Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
AQUEST ÉS EL COR
QUE HA ESTIMAT TANT
PERSPECTIVES TRINITÀRIES
70. La devoció al Cor de Jesús és marcadament cristològica; és una contemplació directa de Crist que convida a la unió amb Ell. Això és legítim si tenim present el que demana la Carta als Hebreus: córrer la nostra carrera “tenint la mirada fixa en Jesús” (cf. 12,2). Tanmateix, no podem ignorar que, al mateix temps, Jesús es presenta com el camí per anar al Pare: «Jo soc el camí […]. Ningú no ve al Pare sinó per mi» (Jn 14,6). Ell ens vol conduir al Pare. Per això la predicació de l’Església, des del principi, no ens fa aturar-nos en Jesucrist, sinó que ens condueix al Pare. És Ell qui al final, com a plenitud original, ha de ser glorificat53.
71. Fixem-nos, per exemple, en la Carta als Efesis, on podem veure amb força i claredat com s’adreça la nostra adoració al Pare: «M’inclino davant el Pare» (Ef 3,14). «Hi ha un sol Déu i Pare de tots, que està per sobre de tots, obra a través de tots i és present en tots» (Ef 4,6). «Doneu gràcies contínuament a Déu Pare per tot» (Ef 5,20). El Pare és aquell a qui estem destinats (cf. 1Co 8,6). Per això, sant Joan Pau II deia que «tota la vida cristiana és com un gran pelegrinatge cap a la casa del Pare»54. Això és el que va viure sant Ignasi d’Antioquia en el camí del martiri: «Una aigua viva murmura dins meu i em diu: Vine al Pare!»55.
72. És abans que res el Pare de Jesucrist: «Beneït el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist» (Ef 1,3). Ell és «el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la glòria» (Ef 1,17). Quan el Fill es va fer home, tots els desitjos i aspiracions del seu cor humà es van dirigir cap al Pare. Si veiem com Crist es referia al Pare, podem captar aquesta fascinació del seu cor humà, aquesta orientació perfecta i constant cap al Pare56. La seva història en aquesta terra nostra va ser un viatge sentint en el seu cor humà una crida incessant a anar al Pare57.
73. Sabem que el mot arameu amb què s’adreçava al Pare era “Abba”, que significa “pare”. En el seu temps alguns es van molestar per aquesta familiaritat (cf. Jn 5,18). És l’expressió que feia servir Jesús per comunicar-se amb el Pare quan va aparèixer l’angoixa de la mort: «Abba (Pare)! Tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa! Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vols tu» (Mc 14,36). Sempre s’ha reconegut estimat pel Pare: «M’estimaves des d’abans de crear el món» (Jn 17,24). I Jesús, en el seu cor humà, s’extasiava escoltant el Pare que li deia: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat: en tu m’he complagut» (Mc 1,11).
74. El quart Evangeli diu que el Fill etern del Pare ha estat sempre «en el si del Pare» (Jn 1,18)58. Sant Ireneu afirma que «el Fill de Déu ha existit sempre en presència del Pare»59. I Orígenes sosté que el Fill persevera «en la contemplació incessant de l’abisme patern»60. Per això, quan el Fill es va fer home, va passar nits senceres comunicant-se amb el Pare estimat, al cim de la muntanya (cf. Lc 6,12). Ell va dir: «He d’ocupar-me de les coses del meu Pare» (Lc 2,49). Vegem les seves expressions de lloança: «Jesús es va alegrar en l’Esperit Sant i va dir: “Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra”» (Lc 10,21). I les seves últimes paraules, plenes de confiança, van ser: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46).
75. Adrecem ara la mirada cap a l’Esperit Sant, que omple el Cor de Crist i crema en Ell. Perquè, com deia sant Joan Pau II, el Cor de Crist és «l’obra mestra de l’Esperit Sant»61. No és només una cosa del passat, perquè «en el Cor de Crist és viva l’acció de l’Esperit Sant, a la qual Jesús va atribuir la inspiració de la seva missió (cf. Lc 4,18; Is 61,1) i que a l’Últim Sopar va promete enviar. És l’Esperit qui ens ajuda a captar la riquesa del signe del costat traspassat de Crist, d’on va sorgir l’Església (cf. Constitució Sacrosanctum Concilium, 5)»62. En definitiva, «només l’Esperit Sant pot obrir davant nostre aquesta plenitud de “l’home interior”, que es troba en el Cor de Crist. Només Ell pot garantir que els nostres cors humans també treguin força gradualment d’aquesta plenitud»63.
76. Si intentem aprofundir en el misteri de l’acció de l’Esperit, veiem que Ell gemega en nosaltres i diu «Abba»: «Sabem que som fills perquè Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà, Pare!”» (Ga 4,6). En efecte, «l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu» (Rm 8,16). L’acció de l’Esperit Sant en el cor humà de Crist provoca incessantment aquesta atracció cap al Pare. I quan ens uneix per gràcia amb els sentiments de Crist, ens fa partícips de la relació del Fill amb el Pare: és «l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abba, Pare!”» (Rm 8,15).
77. La nostra relació amb el Cor de Crist es transforma llavors sota l’impuls de l’Esperit, que ens orienta cap al Pare, font de vida i origen últim de la gràcia. El mateix Crist no vol que ens aturem només en Ell. L’amor de Crist és «revelació de la misericòrdia del Pare»64. El seu desig és que, impulsats per l’Esperit que brolla del seu Cor, “amb Ell i en Ell” anem al Pare. La glòria s’adreça al Pare “per” Crist65, “amb” Crist66 i “en” Crist[67]. Sant Joan Pau II va ensenyar que «el Cor del Salvador ens convida a tornar a l’amor del Pare, que és la font de tot amor autèntic»68. És precisament això el que l’Esperit Sant, que ve a nosaltres del Cor de Crist, vol alimentar en els nostres cors. Per això la Litúrgia, sota l’acció vivificant de l’Esperit, sempre es dirigeix al Pare des del Cor ressuscitat de Crist.
EXPRESSIONS MAGISTERIALS RECENT
78. El Cor de Crist ha estat present en la història de l’espiritualitat cristiana de diverses maneres. A la Bíblia i als primers segles de l’Església apareixia en la figura del costat ferit del Senyor, com a font de gràcia o com a recordatori d’una trobada íntima d’amor. Així ha reaparegut constantment en el testimoni de molts sants fins als nostres dies. En els darrers segles aquesta espiritualitat ha pres la forma d’un veritable culte al Cor del Senyor.
79. Alguns dels meus predecessors es van referir al Cor de Crist i van convidar a unir-nos a Ell amb diferents expressions. A finals del segle XIX, Lleó XIII ens va convidar a consagrar-nos a Ell i en la seva proposta va unir al mateix temps la invitació a la unió amb Crist i l’admiració per l’esplendor del seu amor infinit69. Uns trenta anys més tard, Pius XI va presentar aquesta devoció com un compendi de l’experiència de la fe cristiana70. Uns anys més tard, Pius XII afirmava que el culte al Sagrat Cor expressa d’una manera excel·lent, com a síntesi sublim, el nostre culte a Jesucrist71.
80. Més recentment, sant Joan Pau II va presentar el desenvolupament d’aquest culte en els segles passats com una resposta al creixement d’espiritualitats rigoristes i desencarnades que oblidaven la misericòrdia del Senyor, però alhora com una crida actual davant un món que pretén construir-se sense Déu: «La devoció al Sagrat Cor, tal com es va desenvolupar a Europa fa dos segles, sota l’impuls de les experiències místiques de santa Margarida Maria Alacoque, va ser la resposta al rigorisme jansenista, que havia acabat ignorant la misericòrdia infinita de Déu. […] L’home de l’any 2000 necessita el Cor de Crist per conèixer Déu i conèixer-se a si mateix; el necessita per construir la civilització de l’amor»72.
81. Benet XVI ens convida a reconèixer el Cor de Crist com una presència íntima i quotidiana en la vida de cadascú: «Cada persona ha de tenir un “centre” de la seva vida, una font de veritat i de bondat a la qual acudir per afrontar les diferents situacions i l’estrès de la vida quotidiana. Cadascú de nosaltres, quan estem en silenci, necessita escoltar no només el batec del propi cor, sinó també, més profundament, el batec d’una presència fiable, perceptible amb els sentits de la fe i encara molt més real: la presència de Crist, cor del món»73.
ANÀLISI EN PROFUNDITAT I ACTUALITAT
82. La imatge expressiva i simbòlica del Cor de Crist no és l’únic recurs que l’Esperit Sant ens dona per trobar l’amor de Crist, i sempre caldrà enriquir-se, il·luminar-se i renovar-se a través de la meditació, la lectura de l’Evangeli i la maduració espiritual. Ja deia Pius XII que l’Església no pretén «veure i adorar en el Cor de Jesús l’anomenada imatge formal, és a dir, la representació absoluta i perfecta del seu amor diví, ja que no és possible per a l’essència íntima de ser representat adequadament a partir de qualsevol imatge creada»74.
83. La devoció al Cor de Crist és essencial per a la nostra vida cristiana, ja que significa obertura plena de fe i adoració al misteri de l’amor diví i humà del Senyor, tant que podem afirmar una vegada més que el Sagrat Cor és un resum de l’Evangeli75. Cal recordar que les visions o manifestacions místiques narrades per alguns sants que proposaven apassionadament la devoció al Cor de Crist no són quelcom que els creients estiguin obligats a creure com si fossin la Paraula de Déu76. Són estímuls bells que poden motivar i fer molt bé, encara que ningú no s’ha de sentir obligat a seguir-los si no troba que l’ajuden en el seu camí espiritual. Cal recordar sempre, a més, com va afirmar Pius XII, que no es pot dir que aquest culte «degui el seu origen a revelacions privades»77.
84. La proposta de la Comunió Eucarística el primer divendres de cada mes, per exemple, era un missatge fort en un moment en què molta gent deixava de rebre la Comunió perquè no confiava en el perdó diví, en la seva misericòrdia, i consideraven la Comunió com una mena de premi per al perfecte. En aquell context jansenista, la promoció d’aquesta pràctica va fer molt de bé, ajudant a reconèixer en l’Eucaristia l’amor lliure i proper del Cor de Crist que ens crida a la unió amb Ell. Podem afirmar que encara faria molt de bé per un altre motiu: perquè enmig del remolí del món actual i de la nostra obsessió pel temps lliure, el consum i l’entreteniment, els telèfons mòbils i les xarxes socials, ens oblidem d’alimentar la nostra vida amb el poder de l’Eucaristia.
85. Així mateix, ningú no s’ha de sentir obligat a fer una hora d’adoració el dijous. Però no ho podem recomanar? Quan algú viu aquesta pràctica amb fervor juntament amb molts germans i troba en l’Eucaristia tot l’amor del Cor de Crist, «adoren juntament amb l’Església el símbol i gairebé el vestigi de la Caritat divina, que ha arribat a estimar també amb el Cor del Verb Encarnat el gènere humà»78.
86. Això era difícil d’entendre per a molts jansenistes, que menyspreaven tot allò humà, emocional, corporal i, finalment, creien que aquesta devoció ens allunyava de la més pura adoració del Déu Altíssim. Pius XII va definir com a «fals misticisme»79 l’actitud elitista d’alguns grups que veien Déu tan alt, tan separat, tan llunyà, que consideraven perilloses i necessitades del control eclesiàstic les expressions sensibles de la pietat popular.
87. Es podria afirmar que avui, més que el jansenisme, ens trobem davant d’un fort avenç de la secularització, que aspira a un món lliure de Déu. A això s’afegeix que es multipliquen a la societat diverses formes de religiositat sense referència a una relació personal amb un Déu d’amor, que són noves manifestacions d’una “espiritualitat desencarnada”. Això és cert. Tanmateix, he de notar que dins de la mateixa Església el nociu dualisme jansenista ha renascut amb noves cares. Ha adquirit una nova força en les últimes dècades, però és una manifestació d’aquell gnosticisme que ja va malmetre l’espiritualitat en els primers segles de la fe cristiana, i que ignorava la veritat de la “salvació de la carn”. Per això adreço la meva mirada cap al Cor de Crist i us convido a renovar-hi la vostra devoció. Espero que també pugui ser atractiva per a la sensibilitat actual i d’aquesta manera ens ajudi a afrontar aquests vells i nous dualismes als quals ofereix una resposta adequada.
88. Vull afegir que el Cor de Crist ens allibera alhora d’un altre dualisme: el de comunitats i pastors centrats només en activitats externes, reformes estructurals desproveïdes de l’Evangeli, organitzacions obsessives, projectes mundans, reflexions secularitzades, sobre propostes diverses presentades com a requisits que de vegades es pretenen imposar a tothom. El resultat és sovint un cristianisme que ha oblidat la tendresa de la fe, l’alegria de la dedicació al servei, el fervor de la missió de persona a persona, ser conquerit per la bellesa de Crist, l’emocionant agraïment per l’amistat que ofereix i pel sentit últim que dona a la vida personal. En definitiva, una altra forma de transcendentalisme enganyós, igualment desencarnat.
89. Aquestes malalties tan actuals, per les quals, quan ens hem deixat atrapar, ni tan sols sentim el desig de guarir-nos, m’empenyen a proposar a tota l’Església un nou estudi de l’amor de Crist representat en el seu Sant Cor. Allà podem trobar tot l’Evangeli, allà es resumeix la veritat que creiem, hi ha allò que adorem i cerquem en la fe, allò que més necessitem.
90. Davant del Cor de Crist és possible tornar a la síntesi encarnada de l’Evangeli i viure el que vaig proposar fa poc, recordant l’estimada santa Teresa de l’Infant Jesús: «L’actitud més adequada és dipositar la confiança del cor fora de nosaltres mateixos: en la misericòrdia infinita d’un Déu que estima sense límits i que ho va donar tot en la Creu de Jesús»80. Ho va viure intensament perquè havia descobert en el Cor de Crist que Déu és amor: «M’ha donat la seva Misericòrdia infinita i és per ella que contemplo i adoro les altres perfeccions Divines!»81. Per això la pregària més popular, dirigida com un dard al Cor de Crist, diu simplement: «Confio en tu»82. No calen altres paraules.
91. En els propers capítols destacarem dos aspectes fonamentals que la devoció al Sagrat Cor avui ha de mantenir units per continuar nodrint-nos i apropant-nos a l’Evangeli: l’experiència espiritual personal i el compromís comunitari i missioner.
(53) «Per a nosaltres hi ha un sol Déu, el Pare, del qual provenen totes les coses i nosaltres som per a ell» (1Co 8,6). «Al nostre Déu i Pare sigui la glòria pels segles dels segles. Amén» (Fl 4,20). «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la misericòrdia i el Déu de tota consolació» (2Co 1,3).
(54) Carta apostòlica Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 49: AAS 87 (1995), 35.
(55) Ad Rom., 7: PG 5, 694.
(56) «El món ha de saber que estimo el Pare» (Jn 14,31). «Jo i el Pare som u» (Jn 10,30). «Jo estic en el Pare i el Pare és en mi» (Jn 14,10).
(57) «Me’n vaig al Pare» (pros ton Patéra: Jn 16,28). «Jo vinc a vosaltres» (pros se: Jn 17,11).
(58) «Eis ton kolpon tou Patrós».
(59) Adv. Haer., III, 18, 1: PG 7, 932.
(60) In Ioann, II, 2: PG 14, 110.
(61) Angelus, 23 juny 2002: L’Osservatore Romano, 24-25 juny 2002, p. 1.
(62) Sant Joan Pau II, Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, Varsòvia, 11 juny 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(63) Id., Angelus, 8 juny 1986, 4: L’Osservatore Romano, 9-10 juny 1986, p. 5.
(64) Homilia, Visita al Policlínic Gemelli i a la Facultat de Medicina de la Universitat Catòlica del Sagrat Cor, 27 juny 2014: L’Osservatore Romano, 29 juny 2014, p. 7.
(65) Ef 1,5,7; 2,18; 3,12.
(66) Ef 2,5.6; 4.15.
(67) Ef 1,3.4.6.7.11.13.15; 2,10.13.21.22; 3,6.11.21.
(68) Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, Varsòvia, 11 juny 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(69) «Quoniamque inest in Sacro Corde symbolum atque expressa imago infinitae Iesu Christi caritatis, quae movet ipsa nos ad amandum mutuo, ideo consentaneum est dicare se Cordi eius augustissimo: quod tamen nihil est aliud quam dedere atque obligare se Iesu Christo […]. En alterum hodie oblatum oculis auspicatissimum divinissimumque signum: videlicet Cor Iesu sacratissimum, superimposita cruce, splendidissimo candore inter flammas elucens. In eo omnes collocandae spes: ex eo hominum petenda atque expectanda salus» (Carta encíclica Annum Sacrum [25 maig 1899]: ASS 31 [1898-99], 649; 651).
(70) «En aquell signe tan feliç i en la forma que n’emana, no hi ha potser continguda tota la substància de la religió i sobretot la norma d’una vida més perfecta, com la que guia les ments per un camí més fàcil per conèixer íntimament Jesucrist i porta els cors a estimar-lo amb més ardor i a imitar-lo amb més generositat?» (Carta encíclica Miserentissimus Redemptor [8 maig 1928]: AAS 20 (1928), 167).
(71) «És un acte excel·lent de la virtut de la religió, és a dir, un acte de submissió i consagració absoluta i incondicional per part nostra a l’amor del Diví Redemptor, del qual el seu Cor traspassat és l’índex més expressiu i símbol […]; podem admirar no sols el símbol sinó també, per dir-ho així, la síntesi de tot el misteri de la nostra redempció [….]. Jesucrist va indicar expressament i repetidament el seu Cor com el símbol més adequat per estimular els homes al coneixement i l’estima del seu amor; i alhora el va constituir com a senyal i far de misericòrdia i gràcia per a les necessitats espirituals de l’Església en els temps moderns» (Carta encíclica Haurietis aquas [15 maig 1956], Proemi; III; IV: AAS 48 (1956), 311; 336; 340).
(72) Catequesi, 8 juny 1994, 2: L’Osservatore Romano, 9 juny 1994, p. 5.
(73) Angelus, 1 juny 2008: L’Osservatore Romano, 2-3 juny 2008, p. 1.
(74) Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), IV: AAS 48 (1956), 344.
(75) Cf. ibid.: AAS 48 (1956), 336.
(76) «El valor de les revelacions privades és essencialment diferent de la revelació pública única: aquesta requereix la nostra fe […]. Una revelació privada […] és una ajuda que s’ofereix, però de la qual no és obligatori fer ús» (Benet XVI, Exhortació apostòlica Verbum Domini [30 setembre 2010], 14: AAS 102 [2010], 696).
(77) Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), IV: AAS 48 (1956), 340.
(78) Ibid.: AAS 48 (1956), 344.
(79) Ibid.
(80) Exhortació apostòlica C’est la confiance (15 octubre 2023), 20: L’Osservatore Romano, 16 octubre 2023.
(81) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Ms A, 83vº.
(82) Santa Maria Faustina Kowalska, Diari. La Misericordia Divina nella mia anima (1r quadern, 22 febrer 1931), Città del Vaticano 2021, 74.
