapareix en el camí espiritual de molts sants molt diferents i en cadascun d’ells aquesta devoció adquireix aspectes nous. Sant Vicenç de Paül, per exemple, deia que el que Déu vol és el cor: «Déu demana abans que res el cor, el cor: això és el principal. Per què algú que no té res pot tenir més mèrit que algú que té grans possessions a les quals renuncia? Perquè els que no tenen res venen a Ell amb més afecte; i això és el que Déu vol d’una manera molt particular»148. Això implica acceptar que el cor està unit al de Crist: «Una monja que fa tot el que pot per disposar el seu cor a unir-se amb el de Nostre Senyor [..] quines benediccions no rebrà de Déu!»149.
149. A vegades estem temptats de considerar aquest misteri d’amor com un fet admirable del passat, com una bella espiritualitat d’altres temps, i sempre hem de recordar de nou, com deia un sant missioner, que «aquest Cor diví que tolerà ser esquinçat per una llança enemiga per poder abocar els Sagraments d’aquella obertura sagrada, d’on es va formar l’Església, no ha deixat d’estimar d’altra manera»150. Altres sants més recents, com sant Pius de Pietrelcina, santa Teresa de Calcuta i molts altres, parlen amb sincera devoció del Cor de Crist. Però també m’agradaria recordar les vivències de santa Faustina Kowalska, que proposen la devoció al Cor de Crist amb un fort èmfasi en la vida gloriosa del Ressuscitat i en la misericòrdia divina. En efecte, motivat per aquestes experiències de la santa i aprofitant el llegat espiritual deixat pel bisbe sant Józef Sebastian Pelczar (1842-1924)»151, sant Joan Pau II va connectar íntimament la seva reflexió sobre la misericòrdia amb la devoció al Cor de Crist: «L’Església sembla professar la misericòrdia de Déu d’una manera particular i venerar-la recorrent al Cor de Crist. De fet, és precisament apropant-nos a Crist en el misteri del seu Cor que ens permet detenir-nos en aquest punt […] de la revelació de l’amor misericordiós del Pare, que va constituir el contingut central de la missió messiànica del Fill de l’home»152. El mateix sant Joan Pau II, referint-se al Sagrat Cor, reconeixia d’una manera molt personal: «M’ha parlat des de jove»153.
150. La rellevància de la devoció al Cor de Crist és especialment evident en l’obra evangelitzadora i educativa de nombroses congregacions religioses femenines i masculines que han estat marcades des dels seus orígens per aquesta experiència espiritual cristològica. Citar-los tots seria una empresa interminable. Vegem només dos exemples presos a l’atzar: «El Fundador [St. Daniele Comboni] va trobar la força per al seu compromís missioner en el misteri del Cor de Jesús»154. «Impulsats per l’amor del Cor de Jesús, busquem fer créixer les persones en la seva dignitat humana i com a fills i filles de Déu, a partir de l’Evangeli i les seves peticions d’amor, perdó, justícia i solidaritat amb els pobres i els marginats»155. Així mateix, els Santuaris consagrats al Cor de Crist, escampats pel món, són una font atractiva d’espiritualitat i fervor. Dirigeixo la meva benedicció paterna a tots aquells que d’alguna manera participen en aquests llocs de fe i caritat.
LA DEVOCIÓ DEL CONSOL
151 La ferida del costat, de la qual brolla aigua viva, roman oberta en el Ressuscitat. Aquesta gran ferida produïda per la llança i les ferides de la corona d’espines, que apareixen sovint en representacions del Sagrat Cor, són inseparables d’aquesta devoció. En ella, de fet, contemplem l’amor de Jesús que va ser capaç de lliurar-se fins al final. El cor del Ressuscitat conserva aquests signes d’entrega total que va comportar un sofriment tan intens per nosaltres. És, doncs, d’alguna manera inevitable que el creient desitgi respondre no sols a aquest gran amor, sinó també al dolor que Crist va acceptar suportar per tant d’amor.
Amb Ell a la Creu
152. Val la pena recuperar aquesta expressió de l’experiència espiritual desenvolupada al voltant del Cor de Crist: el desig interior de donar-li consol. No m’ocuparé ara de la pràctica de la “reparació”, que considero més ben situada en el context de la dimensió social d’aquesta devoció i que desenvoluparé en el proper capítol. Ara voldria centrar-me només en aquell desig que sovint emergeix en el cor del creient en l’amor quan contempla el misteri de la Passió de Crist i el viu com un misteri que no només es recorda, sinó que per gràcia es fa present, o més ben dit, ens porta a estar místicament presents en aquell moment redemptor. Si l’Amat és el més important, per què no voler consolar-lo?
153. El Papa Pius XI cercà de donar fonament a aquesta experiència invitant-nos a reconèixer que el misteri de la Redempció a través de la Passió de Crist ultrapassa, per la gràcia de Déu, totes les distàncies de temps i d’espai, de tal manera que si Ell a la Creu es va donar també pels pecats futurs, els nostres pecats, de la mateixa manera que els nostres actes oferts avui per al seu consol, vencent els temps, han arribat al seu Cor ferit: «Si també per culpa dels nostres pecats futurs, però previstos, l’ànima de Jesús es va entristir fins a la seva mort, no hi ha dubte que ja llavors va sentir algun consol per la predicció de la nostra reparació, quan “se li va aparèixer l’Àngel del cel” (Lc 22,43) per consolar el seu cor oprimit per la tristor i l’angoixa. I així fins i tot ara, d’una manera meravellosa però veritable, podem i hem de consolar aquell Sagrat Cor que és ferit contínuament pels pecats dels homes ingrats»156.
Les raons del cor
154. Pot semblar que aquesta expressió de devoció no té prou suport teològic, però en realitat el cor té les seves raons. El sensus fidelium intueix que aquí hi ha quelcom de misteriós que va més enllà de la nostra lògica humana, i que la Passió de Crist no és un simple fet del passat: podem participar-hi a través de la fe. Meditar el do de Crist que es fa a la creu és, per a la pietat dels fidels, quelcom més gran que un simple record. Aquesta convicció està sòlidament fonamentada en la teologia»157. A això s’afegeix la consciència del propi pecat, que Ell portava sobre les seves espatlles ferides, i de la pròpia insuficiència davant de tant d’amor, que sempre ens supera infinitament.
155. En tot cas, ens preguntem com és possible relacionar-nos amb el Crist viu, ressuscitat, plenament feliç i, alhora, consolar-lo en la Passió. Considerem el fet que el Cor ressuscitat conserva la seva ferida com un record constant i que l’acció de la gràcia provoca una experiència que no està del tot continguda en l’instant cronològic. Aquestes dues conviccions ens permeten admetre que ens trobem davant d’un camí místic que supera els intents de la raó i expressa allò que la mateixa Paraula de Déu ens suggereix. «Però –escriu el papa Pius XI–, com podrà dir-se que Crist regna feliç al Cel si pot ser consolat per aquests actes de reparació? “Dona’m una ànima que estima i entendrà el que jo dic” (In Ioannis evangelium, XXVI, 4), responem amb les paraules d’Agustí, que són precisament per al nostre propòsit. De fet, tota ànima realment enamorada de Déu, si mira cap al passat, veu Jesucrist sofrint, enmig dels dolors més greus, “per nosaltres els homes i per la nostra salvació”, afligit per la tristor, l’angoixa i els oprobis, “malferit per les nostres faltes” (Is 53,5), i guarint-nos amb les seves ferides. Les ànimes pietoses mediten tot això i s’adonen que els pecats dels homes, comesos en qualsevol moment de la història, van ser la causa per la qual el Fill de Déu va ser lliurat a la mort»158.
156. Cal tenir present aquest ensenyament de Pius XI. De fet, quan l’Escriptura diu que els creients que no viuen segons la seva fe «en la mesura que poden […] crucifiquen de nou el Fill de Déu» (He 6,6), o que quan suporten el sofriment pels altres acompleixen allò que falta als sofriments de Crist en la pròpia carn (cf. Col 1,24), o que Crist, en la seva Passió, no va pregar únicament pels seus deixebles d’aleshores, sinó per aquells que hauríem cregut en Ell per la seva paraula (cf. Jn 17,20), està dient alguna cosa que trenca els nostres patrons limitats. Ens demostra que no és possible establir un abans i un després sense cap connexió, encara que els nostres pensaments no sàpiguen explicar-ho. L’Evangeli, en els seus diferents aspectes, no sols cal ser reflexionat o recordat, sinó que ha de ser viscut, tant en obres d’amor com en experiència interior, i això és especialment cert pel que fa al misteri de la mort i la resurrecció de Crist. Les separacions temporals que fa servir la nostra ment no semblen contenir la veritat d’aquesta experiència creient en la qual s’uneixen alhora la unió amb el Crist que pateix i la força, el consol i l’amistat que gaudim amb el Ressuscitat.
157. Veiem llavors la unitat del misteri pasqual, en els seus dos aspectes inseparables que s’il·luminen mútuament. Aquest Misteri únic, que es fa present a través de la gràcia en les seves dues dimensions, fa que mentre intentem oferir alguna cosa a Crist per al seu consol, els nostres propis sofriments s’il·luminen i transfiguren per la llum pasqual de l’amor. El que passa és que participem d’aquest Misteri en la nostra vida concreta, perquè abans el mateix Crist volia participar de la nostra vida, va voler experimentar per endavant com a cap allò que experimentaria el seu cos eclesial, tant en les ferides com en els consols. Quan vivim en la gràcia de Déu, aquesta participació mútua esdevé una experiència espiritual. En definitiva, és el Ressuscitat qui, amb l’acció de la seva gràcia, ens fa possible unir-nos misteriosament amb la seva Passió. Els cors creients que experimenten l’alegria de la resurrecció ho saben, però al mateix temps volen participar en el destí del seu Senyor. Estan disposats a participar d’aquesta manera amb el patiment, el cansament, les decepcions i les pors que formen part de la seva vida. No viuen aquest Misteri en solitud, perquè aquestes ferides són igualment una participació en el destí del cos místic de Crist que camina entre el poble sant de Déu i que porta en si el destí de Crist en cada temps i lloc de la història. La devoció de la consolació no és ahistòrica ni abstracta, es fa de carn i ossos en el camí de l’Església.
La compunció
158. El desig irrefrenable de consolar Crist, que sorgeix del dolor de contemplar allò que Ell va patir per nosaltres, es nodreix també del reconeixement sincer de les nostres addicions, les afeccions desordenades, la manca d’alegria en la fe, recerques vanes i, alhora, més enllà dels pecats concrets, la manca de correspondència del cor amb el seu amor i el seu projecte. És una experiència que ens purifica, perquè l’amor necessita la purificació de les llàgrimes que, en definitiva, ens deixa més assedegats de Déu i menys obsessionats amb nosaltres mateixos.
159. Així veiem que com més profund es fa el desig de consolar el Senyor, més s’aprofundeix la compunció del cor creient, que «no és un sentiment de culpa que ens llença a terra, no és un escrúpol que paralitzi, sinó que és un esperó beneficiós que crema per dins i cura, perquè el cor, quan veu el seu propi mal i es reconeix com a pecador, s’obre, acull l’acció de l’Esperit Sant, aigua viva que el sacseja i fa fluir les llàgrimes pel seu rostre […]. No es tracta de sentir pena per nosaltres mateixos, com sovint estem temptats de fer. […] Tenir llàgrimes de compunció, en canvi, significa penedir-se seriosament d’haver entristit Déu amb el pecat; vol dir reconèixer que sempre estem endeutats i mai en crèdit […]. Com una gota cava una pedra, així les llàgrimes caven lentament els cors endurits. D’aquesta manera assistim al miracle de la tristesa, de la bona tristesa que porta a la dolçor […]. La compunció no és fruit del nostre treball, sinó que és una gràcia i com a tal cal demanar-la en la pregària»159. És demanar «dolor amb el Crist abandonat, turment amb el Crist turmentat, llàgrimes, dolor íntim pel gran dolor que va patir Crist per mi»160.
160. Demano, doncs, que ningú no es mofi de les expressions de fervor creient del poble sant i fidel de Déu, que en la seva pietat popular busca consolar Crist. I convido a tothom a preguntar-se si no hi ha més racionalitat, més veritat i més saviesa en determinades manifestacions d’aquest amor que pretén consolar el Senyor que en els actes d’amor freds, distants, calculats i mínims dels qui reivindiquem posseir una fe més reflexiva, conreada i madura.
Consolats per consolar
161. En aquesta contemplació del Cor de Crist entregant-se fins a l’extrem som consolats. El dolor que sentim al cor deixa pas a la confiança total, i al final el que queda és gratitud, tendresa, pau; el seu amor continua essent el que regna a les nostres vides. La compunció «no provoca angoixa, sinó que alleuja l’ànima de càrregues, perquè actua en la ferida del pecat, preparant-nos per rebre allà mateix la carícia del Senyor»161. I el nostre sofriment s’uneix al de Crist a la creu, perquè quan diem que la gràcia ens permet superar totes les distàncies, això també vol dir que Crist, quan va patir, es va unir amb tots els sofriments dels seus deixebles al llarg de tota la història. Així, si patim, podem experimentar el consol interior de saber que el mateix Crist pateix amb nosaltres. Desitjosos de consolar-lo, en sortim consolats.
162. Però en un moment determinat d’aquesta contemplació del cor creient, ha de ressonar aquella crida dramàtica del Senyor: «Consoleu, consoleu el meu poble» (Is 40,1). I ens venen al cap les paraules de sant Pau, que ens recorden que Déu ens consola «perquè també nosaltres puguem consolar els qui es troben en tota mena d’aflicció amb el consol amb què nosaltres mateixos som consolats per Déu» (2Co 1,4).
163. Això ens convida ara a intentar aprofundir en la dimensió comunitària, social i missionera de tota devoció autèntica al Cor de Crist. De fet, en el mateix moment en què el Cor de Crist ens condueix al Pare, ens envia als nostres germans. En els fruits del servei, de la fraternitat i de la missió que el Cor de Crist produeix a través nostre, es compleix la voluntat del Pare. D’aquesta manera es tanca el cercle: «En això és glorificat el meu Pare, que doneu molt de fruit» (Jn 15,8).
(139) Cf. Sant Ignasi de Loiola, Exercicis espirituals, n. 104.
(140) Ibid., n. 297.
(141) Cf. Carta a Sant Ignasi, 23 gener 1541.
(142) De Vita P. Ignatii et Societatis Iesu initiis, c. 8, 96, Bilbao-Santander 2021, 147.
(143) Sant Ignasi de Loiola, Exercicis espirituals, 54.
(144) Cf. ibid., 230 ss.
(145) XXIII Congregació General de la Companyia de Jesús, Decret 46, 1: Institutum Societatis Iesu, 2, Florència 1893, 511.
(146) «In Lui solo… la speranza», Milà 1983, 180-181.
(147) Carta al superior general de la Companyia de Jesús, Paray-le-Monial, 5 octubre 1986.
(148) Conferències als sacerdots de la missió, 132 (13 agost 1655), «La pobresa»: Sant Vicenç de Paül, Opere, vol. 10, Roma 2008, 208.
(149) Conferències a les Filles de la Caritat, 89 (9 desembre 1657), «Mortificació, correspondència, àpats, sortides» (Regles comunes, articles 24-27): Op. cit., vol. 9, 807.
(150) Sant Daniel Comboni, Escrits, 3324: Daniele Comboni, Gli scritti, Bolonya 1991, 998.
(151) Cf. Homilia a la Missa de canonització, 18 maig 2003: L’Osservatore Romano, 19-20 maig 2003, p. 6.
(152) Carta encíclica Dives in misericordia (30 novembre 1980), 13: AAS 72 (1980), 1219.
(153) Catequesi, 20 juny 1979: L’Osservatore Romano, 22 juny 1979, p. 1.
(154) Missioners combonians del Cor de Jesús, Regla de vida, Constitucions i Directori general, Roma 1988, 3.
(155) Religioses del Sagrat Cor de Jesús (Societat del Sagrat Cor), Constitucions de 1982, 7.
(156) Carta encíclica Miserentissimus Redemptor (8 maig 1928): AAS 20 (1928), 174.
(157) Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1085: «Tot el que és Crist, tot el que va fer i va patir per tots els homes, participa de l’eternitat divina i, per tant, abraça tots els temps i es fa present en ells».
(158) Pius XI, Carta encíclica Miserentissimus Redemptor (8 maig 1928): AAS 20 (1928), 174.
(159) Homilia a la missa crismal, 28 març 2024: L’Osservatore Romano, 28 març 2024, p. 2.
(160) Sant Ignasi de Loiola, Exercicis espirituals, 203.
(161) Homilia a la missa crismal, 28 març 2024: L’Osservatore Romano, 28 març 2024, p. 2.
