Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
IV
L’AMOR QUE ET DONA BEURE
SANT CARLES DE FOUCAULD I SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS
129. Sant Carles de Foucauld i santa Teresa de l’Infant Jesús, sense pretendre-ho, van remodelar alguns elements de devoció al Cor de Crist, ajudant-nos a entendre’l d’una manera encara més fidel a l’Evangeli. Vegem ara com es va expressar aquesta devoció en les seves vides. En el següent capítol hi tornarem per mostrar l’originalitat de la dimensió missionera que tots dos, de diferents maneres, han desenvolupat.
Iesus Caritas
130. A Louye, sant Carles de Foucauld va visitar el Santíssim Sagrament amb la seva cosina, Madame de Bondy, i un dia li va assenyalar una imatge del Sagrat Cor»122. Aquesta cosina va ser fonamental en la conversió de Carles, com ell mateix reconeix: «Atès que el bon Senyor t’ha fet el primer instrument de les seves misericòrdies envers mi, tots descendeixen de tu: si no m’haguessis convertit, reconduït a Jesús, si no m’haguessis ensenyat a poc a poc, quasi paraula per paraula, què és bo i piadós, seria avui en aquest punt?»123. Però el que ella va despertar en ell va ser precisament la consciència ardent de l’amor de Jesús. Tot era allà, això era el més important. I això es va concentrar especialment en la devoció al Cor de Crist, on va trobar una misericòrdia sense límits: «Esperem en la misericòrdia infinita d’Aquell de qui m’has donat a conèixer el Sagrat Cor»124.
131. Més tard, el seu director espiritual, don Henri Huvelin, l’ajudarà a aprofundir en aquest preciós misteri: «Aquest Cor beneït del qual ens parlava tant sovint»125. El 6 de juny de 1889, Carles es va consagrar al Sagrat Cor, en el qual va trobar l’amor absolut. Diu a Crist: «M’has omplert de tals beneficis que em semblaria desagraït envers el teu cor no creure que està disposat a omplir-me de tot bé, per gran que sigui, i que el seu amor i la seva generositat són sense mesura»126. Serà l’ermità «sota el nom del Sagrat Cor»127.
132. El 17 de maig de 1906, el mateix dia en què el germà Carles, sol, ja no podia celebrar missa, va escriure aquesta promesa: «Deixar que el Cor de Jesús visqui en mi perquè ja no sigui jo qui visqui, sinó el Cor de Jesús que viu en mi, tal com va viure a Natzaret»128. La seva amistat amb Jesús, cor a cor, no tenia res d’un devocionisme intimista. Va ser l’arrel d’aquella vida despullada de Natzaret amb la qual Carles va voler imitar Crist i configurar-se a Ell. Aquella tendra devoció al Cor de Crist va tenir conseqüències molt concretes en el seu estil de vida i el seu Natzaret es va nodrir d’aquesta relació tan personal amb el Cor de Crist.
Santa Teresa de l’Infant Jesús
133. Com sant Carles de Foucauld, santa Teresa de l’Infant Jesús respirava l’enorme devoció que va inundar França al segle XIX. El sacerdot Almire Pichon era el director espiritual de la seva família i era considerat un gran apòstol del Sagrat Cor. Una de les seves germanes va prendre el nom religiós de “Maria del Sagrat Cor”, i el monestir on va entrar la santa estava dedicat al Sagrat Cor. Tanmateix, la seva devoció va adquirir unes característiques pròpies, més enllà de les formes en què s’expressava en aquella època.
134. Quan tenia quinze anys, va trobar una manera de resumir la seva relació amb Jesús: «Aquell el cor del qual batega a l’uníson amb el meu»129. Dos anys més tard, quan li parlaven d’un Cor coronat d’espines, afegia en una carta: «Ja ho saps: no miro el Sagrat Cor com tots; penso que el cor del meu espòs és només meu, com el meu només pertany a ell, i així en solitud li parlo d’aquest deliciós cor a cor, esperant poder contemplar-lo un dia cara a cara»130.
135. En un poema expressava el sentit de la seva devoció, feta més d’amistat i confiança que de seguretat en els seus propis sacrificis:
«Vull un cor càlid de tendresa,
que em sigui tothora suport ferm
i tot ho estimi en mi, inclosa la feblesa,
que mai no em deixi ni m’oblidi. […].
Em cal un Déu vestit d’humanitat
que es faci germà i pugui amb mi patir […].
Sé prou que ni la justícia ni els mèrits nostres
no tenen cap mena de valor als seus ulls divins […].
Per això, he triat com a purgatori meu
el teu Amor ardent, Cor del meu Déu!»131.
136. Potser el text més important per entendre el sentit de la seva devoció al Cor de Crist és la carta que va escriure, tres mesos abans de la seva mort, al seu amic Maurice Bellière: «Quan veig la Magdalena avançar entre els nombrosos convidats, banyar amb les seves llàgrimes els peus del seu adorat Mestre, a qui toca per primera vegada, sento que el seu cor ha entès els abismes d’amor i de misericòrdia del Cor de Jesús i que, per pecadora que sigui, aquest Cor d’amor no sols està disposat a perdonar-la, sinó també a prodigar-li els beneficis de la seva intimitat divina, per elevar-la als cims més alts de la contemplació. Ah, estimat germà meu petit, des que he pogut entendre així l’amor del Cor de Jesús, confesso que s’ha allunyat tota por del meu cor. El record de les meves faltes m’humilia, em porta a no confiar mai en la meva força que no és més que debilitat; però encara més aquest record em parla de misericòrdia i amor»132.
137. Les ments moralistes, que pretenen controlar la misericòrdia i la gràcia, dirien que ella podia dir això perquè era santa, però que un pecador no ho podia dir. En fer-ho, deixen fora de l’espiritualitat de Teresa la seva bella novetat que reflecteix el cor de l’Evangeli. Malauradament, aquest intent de tancar l’Esperit Sant en un esquema que et permet tenir-ho tot sota la teva supervisió s’ha tornat freqüent en alguns cercles cristians. Tanmateix, aquest assenyada Doctora de l’Església els nega i contradiu directament aquesta interpretació reductiva amb les següents paraules ben clares: «Si hagués comès tots els delictes possibles, tindria sempre la mateixa confiança, sento que tota aquesta multitud de delictes serien com una gota d’aigua llençada a un braser ardent»133.
138. Va respondre àmpliament a Sor Maria, que la va lloar pel seu amor generós a Déu, fins i tot disposat al martiri, en una carta que avui és una de les fites de la història de l’espiritualitat. Aquesta pàgina s’ha de llegir mil vegades per la seva profunditat, claredat i bellesa. En ella ajuda la germana “del Sagrat Cor” a no concentrar aquesta devoció en un aspecte dolorós, ja que alguns van entendre la reparació com una mena de primacia dels sacrificis o de la realització moralista. Ella, però, ho resumeix tot en la confiança com la millor ofrena, agradable al Cor de Crist: «Els meus desitjos de martiri no són res; no són aquests desitjos els que em donen la confiança il·limitada que sento al cor. En realitat, són les riqueses espirituals les que fan injustícia quan un hi descansa complaent i creu que són una cosa gran. […] El que li agrada és veure’m estimant la meva petitesa i la meva pobresa, és l’esperança cega que tinc en la seva misericòrdia! Aquí tens el meu únic tresor. […] Si vol sentir alegria, sentir-se atreta pel sofriment, busca el seu consol. […] Entengueu que, per estimar Jesús, per ser la seva víctima de l’amor, com més dèbil és, sense desitjos ni virtuts, més adequat és a les operacions d’aquest Amor que consumeix i transforma! […] Oh, com m’agradaria poder fer-te entendre el que sento! És la confiança i res més que la confiança el que ens ha de portar a l’Amor!»134.
139. En molts dels seus textos notem la seva lluita contra formes d’espiritualitat massa centrades en l’esforç humà, en el propi mèrit, en l’ofrena de sacrificis, en certes realitzacions per “guanyar-se el cel”. Per a ella, «el mèrit no consisteix a fer o donar molt, sinó a rebre»135. Llegim de nou alguns dels textos tan significatius en què insisteix en aquest camí, que és una manera senzilla i ràpida de conquerir el Senyor a través del cor.
140. Així escriu a la seva germana Lleònia: «T’asseguro que el bon Déu és molt millor del que et penses: en té prou amb una mirada, un sospir d’amor. Pel que fa a mi, em resulta molt fàcil practicar la perfecció, perquè he entès que només em cal guanyar-me Jesús pel cor! Pensa en un nen que acabi de disgustar la seva mare per alguna malifeta. […] Si el nen li allarga els braços somrient i dient: “Abraça’m, no tornaré a fer-ho”, ¿que potser la mare no l’estrenyerà al pit amb tendresa i no oblidarà les seves entremaliadures? Tot i això, sap prou bé que el seu petitó hi tornarà a la primera ocasió, però no hi fa res. Si li toca el cor, el nen serà sempre perdonat»136.
141. En una carta al pare Adolphe Roulland diu: «El meu camí és un camí totalment de confiança i amor; no entenc les ànimes que tenen por d’un Amic tan tendre. De vegades, quan llegeixo certs tractats espirituals, en què la perfecció es presenta a través de mil obstacles, envoltat d’una multitud d’il·lusions, el meu pobre esperit es cansa molt ràpidament; tanco el llibre docte, que em trenca el cap i m’asseca el cor, i prenc la Sagrada Escriptura. Aleshores tot em sembla brillant: una sola paraula revela horitzons infinits a la meva ànima; la perfecció em sembla a l’abast; veig que n’hi ha prou de reconèixer el propi no-res i abandonar-se com un nen als braços del bon Déu»137.
142. I dirigint-se al pare Maurice Bellière, parlant d’un pare de família, observa: «No crec que el cor d’aquell pare feliç pugui resistir la confiança filial del seu fill, del qual coneix la sinceritat i l’amor. No obstant això, no ignora que el seu fill tornarà a caure en els mateixos errors més d’una vegada, però està disposat a perdonar-lo sempre si el fill li torna a guanyar el cor»138.
(122) Cf. Sant Charles de Foucauld, Lettre à Madame de Bondy, 27 abril 1897: a Fonds Charles de Foucauld – Archives Diocésaines Viviers.
(123) Id., Carta a Madame de Bondy, 28 abril 1901: C. de Foucauld, Lettere a Madame de Bondy. Dalla Trappa a Tamanrasset, Roma 1968, 73. Cf. Carta a Madame de Bondy, 5 abril 1909: «És a través vostre que vaig conèixer les exposicions del Santíssim Sagrament, les benediccions i el Sagrat Cor!»: ibid., 154.
(124) Carta a Madame de Bondy, 7 abril 1890: C. de Foucauld, Op cit., 29.
(125) Carta a Don Huvelin, 27 juny 1892: C. de Foucauld – Don Huvelin, Corrispondenza inedita, Torino-Leumann 1965, 30.
(126) Sant Charles de Foucauld, Meditacions sobre l’Antic Testament (1896-1897), XXX, 1-21: C. de Foucauld, Chi può resistere a Dio? Meditazioni sulla la Sacra Scrittura (1896-1898), Roma 1983, 77-78.
(127)Id., Carta a Don Huvelin, 16 maig 1900: C. de Foucauld – Don Huvelin, Corrispondenza inedita, Torino-Leumann 1965, 132-133.
(128) Id., Diario, 17 maig 1906: Opere spirituali, Roma 1983, 346.
(129) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Carta 67 a la seva tia Madame Guérin, 18 novembre 1888: Opere complete, Città del Vaticano 1997, 354.
(130) Id., Carta 122 a Celina, 14 octubre 1890: Opere complete, 421.
(131) Id., Poemes 23, “Al Sagrat Cor de Jesús”, juny i octubre 1895: Opere complete, 667-668.
(132) Id., Carta 247, al reverend Maurice Bellière, 21 juny 1897: Opere complete, 587.
(133) Id., Últimes converses. Quadern groc, 11 juliol 1897: Opere complete, 1014-1015.
(134) Id., Carta 197, a Sor Maria del Sagrat Cor, 17 setembre 1896: Opere completes, 537-538. Això no vol dir que Teresina no oferís sacrificis, dolors, angoixes com a forma d’associar-se amb els sofriments de Crist, però quan va voler arribar al fons va tenir cura de no donar a aquestes ofrenes una importància que no tenen.
(135) Id., Carta 142, a Celina, 6 juliol 1893: Opere complete, 451.
(136) Id., Carta 191, a Lleònia, 12 juliol 1896: Opere complete, 528.
(137) Id., Carta 226, a P. Roulland, 9 maig 1897: Opere complete, 573.
(138) Id., Carta 258 al reverend Maurice Bellière, 18 juliol1897: Opere complete, 598.
