Category: Audio

Eternitat

Escoltar l’àudio:

Qui estima no limita ni condiciona.
Qui estima no substitueix ni oblida.
Qui estima no disfressa ni amaga.
Qui estima no afegeix a cap llista.
Qui estima mor, però no desespera.

Qui estima viu i per sempre fa viure.
Qui estima obre espais de bellesa.
Qui estima omple de llum la fosca.
Qui estima veu com a únic l’altre.
Qui estima dona i res no li manca.

Taj Mahal, 13 març 2024

Francesc sobre Teresa de Lisieux

Escoltar l’àudio:

 

EXHORTACIÓ APOSTÒLICA
C’EST LA CONFIANCE
DEL SANT PARE
FRANCESC
SOBRE LA CONFIANÇA EN L’AMOR MISERICORDIÓS DE DÉU
AMB MOTIU DEL 150è ANIVERSARI
DEL NAIXEMENT DE
SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS I DE LA SANTA FAÇ

  1. «C’est la confiance et rien que la confiance qui doit nous conduire àl’Amour»: «La confiança, i res més que la confiança, ha de conduir-nos a l’Amor»[1].
  2. Aquestes paraules tan contundents de santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç ho diuen tot, resumeixen el geni de la seva espiritualitat i serien suficients per a justificar que se l’hagi declarat Doctora de l’Església. Només la confiança, “res més”, no hi ha cap altre camí per on puguem ser conduïts a l’Amor que tot ho dona. Amb la confiança, la font de la gràcia desborda en la nostra vida, l’Evangeli es fa carn en nosaltres i ens transforma en canals de misericòrdia per als germans.
  3. És la confiança la que ens sosté cada dia i la que ens mantindrà dempeus davant la mirada del Senyor quan ens cridarà al seu costat: «Al capvespre d’aquesta vida, compareixeré davant teu amb les mans buides, perquè no et demano, Senyor, que comptis les meves obres. Totes les nostres justícies tenen taques als teus ulls. Vull, doncs, revestir-me de la teva pròpia Justícia i rebre del teu Amor la possessió eterna de Tu mateix»[2].
  4. Teresina és una de les santes més conegudes i estimades arreu del món. Compassa amb sant Francesc d’Assis, és estimada fins i tot per no cristians i no creients. També ha estat reconeguda per la UNESCO entre les figures més significatives per a la humanitat contemporània[3]. Ens farà bé aprofundir el seu missatge en commemorar el 150è aniversari del seu naixement, que va tenir lloc a Alençon el 2 de gener de 1873, i el centenari de la seva beatificació[4]. Però no he volgut fer pública aquesta Exhortació en alguna d’aquestes dates, o el dia de la seva memòria, perquè aquest missatge vagi més enllà d’aquesta celebració i sigui assumit com a part del tresor espiritual de l’Església. La data de la publicació, memòria de santa Teresa d’Àvila, vol presentar santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç com a fruit madur de la reforma del Carmel i de l’espiritualitat de la gran santa espanyola.
  5. La seva vida terrenal va ser breu, tot just vint-i-quatre anys, i senzilla com qualsevol altra, transcorreguda primer en la família i després al Carmel de Lisieux. L’extraordinària càrrega de llum i d’amor que irradiava la seva persona es va manifestar immediatament després de la seva mort amb la publicació dels seus escrits i amb les innombrables gràcies obtingudes pels fidels que la invocaven.
  6. L’Església va reconèixer ràpidament el valor extraordinari del seu testimoniatge i l’originalitat de la seva espiritualitat evangèlica. Teresa va conèixer el papa Lleó XIII amb motiu del pelegrinatge a Roma el 1887 i li va demanar el permís per a entrar al Carmel a l’edat de quinze anys. Poc després de la seva mort, sant Pius X va percebre la seva enorme alçada espiritual, tant que va afirmar que es convertiria en la Santa més gran dels temps moderns. Declarada venerable el 1921 per Benet XV, que va elogiar les seves virtuts focalitzant-les en el “caminet” de la infància espiritual[5], va ser beatificada fa cent anys i després canonitzada el 17 de maig de 1925 per Pius XI, qui va agrair al Senyor per permetre-li que Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç fos «la primera beata que va elevar als honors dels altars i la primera santa canonitzada per ell»[6]. El mateix Papa la va declarar patrona de les missions el 1927[7]. Fou proclamada una de les patrones de França el 1944 pel venerable Pius XII[8], que en diverses ocasions va aprofundir el tema de la infància espiritual[9]. A sant Pau VI li agradava recordar el seu baptisme, rebut el 30 de setembre de 1897, dia de la mort de santa Teresina, i en el centenari del seu naixement va adreçar al bisbe de Bayeux i Lisieux un escrit sobre la seva doctrina[10]. Durant el seu primer viatge apostòlic a França, el juny de 1980, sant Joan Pau II va anar a la basílica dedicada a ella, i el 1997 la va declarar Doctora de l’Església[11], considerant-la a més «com a experta en la scientia amoris»[12]. Benet XVI va reprendre el tema de la seva “ciència de l’amor”, proposant-la com «una guia per a tothom, sobretot per als qui, en el Poble de Déu, desenvolupen el ministeri de teòlegs»[13]. Finalment, vaig tenir l’alegria de canonitzar els seus pares Lluís i Cèlia l’any 2015, durant el Sínode sobre la família, i recentment li vaig dedicar-li una catequesi en el cicle sobre el zel apostòlic[14].
  7. 1. Jesús per als altres
  8. En el nom que ella va triar com a religiosa destaca Jesús: l’“Infant” que manifesta el misteri de l’Encarnació i la “Santa Faç”, és a dir, el rostre de Crist que s’entrega fins al final a la Creu. Ella és “santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç”.
  9. El Nom de Jesús és contínuament “respirat” per Teresa com a acte d’amor, fins al darrer alè. També havia gravat aquestes paraules a la seva cel·la: “Jesús és el meu únic amor”. Va ser la seva interpretació de l’afirmació culminant del Nou Testament: «Déu és amor» (1Jn 4,8.16).

Ànima missionera

  1. Com passa en tot encontre autèntic amb Crist, aquesta experiència de fe la cridava a la missió. Teresa va poder definir la seva missió amb aquestes paraules: «Al cel desitjaré el mateix que desitjo ara a la terra: estimar Jesús i fer-lo estimar»[15]. Va escriure que havia entrat al Carmel «per a salvar les ànimes»[16]. És a dir, no entenia la seva consagració a Déu sense la recerca del bé dels germans. Ella compartia l’amor misericordiós del Pare pel fill pecador i el del Bon Pastor per les ovelles perdudes, llunyanes, ferides. Per això és patrona de les missions, mestra d’evangelització.
  2. Les darreres pàgines de la Història d’una ànima[17] són un testament missioner, expressen la seva manera d’entendre l’evangelització per atracció[18], no per pressió o proselitisme. Val la pena llegir com ho sintetitza ella mateixa: «“Atreu-me, i correrem a la fragància dels teus perfums”. Oh, Jesús, ni tan sols cal dir: en atreure’m a mi, atreu les ànimes que estimo. És suficient aquesta senzilla paraula, “Atreu-me”. Senyor, ho comprenc, quan una ànima s’ha deixat captivar per la fragància embriagadora dels teus perfums, no sabria córrer sola: totes les ànimes que estima són arrossegades darrere d’ella: això es fa sense violència, sense esforç, és una conseqüència natural de la seva atracció cap a tu. Igual que un torrent que, en llançar-se impetuosament a l’oceà, arrossega darrere d’ell tot el que troba al seu pas, així mateix, Jesús meu, l’ànima que se submergeix en l’oceà sense ribes del teu amor, atrau amb ella tots els tresors que posseeix… Senyor, tu ho saps, no tinc altres tresors que les ànimes que t’ha complagut unir a la meva»[19].
  3. Aquí ella cita les paraules que la núvia dirigeix al nuvi al Càntic dels Càntics(1,3-4), segons la interpretació aprofundida pels dos doctors del Carmel, santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu. L’Espòs és Jesús, el Fill de Déu que es va unir a la nostra humanitat en l’Encarnació i la va redimir a la Creu. Allà, des del costat obert, va donar llum a l’Església, la seva estimada Esposa, per la qual va lliurar la seva vida (cf. Ef 5,25). El que crida l’atenció és com Teresina, conscient que és a prop de la mort, no viu aquest misteri tancada en si mateixa, només en un sentit consolador, sinó amb un fervent esperit apostòlic.

La gràcia que ens allibera de l’autorreferencialitat

  1. Quelcom semblant passa quan es refereix a l’acció de l’Esperit Sant, que adquireix de manera immediata un sentit missioner: «Heus aquí la meva pregària: Jo demano a Jesús que m’atregui a les flames del seu amor, que m’uneixi tan estretament a Ell que visqui i actuï en mi. Sento que, com més abrusi el meu cor el foc de l’amor, amb més força diré: Atreu-me, i també com més les ànimes s’acostaran a mi (pobra ferralla inútil, si m’allunyava del braser diví), més aquestes ànimes correran de pressa a la fragància dels perfums del seu Estimat, perquè una ànima abrusada d’amor no pot restar inactiva»[20].
  2. En el cor de Teresina, la gràcia del baptisme es converteix en un torrent impetuós que desemboca a l’oceà de l’amor de Crist, arrossegant-hi una multitud de germanes i germans, cosa que va passar especialment després de la seva mort. Va ser la seva promesa «pluja de roses»[21].
  3. 2. El caminet de la confiança i de l’amor
  4. Un dels descobriments més importants de Teresina, per al bé de tot el Poble de Déu, és el seu “caminet”, el camí de la confiança i de l’amor, també conegut com el camí de la infància espiritual. Tothom pot seguir-lo, en qualsevol estat de vida, a cada moment de l’existència. És el camí que el Pare celestial revela als petits (cf. Mt11,25).
  5. Teresina va relatar el descobriment del caminet a la Història d’una ànima[22]: «Malgrat la meva petitesa, puc aspirar a la santedat; engrandir-me, és impossible; m’haig de suportar tal com soc amb totes les meves imperfeccions; però vull cercar el mitjà d’anar al cel per un caminet ben dret, ben curt, un caminet tot nou»[23].
  6. Per a descriure-ho, utilitza la imatge de l’ascensor: «L’ascensor que ha d’elevar-me fins al cel són els teus braços, oh Jesús! No tinc cap necessitat de créixer, per a això; al contrari, cal que resti petita, que ho esdevingui cada vegada més»[24]. Petita, incapaç de confiar en si mateixa, encara que fermament segura en la força amorosa dels braços del Senyor.
  7. És el “suau camí de l’Amor”[25], obert per Jesús als petits i als pobres, a tots. És el camí de la veritable alegria. Davant d’una idea pelagiana de santedat[26], individualista i elitista, més ascètica que mística, que posa l’èmfasi principal en l’esforç humà, Teresina subratlla sempre la primacia de l’acció de Déu, de la seva gràcia. Així arriba a dir: «Sento sempre la mateixa confiança audaç d’esdevenir una gran Santa, perquè no compto amb els meus mèrits —que no en tinc cap—, sinó que espero en Aquell que és la Virtut, la mateixa Santedat. És Ell tot sol qui, acontentant-se amb els meus dèbils esforços, m’elevarà fins a ell i, cobrint-me amb els seus mèrits infinits, em farà Santa»[27].

Més enllà de tot mèrit

  1. Aquesta manera de pensar no contrasta amb el tradicional ensenyament catòlic sobre el creixement de la gràcia; és a dir que, justificats gratuïtament per la gràcia santificant, som transformats i capacitats per a cooperar amb les nostres bones accions en un camí de creixement en la santedat. Així som elevats de tal manera que podem tenir reals mèrits per al desenvolupament de la gràcia rebuda.
  2. Teresina, però, prefereix destacar el primat de l’acció divina i convidar a la confiança plena mirant l’amor de Crist que se’ns ha donat fins a la fi. En el fons, el seu ensenyament és que, atès que no podem tenir cap certesa mirant-nos a nosaltres mateixos[28], tampoc no podem tenir certesa de posseir mèrits propis. Aleshores no és possible confiar en aquests esforços o compliments. El Catecisme ha volgut citar les paraules de santa Teresina quan diu al Senyor: «Compareixeré davant teu amb les mans buides»[29], per a expressar que «els sants sempre han tingut una consciència viva que tots els seus mèrits eren pura gràcia»[30]. Aquesta convicció desperta una joiosa i tendra gratitud.
  3. Per tant, l’actitud més adequada és dipositar la confiança del cor fora de nosaltres mateixos: en la infinita misericòrdia d’un Déu que estima sense límits i que ho ha donat tot a la Creu de Jesucrist[31]. Per aquesta raó Teresa mai no utilitza l’expressió, freqüent en el seu temps, “em faré santa”.
  4. No obstant això, la seva confiança sense límits encoratja els qui se senten fràgils, limitats, pecadors, a deixar-se portar i transformar per a arribar amunt: «Si totes les ànimes febles i imperfectes sentissin tot que sent la més petita de totes les ànimes, l’ànima de la teva Teresina, no n’hi hauria ni una que desesperés d’arribar al cim de la muntanya de l’amor, perquè Jesús no demana grans accions, sinó tan sols l’abandó i l’agraïment»[32].
  5. Aquesta mateixa insistència de Teresina en la iniciativa divina fa que, quan parla de l’Eucaristia, no posi en primer lloc el seu desig de rebre Jesús en la sagrada comunió, sinó el desig de Jesús que vol unir-se a nosaltres i habitar en els nostres cors[33]. A l’Ofrena a l’amor misericordiós, patint per no poder rebre la comunió tots els dies, diu a Jesús: «Queda’t amb mi, com en el sagrari»[34]. El centre i l’objecte de la seva mirada no és ella mateixa amb les seves necessitats, sinó Crist que estima, que busca, que desitja, que habita en l’ànima.

L’abandonament quotidià

  1. La confiança que Teresina promou no ha d’entendre’s només en referència a la pròpia santificació i salvació. Té un sentit integral, que abraça la totalitat de l’existència concreta i s’aplica a la nostra vida sencera, on moltes vegades ens aclaparen els temors, el desig de seguretats humanes, la necessitat de tenir-ho tot sota control. Aquí és on apareix la invitació al sant “abandonament”.
  2. La confiança plena, que es converteix en abandonament en l’Amor, ens allibera dels càlculs obsessius, de la constant preocupació pel futur, dels temors que treuen la pau. En els seus darrers dies Teresina insistia en això: «Nosaltres, que correm pel camí de l’Amor, crec que no hem de pensar en el que pugui passar-nos de dolorós en el futur, perquè això és faltar a la confiança»[35]. Si som a les mans d’un Pare que ens estima sense límits, això serà veritat en qualsevol circumstància, tirarem endavant més enllà del que passi i, d’una manera o una altra, es complirà a les nostres vides el seu projecte d’amor i plenitud.

Un foc enmig de la nit

  1. Teresina vivia la fe més forta i segura en la foscor de la nit i fins i tot en la foscor del Calvari. El seu testimoni va assolir el punt culminant en el darrer període de la seva vida, en la gran «prova contra la fe»[36], que va començar a la Pasqua de 1896. En el seu relat[37], ella posa aquesta prova en relació directa amb la dolorosa realitat de l’ateisme del seu temps. Va viure de fet a finals del segle XIX, que fou l’“edat d’or” de l’ateisme modern, com a sistema filosòfici ideològic. Quan va escriure que Jesús havia permès que la seva ànima «es veiés envaïda per les més denses tenebres»[38], estava indicant la foscor de l’ateisme i el rebuig de la fe cristiana. En unió amb Jesús, que va acollir en si mateix tota la foscor del pecat del món quan va acceptar beure el calze de la Passió, Teresina percep en aquesta nit tenebrosa la desesperació, el buit del no-res[39].
  2. Però la foscor no pot extingir la llum: ella ha estat conquerida per Aquell que ha vingut al món com a llum (cf. Jn 12,46)[40]. El relat de Teresina manifesta el caràcter heroic de la seva fe, la seva victòria en el combat espiritual, enfront de les temptacions més fortes. Se sent germana dels ateus i asseguda, com Jesús, a taula amb els pecadors (cf. Mt 9,10-13). Intercedeix per ells, mentre renova contínuament el seu acte de fe, sempre en comunió amorosa amb el Senyor: «Corro cap al meu Jesús, li dic que estic disposada a vessar fins a la darrera gota de la meva sang per confessar que hi ha un Cel. Li dic que soc feliç de no gaudir, sobre la terra, d’aquell bell Cel aquí, a fi que l’obri per tota l’eternitat als pobres incrèduls»[41].
  3. Juntament amb la fe, Teresa viu intensament una confiança il·limitada en la infinita misericòrdia de Déu: «La confiança que ha de conduir-nos a l’Amor»[42]. Viu, fins i tot en la foscor, la confiança total de l’infant que s’abandona sense por als braços del seu pare i de la seva mare. Per a Teresina, de fet, Déu brilla abans de res a través de la seva misericòrdia, clau de comprensió de qualsevol altra cosa que es digui d’Ell: «A mi m’ha donat la seva misericòrdia infinita, i a través d’ella contemplo i adoro les altres perfeccions divines! Llavors totes em semblen resplendents d’amor; la mateixa Justícia (i potser encara més que les altres) em sembla revestida d’amor»[43]. Aquest és un dels descobriments més importants de Teresina, una de les més grans contribucions que ha ofert a tot el Poble de Déu. De manera extraordinària va penetrar en les profunditats de la misericòrdia divina i d’allà va treure la llum de la seva esperança il·limitada.

Una fermíssima esperança

  1. Abans de la seva entrada al Carmel, Teresina havia experimentat una singular proximitat espiritual amb una de les persones més desventurades, el criminal Henri Pranzini, condemnat a mort per triple assassinat i no penedit[44]. Oferint la Missa per ell i pregant amb total confiança per la seva salvació, està segura de posar-lo en contacte amb la Sang de Jesús i diu a Déu que està seguríssima que en el darrer moment Ell el perdonaria i que ella hi hauria cregut «encara que no es confessés ni donés cap mostra de penediment». Dona la raó de la seva certesa: «Tant gran era la confiança que tenia en la misericòrdia infinita de Jesús»[45]. Quanta emoció, després, en descobrir que Pranzini, pujat al cadafal, «tot d’una, endut per una sobtada inspiració, es gira, agafa un crucifix que li presentava el capellà i besa tres cops les seves nafres sagrades!»[46]. Aquesta experiència tan intensa d’esperar contra tota esperança va ser fonamental per a ella: «Després d’aquesta gràcia única, el meu desig de salvar ànimes va créixer de dia en dia»[47].
  2. Teresa és conscient del drama del pecat, encara que sempre la veiem immersa en el misteri de Crist, amb la certesa que «on s’ha multiplicat el pecat la gràcia de Déu ha estat encara més abundant» (Rm 5,20). El pecat del món és immens, però no és infinit. En canvi, l’amor misericordiós del Redemptor, aquest sí que és infinit. Teresina és testimoni de la victòria definitiva de Jesús sobre totes les forces del mal a través de la seva passió, mort i resurrecció. Moguda per la confiança, s’atreveix a afirmar: «Jesús, fes que jo salvi moltes ànimes, que avui no se’n condemni cap! […]. Jesús, perdona’m si dic coses que no hauria de dir, només vull alegrar-te i consolar-te»[48]. Això ens permet passar a un altre aspecte d’aquest aire fresc que és el missatge de santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç.
  3. 3. Seré l’amor
  4. “Més gran” que la fe i l’esperança, la caritat no passarà mai (cf. 1Co 13,8-13). És el do més gran de l’Esperit Sant i és «mare i arrel de totes les virtuts»[49].

La caritat com a tarannà personal d’amor

  1. La Història d’una ànima és un testimoni de caritat, on Teresina ens ofereix un comentari sobre el manament nou de Jesús: «Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12)[50]. Jesús té set d’aquesta resposta al seu amor. De fet, «no va témer de mendicar una mica d’aigua a la Samaritana. Tenia set… Però en dir: “Dona’m de beure”, era l’amor de la seva pobra criatura que el Creador de l’univers volia. Tenia set d’amor»[51]. Teresina vol correspondre a l’amor de Jesús, retornar-li amor per amor[52].
  2. El simbolisme de l’amor esponsal expressa la reciprocitat del do de si mateix entre el nuvi i la núvia. Així, inspirada pel Càntic dels Càntics (2,16), escriu: «Jo penso que el cor del meu espòs és només per a mi, com el meu només li pertany a ell, i per això li parlo en la solitud d’aquest deliciós cor a cor, a l’espera d’arribar a contemplar-lo un dia cara a cara»[53]. Encara que el Senyor ens estima junts com a Poble, al mateix temps la caritat obra d’una manera personalíssima, “de cor a cor”.
  3. Teresina té la viva certesa que Jesús la va estimar i va conèixer personalment en la seva Passió: «M’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi» (Ga 2,20). Contemplant Jesús en la seva agonia, ella li diu: «Tu m’has vist sempre»[54]. De la mateixa manera li diu a l’Infant Jesús als braços de la seva Mare: «Amb la teva petita mà, que afalagava Maria, sustentaves el món i li donaves vida. I ja pensaves en mi»[55]. Així, també al començament de la Història d’una ànima, ella contempla l’amor de Jesús per tots i cadascun com si fos únic al món[56].
  4. L’acte d’amor “Jesús, t’estimo”, contínuament viscut per Teresa com la respiració, és la seva clau de lectura de l’Evangeli. Amb aquest amor se submergeixen tots els misteris de la vida de Crist, dels quals es fa contemporània, habitant l’Evangeli amb Maria i Josep, Maria Magdalena i els Apòstols. Amb ells penetra en les profunditats de l’amor del Cor de Jesús. Vegem-ne un exemple: «Quan veig Magdalena avançar enmig de nombrosos convidats, banyar amb les seves llàgrimes els peus del seu Mestre adorat, que ella toca per primera vegada, sento que el seu cor ha comprès els abismes d’amor i de misericòrdia, del Cor de Jesús i que, per més pecadora que sigui, aquest Cor d’amor està disposat, no només a perdonar-la, sinó fins i tot a prodigar-li els favors de la seva intimitat divina i a elevar-la fins als cims més alts de la contemplació»[57].

L’amor més gran en la més gran senzillesa

  1. Al final de la Història d’una ànima, Teresina ens va regalar la seva Ofrena com a víctima d’holocaust a l’Amor misericordiós de Déu[58]. Quan ella es va entregar en plenitud a l’acció de l’Esperit va rebre, sense estridències ni signes vistosos, la sobreabundància de l’aigua viva: «Els rius, o, millor els oceans de gràcies que han vingut a inundar la meva ànima»[59]. És la vida mística que, fins i tot privada de fenòmens extraordinaris, es proposa a tots els fidels com a experiència quotidiana d’amor.
  2. Teresina viu la caritat en la petitesa, en les coses més simples de l’existència quotidiana, i ho fa en companyia de la Mare de Déu, aprenent d’ella que «estimar és donar-ho tot, donar-se fins i tot a si mateix»[60]. De fet, mentre que els predicadors del seu temps parlaven sovint de la grandesa de Maria de manera triomfalista, com allunyada de nosaltres, Teresina mostra, a partir de l’Evangeli, que Maria és la més gran del Regne dels Cels perquè és la més petita (cf. Mt 18,4), la més propera a Jesús en la seva humiliació. Ella veu que, si els relats apòcrifs estan plens d’episodis cridaners i meravellosos, els Evangelis ens mostren una vida humil i pobra, que transcorre en la simplicitat de la fe. Jesús mateix vol que Maria sigui l’exemple de l’ànima que el cerca amb una fe desposseïda[61]. Maria va ser la primera en viure el “caminet” en pura fe i humilitat; així que Teresina no dubta a escriure:

«Jo sé que a Natzaret, Mare plena de gràcia,
vas viure pobrament sense ambició de més.
Ni èxtasi, ni raptes,
ni sonors miracles la teva vida
embelliren, Reina dels Sants…!
Molts són a la terra els petits i humils:
els seus ulls vers tu poden sense por alçar.
Mare, et plau caminar per la via comuna,
per a guiar les ànimes al Cel»[62].

  1. Teresina també ens ha ofert relats que testimonien alguns moments de gràcia viscuts enmig de la senzillesa de cada dia, com la seva sobtada inspiració quan acompanyava una germana malalta amb caràcter difícil. Però sempre es tracta d’experiències d’una caritat més intensa viscuda en les situacions més ordinàries: «Un capvespre d’hivern complia com de costum el meu petit servei; feia fred, era fosc… Tot d’una, vaig sentir en la llunyania el so harmoniós d’un instrument de música; llavors em vaig imaginar un saló ben il·luminat, amb resplendents daurats; unes noies elegantment vestides que es feien mútuament elogis i galanteries mundanes; després la meva mirada es va posar en la pobra malalta que jo aguantava; en comptes d’una melodia, sentia de tant en tant els seus gemecs planyívols; en comptes de daurats, veia els maons del nostre claustre auster, a penes il·luminat per una feble claror. No puc expressar el que va passar dins la meva ànima; el que sé és que el Senyor la va il·luminar amb els raigs de la veritat, que sobrepujaven de tal manera l’esclat tenebrós de les festes de la terra, que no podia creure en la meva felicitat… Ah!, per a gaudir mil anys de festes mundanes, no hauria donat els deu minuts esmerçats a complir el meu humil ofici de caritat»[63].

Al cor de l’Església

  1. Teresina va heretar de santa Teresa d’Àvila un gran amor a l’Església i va poder arribar al fons d’aquest misteri. Ho veiem en el seu descobriment del “cor de l’Església”. En una llarga pregària a Jesús[64], escrita el 8 de setembre de 1896, sisè aniversari de la seva professió religiosa, la santa va confiar al Senyor que se sentia animada per un immens desig, per una passió per l’Evangeli que cap vocació per si sola podia satisfer. I així, a la recerca del seu “lloc” a l’Església, havia rellegit els capítols 12 i 13 de la Primera Carta de sant Pau als Corintis.
  2. Al capítol 12, l’Apòstol utilitza la metàfora del cos i els seus membres per a explicar que l’Església inclou una gran varietat de carismes ordenats segons un ordre jeràrquic. Però aquesta descripció no és suficient per a Teresina. Ella va continuar la seva investigació, va llegir l“himne a la caritat” del capítol 13, allà hi va trobar la gran resposta i va escriure aquesta pàgina memorable: «Considerant el cos místic de l’Església, no em reconeixia en cap dels membres descrits per sant Pau o, més ben dit, em volia reconèixer-me en tots… La Caritat em va donar la clau de la meva vocació. Vaig comprendre que si l’Església tenia un cos, compost de diferents membres, no li mancava el més necessari, el més noble de tots, vaig comprendre que l’Església tenia un Cor i que aquest Cor estava encès d’amor. Vaig comprendre que només l’Amor feia actuar els membres de l’Església, que si l’Amor s’apagués, els apòstols ja no anunciarien més l’Evangeli, els màrtirs no voldrien vessar la seva sang… Vaig comprendre que l’Amor contenia totes les vocacions, que l’amor ho era tot, que l’amor abastava tots els temps i tots els llocs… En una paraula, que és Etern…! Aleshores, en l’excés de la meva joia delirant, vaig exclamar: “Oh Jesús, Amor meu…, la meva vocació, finalment, l’he trobada: la meva vocació és l’Amor!…”. Sí, he trobat el meu lloc a l’Església, i aquest lloc, oh Déu meu, ets tu qui me l’ha donada… En el Cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’Amor!… Així ho seré tot… així es realitzarà el meu somni!!!…»[65].
  3. No és el cor d’una Església triomfalista, és el cor d’una Església amant, humil i misericordiosa. Teresina mai no es posa per sobre dels altres, sinó en el darrer lloc amb el Fill de Déu, que per nosaltres es va convertir en servent i es va humiliar, fent-se obedient fins a la mort en una creu (cf. Fl 2,7-8).
  4. Aquest descobriment del cor de l’Església és també una gran llum per a nosaltres avui, per a no escandalitzar-nos pels límits i les debilitats de la institució eclesiàstica, marcada per foscors i pecats, i entrar en el seu cor ardent d’amor, que es va encendre a la Pentecosta gràcies al do de l’Esperit Sant. És aquest cor el foc del qual s’aviva més encara amb cadascun dels nostres actes de caritat. “Jo seré l’amor”, aquesta és l’opció radical de Teresina, la seva síntesi definitiva, la seva identitat espiritual més personal.

Pluja de roses

  1. Després de molts segles en els que tants sants van expressar amb molt fervor i bellesa els seus desitjos d“anar al cel”, santa Teresina va reconèixer, amb gran sinceritat: «Tenia aleshores grans proves interiors de tota mena (fins a preguntar-me de vegades si hi havia un cel)»[66]. En un altre moment va dir: «Quan canto la felicitat del cel, l’eterna possessió de Déu, no n’experimento cap joia, perquè canto simplement el que vull creure»[67]. Què ha passat? Que ella estava escoltant la crida de Déu a posar foc en el cor de l’Església més que a somniar amb la seva pròpia felicitat.
  2. La transformació que es va produir en ella li va permetre passar d’un fervorós desig del Cel a un constant i ardent desig del bé de tots, culminant en el somni de continuar en el Cel la seva missió d’estimar Jesús i fer-lo estimar. En aquest sentit, en una de les seves últimes cartes va escriure: «Tinc la confiança que no estaré inactiva al cel. El meu desig és seguir treballant per l’Església i per les ànimes»[68]. I en aquests mateixos dies va dir, de manera més directa: «El meu Cel transcorrerà a la terra fins a la fi del món. Sí, jo vull passar el meu Cel fent el bé a la terra»[69].
  3. Així Teresina expressava la seva resposta més convençuda al do únic que el Senyor li estava regalant, a aquesta llum sorprenent que Déu estava vessant en ella. D’aquesta manera arribava a l’última síntesi personal de l’Evangeli, que partia de la confiança plena fins a culminar en el do total pels altres. Ella no dubtava de la fecunditat d’aquesta entrega: «Penso en tot el bé que podré fer després de la meva mort»[70]. «El bon Déu no em donaria aquest desig de fer el bé a la terra després de la meva mort, si no volgués fer-lo realitat»[71]. «Serà com una pluja de roses»[72].
  4. Es tanca el cercle. «C’est la confiance». És la confiança la que ens porta a l’Amor i així ens allibera del temor, és la confiança la que ens ajuda a treure la mirada de nosaltres mateixos, és la confiança la que ens permet posar a les mans de Déu el que només Ell pot fer. Això ens deixa un immens cabal d’amor i d’energies disponibles per a buscar el bé dels germans. I així, enmig del patiment dels seus últims dies, Teresa podia dir: «No compto amb res més que amb l’amor»[73]. Al final només compta l’amor. La confiança fa brollar les roses i les escampa com un desbordament de la sobreabundància de l’amor diví. Demanem-la com a do gratuït, com a regal preciós de la gràcia, perquè s’obrin en la nostra vida els camins de l’Evangeli.
  5. 4. Al cor de l’Evangeli
  6. A Evangelii gaudium vaig insistir en la invitació a tornarà la frescor de la font, per a posar l’accent en allò que és essencial i indispensable. Crec que és oportú reprendre i proposar novament aquella invitació.

La Doctora de la síntesi

  1. Aquesta Exhortació sobre santa Teresina em permet recordar que, en una Església missionera «l’anunci es concentra en allò essencial, que és el més bell, el més gran, el més atractiu i al mateix temps el més necessari. La proposta se simplifica, sense perdre per això profunditat i veritat, i així es torna més contundent i radiant»[74]. El nucli lluminós és «la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat»[75].
  2. No tot és igualment central, perquè hi ha un ordre o jerarquia entre les veritats de l’Església, i «això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt dels ensenyaments de l’Església, i fins i tot per a l’ensenyament moral»[76]. El centre de la moral cristiana és la caritat, que és la resposta a l’amor incondicional de la Trinitat, per la qual cosa «les obres d’amor al proïsme són la manifestació externa més perfecta de la gràcia interior de l’Esperit»[77]. Al final, només compta l’amor.
  3. Precisament, l’aportació específica que Teresina ens regala com a Santa i com a Doctora de l’Església no és analítica, com ho podria ser, per exemple, la de sant Tomàs d’Aquino. La seva aportació és més aviat sintètica, perquè la seva genialitat consisteix en dur-nos al centre, al que és essencial, al que és indispensable. Ella, amb les seves paraules i amb el seu propi itinerari personal, mostra que, si bé tots els ensenyament si normes de l’Església tenen la seva importància, el seu valor, la seva llum, algunes són més urgents i més constitutives per a la vida cristiana. Allà és on Teresa va posar la mirada i el cor.
  4. Com a teòlegs, moralistes, estudiosos de l’espiritualitat, com a pastors i com a creients, cadascun en el seu propi àmbit, encara necessitem recollir aquesta intuïció genial de Teresina i treure’n les conseqüències teòriques i pràctiques, doctrinals i pastorals, personals i comunitàries. Cal audàcia i llibertat interior per a poder-ho fer.
  5. Algunes vegades, d’aquesta Santa se citen només expressions que són secundàries, o es mencionen qüestions que ella pot tenir en comú amb qualsevol altre sant: la pregària, el sacrifici, la pietat eucarística, i tants altres bells testimonis, però d’aquesta manera podríem privar-nos del més específic del do que ella va fer a l’Església, oblidant que «cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli»[78]. Per tant, «per a reconèixer quina és aquesta paraula que el Senyor vol dir a través d’un sant, no cal entretenir-se en els detalls […]. El que cal contemplar és el conjunt de la seva vida, el seu camí sencer de santificació, aquesta figura que reflecteix alguna cosa de Jesucrist i que emergeix quan un aconsegueix compondre el sentit de la totalitat de la seva persona»[79]. Això val més encara per a santa Teresina, sent ella una “Doctora de la síntesi”.
  6. Del cel a la terra, l’actualitat de santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç perdura en tota la seva “petita grandesa”.

En un temps que ens convida a tancar-nos en els propis interessos, Teresina ens mostra la bellesa de fer de la vida un do.

En un moment en què prevalen les necessitats més superficials, ella és testimoni de la radicalitat evangèlica.

En un temps d’individualisme, ella ens fa descobrir el valor de l’amor que es converteix en intercessió.

En un moment en què l’ésser humà s’obsessiona per la grandesa i per noves formes de poder, ella assenyala el camí de la petitesa.

En un temps en què es descarten molts éssers humans, ella ens ensenya la bellesa de cuidar, de fer-se càrrec de l’altre.

En un moment de complexitat, ella pot ajudar-nos a redescobrir la senzillesa, la primacia absoluta de l’amor, de la confiança i l’abandonament, superant una lògica legalista o eticista que omple la vida cristiana d’obligacions o preceptes i congela l’alegria de l’Evangeli.

En un temps de replegaments i tancaments, Teresina ens convida a la sortida missionera, captivats per l’atracció de Jesucrist i de l’Evangeli.

  1. Un segle i mig després del seu naixement, Teresina està més viva que mai enmig de l’Església en camí, en el cor del Poble de Déu. Està peregrinant amb nosaltres, fent el bé a la terra, com tant va desitjar. El signe més bonic de la seva vitalitat espiritual són les innombrables “roses” que va espargint, és a dir, les gràcies que Déu ens dona per la seva intercessió plena d’amor, per a sostenir-nos en el camí de la vida.

Estimada santa Teresina,
l’Església necessita fer resplendir
el color, el perfum, l’alegria de l’Evangeli.
Envia’ns les teves roses!
Ajuda’ns a tenir confiança sempre,
com tu ho vas fer,
en el gran amor que Déu té per nosaltres,
perquè puguem imitar cada dia
el teu caminet de santedat.
Amén.

FRANCESC

Donat a Roma, a Sant Joan del Laterà, el 15 d’octubre, memòria de santa Teresa d’Àvila, de l’any 2023, onzè del meu Pontificat.

 

Francesc als Confrares de la Mare de Déu de Montserrat

Escoltar l’àudio:

Celebrar Maria és celebrar la proximitat i la tendresa de Déu que es troba amb el seu poble, que no ens deixa sols, que ens ha donat una Mare que té cura de nosaltres i ens acompanya. És celebrar la proximitat de Déu, perquè l’estil de Déu és proximitat, compassió i tendresa. Així estima Déu. I veient Maria, un entén la proximitat de Déu, la compassió de Déu en una Mare i la tendresa de Déu.
Heu vingut com a pelegrins a Roma per celebrar i donar gràcies al Senyor per aquesta presència de Maria tan propera que, des de fa 800 anys, us acompanya en el camí de la vida cristiana.
Evoquem ara la seva imatge: la Mare de Déu de Montserrat, l’estimada Moreneta, està asseguda i té el Nen a la falda. És la “Mare de Déu”, i a la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers. És la “Reina i Senyora de tot el creat”.
Tenir present aquesta doble vocació de Maria a ser mare de Déu i mare nostra, ens ajuda a reflexionar sobre el tema escollit per a aquest pelegrinatge: Pietat popular, amistat social i confraternitat universal. Sabem que la devoció mariana significa molt a les manifestacions de pietat del sant poble fidel de Déu. És la Mare. Pensem, en aquests 800 anys de presència a Montserrat, quants fidels hi ha hagut visitant el seu santuari, desgranant el rosari, demanant amb humilitat i senzillesa a la Moreneta la seva intercessió per ells, pels seus éssers estimats! I quantes, quantes manifestacions d’afecte filial, de súpliques i accions de gràcies! Quan el Poble de Déu visita la seva Mare, s’expressa d’una manera que potser no ho fa així en cap altra mena de pregària. Davant de la Mare es desvetllen els sentiments més nobles d’una persona. I quan Maria escolta les nostres pregàries, fa aquest gest, que és el gest més marià. Assenyala Jesús: “Feu el que Ell us digui”. És el gest típicament marià. Indica el camí i parla al seu Fill perquè Ell escolti.
La força evangelitzadora de la pietat popular crea condicions favorables perquè els llaços d’amistat i fraternitat entre els pobles creixin i s’enforteixin. Sant Pau VI ja ho havia entès això, i va substituir l’expressió religiositat popular per la de pietat popular. I a la seva exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi té paràgrafs molt clars sobre la gràcia de la pietat popular que tenen els pobles.
I també en aquest aspecte, la devoció mariana té un lloc privilegiat. Maria és advocada, tot i que la paraula “advocat” és massa funcional avui dia, i potser seria millor anomenar-la “facilitadora”. Maria és facilitadora en els conflictes i els problemes, com quan va faltar el vi a les noces de Canà.
Ella ens ajuda a “desfer els nusos” que s’hagin fet en nosaltres i entre nosaltres. És a dir, Maria també aplana el camí de l’amistat entre els pobles, convidant-nos a adreçar l’esguard vers l’origen i la meta de la nostra existència, que és Jesucrist, i ens encoratja a seguir-ne l’exemple, recorrent els camins de la pau, l’amabilitat , l’escolta i el diàleg pacient i confiat.
Germans i germanes, la Mare de Déu de Montserrat, amb el món a les mans, ens convida a viure aquesta fraternitat universal, sense fronteres, sense exclusions, que dissipa les ombres d’un entorn tancat. Ella està atenta no tan sols a Jesús sinó també a “la resta dels seus descendents” (Ap 12,17). Ella, amb el poder del Ressuscitat, vol donar a llum un món nou, on tots són germans, on hi hagi lloc per a cada descartat de les nostres ciutats, on resplendeixin la justícia i la pau. Per a ella no hi ha descart. És la Mare dels descartats, dels qui nosaltres descartem, perquè els va a buscar. No coneix l’actitud de descartar ningú. I com que és Mare, sap escoltar tantes coses, tantes peticions, fins i tot quan neixen d’un cor doble, d’un cor que no és coherent amb ell mateix, un cor injust que fa mal. Escolta, escolta també el fill criminal.
És bonic reflexionar sobre aquests temes i poder experimentar junts l’alegria d’anunciar Crist de la mà de Maria, Mare de l’Evangeli vivent, Estel de l’evangelització. Us encoratjo a seguir endavant en aquesta missió, que és do i tasca. Que Jesús us beneeixi, que la Mare de Déu tingui cura de vosaltres ―és una bona cuidadora, sap cuidar― i que us ajudi a seguir caminant junts.

Ciutat del Vaticà, 7 d’octubre 2023

Dona’ns un cor nou

Escoltar l’àudio:

Vine, Esperit Sant, i dona’ns un cor nou
que revifi en nosaltres tots els dons
rebuts de tu amb l’alegria de ser cristians,
un cor nou sempre jove i feliç.

Vine, Esperit Sant, i dona’ns un cor pur,
entrenat per estimar Déu,
un cor pur que no conegui el Mal
sinó per definir-lo, lluitar-hi i fugir-ne;
un cor pur com el d’un infant,
capaç d’apassionar-se i d’enfervorir.

Vine, Esperit Sant, i dona’ns un gran cor,
obert a la teva silenciosa i poderosa
paraula inspiradora,
i tancat a totes les petites ambicions;
un cor gran i fort per estimar tothom,
servir a tots, patir amb tots;
un cor gran i fort, satisfet només
quan batega amb el cor de Déu.

sant Pau VI

Creure

Escoltar l’àudio:

Batega la Vida sota els troncs
assecats per l’hivern inclement.
Tot sembla definitivament mort,
però la mirada atenta del vident
sap que l’entorn només dorm
i espera confiat el desvetllament.
Silenci expectant de nous mots
que facin ressò del pensament
i duguin més enllà el cor i el cos
per a entendre i fruir el Present.
Obre’t, carn meva, a l’Alè Amorós.
Tot tu reflectiràs una llum potent
i faràs que les foscors del Món
siguin pou de saviesa permanent.

Cinto Busquet
Calella, 7 de març 2023

Ascesi quaresmal, un camí sinodal

Missatge del Papa Francesc per a la Quaresma 2023

Escoltar l’àudio:

MISSATGE DEL PAPA FRANCESC AMB MOTIU DE LA QUARESMA

 Benvolguts germans i germanes,

Els evangelis de Mateu, Marc i Lluc concorden en narrar l’episodi de la Transfiguració de Jesús. En aquest esdeveniment veiem la resposta que el Senyor va donar als seus deixebles quan li van manifestar incomprensió cap a Ell. De fet, poc abans s’havia produït un autèntic enfrontament entre el Mestre i Simó Pere, qui, després de professar la seva fe en Jesús com el Crist, el Fill de Déu, va rebutjar el seu anunci de la passió i la creu. Jesús el va reprendre enèrgicament: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16,23). I «sis dies després, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta» (Mt 17,1).

L’evangeli de la Transfiguració es proclama cada any el segon diumenge de Quaresma. En efecte, en aquest temps litúrgic el Senyor ens pren amb Ell i ens porta a un lloc apartat. Fins i tot quan els nostres compromisos diaris ens obliguin a romandre allí on ens trobem habitualment, vivint una quotidianitat sovint repetitiva i a vegades avorrida, per la Quaresma se’ns convida a “pujar dalt una muntanya alta” amb Jesús, per a viure amb el Poble sant de Déu una experiència particular d’ascesi.

L’ascesi quaresmal és un compromís, animat sempre per la gràcia, per a superar les nostres faltes de fe i les nostres resistències a seguir Jesús en el camí de la creu. Era precisament el que necessitaven Pere i els altres deixebles. Per aprofundir el nostre coneixement del Mestre, per a com prendre i acollir plenament el misteri de la salvació divina, realitzada en el do total d’ell mateix per amor, hem de deixar-nos conduir per Ell a un lloc desert i elevat, distanciant-nos de les mediocritat i les vanitats. És necessari posar-se en camí, un camí costa amunt, que requereix esforç, sacrifici i concentració, com una excursió per la muntanya. Aquests requisits també són importants per al camí sinodal que, com a Església, ens hem compromès a realitzar. Ens farà bé reflexionar sobre aquesta relació que hi ha entre l’ascesi quaresmal i l’experiència sinodal.

En el “recés” a la muntanya del Tabor, Jesús va portar amb Ell tres deixebles, escollits per a ser testimonis d’un esdeveniment únic. Va voler que aquesta experiència de gràcia no fos solitària, sinó compartida, com ho és, al cap i a la fi, tota la nostra vida de fe. A Jesús hem de seguir-lo junts. I junts, com Església pelegrina en el temps, vivim l’any litúrgic i, en ell, la Quaresma, caminant amb
els qui el Senyor ha posat al nostre costat com a companys de viatge. Anàlogament a l’ascens de Jesús i els seus deixebles a la muntanya del Tabor, podem afirmar que el nostre camí quaresmal és “sinodal”, perquè el fem junts pel mateix camí, deixebles de l’únic Mestre. Sabem, de fet, que Ell mateix és el Camí i, per això, tant en l’itinerari litúrgic com en el del Sínode, l’Església no fa res més que entrar cada vegada més plenament i  profundament en el misteri de Crist Salvador.

I arribem al moment culminant. Diu l’Evangeli que Jesús «es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum» (Mt 17,2). Aquí hi ha el  “cim”, la meta del camí. Al final de la pujada, mentre estaven en el lloc més alt de la muntanya amb Jesús, es va concedir als tres deixebles la gràcia de veure’l en la seva glòria, resplendent de llum sobrenatural. Una llum que no procedia de l’exterior, sinó que s’irradiava d’Ell mateix. La bellesa divina d’aquesta visió va ser incomparablement més gran que qualsevol esforç que els deixebles haguessin pogut fer per pujar al Tabor. Com en qualsevol excursió exigent de muntanya, a mesura que es puja és necessari mantenir la mirada fixa en el camí; però el meravellós panorama que es revela al final, sorprèn i fa que valgui la pena. També el procés sinodal sembla sovint un camí ardu, el que a vegades ens pot desanimar. Però el que ens espera al final és sens dubte quelcom meravellós i sorprenent, que ens ajudarà a comprendre millor la voluntat de Déu i la nostra missió al servei del seu Regne.

L’experiència dels deixebles a la muntanya del Tabor es va enriquir encara més quan, al costat de Jesús transfigurat, aparegueren Moisès i Elies, que personifiquen respectivament la Llei i els Profetes (cf. Mt 17,3). La novetat de Crist és el compliment de l’antiga Aliança i les promeses; és inseparable de la història de Déu amb el seu poble i revela el seu sentit profund. De manera similar, el camí sinodal està arrelat en la tradició de l’Església i, al mateix temps, obert a la novetat. La tradició és font d’inspiració per a cercar nous camins, evitant les temptacions oposades de l’immobilisme i de l’experimentació improvisada.

El camí ascètic quaresmal, igual que el sinodal, té com a meta una transfiguració personal i eclesial. Una transformació que, en ambdós casos, troba el seu model en la de Jesús i es realitza mitjançant la gràcia del seu misteri pasqual. Per tal que aquesta transfiguració es pugui realitzar en nosaltres aquest any, voldria proposar dos “camins” a seguir per pujar juntament amb Jesús i arribar amb Ell a la meta.

El primer es refereix a l’imperatiu que Déu Pare va dirigir als deixebles al Tabor, mentre contemplaven Jesús transfigurat. La veu que es va sentir des del núvol estant va dir: «Escolteu-lo» (Mt 17,5). Per tant, la primera indicació és molt clara: escoltar Jesús. La Quaresma és un temps de gràcia en la mesura en què escoltem Aquell que ens parla. I, com ens parla? Abans de tot, en la Paraula de Déu, que l’Església ens ofereix en la litúrgia. No deixem que caigui en sac foradat. Si no podem participar sempre en la Missa, meditem les lectures bíbliques de cada dia, fins i tot amb l’ajuda d’internet. A més de parlar-nos en les Escriptures, el Senyor ho fa a través dels nostres germans i germanes, especialment en els rostres i les històries dels qui necessiten ajuda. Però voldria afegir també un altre aspecte, molt important en el procés sinodal: escoltar Crist passa també per l’escolta als nostres germans i germanes en l’Església; aquesta escolta recíproca que en algunes fases és l’objectiu principal, i que, de totes maneres, sempre és indispensable en el mètode i l’estil d’una Església sinodal.

En escoltar la veu del Pare, «els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús, s’acostà, els tocà i els digué: “Aixequeu-vos, no tingueu por”. Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol» (Mt 17,6-8). Heus ací la segona indicació per a aquesta Quaresma: no refugiar-se en una religiositat feta d’esdeveniments extraordinaris, d’experiències suggestives, per por d’afrontar la realitat amb les seves fatigues quotidianes, les seves dificultats i les seves contradiccions. La llum que Jesús mostra als deixebles és un avenç de la glòria pasqual i hem d’anar cap a ella, seguint-lo “només a Ell”. La Quaresma està orientada a la Pasqua. El “recés” no és un fi en si mateix, sinó que ens prepara per a viure la passió i la creu amb fe, esperança i amor, per arribar a la resurrecció. De la mateixa manera, el camí sinodal no ens ha de fer creure en la il·lusió que hem arribat quan Déu ens concedeix la gràcia d’algunes experiències fortes de comunió. També allí el Senyor ens repeteix: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Baixem a la plana i que la gràcia que hem experimentat ens sostingui per a ser artesans de la sinodalitat en la vida ordinària de les nostres comunitats.

Benvolguts germans i germanes, que l’Esperit Sant ens animi durant aquesta Quaresma en la nostra escalada amb Jesús, perquè experimentem la seva resplendor divina i així, enfortits en la fe, prosseguim junts el camí amb Ell, glòria del seu poble i llum de les nacions.

Francesc, papa

Benaurances

Escoltar l’àudio:

Feliços sereu si desconnecteu interiorment dels molts sorolls que us encerclen, perquè sentireu i gaudireu la Paraula que viu en vosaltres.

Feliços sereu quan deixareu de surfejar de pantalla en pantalla i sabreu aturar-vos en el Present, perquè podreu descobrir qui sou al mar o a la muntanya.

Feliços sereu si no us fa por embrutir-vos amb el fang de camins salvatges, perquè beureu de la font clara i cristal·lina que inconscientment cercàveu.

Feliços sereu si no teniu sempre alguna cosa a punt de dir per rebatre, perquè us sorprendreu de les moltes coses que dels altres podeu aprendre.

Feliços sereu quan no vulgueu arribar qui sap on per fer-vos veure, perquè us adonareu que sempre heu estat on havíeu d’estar per assolir el que realment desitjàveu.

Feliços sereu quan no us caldrà defugir la solitud, perquè experimentareu que, tot i no tenir ningú a prop, tothora esteu acompanyats i des de sempre heu estat estimats.

Feliços sereu si, enmig del brogit més eixordador, no deixeu de pouar del Silenci, perquè ningú no podrà treure-us la Pau que l’Esperit dins vostre farà néixer.

Feliços sereu si no us feu enrere quan el compromís per la justícia us durà a ser incompresos i menystinguts, perquè llavors la Bondat s’arrelarà profundament en els vostres cors i ningú no serà capaç d’enfosquir la Llum que sorgirà de vosaltres.

Cinto Busquet

Mar de Galilea, 13 de gener 2023

Homo Viator

Escoltar l’àudio:


 
Descansen els ossos i les cendres
en les seves respectives tombes.
Els anhels, esperances i projectes,
potser es transmeten més enllà
de la mort que, indefectiblement,
tots tard o d’hora hem d’afrontar.
Tanmateix, hi ha un jo que perviu
o només resta el record fugisser
en la ment d’uns pocs estimats?

Som imatge i crit que s’esmuny
en una nit que engoleix impassible
alhora protagonistes i comparses.
Som neguit i prec d’una Presència
que ens reconegui pel que som
i ens meni segurs vers l’altra Riba
on serem sense haver de combatre
per protegir l’espai vital que ens cal
i tota veu serà ressò d’un Tu amable.

Cinto Busquet

Calella, 9 de gener 2023

 

Ningú no es pot salvar tot sol

Missatge del Papa Francesc – 1 de gener 2023  

Escoltar l’àudio:

 

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA CELEBRACIÓ DE LA 56a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

Ningú no es pot salvar tot sol

Recomençar des de la Covid-19 per traçar junts camins de pau

«Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit» (Primera carta de sant Pau als Tessalonicencs 5,1-2).

1. Amb aquestes paraules, l’apòstol Pau convidava la comunitat de Tessalònica, mentre esperaven la seva trobada amb el Senyor, a mantenir-se ferms, amb els peus i el cor ben plantats a terra, capaços d’una mirada atenta sobre la realitat i els esdeveniments de la història. Per això, encara que els esdeveniments de la nostra existència semblin tan tràgics i ens sentim empesos al túnel fosc i difícil de la injustícia i el patiment, estem cridats a mantenir el cor obert a l’esperança, confiant en Déu que es fa present, ens acompanya amb tendresa, ens sosté en la fatiga i, sobretot, orienta el nostre camí. Per això sant Pau exhorta constantment la comunitat a vigilar, cercant el bé, la justícia i la veritat: «No hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament» (5,6). És una invitació a mantenir-nos desperts, a no tancar-nos en la por, el dolor o la resignació, a no cedir a la distracció, a no desanimar-nos, sinó en canvi a ser com sentinelles capaços de vetllar i distingir les primeres llums de l’alba, especialment en les hores més fosques.

2. La Covid-19 ens va arrossegar enmig de la nit, desestabilitzant la nostra vida ordinària, trasbalsant els nostres plans i els nostres costums, pertorbant la tranquil·litat aparent fins i tot de les societats més privilegiades, generant desorientació i patiment, i causant la mort de tants germans i germanes nostres.
El món sanitari, immers en un frenesí de desafiaments inesperats i en una situació que no estava del tot clara, ni tan sols des del punt de vista científic, es va mobilitzar per alleujar el dolor de tanta gent i procurar posar-hi remei; igual que les autoritats polítiques, que van haver de prendre mesures dràstiques en matèria d’organització i gestió de l’emergència.
Juntament amb les manifestacions físiques, la Covid-19 ha provocat —també amb efectes a llarg termini— un malestar generalitzat que ha calat en els cors de moltes persones i famílies, amb seqüeles a tenir en compte, alimentades per períodes llargs d’aïllament i diverses restriccions de la llibertat.
A més, no podem oblidar com la pandèmia ha tocat la fibra sensible del teixit social i econòmic, traient a la llum contradiccions i desigualtats. Ha amenaçat la seguretat laboral de molta gent i ha agreujat la soledat cada vegada més estesa en les nostres societats, sobretot la dels més febles i la dels pobres. Pensem, per exemple, en els milions de treballadors informals d’arreu del món, als quals se’ls va deixar sense feina i sense cap suport durant tot el confinament.
Poques vegades els individus i la societat progressen en situacions que generen aquest sentiment de derrota i amargor; de fet debilita els esforços dedicats a la pau i provoca conflictes socials, frustracions i violències de tot tipus. En aquest sentit, la pandèmia sembla haver sacsejat fins i tot les zones més pacífiques del nostre món, fent aflorar innombrables fragilitats.

3. Transcorreguts tres anys, ha arribat el moment de prendre’ns un temps per a qüestionar-nos, aprendre, créixer i deixar-nos transformar —de manera personal i comunitària—; un temps privilegiat per a preparar-nos al “dia del Senyor”. Ja he dit diverses vegades que dels moments de crisi mai no se’n surt igual: en sortim o millors o pitjors. Avui estem cridats a preguntar-nos: què hem après d’aquesta situació de pandèmia? Quins camins nous hem d’emprendre per a alliberar-nos de les cadenes dels nostres hàbits vells, per estar més ben preparats, per atrevir-nos a la novetat? Quins senyals de vida i esperança podem aprofitar per a seguir endavant i intentar fer millor el nostre món?
Certament, després d’haver palpat la fragilitat que caracteritza la realitat humana i la nostra existència personal, podem dir que la lliçó més gran que ens deixa en herència la Covid-19 és la consciència que tots ens necessitem; que el nostre tresor més gran, encara que també el més fràgil, és la fraternitat humana, fundada en la nostra filiació divina comuna, que ningú no es pot salvar tot sol. Per tant, és urgent que cerquem i promovem junts els valors universals que tracen el camí d’aquesta fraternitat humana. També hem après que la fe dipositada en el progrés, la tecnologia i els efectes de la globalització no només ha estat excessiva, sinó que s’ha convertit en una intoxicació individualista i idolàtrica, comprometent la desitjada garantia de justícia, concòrdia i pau. En el nostre món accelerat, molt sovint els problemes generalitzats de desequilibri, injustícia, pobresa i marginació alimenten el malestar i els conflictes, i generen violència i fins i tot guerres.
Si, d’una banda, la pandèmia ha fet emergir tot això, de l’altra, hem aconseguit fer descobriments positius: un retorn beneficiós a la humilitat; una reducció de certes pretensions consumistes; un sentit renovat de la solidaritat que ens anima a sortir del nostre egoisme per obrir-nos al patiment dels altres i a les seves necessitats; així com un compromís, en alguns casos veritablement heroic, de tantes persones que s’han lliurat per tal que tothom pogués superar millor el drama de l’emergència.
D’aquesta experiència ha sorgit una consciència més forta que convida tothom, pobles i nacions, a tornar a posar la paraula “junts” al centre. En efecte, és junts, en la fraternitat i, que podem construir la pau, garantir la justícia i superar els esdeveniments més dolorosos. En efecte, les respostes més eficaces a la pandèmia han estat aquelles en què grups socials, institucions públiques i privades, i organitzacions internacionals s’han unit per fer front al desafiament, deixant de banda interessos particulars. Només la pau que neix de l’amor fratern i desinteressat pot ajudar-nos a superar les crisis personals, socials i mundials.

4. Alhora, en el moment que ens vam atrevir a esperar que el pitjor de la nit de la pandèmia de la Covid-19 havia estat superat, un desastre nou i terrible es va abatre sobre la humanitat. Vam ser testimonis de l’inici d’un altre flagell: una nova guerra, en part comparable a la Covid-19, però impulsada per decisions humanes reprovables. La guerra a Ucraïna es cobra víctimes innocents i propaga la inseguretat, no només entre els directament afectats, sinó de manera generalitzada i indiscriminada cap a tothom; també afecta els qui, fins i tot a milers de quilòmetres de distància, en pateixen els efectes col·laterals —només cal pensar en l’escassetat de blat i els preus del combustible.
Certament, aquesta no és l’era post-Covid que esperàvem o prevèiem. De fet, aquesta guerra, juntament amb els altres conflictes arreu del planeta, representa una derrota per a la humanitat en el seu conjunt i no només per a les parts directament implicades. Encara que s’ha trobat una vacuna contra la Covid-19, encara no s’han trobat solucions adequades per a la guerra. Certament, el virus de la guerra és més difícil de vèncer que els que afecten a l’organisme humà, perquè no procedeix de l’exterior, sinó de l’interior del cor humà, corromput pel pecat (cf. Evangeli de Marc 7,17-23).

5. Què se’ns demana, doncs, que fem? En primer lloc, que ens deixem canviar el cor per l’emergència que hem viscut, és a dir, permetre que Déu transformi els nostres criteris habituals d’interpretació del món i de la realitat a través d’aquest moment històric. Ja no podem pensar només en preservar l’espai dels nostres interessos personals o nacionals, sinó que hem de concebre’ns a la llum del bé comú, amb un sentit comunitari, és a dir, com un “nosaltres” obert a la fraternitat universal. No podem cercar només protegir-nos a nosaltres mateixos; és hora que tots ens comprometem amb la guarició de la nostra societat i el nostre planeta, creant les bases per a un món més just i pacífic, que s’involucri amb seriositat en la recerca d’un bé que sigui veritablement comú.
Per tal d’aconseguir això i viure millor després de l’emergència de la Covid-19, no podem ignorar una dada fonamental: les diverses crisis morals, socials, polítiques i econòmiques que patim estan totes interconnectades, i el que considerem com a problemes autònoms són en realitat un la causa o conseqüència dels altres. Així doncs, estem cridats a fer front als reptes del nostre món amb responsabilitat i compassió. Hem de reprendre la qüestió de garantir la sanitat pública per a tothom; promoure accions de pau per a posar fi als conflictes i les guerres que continuen generant víctimes i pobresa; tenir cura de manera conjunta de la nostra casa comuna i aplicar mesures clares i eficaces per a fer front al canvi climàtic; lluitar contra el virus de la desigualtat i garantir l’alimentació i un treball digne per a tothom, donant suport als qui ni tan sols tenen un salari mínim i travessen grans dificultats. L’escàndol dels pobles famolencs ens fa mal. Hem de desenvolupar, amb polítiques adequades, l’acollida i la integració, especialment dels migrants i dels qui viuen com a descartats en les nostres societats. Només invertint en aquestes situacions,
amb un desig altruista inspirat per l’amor infinit i misericordiós de Déu, podrem construir un món nou i ajudar a edificar el Regne de Déu, que és un Regne d’amor, de justícia i de pau.
En compartir aquestes reflexions, espero que en el nou any puguem caminar junts, atresorant el que la història ens pot ensenyar. Expresso els meus millors desitjos als caps d’Estat i de Govern, als Responsables de les Organitzacions internacionals i als Líders de les diferents religions. A tots els homes i les dones de bona voluntat desitjo que pugueu construir, dia a dia, com a artesans de pau, un bon any! Que Maria Immaculada, Mare de Jesús i Reina de la Pau, intercedeixi per nosaltres i pel món sencer.

Francesc

In Memoriam

Escoltar l’àudio:

Maria Paredes i Hernàndez

Oullins (Lió), 12 de gener 1931
Girona, 16 d’octubre 2021

A una dona d’amor, que he tingut l’honor de tenir com a mare

Ment i mans amb ulls de mare
que no trenca a miques el cor
ans l’aboca sense esquerdes
en cadascun dels qui estima.

Enyorança pregona d’escalf
a la falda del pare i la mare:
crit i neguit d’un refugi segur
on s’apaivagui l’embranzida.

Afany de fressar senderes
i descobrir nous projectes
on l’Amor es faci pa, oli i vi
d’una taula on tots hi caben.

I a la fi, el despullament cru
de tota possibilitat de dir-te
a fi d’atènyer en el Més Enllà
la teva plenitud en la Paraula.

Cinto Busquet i Paredes

 

Misteris

Ha vingut l’estiu i encara t’hi ha trobat,
desvalguda ja gairebé de tot
menys d’aquest alè primíssim que et sosté
com si fossis ja només un esperit,
i hem enfilat els cinc misteris de goig
—l’encarnació, la visita, el naixement,
la presentació i la recerca i trobada final:
jo amb veu reverberant, constant,
tu amb prou feines els santamariamarededéu —,
tan lligats als misteris de dolor,
tan lligats als misteris de glòria.

Jaume Busquet i Paredes

 

Sonet amb estrambot esperançat en la teva Pasqua

Adéu-siau, benaurada Maria.
A Oullins veieres la llum primera
i has entrat en l’eterna primavera
quan la tardor a Girona t’estremia.

Has escrit noranta anys de poesia
amb la paraula clara i sincera
de la mare abnegada i entera:
cada vers un nou fill que et naixia.

Marxes ungida amb el perfum de festa
deixant enrere el volcà i la tempesta
d’aquest nostre món que avui plora en flames.

En l’eucaristia el cor ens inflames,
car ara sentim que ets viua i no morta;
i que el Jaume, del Cel, t’obre la porta.

Sí: junts altre cop ambdós vetllareu
per tots als qui aquí se’ns trenca la veu.

Jaume Aymar i Ragolta

 

HOMÍLIA DEL PAPA FRANCESC A LA MISSA D’OBERTURA DEL SÍNODE SOBRE LA SINODALITAT

Basílica de Sant Pere, 10 d’octubre 2021
[Diumenge XXVIII del Temps Ordinari – Any B]

Escoltar l’àudio:

Una persona, un home ric, va córrer cap a Jesús mentre Ell «sortia de camí» (Mc 10,17). Moltes vegades els Evangelis ens presenten Jesús “en camí”, acompanyant l’ésser humà en la seva marxa i escoltant les preguntes que poblen i inquieten el seu cor. D’aquesta manera, Ell ens revela que Déu no habita en llocs asèptics, en llocs tranquils, lluny de la realitat, sinó que camina al nostre costat i ens aconsegueix allà on siguem, en les rutes de vegades aspres de la vida. I avui, en donar inici a l’itinerari sinodal, tots -el Papa, els bisbes, els sacerdots, les religioses i els religiosos, les germanes i els germans laics- comencem preguntant-nos: nosaltres, comunitat cristiana, ¿encarnem l’estil de Déu, que camina en la història i comparteix les vicissituds de la humanitat? ¿Estem disposats a l’aventura del camí o, temorosos davant la incertesa, preferim refugiar-nos en les excuses del “no cal” o del “sempre s’ha fet així”?
Fer sínode significa caminar junts en la mateixa direcció. Mirem Jesús, que en primer lloc va trobar en el camí l’home ric, després va escoltar les seves preguntes i finalment el va ajudar a discernir què havia de fer per a posseir la vida eterna. Trobar, escoltar, discernir: tres verbs del Sínode en els quals voldria detenir-me.
Trobar. L’Evangeli comença referint una trobada. Un home es va trobar amb Jesús i es va agenollar davant seu, fent-li una pregunta decisiva: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?» (V. 17). Una pregunta tan important exigeix atenció, temps, disponibilitat per trobar-se amb l’altre i deixar-se interpel•lar per la seva inquietud. El Senyor, en efecte, no es mostra distant, molest o alterat; al contrari, s’entreté amb ell. Està disponible per a la trobada. Res no el deixa indiferent, tot l’apassiona. Trobar els rostres, creuar les mirades, compartir la història de cada un; aquesta és la proximitat de Jesús. Ell sap que una trobada pot canviar la vida. I en l’Evangeli abunden trobades amb Crist que reanimen i guareixen. Jesús no tenia pressa, no mirava el rellotge per fer-ne via i acabar ràpid. Sempre estava al servei de la persona que trobava, per escoltar-la.
També nosaltres, que comencem aquest camí, estem cridats a ser experts en l’art de la trobada. No d’organitzar esdeveniments o de fer una reflexió teòrica dels problemes, sinó, sobretot, de agafar-nos temps per estar amb el Senyor i d’afavorir la trobada entre nosaltres. Un temps per donar espai a la pregària, a l’adoració, aquesta pregària que tant descuidem: adorar, donar espai a l’adoració, al que l’Esperit vol dir a l’Església; per enfocar-nos amb la cara i la paraula de l’altre, trobar-nos cara a cara, deixar-nos aconseguir per les preguntes de les germanes i els germans, ajudar-nos perquè la diversitat dels carismes, vocacions i ministeris ens enriqueixi. Tota trobada -ho sabem- requereix obertura, valentia, disponibilitat per deixar-se interpel•lar pel rostre i la història de l’altre. Mentre sovint preferim refugiar-nos en relacions formals o utilitzar màscares de circumstància -l’esperit clerical i cortesà: soc més aviat “el senyor mossèn” que no pas un “pare”-, la trobada ens canvia i sovint ens suggereix nous camins que no pensàvem recórrer. Avui, després de l’Àngelus, rebré a un grup de persones del carrer, que es va aplegar simplement perquè hi ha un grup de gent que va anar a escoltar-los, només a escoltar-los. I des de l’escolta van aconseguir començar a caminar junts. Moltes vegades és aquesta justament la manera en què Déu ens indica el camí a seguir, tot fent-nos sortir de les nostres rutines desgastades. Tot canvia quan som capaços de trobades autèntiques amb Ell i entre nosaltres. Sense formalismes, sense falsedats, sense maquillatges.
Segon verb: escoltar. Una veritable trobada només neix de l’escolta. Jesús, en efecte, es va posar a escoltar la pregunta d’aquell home i la seva inquietud religiosa i existencial. No va donar una resposta formal, no va oferir una solució prefabricada, no va fingir respondre amb amabilitat només per desfer-se d’ell i continuar el seu camí. Senzillament el va escoltar. Tot el temps que va caldre, el va escoltar sense pressa. I el més important, Jesús no té por de escoltar-lo amb el cor i no només amb les orelles. En efecte, la seva resposta no es va limitar a contestar la pregunta, sinó que li va permetre a l’home ric que expliqués la seva pròpia història, que parlés de si mateix amb llibertat. Crist li va recordar els manaments, i ell va començar a parlar de la seva infantesa, a compartir el seu itinerari religiós, la manera en què s’havia esforçat per cercar Déu. Quan escoltem amb el cor passa això: que l’altre se sent acollit, no jutjat, lliure per explicar la pròpia experiència de vida i el propi camí espiritual.
Preguntem-nos, amb sinceritat en aquest itinerari sinodal: com anem amb l’escolta? Com va “l’oïda” del nostre cor? ¿Permetem a les persones que s’expressin, que caminin en la fe tot i que tinguin recorreguts de vida difícils, que contribueixin a la vida de la comunitat sense que se’ls posin traves, sense que siguin rebutjades o jutjades? Fer sínode és posar-se al mateix camí del Verb fet home, és seguir les seves petjades, escoltant la seva Paraula al costat de les paraules dels altres. És descobrir amb sorpresa que l’Esperit Sant sempre bufa de manera sorprenent, suggerint recorreguts i llenguatges nous. És un exercici lent, potser fatigós, per aprendre a escoltar-nos mútuament -bisbes, sacerdots, religiosos i laics, tots, tots els batejats- evitant respostes artificials i superficials, respostes prêt-à-porter. L’Esperit ens demana que ens posem a l’escolta de les preguntes, dels afanys, de les esperances de cada Església, de cada poble i nació. I també a l’escolta del món, dels desafiaments i els canvis que ens posa davant. No insonoritzem el cor, no ens blindem dins les nostres certeses. Les certeses tantes vegades ens tanquen. Escoltem-nos.
I finalment, discernir. La trobada i l’escolta recíproca no són una cosa que acaba en si mateixa, que deixa les coses tal com estan. Al contrari, quan entrem en diàleg, iniciem el debat i el camí, i a la fi no som els mateixos d’abans, hem canviat. Avui, l’Evangeli ens ho mostra. Jesús intueix que l’home que té al davant és bo, religiós i practica els manaments, però vol portar-lo més enllà de la simple observança dels preceptes. En el diàleg, l’ajuda a discernir. Li proposa que miri el seu interior, a la llum de l’amor amb què Ell mateix, mirant-lo, l’estima (cf. v. 21), i que amb aquesta llum discerneixi a què està lligat veritablement el seu cor. Perquè després descobreixi que el seu bé no és afegir altres actes religiosos sinó, al contrari, buidar-se de si mateix, vendre el que ocupa el seu cor per fer espai a Déu.
És una indicació preciosa també per a nosaltres. El sínode és un camí de discerniment espiritual, de discerniment eclesial, que es realitza en l’adoració, en la pregària, en contacte amb la Paraula de Déu. I avui la segona lectura ens diu justament que «la Paraula de Déu és viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i pensaments del cor» ( He 4,12). La Paraula ens obre al discerniment i l’il•lumina, orienta el Sínode perquè no sigui una “convenció” eclesial, una conferència d’estudis o un congrés polític, perquè no sigui un parlament, sinó un esdeveniment de gràcia, un procés de sanació guiat per l’Esperit. Jesús, com va fer amb l’home ric de l’Evangeli, ens crida en aquests dies a buidar-nos, a alliberar-nos del que és mundà, i també dels nostres tancaments mentals i dels nostres models pastorals repetitius; a interrogar-nos sobre el que Déu ens vol dir en aquest temps i vers quina direcció vol orientar-nos.
Estimats germans i germanes, bon camí junts! Que puguem ser pelegrins enamorats de l’Evangeli, oberts a les sorpreses de l’Esperit Sant. No perdem les ocasions de gràcia de la trobada, de l’escolta recíproca, del discerniment. Amb l’alegria de saber que, mentre cerquem el Senyor, és Ell qui ve primer al nostre encontre amb el seu amor.

 

 

El Papa Francesc a la Gent Gran

Escoltar l’àudio:

 

Missatge en ocasió de la Primera Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran

Estimats avis, estimades àvies,
«Jo soc amb tu dia rere dia» (cf. Mt 28,20) és la promesa que el Senyor va fer als seus deixebles abans de pujar al cel i que avui et repeteix també a tu, estimat avi i estimada àvia. A tu. «Jo soc amb tu dia rere dia» són també les paraules que com a bisbe de Roma i com a ancià igual que tu m’agradaria adreçar-te amb motiu d’aquesta primera Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran. Tota l’Església t’és propera —diguem-ho millor, ens és propera—, es preocupa per tu, t’estima i no et vol deixar sol!
Sé prou bé que aquest missatge t’arriba en un moment difícil: la pandèmia ha estat una tempesta inesperada i violenta, una dura prova que ha colpejat la vida de tots, però que a nosaltres, ancians, ens ha reservat un tracte especial, un tracte més dur. Molts de nosaltres han emmalaltit, i molts han marxat o han vist com s’apagava la vida dels seus cònjuges o dels seus éssers estimats. Molts, aïllats, han patit la solitud durant un llarg temps, isolats.
El Senyor coneix cadascun dels nostres sofriments durant aquest temps. És al costat dels qui tenen la dolorosa experiència d’haver estat deixats de banda. La nostra solitud—agreujada per la pandèmia— no li és indiferent. Una tradició narra que també sant Joaquim, l’avi de Jesús, va ser apartat de la comunitat perquè no tenia fills. La seva vida—com la de la seva esposa Anna— va ser considerada inútil. Però el Senyor li va enviar un àngel per a consolar-lo. Mentre ell, entristit, era fora les portes de la ciutat, se li aparegué un enviat del Senyor que li digué: «Joaquim, Joaquim! El Senyor ha escoltat la teva pregària insistent.» Giotto, en un dels seus famosos frescos, sembla que ambienta l’escena de nit, en una d’aquelles moltes nits d’insomni, plenes de records, preocupacions i desitjos a les quals molts de nosaltres estem acostumats.
Però fins i tot quan tot sembla fosc, com en aquests mesos de pandèmia, el Senyor continua enviant àngels per a consolar la nostra solitud i repetir-nos: «Jo soc amb tu dia rere dia.» Això t’ho diu a tu, m’ho diu a mi, a tothom. Aquest és el sentit d’aquesta Jornada que he volgut celebrar per primera vegada precisament aquest any, després d’un llarg aïllament i una represa encara lenta de la vida social. Que cada avi, cada ancià, cada àvia, cada anciana —sobretot els qui estan més sols— rebi la visita d’un àngel!
A vegades tindran el rostre dels nets, altres vegades el rostre de familiars, d’amics de tota la vida o de persones que hem conegut durant aquest moment difícil. En aquest temps hem après a comprendre com en són, d’importants, les abraçades i les visites per a cadascun de nosaltres, i com m’entristeix que en alguns llocs això encara no sigui possible!
Això no obstant, el Senyor també ens envia els seus missatgers a través de la Paraula de Déu, que no deixa mai que manqui a les nostres vides. Llegim una pàgina de l’Evangeli cada dia, preguem amb els Salms, llegim els Profetes. Ens commourà la fidelitat del Senyor. L’Escriptura també ens ajudarà a comprendre el que el Senyor ens demana avui per a la nostra vida. Perquè envia obrers a la seva vinya a totes les hores del dia (cf. Mt 20,1-16) i a cada etapa de la vida. Jo mateix puc testimoniar que vaig rebre la crida a ser bisbe de Roma quan havia arribat, per dir-ho d’alguna manera, a l’edat de la jubilació i ja m’imaginava que no podria fer gaire cosa més. El Senyor és sempre a prop nostre—sempre— amb noves invitacions, amb noves paraules, amb el seu consol, però sempre és a prop nostre. Vosaltres sabeu que el Senyor és etern i que mai no es jubila. Mai.
A l’Evangeli de Mateu Jesús diu als Apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (28,19-20). Aquestes paraules es dirigeixen també avui a nosaltres i ens ajuden a comprendre millor que la nostra vocació és custodiar les arrels, transmetre la fe als joves i tenir cura dels petits. Escolteu-ho bé: quina és la nostra vocació avui, a la nostra edat? Custodiar les arrels, transmetre la fe als joves i tenir cura dels petits. No ho oblideu.
Tant se val l’edat que tinguis, si continues treballant o no, si estàs sol o tens una família, si et vas convertir en àvia o avi de jove o de gran, si continues sent independent o necessites ajuda, perquè no hi ha edat en la qual puguis jubilar-te de la tasca d’anunciar l’Evangeli, de la tasca de transmetre les tradicions als nets. És necessari posar-se en marxa i, sobretot, sortir d’un mateix per a emprendre alguna cosa nova.
Hi ha, per tant, una vocació renovada també per a tu en un moment crucial de la història. Et preguntaràs: però, com és possible? Les meves energies s’estan esgotant i no crec que pugui fer gaire cosa més. Com puc començar a comportar-me de manera diferent quan el costum s’ha convertit en la norma de la meva existència? Com puc dedicar-me als més pobres quan tinc ja moltes preocupacions per la meva família? Com puc ampliar la mirada si ni tan sols se’m permet sortir de la residència on visc? No és ja la meva solitud una càrrega massa pesada? Quants de vosaltres us feu aquesta pregunta: la meva solitud, no és una pedra massa pesada? Jesús mateix va escoltar una pregunta d’aquest tipus a Nicodem, que li va preguntar: «Com pot néixer un home que ja és vell?» (Jn 3,4). Això pot passar, respon el Senyor, obrint el propi cor a l’obra de l’Esperit Sant, que bufa on vol. L’Esperit Sant, amb aquesta llibertat que té, va a tot arreu i fa el que vol.
Com he repetit en diverses ocasions, de la crisi en què es troba el món no en sortirem iguals, en sortirem millors o pitjors. I «tant de bo no es tracti d’un altre episodi sever de la història del qual no hàgim estat capaços d’aprendre alguna cosa —som durs d’enteniment! Tant de bo que no ens oblidem dels ancians que van morir per falta de respiradors […]. Tant de bo que tant de dolor no sigui inútil, que fem un salt cap a una nova forma de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi» (Carta enc. Fratelli Tutti, 35). Ningú no se salva sol. Estem en deute els uns amb els altres. Tots germans.
En aquesta perspectiva, vull dir-te que ets necessari per a construir, en fraternitat i amistat social, el món de demà: el món en el qual viurem —nosaltres, i els nostres fills i nets— quan la tempesta s’hagi calmat. Tots «som part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides» (ibid., 77). Entre els diferents pilars que hauran de sostenir aquesta nova construcció n’hi ha tres que tu, millor que altres, pots ajudar a col·locar.
Tres pilars: els somnis, la memòria i la pregària. La proximitat del Senyor donarà la força per emprendre un nou camí fins i tot als més fràgils d’entre nosaltres, pels camins dels somnis, de la memòria i de la pregària.
El profeta Joel va pronunciar en una ocasió aquesta promesa: «Els vostres vells tindran somnis, i els vostres joves, visions» (3,1). El futur del món resideix en aquesta aliança entre els joves i la gent gran. Qui, sinó els joves, pot agafar els somnis dels ancians i portar-los a terme? Per això és necessari continuar somniant: en els nostres somnis de justícia, de pau i de solidaritat hi ha la possibilitat que els nostres joves tinguin noves visions i junts puguem construir el futur. És necessari que tu també donis testimoniatge que és possible sortir renovat d’una experiència difícil. I estic segur que no serà l’única, perquè n’hauràs tingut moltes a la vida i te n’has sortit. Aprèn també d’aquella experiència per a sortir ara d’aquesta.
Els somnis, per això, estan entrellaçats amb la memòria. Penso com n’és, d’important, el dolorós record de la guerra i tot el que les noves generacions poden aprendre sobre el valor de la pau. I tu ets qui el transmet, en haver viscut el dolor de les guerres. Recordar és una veritable missió per a tot ancià: la memòria, i portar la memòria als altres. Edith Bruck, que va sobreviure a la tragèdia de la Shoah, va dir: «Només per il·luminar una sola consciència val l’esforç i el dolor de mantenir viu el record del que ha estat.» I continuava: «Per a mi, la memòria és viure.» També penso en els meus avis i en els que entre vosaltres vau haver d’emigrar i saben com n’és, de dur, deixar la llar, com ho fan encara avui moltes persones a la recerca d’un futur. Alguns d’ells, potser, els tenim al costat nostre i ens cuiden. Aquesta memòria pot ajudar a construir un món més humà, més acollidor. Però sense la memòria no es pot construir; sense ciments mai no construiràs una casa. Mai. I els ciments de la vida són la memòria.
Finalment, la pregària. Com va dir una vegada el meu predecessor, el papa Benet, sant ancià que continua pregant i treballant per l’Església: «La pregària dels ancians pot protegir el món, i fins i tot potser l’ajuda de manera més incisiva que la sol·licitud de molts.» Això ho va dir gairebé al final del seu pontificat l’any 2012. És bonic. La teva pregària és un recurs molt valuós: és un pulmó del qual l’Església i el món no poden privar-se (cf. Exhort. apost. Evangelii gaudium, 262). Sobretot en aquest moment difícil per a la humanitat, mentre travessem, tots en la mateixa barca, el mar tempestuós de la pandèmia, la teva intercessió pel món i per l’Església no és en va, sinó que indica a tothom la serena confiança d’un destí.
Benvolguda àvia, benvolgut avi, en acabar aquest missatge voldria indicar-te també l’exemple del beat —i properament sant— Carles de Foucauld. Va viure com a ermità a Algèria i en aquest context perifèric va donar testimoniatge dels «seus desitjos de sentir qualsevol ésser humà com un germà» (Carta enc. Fratelli Tutti, 287). La seva història mostra que és possible, fins i tot en la solitud del propi desert, intercedir pels pobres del món sencer i convertir-se veritablement en un germà i una germana universal.
Demano al Senyor que, gràcies també al seu exemple, cadascun de nosaltres eixampli el seu cor i el faci sensible als sofriments dels més petits i capaç d’intercedir per ells. Que cadascun de nosaltres aprengui a repetir a tots, i especialment als més joves, aquestes paraules de consol que avui hem escoltat adreçades a nosaltres: «Jo soc amb tu dia rere dia.» Endavant i coratge. Que el Senyor us beneeixi.

Francesc

Ciutat del Vaticà, 25 de juliol de 2021

 

 

 

 

GASTAR LA VIDA

GASTAR LA VIDA

Escoltar l’àudio:

Pregària de Lluís Espinal, s.j. (1932-1980)

El Senyor Jesús ha dit: “Qui vulgui reservar la seva vida, la perdrà;
i, qui la gasti per mi, la retrobarà en la vida eterna”.
Però, a nosaltres ens fa por gastar la vida, entregar-la sense reserves.
Un terrible instint de conservació ens reclou en l’egoisme,
i ens atenalla, quan volem jugar-nos la vida.
A tot arreu, ens fem assegurances, per tal d’estalviar-nos els riscos…
I, sobretot, som covards…

Senyor Jesús, ens fa por gastar la vida.
Però, Tu, la vida ens la dones perquè la gastem;
i no ens la podem reservar en un egoisme estèril.
Gastar la vida és treballar pels altres, encara que no paguin;
fer un favor a aquell que no ens el retorna.
Gastar la vida és llançar-se al fracàs, si cal, sense falses prudències.
És cremar les naus en bé del proïsme.
Som torxes que únicament tenim sentit quan ens cremem;
únicament aleshores serem llum.
Allibera’ns de la prudència covarda,
que ens fa estalviar el sacrifici i que cerca la seguretat.

Gastar la vida no es fa amb gestos ampul·losos ni amb falsa teatralitat.
La vida es dona senzillament, sense publicitat, com l’aigua que vessa,
com la mare que dona el pit al nen, com la suor humil del sembrador.
Entrena’ns, Senyor, a llançar-nos a l’impossible, perquè, darrere l’impossible,
hi ha la teva gràcia i la teva presència. No podem caure en el buit.
El futur és un enigma. El nostre camí s’endinsa en la boira.
Tanmateix, volem donar-nos, perquè tu estàs esperant,
en la nit, amb mil ulls plens de llàgrimes.

QUI FOU LLUIS ESPINAL?

Estem a finals dels anys 70. Bolívia és un país meravellós, situat al cor geogràfic d’Amèrica del Sud. Però la seva gran riquesa humana i material es troba sotmesa als interessos d’unes minories nacionals i estrangeres que han empobrit la majoria del país i l’han convertit en escenari de continus cops i contracops militars. L’Església, per la seva banda, acostumada al règim de cristiandat i a beneir més que no a profetitzar, des de Medellín està obrint els ulls a la nova tasca d’alliberament que li exigeix l’evangeli.

En aquest context humà i eclesial, típicament llatinoamericà, desenvolupà els millors anys de la seva vida i va morir Lluís Espinal.

Havia nascut al poble català de St. Fruitós de Bages, prop de Manresa, el 1932, i havia ingressat a la Companyia de Jesús el 1949. Acabada la seva formació sacerdotal, va estudiar Mitjans Audiovisuals a Bèrgam (Itàlia). Després de dos anys de treball a T.V.E. i de crítica de cinema a Barcelona, el 68 marxa a Bolívia, on va viure dotze anys, fins a la seva mort. Nacionalitzat bolivià (1970), tota la seva vida es consagra a la critica de la producció cinematogràfica, a la TV, a la ràdio i al periodisme. Col·labora a Radio Fides, als diaris ”Presencia” i ”Ultima hora” de La Paz, produí diversos curtmetratges per a la Televisió Boliviana, forma part del grup productor cinematogràfic Ukamau, escriví deu llibres sobre cinema, fou professor de Mitjans de Comunicació Social de les Universitats Major de San Andrés i Catòlica de La Paz, i des del 79 dirigia el setmanari ‘“Aquí”. El 21 de març de 1980 fou segrestat a mitjanit, torturat i assassinat per un grup de paramilitars. Dos dies després era assassinat a San Salvador Monsenyor Óscar Romero.

Lluís Espinal, dotat d’una especial sensibilitat artística i poètica (essent estudiant havia descobert i traduït els poemes de l’anglès Hopkins). no es limità a ser un professional dels mitjans de comunicació, sinó que en va fer l’instrument del seu servei al poble, desesperançat i sense veu, de Bolívia. L’experiència de la dictadura franquista que havia patit a Espanya, i sobretot, la seva integritat personal i un elemental sentit de la justícia, el convertiren en profeta de la llibertat i l’esperança.

Es trobà en una cruïlla ben definida: entre la mort i la vida, entre els ídols del poder que causen la mort i la vida del poble amenaçada. I optà per la vida i el Déu de la vida. La seva paraula es consagrà a exorcitzar els déus de la mort i a potenciar la fe en la vida. I això amb una radicalitat i una coherència tal, que el portaren a lliurar la seva vida pel poble, fent d’ella el gest existencial que verificava la sinceritat de les seves paraules.

Tret de  https://www.cristianismeijusticia.net/

Rector de les parròquies de Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar (Maresme). Membre del Moviment dels Focolars i president de la Fundació Veu.

Formulari de subscripció

EVANGELI

Ùltims comentaris de l'evangeli en àudio:

Sant Joan

Sant Lluc

Sant Marc

Sant Mateu

Crèdits:

les FOTOGRAFIES utilitzades són d'autoria pròpies o sota Llicència Creatives Commons, per exemple: www.cathopic.com