Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
1. «ENS VA ESTIMAR», diu sant Pau referint-se a Crist (Rm 8,37), per fer-nos descobrir que d’aquest amor res no «ens en pot separar mai» (Rm 8,39). Pau ho afirma amb certesa perquè el mateix Crist havia assegurat als seus deixebles: «Us he estimat» (Jn 15,9.12). També ens va dir: «Us he dit amics» (Jn 15,15). El seu cor obert ens precedeix i ens espera incondicionalment, sense exigir cap requisit previ per poder estimar-nos i oferir-nos la seva amistat: Ell ens va estimar primer (cf. 1Jn 4,10). Gràcies a Jesús «hem conegut i cregut en l’amor que Déu ens té» (1Jn 4,16).
I
LA IMPORTÀNCIA DEL COR
2. El símbol del cor s’utilitza sovint per expressar l’amor de Jesús. Alguns es pregunten si encara té un significat vàlid. Però quan estem temptats de navegar per la superfície, de viure fugint sense saber finalment per què, de convertir-nos en consumidors insaciables i esclaus dels engranatges d’un mercat al qual no importa el sentit de la nostra existència, hem de recuperar la importància del cor.1
QUÈ VOLEM DIR QUAN DIEM «COR»?.
3. En grec clàssic profà el terme kardía indica allò que és més intern en els éssers humans, els animals i les plantes. En Homer indica no sols el centre corporal, sinó també l’ànima i el nucli espiritual de l’ésser humà. A la Il·líada, el pensament i el sentiment pertanyen al cor i estan molt a prop l’un de l’altre2. El cor t’apareix com el centre del desig i el lloc on prenen forma les decisions importants de la persona3. En Plató, el cor assumeix una funció d’alguna manera “sintetitzadora” del que és racional i de les tendències de cadascú, ja que tant el mandat de les facultats superiors com les passions es transmeten per les venes que conflueixen en el cor4. Així, des de l’antiguitat ens hem adonat de la importància de considerar l’ésser humà no com una suma de capacitats diferents, sinó com un món ànima-cos amb un centre unificador, que dona a tot allò que viu la seva persona el rerefons d’un sentit i d’una orientació.
4. La Bíblia diu que «la paraula de Déu és viva i eficaç […] i discerneix els sentiments i els pensaments del cor» (He 4,12). D’aquesta manera ens parla d’un nucli, el cor, que s’amaga darrere de cada aparença, fins i tot darrere dels pensaments superficials que ens confonen. Els deixebles d’Emaús, durant el seu misteriós viatge amb Crist ressuscitat, van viure un moment d’angoixa, confusió, desesperació i decepció. Però, més enllà de tot això i malgrat tot, alguna cosa va passar en el fons: «No ens cremava el cor dins nostre mentre conversava amb nosaltres pel camí?» (Lc 24,32).
5. Al mateix temps, el cor és el lloc de la sinceritat, on no es pot enganyar ni dissimular. Normalment indica les teves veritables intencions, el que realment penses, creus i vols, els “secrets” que no dius a ningú, en definitiva la teva veritat nua. Es tracta d’allò que no és ni aparença ni mentida sinó autèntic, real, totalment personal. Per això, Dalila va preguntar a Samsó, que no li va explicar el secret de la seva força: «Com pots dir-me: ‘t’estimo’, mentre el teu cor no està amb mi?» (Jt 16.15). Només quan li va revelar el seu secret amagat, ella «va veure que li havia obert tot el seu cor» (Jt 16,18).
6. Aquesta veritat de cada persona s’amaga sovint sota una gran quantitat de “fullatge” que la cobreix, i això dificulta arribar a la certesa de conèixer-se un mateix i més encara de conèixer una altra persona: «No hi ha res més traïdor que el cor i amb prou feines es guareix! Qui el pot conèixer?» (Jr 17,9). Així entenem per què el llibre dels Proverbis ens demana: «Més que qualsevol cosa digne de cura, guarda el teu cor, perquè d’ell brolla la vida. Allunya de tu la teva boca mentidera» (4,23-24). La mera aparença, la dissimulació i l’engany danyen i perverteixen el cor. Més enllà dels molts intents de mostrar o expressar quelcom que no som, tot es juga al cor: allà no importa el que es mostri per fora o el que s’amagui, allà som nosaltres mateixos. I aquesta és la base de qualsevol pla sòlid per a la nostra vida, ja que res que valgui la pena no es pot construir sense el cor. Les aparences i les mentides només ofereixen buit.
7. Com a metàfora, permeteu-me que us recordi una cosa que ja he explicat en una altra ocasió: «Per carnestoltes, quan érem nens, la nostra àvia ens feia pastissets, i era una massa molt fina la que feia ella. Llavors la tirava a la paella i aquella massa es va inflar i es va inflar… I quan vam començar a menjar-la, estava buida. Aquests pastissets s’anomenaven “mentides” en dialecte. I va ser l’àvia qui ens en va explicar el motiu: “Aquests pastissets són com mentides, semblen grans, però no tenen res a dins, no hi ha res de veritat, no hi ha res de substància”»5.
8. En lloc de buscar satisfaccions superficials i jugar un paper davant dels altres, la cosa millor és deixar que sorgeixin preguntes que importen: qui soc realment, què busco, quin sentit vull a la meva vida, les meves eleccions o les meves accions, per què i amb quina finalitat soc en aquest món, com avaluaré la meva existència quan arribi al final, quin sentit m’agradaria que tingués tot el que experimento, qui vull ser abans que els altres, qui soc davant de Déu. Aquestes preguntes em porten al meu cor.
RETORNAR AL COR
9. En aquest món líquid cal tornar a parlar del cor; objectiu on cada persona, de cada categoria i condició, faci la seva síntesi; allà on les persones concretes tenen l’origen i l’arrel de totes les seves altres fortaleses, creences, passions, opcions. Però ens movem en una societat de consumidors en sèrie que viuen dia a dia i dominats pels ritmes i sorolls de la tecnologia, sense molta paciència pels processos que la interioritat requereix. En la societat actual, l’ésser humà «s’arrisca a perdre el centre, el centre de si mateix6» . «L’home contemporani, de fet, sovint es troba confús, dividit, gairebé desproveït d’un principi intern que crea unitat i harmonia en el seu ésser i en les seves accions. Malauradament, models de comportament molt estesos exasperen la dimensió racional-tecnològica o, per contra, la instintiva7». Falta el cor.
10. Ara, el problema de la societat líquida és actual, però la devaluació del centre íntim de l’home –el cor– ve de més lluny: ja la trobem en el racionalisme grec i precristià, en l’idealisme postcristià i en el materialisme en les seves diferents formes. El cor ha tingut poc espai en l’antropologia i és una noció aliena al gran pensament filosòfic. Es van preferir altres conceptes com els de raó, voluntat o llibertat. El seu significat és imprecís i no se li ha donat un lloc concret en la vida humana. Potser perquè no va ser fàcil situar-lo entre les idees “clares i distintes” o per la dificultat que suposa conèixer-se a un mateix: semblaria que la realitat més íntima és també la més llunyana per al nostre coneixement. Segurament perquè el trobament amb l’altre no es consolida com una manera de trobar-se un mateix, ja que pensar torna a portar a un individualisme insalubre. Molts s’han sentit segurs en l’àmbit més controlable de la intel·ligència i la voluntat de construir els seus sistemes de pensament. I no trobant un lloc per al cor, diferent de les facultats i passions humanes considerades separades les unes de les altres, ni tan sols s’ha desenvolupat àmpliament la idea d’un centre personal en el qual l’única realitat que ho pot unificar tot és, en definitiva, l’amor.
11. Si es devalua el cor, també es devalua el que vol dir parlar des del cor, actuar amb el cor, madurar i tenir cura del cor. Quan no s’aprecien les especificitats del cor, perdem les respostes que la intel·ligència sola no pot donar, perdem el trobament amb els altres, perdem la poesia. I perdem la història i les nostres històries, perquè la veritable aventura personal és la que es construeix partint del cor. Al final de la vida, només això comptarà.
12. Cal afirmar que tenim cor, que el nostre cor conviu amb altres cors que l’ajuden a ser un “tu”. Com que no podem desenvolupar aquest tema àmpliament, utilitzarem el personatge d’una novel·la, Stavròghin de Dostoievski8 . Romano Guardini el mostra com la mateixa encarnació del mal, perquè la seva característica principal és que no té cor: «Stavròghin no té cor; per tant el seu esperit és fred i buit i el seu cos s’embriaga de la mandra i la sensualitat “bestial”. Per tant, no pot conèixer ningú íntimament i ningú no el coneix realment. Perquè només el cor crea intimitat, veritable proximitat entre dos éssers. Només el cor sap acollir i donar una pàtria. La intimitat és l’acte, l’esfera del cor. Però Stavròghin és llunyà. […] Infinitament allunyat fins i tot d’ell mateix, ja que l’home només pot ser interior a si mateix amb el cor, no amb l’esperit. Ser interior a un mateix amb l’esperit no està en poder de l’home. Ara, si el cor no viu, l’home continua essent un estrany per a si mateix»9.
13. Cal que totes les accions es posin sota el “domini polític” del cor, que l’agressivitat i els desitjos obsessius trobin pau en el bé més gran que els ofereix el cor i en la força que té contra els mals; que fins i tot la intel·ligència i la voluntat es posin al seu servei, sentint i tastant les veritats en lloc de voler dominar-les com solen fer algunes ciències; que la voluntat desitgi el bé més gran que el cor coneix, i que fins i tot la imaginació i els sentiments es deixin moderar pel batec del cor.
14. Es podria dir que, en definitiva, soc el meu cor, perquè és el que em distingeix, em configura en la meva identitat espiritual i em posa en comunió amb els altres. L’algorisme que treballa en el món digital demostra que els nostres pensaments i les decisions de la nostra voluntat són molt més “estàndards” del que podríem pensar. Són fàcilment predictibles i manipulables. No així el cor.
15. Aquesta és una paraula important per a la filosofia i la teologia, que aspiren a arribar a una síntesi global. De fet, la paraula “cor” no es pot explicar exhaustivament per la biologia, la psicologia, l’antropologia o cap ciència. És una d’aquelles paraules originals «que indiquen la realitat que pertany a tot l’home com a persona corporal i espiritual»10 . Així, el biòleg no és més realista quan parla del cor, perquè només n’hi veu una part, i el conjunt no és menys real, sinó encara més. Ni tan sols un llenguatge abstracte podria tenir el mateix significat concret i global. Si el “cor” ens porta al centre íntim de la nostra persona, també ens permet reconèixer-nos en la nostra totalitat i no únicament en algun aspecte aïllat.
16. D’altra banda, aquesta força singular del cor ens ajuda a entendre per què es diu que quan copses una realitat amb el cor la pots conèixer millor i més plenament. Això ens porta inevitablement a l’amor del qual aquest cor és capaç, perquè «l’amor és el factor més íntim de la realitat»11 . Per a Heidegger, segons la interpretació donada per un pensador contemporani, la filosofia no comença amb un concepte pur o amb una certesa, sinó amb un xoc emocional: «El pensament s’ha d’haver sacsejat emocionalment abans de treballar els conceptes o mentre els treballa. Sense una emoció profunda no pot començar el pensament. La primera imatge mental seria la pell de gallina. El primer que ens fa pensar i qüestionar-nos és l’emoció profunda. La filosofia sempre es produeix en un estat d’ànim fonamental (Stimmung)»12 . I aquí apareix el cor, que «alberga estats d’ànim, funciona com a “guardià de l’estat d’ànim”. El “cor” escolta de manera no metafòrica “la veu silenciosa” de l’ésser, deixant-se temperar i determinar per ella»13.
(1) Bona part de les reflexions d’aquest primer capítol s’han inspirat en els escrits inèdits del pare Diego Fares, S.I., que el Senyor el tingui en la seva santa glòria.
(2) Cf. Homer, Il·líada, 21, 441.
(3) Cf. ibid., 10, 244.
(4) Cf. Timeu 65 c-d; 70.
(5) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 14 octubre 2016: L’Osservatore Romano, 15 octubre 2016, p. 8.
(6) Sant Joan Pau II, Angelus, 2 juliol 2000: L’Osservatore Romano, 3-4 juliol 2000, p. 4.
(7) Id., Catequesi, 8 juny 1994: L’Osservatore Romano, 9 de juny de 1994, p. 5.
(8) Els dimonis (1873).
(9) Romano Guardini, El món religiós de Dostojevskij, Brescia 1980, 236.
(10) Karl Rahner, Alcune tesi per una teologia della devozione al cuore di Gesù, a Theologia del Cuore di Cristo, Roma 1995, 60.
(11) Ibid., 61.
(12) Byung-Chul Han, Heideggers Herz. Zum Begriff der Stimmung bei Martin Heidegger, München 1996, 39.
(13) Ibid., 60; cf. 176.
