Category: Altres Articles

Francesc sobre Teresa de Lisieux

Escoltar l’àudio:

 

EXHORTACIÓ APOSTÒLICA
C’EST LA CONFIANCE
DEL SANT PARE
FRANCESC
SOBRE LA CONFIANÇA EN L’AMOR MISERICORDIÓS DE DÉU
AMB MOTIU DEL 150è ANIVERSARI
DEL NAIXEMENT DE
SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS I DE LA SANTA FAÇ

  1. «C’est la confiance et rien que la confiance qui doit nous conduire àl’Amour»: «La confiança, i res més que la confiança, ha de conduir-nos a l’Amor»[1].
  2. Aquestes paraules tan contundents de santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç ho diuen tot, resumeixen el geni de la seva espiritualitat i serien suficients per a justificar que se l’hagi declarat Doctora de l’Església. Només la confiança, “res més”, no hi ha cap altre camí per on puguem ser conduïts a l’Amor que tot ho dona. Amb la confiança, la font de la gràcia desborda en la nostra vida, l’Evangeli es fa carn en nosaltres i ens transforma en canals de misericòrdia per als germans.
  3. És la confiança la que ens sosté cada dia i la que ens mantindrà dempeus davant la mirada del Senyor quan ens cridarà al seu costat: «Al capvespre d’aquesta vida, compareixeré davant teu amb les mans buides, perquè no et demano, Senyor, que comptis les meves obres. Totes les nostres justícies tenen taques als teus ulls. Vull, doncs, revestir-me de la teva pròpia Justícia i rebre del teu Amor la possessió eterna de Tu mateix»[2].
  4. Teresina és una de les santes més conegudes i estimades arreu del món. Compassa amb sant Francesc d’Assis, és estimada fins i tot per no cristians i no creients. També ha estat reconeguda per la UNESCO entre les figures més significatives per a la humanitat contemporània[3]. Ens farà bé aprofundir el seu missatge en commemorar el 150è aniversari del seu naixement, que va tenir lloc a Alençon el 2 de gener de 1873, i el centenari de la seva beatificació[4]. Però no he volgut fer pública aquesta Exhortació en alguna d’aquestes dates, o el dia de la seva memòria, perquè aquest missatge vagi més enllà d’aquesta celebració i sigui assumit com a part del tresor espiritual de l’Església. La data de la publicació, memòria de santa Teresa d’Àvila, vol presentar santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç com a fruit madur de la reforma del Carmel i de l’espiritualitat de la gran santa espanyola.
  5. La seva vida terrenal va ser breu, tot just vint-i-quatre anys, i senzilla com qualsevol altra, transcorreguda primer en la família i després al Carmel de Lisieux. L’extraordinària càrrega de llum i d’amor que irradiava la seva persona es va manifestar immediatament després de la seva mort amb la publicació dels seus escrits i amb les innombrables gràcies obtingudes pels fidels que la invocaven.
  6. L’Església va reconèixer ràpidament el valor extraordinari del seu testimoniatge i l’originalitat de la seva espiritualitat evangèlica. Teresa va conèixer el papa Lleó XIII amb motiu del pelegrinatge a Roma el 1887 i li va demanar el permís per a entrar al Carmel a l’edat de quinze anys. Poc després de la seva mort, sant Pius X va percebre la seva enorme alçada espiritual, tant que va afirmar que es convertiria en la Santa més gran dels temps moderns. Declarada venerable el 1921 per Benet XV, que va elogiar les seves virtuts focalitzant-les en el “caminet” de la infància espiritual[5], va ser beatificada fa cent anys i després canonitzada el 17 de maig de 1925 per Pius XI, qui va agrair al Senyor per permetre-li que Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç fos «la primera beata que va elevar als honors dels altars i la primera santa canonitzada per ell»[6]. El mateix Papa la va declarar patrona de les missions el 1927[7]. Fou proclamada una de les patrones de França el 1944 pel venerable Pius XII[8], que en diverses ocasions va aprofundir el tema de la infància espiritual[9]. A sant Pau VI li agradava recordar el seu baptisme, rebut el 30 de setembre de 1897, dia de la mort de santa Teresina, i en el centenari del seu naixement va adreçar al bisbe de Bayeux i Lisieux un escrit sobre la seva doctrina[10]. Durant el seu primer viatge apostòlic a França, el juny de 1980, sant Joan Pau II va anar a la basílica dedicada a ella, i el 1997 la va declarar Doctora de l’Església[11], considerant-la a més «com a experta en la scientia amoris»[12]. Benet XVI va reprendre el tema de la seva “ciència de l’amor”, proposant-la com «una guia per a tothom, sobretot per als qui, en el Poble de Déu, desenvolupen el ministeri de teòlegs»[13]. Finalment, vaig tenir l’alegria de canonitzar els seus pares Lluís i Cèlia l’any 2015, durant el Sínode sobre la família, i recentment li vaig dedicar-li una catequesi en el cicle sobre el zel apostòlic[14].
  7. 1. Jesús per als altres
  8. En el nom que ella va triar com a religiosa destaca Jesús: l’“Infant” que manifesta el misteri de l’Encarnació i la “Santa Faç”, és a dir, el rostre de Crist que s’entrega fins al final a la Creu. Ella és “santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç”.
  9. El Nom de Jesús és contínuament “respirat” per Teresa com a acte d’amor, fins al darrer alè. També havia gravat aquestes paraules a la seva cel·la: “Jesús és el meu únic amor”. Va ser la seva interpretació de l’afirmació culminant del Nou Testament: «Déu és amor» (1Jn 4,8.16).

Ànima missionera

  1. Com passa en tot encontre autèntic amb Crist, aquesta experiència de fe la cridava a la missió. Teresa va poder definir la seva missió amb aquestes paraules: «Al cel desitjaré el mateix que desitjo ara a la terra: estimar Jesús i fer-lo estimar»[15]. Va escriure que havia entrat al Carmel «per a salvar les ànimes»[16]. És a dir, no entenia la seva consagració a Déu sense la recerca del bé dels germans. Ella compartia l’amor misericordiós del Pare pel fill pecador i el del Bon Pastor per les ovelles perdudes, llunyanes, ferides. Per això és patrona de les missions, mestra d’evangelització.
  2. Les darreres pàgines de la Història d’una ànima[17] són un testament missioner, expressen la seva manera d’entendre l’evangelització per atracció[18], no per pressió o proselitisme. Val la pena llegir com ho sintetitza ella mateixa: «“Atreu-me, i correrem a la fragància dels teus perfums”. Oh, Jesús, ni tan sols cal dir: en atreure’m a mi, atreu les ànimes que estimo. És suficient aquesta senzilla paraula, “Atreu-me”. Senyor, ho comprenc, quan una ànima s’ha deixat captivar per la fragància embriagadora dels teus perfums, no sabria córrer sola: totes les ànimes que estima són arrossegades darrere d’ella: això es fa sense violència, sense esforç, és una conseqüència natural de la seva atracció cap a tu. Igual que un torrent que, en llançar-se impetuosament a l’oceà, arrossega darrere d’ell tot el que troba al seu pas, així mateix, Jesús meu, l’ànima que se submergeix en l’oceà sense ribes del teu amor, atrau amb ella tots els tresors que posseeix… Senyor, tu ho saps, no tinc altres tresors que les ànimes que t’ha complagut unir a la meva»[19].
  3. Aquí ella cita les paraules que la núvia dirigeix al nuvi al Càntic dels Càntics(1,3-4), segons la interpretació aprofundida pels dos doctors del Carmel, santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu. L’Espòs és Jesús, el Fill de Déu que es va unir a la nostra humanitat en l’Encarnació i la va redimir a la Creu. Allà, des del costat obert, va donar llum a l’Església, la seva estimada Esposa, per la qual va lliurar la seva vida (cf. Ef 5,25). El que crida l’atenció és com Teresina, conscient que és a prop de la mort, no viu aquest misteri tancada en si mateixa, només en un sentit consolador, sinó amb un fervent esperit apostòlic.

La gràcia que ens allibera de l’autorreferencialitat

  1. Quelcom semblant passa quan es refereix a l’acció de l’Esperit Sant, que adquireix de manera immediata un sentit missioner: «Heus aquí la meva pregària: Jo demano a Jesús que m’atregui a les flames del seu amor, que m’uneixi tan estretament a Ell que visqui i actuï en mi. Sento que, com més abrusi el meu cor el foc de l’amor, amb més força diré: Atreu-me, i també com més les ànimes s’acostaran a mi (pobra ferralla inútil, si m’allunyava del braser diví), més aquestes ànimes correran de pressa a la fragància dels perfums del seu Estimat, perquè una ànima abrusada d’amor no pot restar inactiva»[20].
  2. En el cor de Teresina, la gràcia del baptisme es converteix en un torrent impetuós que desemboca a l’oceà de l’amor de Crist, arrossegant-hi una multitud de germanes i germans, cosa que va passar especialment després de la seva mort. Va ser la seva promesa «pluja de roses»[21].
  3. 2. El caminet de la confiança i de l’amor
  4. Un dels descobriments més importants de Teresina, per al bé de tot el Poble de Déu, és el seu “caminet”, el camí de la confiança i de l’amor, també conegut com el camí de la infància espiritual. Tothom pot seguir-lo, en qualsevol estat de vida, a cada moment de l’existència. És el camí que el Pare celestial revela als petits (cf. Mt11,25).
  5. Teresina va relatar el descobriment del caminet a la Història d’una ànima[22]: «Malgrat la meva petitesa, puc aspirar a la santedat; engrandir-me, és impossible; m’haig de suportar tal com soc amb totes les meves imperfeccions; però vull cercar el mitjà d’anar al cel per un caminet ben dret, ben curt, un caminet tot nou»[23].
  6. Per a descriure-ho, utilitza la imatge de l’ascensor: «L’ascensor que ha d’elevar-me fins al cel són els teus braços, oh Jesús! No tinc cap necessitat de créixer, per a això; al contrari, cal que resti petita, que ho esdevingui cada vegada més»[24]. Petita, incapaç de confiar en si mateixa, encara que fermament segura en la força amorosa dels braços del Senyor.
  7. És el “suau camí de l’Amor”[25], obert per Jesús als petits i als pobres, a tots. És el camí de la veritable alegria. Davant d’una idea pelagiana de santedat[26], individualista i elitista, més ascètica que mística, que posa l’èmfasi principal en l’esforç humà, Teresina subratlla sempre la primacia de l’acció de Déu, de la seva gràcia. Així arriba a dir: «Sento sempre la mateixa confiança audaç d’esdevenir una gran Santa, perquè no compto amb els meus mèrits —que no en tinc cap—, sinó que espero en Aquell que és la Virtut, la mateixa Santedat. És Ell tot sol qui, acontentant-se amb els meus dèbils esforços, m’elevarà fins a ell i, cobrint-me amb els seus mèrits infinits, em farà Santa»[27].

Més enllà de tot mèrit

  1. Aquesta manera de pensar no contrasta amb el tradicional ensenyament catòlic sobre el creixement de la gràcia; és a dir que, justificats gratuïtament per la gràcia santificant, som transformats i capacitats per a cooperar amb les nostres bones accions en un camí de creixement en la santedat. Així som elevats de tal manera que podem tenir reals mèrits per al desenvolupament de la gràcia rebuda.
  2. Teresina, però, prefereix destacar el primat de l’acció divina i convidar a la confiança plena mirant l’amor de Crist que se’ns ha donat fins a la fi. En el fons, el seu ensenyament és que, atès que no podem tenir cap certesa mirant-nos a nosaltres mateixos[28], tampoc no podem tenir certesa de posseir mèrits propis. Aleshores no és possible confiar en aquests esforços o compliments. El Catecisme ha volgut citar les paraules de santa Teresina quan diu al Senyor: «Compareixeré davant teu amb les mans buides»[29], per a expressar que «els sants sempre han tingut una consciència viva que tots els seus mèrits eren pura gràcia»[30]. Aquesta convicció desperta una joiosa i tendra gratitud.
  3. Per tant, l’actitud més adequada és dipositar la confiança del cor fora de nosaltres mateixos: en la infinita misericòrdia d’un Déu que estima sense límits i que ho ha donat tot a la Creu de Jesucrist[31]. Per aquesta raó Teresa mai no utilitza l’expressió, freqüent en el seu temps, “em faré santa”.
  4. No obstant això, la seva confiança sense límits encoratja els qui se senten fràgils, limitats, pecadors, a deixar-se portar i transformar per a arribar amunt: «Si totes les ànimes febles i imperfectes sentissin tot que sent la més petita de totes les ànimes, l’ànima de la teva Teresina, no n’hi hauria ni una que desesperés d’arribar al cim de la muntanya de l’amor, perquè Jesús no demana grans accions, sinó tan sols l’abandó i l’agraïment»[32].
  5. Aquesta mateixa insistència de Teresina en la iniciativa divina fa que, quan parla de l’Eucaristia, no posi en primer lloc el seu desig de rebre Jesús en la sagrada comunió, sinó el desig de Jesús que vol unir-se a nosaltres i habitar en els nostres cors[33]. A l’Ofrena a l’amor misericordiós, patint per no poder rebre la comunió tots els dies, diu a Jesús: «Queda’t amb mi, com en el sagrari»[34]. El centre i l’objecte de la seva mirada no és ella mateixa amb les seves necessitats, sinó Crist que estima, que busca, que desitja, que habita en l’ànima.

L’abandonament quotidià

  1. La confiança que Teresina promou no ha d’entendre’s només en referència a la pròpia santificació i salvació. Té un sentit integral, que abraça la totalitat de l’existència concreta i s’aplica a la nostra vida sencera, on moltes vegades ens aclaparen els temors, el desig de seguretats humanes, la necessitat de tenir-ho tot sota control. Aquí és on apareix la invitació al sant “abandonament”.
  2. La confiança plena, que es converteix en abandonament en l’Amor, ens allibera dels càlculs obsessius, de la constant preocupació pel futur, dels temors que treuen la pau. En els seus darrers dies Teresina insistia en això: «Nosaltres, que correm pel camí de l’Amor, crec que no hem de pensar en el que pugui passar-nos de dolorós en el futur, perquè això és faltar a la confiança»[35]. Si som a les mans d’un Pare que ens estima sense límits, això serà veritat en qualsevol circumstància, tirarem endavant més enllà del que passi i, d’una manera o una altra, es complirà a les nostres vides el seu projecte d’amor i plenitud.

Un foc enmig de la nit

  1. Teresina vivia la fe més forta i segura en la foscor de la nit i fins i tot en la foscor del Calvari. El seu testimoni va assolir el punt culminant en el darrer període de la seva vida, en la gran «prova contra la fe»[36], que va començar a la Pasqua de 1896. En el seu relat[37], ella posa aquesta prova en relació directa amb la dolorosa realitat de l’ateisme del seu temps. Va viure de fet a finals del segle XIX, que fou l’“edat d’or” de l’ateisme modern, com a sistema filosòfici ideològic. Quan va escriure que Jesús havia permès que la seva ànima «es veiés envaïda per les més denses tenebres»[38], estava indicant la foscor de l’ateisme i el rebuig de la fe cristiana. En unió amb Jesús, que va acollir en si mateix tota la foscor del pecat del món quan va acceptar beure el calze de la Passió, Teresina percep en aquesta nit tenebrosa la desesperació, el buit del no-res[39].
  2. Però la foscor no pot extingir la llum: ella ha estat conquerida per Aquell que ha vingut al món com a llum (cf. Jn 12,46)[40]. El relat de Teresina manifesta el caràcter heroic de la seva fe, la seva victòria en el combat espiritual, enfront de les temptacions més fortes. Se sent germana dels ateus i asseguda, com Jesús, a taula amb els pecadors (cf. Mt 9,10-13). Intercedeix per ells, mentre renova contínuament el seu acte de fe, sempre en comunió amorosa amb el Senyor: «Corro cap al meu Jesús, li dic que estic disposada a vessar fins a la darrera gota de la meva sang per confessar que hi ha un Cel. Li dic que soc feliç de no gaudir, sobre la terra, d’aquell bell Cel aquí, a fi que l’obri per tota l’eternitat als pobres incrèduls»[41].
  3. Juntament amb la fe, Teresa viu intensament una confiança il·limitada en la infinita misericòrdia de Déu: «La confiança que ha de conduir-nos a l’Amor»[42]. Viu, fins i tot en la foscor, la confiança total de l’infant que s’abandona sense por als braços del seu pare i de la seva mare. Per a Teresina, de fet, Déu brilla abans de res a través de la seva misericòrdia, clau de comprensió de qualsevol altra cosa que es digui d’Ell: «A mi m’ha donat la seva misericòrdia infinita, i a través d’ella contemplo i adoro les altres perfeccions divines! Llavors totes em semblen resplendents d’amor; la mateixa Justícia (i potser encara més que les altres) em sembla revestida d’amor»[43]. Aquest és un dels descobriments més importants de Teresina, una de les més grans contribucions que ha ofert a tot el Poble de Déu. De manera extraordinària va penetrar en les profunditats de la misericòrdia divina i d’allà va treure la llum de la seva esperança il·limitada.

Una fermíssima esperança

  1. Abans de la seva entrada al Carmel, Teresina havia experimentat una singular proximitat espiritual amb una de les persones més desventurades, el criminal Henri Pranzini, condemnat a mort per triple assassinat i no penedit[44]. Oferint la Missa per ell i pregant amb total confiança per la seva salvació, està segura de posar-lo en contacte amb la Sang de Jesús i diu a Déu que està seguríssima que en el darrer moment Ell el perdonaria i que ella hi hauria cregut «encara que no es confessés ni donés cap mostra de penediment». Dona la raó de la seva certesa: «Tant gran era la confiança que tenia en la misericòrdia infinita de Jesús»[45]. Quanta emoció, després, en descobrir que Pranzini, pujat al cadafal, «tot d’una, endut per una sobtada inspiració, es gira, agafa un crucifix que li presentava el capellà i besa tres cops les seves nafres sagrades!»[46]. Aquesta experiència tan intensa d’esperar contra tota esperança va ser fonamental per a ella: «Després d’aquesta gràcia única, el meu desig de salvar ànimes va créixer de dia en dia»[47].
  2. Teresa és conscient del drama del pecat, encara que sempre la veiem immersa en el misteri de Crist, amb la certesa que «on s’ha multiplicat el pecat la gràcia de Déu ha estat encara més abundant» (Rm 5,20). El pecat del món és immens, però no és infinit. En canvi, l’amor misericordiós del Redemptor, aquest sí que és infinit. Teresina és testimoni de la victòria definitiva de Jesús sobre totes les forces del mal a través de la seva passió, mort i resurrecció. Moguda per la confiança, s’atreveix a afirmar: «Jesús, fes que jo salvi moltes ànimes, que avui no se’n condemni cap! […]. Jesús, perdona’m si dic coses que no hauria de dir, només vull alegrar-te i consolar-te»[48]. Això ens permet passar a un altre aspecte d’aquest aire fresc que és el missatge de santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç.
  3. 3. Seré l’amor
  4. “Més gran” que la fe i l’esperança, la caritat no passarà mai (cf. 1Co 13,8-13). És el do més gran de l’Esperit Sant i és «mare i arrel de totes les virtuts»[49].

La caritat com a tarannà personal d’amor

  1. La Història d’una ànima és un testimoni de caritat, on Teresina ens ofereix un comentari sobre el manament nou de Jesús: «Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12)[50]. Jesús té set d’aquesta resposta al seu amor. De fet, «no va témer de mendicar una mica d’aigua a la Samaritana. Tenia set… Però en dir: “Dona’m de beure”, era l’amor de la seva pobra criatura que el Creador de l’univers volia. Tenia set d’amor»[51]. Teresina vol correspondre a l’amor de Jesús, retornar-li amor per amor[52].
  2. El simbolisme de l’amor esponsal expressa la reciprocitat del do de si mateix entre el nuvi i la núvia. Així, inspirada pel Càntic dels Càntics (2,16), escriu: «Jo penso que el cor del meu espòs és només per a mi, com el meu només li pertany a ell, i per això li parlo en la solitud d’aquest deliciós cor a cor, a l’espera d’arribar a contemplar-lo un dia cara a cara»[53]. Encara que el Senyor ens estima junts com a Poble, al mateix temps la caritat obra d’una manera personalíssima, “de cor a cor”.
  3. Teresina té la viva certesa que Jesús la va estimar i va conèixer personalment en la seva Passió: «M’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi» (Ga 2,20). Contemplant Jesús en la seva agonia, ella li diu: «Tu m’has vist sempre»[54]. De la mateixa manera li diu a l’Infant Jesús als braços de la seva Mare: «Amb la teva petita mà, que afalagava Maria, sustentaves el món i li donaves vida. I ja pensaves en mi»[55]. Així, també al començament de la Història d’una ànima, ella contempla l’amor de Jesús per tots i cadascun com si fos únic al món[56].
  4. L’acte d’amor “Jesús, t’estimo”, contínuament viscut per Teresa com la respiració, és la seva clau de lectura de l’Evangeli. Amb aquest amor se submergeixen tots els misteris de la vida de Crist, dels quals es fa contemporània, habitant l’Evangeli amb Maria i Josep, Maria Magdalena i els Apòstols. Amb ells penetra en les profunditats de l’amor del Cor de Jesús. Vegem-ne un exemple: «Quan veig Magdalena avançar enmig de nombrosos convidats, banyar amb les seves llàgrimes els peus del seu Mestre adorat, que ella toca per primera vegada, sento que el seu cor ha comprès els abismes d’amor i de misericòrdia, del Cor de Jesús i que, per més pecadora que sigui, aquest Cor d’amor està disposat, no només a perdonar-la, sinó fins i tot a prodigar-li els favors de la seva intimitat divina i a elevar-la fins als cims més alts de la contemplació»[57].

L’amor més gran en la més gran senzillesa

  1. Al final de la Història d’una ànima, Teresina ens va regalar la seva Ofrena com a víctima d’holocaust a l’Amor misericordiós de Déu[58]. Quan ella es va entregar en plenitud a l’acció de l’Esperit va rebre, sense estridències ni signes vistosos, la sobreabundància de l’aigua viva: «Els rius, o, millor els oceans de gràcies que han vingut a inundar la meva ànima»[59]. És la vida mística que, fins i tot privada de fenòmens extraordinaris, es proposa a tots els fidels com a experiència quotidiana d’amor.
  2. Teresina viu la caritat en la petitesa, en les coses més simples de l’existència quotidiana, i ho fa en companyia de la Mare de Déu, aprenent d’ella que «estimar és donar-ho tot, donar-se fins i tot a si mateix»[60]. De fet, mentre que els predicadors del seu temps parlaven sovint de la grandesa de Maria de manera triomfalista, com allunyada de nosaltres, Teresina mostra, a partir de l’Evangeli, que Maria és la més gran del Regne dels Cels perquè és la més petita (cf. Mt 18,4), la més propera a Jesús en la seva humiliació. Ella veu que, si els relats apòcrifs estan plens d’episodis cridaners i meravellosos, els Evangelis ens mostren una vida humil i pobra, que transcorre en la simplicitat de la fe. Jesús mateix vol que Maria sigui l’exemple de l’ànima que el cerca amb una fe desposseïda[61]. Maria va ser la primera en viure el “caminet” en pura fe i humilitat; així que Teresina no dubta a escriure:

«Jo sé que a Natzaret, Mare plena de gràcia,
vas viure pobrament sense ambició de més.
Ni èxtasi, ni raptes,
ni sonors miracles la teva vida
embelliren, Reina dels Sants…!
Molts són a la terra els petits i humils:
els seus ulls vers tu poden sense por alçar.
Mare, et plau caminar per la via comuna,
per a guiar les ànimes al Cel»[62].

  1. Teresina també ens ha ofert relats que testimonien alguns moments de gràcia viscuts enmig de la senzillesa de cada dia, com la seva sobtada inspiració quan acompanyava una germana malalta amb caràcter difícil. Però sempre es tracta d’experiències d’una caritat més intensa viscuda en les situacions més ordinàries: «Un capvespre d’hivern complia com de costum el meu petit servei; feia fred, era fosc… Tot d’una, vaig sentir en la llunyania el so harmoniós d’un instrument de música; llavors em vaig imaginar un saló ben il·luminat, amb resplendents daurats; unes noies elegantment vestides que es feien mútuament elogis i galanteries mundanes; després la meva mirada es va posar en la pobra malalta que jo aguantava; en comptes d’una melodia, sentia de tant en tant els seus gemecs planyívols; en comptes de daurats, veia els maons del nostre claustre auster, a penes il·luminat per una feble claror. No puc expressar el que va passar dins la meva ànima; el que sé és que el Senyor la va il·luminar amb els raigs de la veritat, que sobrepujaven de tal manera l’esclat tenebrós de les festes de la terra, que no podia creure en la meva felicitat… Ah!, per a gaudir mil anys de festes mundanes, no hauria donat els deu minuts esmerçats a complir el meu humil ofici de caritat»[63].

Al cor de l’Església

  1. Teresina va heretar de santa Teresa d’Àvila un gran amor a l’Església i va poder arribar al fons d’aquest misteri. Ho veiem en el seu descobriment del “cor de l’Església”. En una llarga pregària a Jesús[64], escrita el 8 de setembre de 1896, sisè aniversari de la seva professió religiosa, la santa va confiar al Senyor que se sentia animada per un immens desig, per una passió per l’Evangeli que cap vocació per si sola podia satisfer. I així, a la recerca del seu “lloc” a l’Església, havia rellegit els capítols 12 i 13 de la Primera Carta de sant Pau als Corintis.
  2. Al capítol 12, l’Apòstol utilitza la metàfora del cos i els seus membres per a explicar que l’Església inclou una gran varietat de carismes ordenats segons un ordre jeràrquic. Però aquesta descripció no és suficient per a Teresina. Ella va continuar la seva investigació, va llegir l“himne a la caritat” del capítol 13, allà hi va trobar la gran resposta i va escriure aquesta pàgina memorable: «Considerant el cos místic de l’Església, no em reconeixia en cap dels membres descrits per sant Pau o, més ben dit, em volia reconèixer-me en tots… La Caritat em va donar la clau de la meva vocació. Vaig comprendre que si l’Església tenia un cos, compost de diferents membres, no li mancava el més necessari, el més noble de tots, vaig comprendre que l’Església tenia un Cor i que aquest Cor estava encès d’amor. Vaig comprendre que només l’Amor feia actuar els membres de l’Església, que si l’Amor s’apagués, els apòstols ja no anunciarien més l’Evangeli, els màrtirs no voldrien vessar la seva sang… Vaig comprendre que l’Amor contenia totes les vocacions, que l’amor ho era tot, que l’amor abastava tots els temps i tots els llocs… En una paraula, que és Etern…! Aleshores, en l’excés de la meva joia delirant, vaig exclamar: “Oh Jesús, Amor meu…, la meva vocació, finalment, l’he trobada: la meva vocació és l’Amor!…”. Sí, he trobat el meu lloc a l’Església, i aquest lloc, oh Déu meu, ets tu qui me l’ha donada… En el Cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’Amor!… Així ho seré tot… així es realitzarà el meu somni!!!…»[65].
  3. No és el cor d’una Església triomfalista, és el cor d’una Església amant, humil i misericordiosa. Teresina mai no es posa per sobre dels altres, sinó en el darrer lloc amb el Fill de Déu, que per nosaltres es va convertir en servent i es va humiliar, fent-se obedient fins a la mort en una creu (cf. Fl 2,7-8).
  4. Aquest descobriment del cor de l’Església és també una gran llum per a nosaltres avui, per a no escandalitzar-nos pels límits i les debilitats de la institució eclesiàstica, marcada per foscors i pecats, i entrar en el seu cor ardent d’amor, que es va encendre a la Pentecosta gràcies al do de l’Esperit Sant. És aquest cor el foc del qual s’aviva més encara amb cadascun dels nostres actes de caritat. “Jo seré l’amor”, aquesta és l’opció radical de Teresina, la seva síntesi definitiva, la seva identitat espiritual més personal.

Pluja de roses

  1. Després de molts segles en els que tants sants van expressar amb molt fervor i bellesa els seus desitjos d“anar al cel”, santa Teresina va reconèixer, amb gran sinceritat: «Tenia aleshores grans proves interiors de tota mena (fins a preguntar-me de vegades si hi havia un cel)»[66]. En un altre moment va dir: «Quan canto la felicitat del cel, l’eterna possessió de Déu, no n’experimento cap joia, perquè canto simplement el que vull creure»[67]. Què ha passat? Que ella estava escoltant la crida de Déu a posar foc en el cor de l’Església més que a somniar amb la seva pròpia felicitat.
  2. La transformació que es va produir en ella li va permetre passar d’un fervorós desig del Cel a un constant i ardent desig del bé de tots, culminant en el somni de continuar en el Cel la seva missió d’estimar Jesús i fer-lo estimar. En aquest sentit, en una de les seves últimes cartes va escriure: «Tinc la confiança que no estaré inactiva al cel. El meu desig és seguir treballant per l’Església i per les ànimes»[68]. I en aquests mateixos dies va dir, de manera més directa: «El meu Cel transcorrerà a la terra fins a la fi del món. Sí, jo vull passar el meu Cel fent el bé a la terra»[69].
  3. Així Teresina expressava la seva resposta més convençuda al do únic que el Senyor li estava regalant, a aquesta llum sorprenent que Déu estava vessant en ella. D’aquesta manera arribava a l’última síntesi personal de l’Evangeli, que partia de la confiança plena fins a culminar en el do total pels altres. Ella no dubtava de la fecunditat d’aquesta entrega: «Penso en tot el bé que podré fer després de la meva mort»[70]. «El bon Déu no em donaria aquest desig de fer el bé a la terra després de la meva mort, si no volgués fer-lo realitat»[71]. «Serà com una pluja de roses»[72].
  4. Es tanca el cercle. «C’est la confiance». És la confiança la que ens porta a l’Amor i així ens allibera del temor, és la confiança la que ens ajuda a treure la mirada de nosaltres mateixos, és la confiança la que ens permet posar a les mans de Déu el que només Ell pot fer. Això ens deixa un immens cabal d’amor i d’energies disponibles per a buscar el bé dels germans. I així, enmig del patiment dels seus últims dies, Teresa podia dir: «No compto amb res més que amb l’amor»[73]. Al final només compta l’amor. La confiança fa brollar les roses i les escampa com un desbordament de la sobreabundància de l’amor diví. Demanem-la com a do gratuït, com a regal preciós de la gràcia, perquè s’obrin en la nostra vida els camins de l’Evangeli.
  5. 4. Al cor de l’Evangeli
  6. A Evangelii gaudium vaig insistir en la invitació a tornarà la frescor de la font, per a posar l’accent en allò que és essencial i indispensable. Crec que és oportú reprendre i proposar novament aquella invitació.

La Doctora de la síntesi

  1. Aquesta Exhortació sobre santa Teresina em permet recordar que, en una Església missionera «l’anunci es concentra en allò essencial, que és el més bell, el més gran, el més atractiu i al mateix temps el més necessari. La proposta se simplifica, sense perdre per això profunditat i veritat, i així es torna més contundent i radiant»[74]. El nucli lluminós és «la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat»[75].
  2. No tot és igualment central, perquè hi ha un ordre o jerarquia entre les veritats de l’Església, i «això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt dels ensenyaments de l’Església, i fins i tot per a l’ensenyament moral»[76]. El centre de la moral cristiana és la caritat, que és la resposta a l’amor incondicional de la Trinitat, per la qual cosa «les obres d’amor al proïsme són la manifestació externa més perfecta de la gràcia interior de l’Esperit»[77]. Al final, només compta l’amor.
  3. Precisament, l’aportació específica que Teresina ens regala com a Santa i com a Doctora de l’Església no és analítica, com ho podria ser, per exemple, la de sant Tomàs d’Aquino. La seva aportació és més aviat sintètica, perquè la seva genialitat consisteix en dur-nos al centre, al que és essencial, al que és indispensable. Ella, amb les seves paraules i amb el seu propi itinerari personal, mostra que, si bé tots els ensenyament si normes de l’Església tenen la seva importància, el seu valor, la seva llum, algunes són més urgents i més constitutives per a la vida cristiana. Allà és on Teresa va posar la mirada i el cor.
  4. Com a teòlegs, moralistes, estudiosos de l’espiritualitat, com a pastors i com a creients, cadascun en el seu propi àmbit, encara necessitem recollir aquesta intuïció genial de Teresina i treure’n les conseqüències teòriques i pràctiques, doctrinals i pastorals, personals i comunitàries. Cal audàcia i llibertat interior per a poder-ho fer.
  5. Algunes vegades, d’aquesta Santa se citen només expressions que són secundàries, o es mencionen qüestions que ella pot tenir en comú amb qualsevol altre sant: la pregària, el sacrifici, la pietat eucarística, i tants altres bells testimonis, però d’aquesta manera podríem privar-nos del més específic del do que ella va fer a l’Església, oblidant que «cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli»[78]. Per tant, «per a reconèixer quina és aquesta paraula que el Senyor vol dir a través d’un sant, no cal entretenir-se en els detalls […]. El que cal contemplar és el conjunt de la seva vida, el seu camí sencer de santificació, aquesta figura que reflecteix alguna cosa de Jesucrist i que emergeix quan un aconsegueix compondre el sentit de la totalitat de la seva persona»[79]. Això val més encara per a santa Teresina, sent ella una “Doctora de la síntesi”.
  6. Del cel a la terra, l’actualitat de santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç perdura en tota la seva “petita grandesa”.

En un temps que ens convida a tancar-nos en els propis interessos, Teresina ens mostra la bellesa de fer de la vida un do.

En un moment en què prevalen les necessitats més superficials, ella és testimoni de la radicalitat evangèlica.

En un temps d’individualisme, ella ens fa descobrir el valor de l’amor que es converteix en intercessió.

En un moment en què l’ésser humà s’obsessiona per la grandesa i per noves formes de poder, ella assenyala el camí de la petitesa.

En un temps en què es descarten molts éssers humans, ella ens ensenya la bellesa de cuidar, de fer-se càrrec de l’altre.

En un moment de complexitat, ella pot ajudar-nos a redescobrir la senzillesa, la primacia absoluta de l’amor, de la confiança i l’abandonament, superant una lògica legalista o eticista que omple la vida cristiana d’obligacions o preceptes i congela l’alegria de l’Evangeli.

En un temps de replegaments i tancaments, Teresina ens convida a la sortida missionera, captivats per l’atracció de Jesucrist i de l’Evangeli.

  1. Un segle i mig després del seu naixement, Teresina està més viva que mai enmig de l’Església en camí, en el cor del Poble de Déu. Està peregrinant amb nosaltres, fent el bé a la terra, com tant va desitjar. El signe més bonic de la seva vitalitat espiritual són les innombrables “roses” que va espargint, és a dir, les gràcies que Déu ens dona per la seva intercessió plena d’amor, per a sostenir-nos en el camí de la vida.

Estimada santa Teresina,
l’Església necessita fer resplendir
el color, el perfum, l’alegria de l’Evangeli.
Envia’ns les teves roses!
Ajuda’ns a tenir confiança sempre,
com tu ho vas fer,
en el gran amor que Déu té per nosaltres,
perquè puguem imitar cada dia
el teu caminet de santedat.
Amén.

FRANCESC

Donat a Roma, a Sant Joan del Laterà, el 15 d’octubre, memòria de santa Teresa d’Àvila, de l’any 2023, onzè del meu Pontificat.

 

Francesc als Confrares de la Mare de Déu de Montserrat

Escoltar l’àudio:

Celebrar Maria és celebrar la proximitat i la tendresa de Déu que es troba amb el seu poble, que no ens deixa sols, que ens ha donat una Mare que té cura de nosaltres i ens acompanya. És celebrar la proximitat de Déu, perquè l’estil de Déu és proximitat, compassió i tendresa. Així estima Déu. I veient Maria, un entén la proximitat de Déu, la compassió de Déu en una Mare i la tendresa de Déu.
Heu vingut com a pelegrins a Roma per celebrar i donar gràcies al Senyor per aquesta presència de Maria tan propera que, des de fa 800 anys, us acompanya en el camí de la vida cristiana.
Evoquem ara la seva imatge: la Mare de Déu de Montserrat, l’estimada Moreneta, està asseguda i té el Nen a la falda. És la “Mare de Déu”, i a la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers. És la “Reina i Senyora de tot el creat”.
Tenir present aquesta doble vocació de Maria a ser mare de Déu i mare nostra, ens ajuda a reflexionar sobre el tema escollit per a aquest pelegrinatge: Pietat popular, amistat social i confraternitat universal. Sabem que la devoció mariana significa molt a les manifestacions de pietat del sant poble fidel de Déu. És la Mare. Pensem, en aquests 800 anys de presència a Montserrat, quants fidels hi ha hagut visitant el seu santuari, desgranant el rosari, demanant amb humilitat i senzillesa a la Moreneta la seva intercessió per ells, pels seus éssers estimats! I quantes, quantes manifestacions d’afecte filial, de súpliques i accions de gràcies! Quan el Poble de Déu visita la seva Mare, s’expressa d’una manera que potser no ho fa així en cap altra mena de pregària. Davant de la Mare es desvetllen els sentiments més nobles d’una persona. I quan Maria escolta les nostres pregàries, fa aquest gest, que és el gest més marià. Assenyala Jesús: “Feu el que Ell us digui”. És el gest típicament marià. Indica el camí i parla al seu Fill perquè Ell escolti.
La força evangelitzadora de la pietat popular crea condicions favorables perquè els llaços d’amistat i fraternitat entre els pobles creixin i s’enforteixin. Sant Pau VI ja ho havia entès això, i va substituir l’expressió religiositat popular per la de pietat popular. I a la seva exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi té paràgrafs molt clars sobre la gràcia de la pietat popular que tenen els pobles.
I també en aquest aspecte, la devoció mariana té un lloc privilegiat. Maria és advocada, tot i que la paraula “advocat” és massa funcional avui dia, i potser seria millor anomenar-la “facilitadora”. Maria és facilitadora en els conflictes i els problemes, com quan va faltar el vi a les noces de Canà.
Ella ens ajuda a “desfer els nusos” que s’hagin fet en nosaltres i entre nosaltres. És a dir, Maria també aplana el camí de l’amistat entre els pobles, convidant-nos a adreçar l’esguard vers l’origen i la meta de la nostra existència, que és Jesucrist, i ens encoratja a seguir-ne l’exemple, recorrent els camins de la pau, l’amabilitat , l’escolta i el diàleg pacient i confiat.
Germans i germanes, la Mare de Déu de Montserrat, amb el món a les mans, ens convida a viure aquesta fraternitat universal, sense fronteres, sense exclusions, que dissipa les ombres d’un entorn tancat. Ella està atenta no tan sols a Jesús sinó també a “la resta dels seus descendents” (Ap 12,17). Ella, amb el poder del Ressuscitat, vol donar a llum un món nou, on tots són germans, on hi hagi lloc per a cada descartat de les nostres ciutats, on resplendeixin la justícia i la pau. Per a ella no hi ha descart. És la Mare dels descartats, dels qui nosaltres descartem, perquè els va a buscar. No coneix l’actitud de descartar ningú. I com que és Mare, sap escoltar tantes coses, tantes peticions, fins i tot quan neixen d’un cor doble, d’un cor que no és coherent amb ell mateix, un cor injust que fa mal. Escolta, escolta també el fill criminal.
És bonic reflexionar sobre aquests temes i poder experimentar junts l’alegria d’anunciar Crist de la mà de Maria, Mare de l’Evangeli vivent, Estel de l’evangelització. Us encoratjo a seguir endavant en aquesta missió, que és do i tasca. Que Jesús us beneeixi, que la Mare de Déu tingui cura de vosaltres ―és una bona cuidadora, sap cuidar― i que us ajudi a seguir caminant junts.

Ciutat del Vaticà, 7 d’octubre 2023

Ascesi quaresmal, un camí sinodal

Missatge del Papa Francesc per a la Quaresma 2023

Escoltar l’àudio:

MISSATGE DEL PAPA FRANCESC AMB MOTIU DE LA QUARESMA

 Benvolguts germans i germanes,

Els evangelis de Mateu, Marc i Lluc concorden en narrar l’episodi de la Transfiguració de Jesús. En aquest esdeveniment veiem la resposta que el Senyor va donar als seus deixebles quan li van manifestar incomprensió cap a Ell. De fet, poc abans s’havia produït un autèntic enfrontament entre el Mestre i Simó Pere, qui, després de professar la seva fe en Jesús com el Crist, el Fill de Déu, va rebutjar el seu anunci de la passió i la creu. Jesús el va reprendre enèrgicament: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16,23). I «sis dies després, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta» (Mt 17,1).

L’evangeli de la Transfiguració es proclama cada any el segon diumenge de Quaresma. En efecte, en aquest temps litúrgic el Senyor ens pren amb Ell i ens porta a un lloc apartat. Fins i tot quan els nostres compromisos diaris ens obliguin a romandre allí on ens trobem habitualment, vivint una quotidianitat sovint repetitiva i a vegades avorrida, per la Quaresma se’ns convida a “pujar dalt una muntanya alta” amb Jesús, per a viure amb el Poble sant de Déu una experiència particular d’ascesi.

L’ascesi quaresmal és un compromís, animat sempre per la gràcia, per a superar les nostres faltes de fe i les nostres resistències a seguir Jesús en el camí de la creu. Era precisament el que necessitaven Pere i els altres deixebles. Per aprofundir el nostre coneixement del Mestre, per a com prendre i acollir plenament el misteri de la salvació divina, realitzada en el do total d’ell mateix per amor, hem de deixar-nos conduir per Ell a un lloc desert i elevat, distanciant-nos de les mediocritat i les vanitats. És necessari posar-se en camí, un camí costa amunt, que requereix esforç, sacrifici i concentració, com una excursió per la muntanya. Aquests requisits també són importants per al camí sinodal que, com a Església, ens hem compromès a realitzar. Ens farà bé reflexionar sobre aquesta relació que hi ha entre l’ascesi quaresmal i l’experiència sinodal.

En el “recés” a la muntanya del Tabor, Jesús va portar amb Ell tres deixebles, escollits per a ser testimonis d’un esdeveniment únic. Va voler que aquesta experiència de gràcia no fos solitària, sinó compartida, com ho és, al cap i a la fi, tota la nostra vida de fe. A Jesús hem de seguir-lo junts. I junts, com Església pelegrina en el temps, vivim l’any litúrgic i, en ell, la Quaresma, caminant amb
els qui el Senyor ha posat al nostre costat com a companys de viatge. Anàlogament a l’ascens de Jesús i els seus deixebles a la muntanya del Tabor, podem afirmar que el nostre camí quaresmal és “sinodal”, perquè el fem junts pel mateix camí, deixebles de l’únic Mestre. Sabem, de fet, que Ell mateix és el Camí i, per això, tant en l’itinerari litúrgic com en el del Sínode, l’Església no fa res més que entrar cada vegada més plenament i  profundament en el misteri de Crist Salvador.

I arribem al moment culminant. Diu l’Evangeli que Jesús «es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum» (Mt 17,2). Aquí hi ha el  “cim”, la meta del camí. Al final de la pujada, mentre estaven en el lloc més alt de la muntanya amb Jesús, es va concedir als tres deixebles la gràcia de veure’l en la seva glòria, resplendent de llum sobrenatural. Una llum que no procedia de l’exterior, sinó que s’irradiava d’Ell mateix. La bellesa divina d’aquesta visió va ser incomparablement més gran que qualsevol esforç que els deixebles haguessin pogut fer per pujar al Tabor. Com en qualsevol excursió exigent de muntanya, a mesura que es puja és necessari mantenir la mirada fixa en el camí; però el meravellós panorama que es revela al final, sorprèn i fa que valgui la pena. També el procés sinodal sembla sovint un camí ardu, el que a vegades ens pot desanimar. Però el que ens espera al final és sens dubte quelcom meravellós i sorprenent, que ens ajudarà a comprendre millor la voluntat de Déu i la nostra missió al servei del seu Regne.

L’experiència dels deixebles a la muntanya del Tabor es va enriquir encara més quan, al costat de Jesús transfigurat, aparegueren Moisès i Elies, que personifiquen respectivament la Llei i els Profetes (cf. Mt 17,3). La novetat de Crist és el compliment de l’antiga Aliança i les promeses; és inseparable de la història de Déu amb el seu poble i revela el seu sentit profund. De manera similar, el camí sinodal està arrelat en la tradició de l’Església i, al mateix temps, obert a la novetat. La tradició és font d’inspiració per a cercar nous camins, evitant les temptacions oposades de l’immobilisme i de l’experimentació improvisada.

El camí ascètic quaresmal, igual que el sinodal, té com a meta una transfiguració personal i eclesial. Una transformació que, en ambdós casos, troba el seu model en la de Jesús i es realitza mitjançant la gràcia del seu misteri pasqual. Per tal que aquesta transfiguració es pugui realitzar en nosaltres aquest any, voldria proposar dos “camins” a seguir per pujar juntament amb Jesús i arribar amb Ell a la meta.

El primer es refereix a l’imperatiu que Déu Pare va dirigir als deixebles al Tabor, mentre contemplaven Jesús transfigurat. La veu que es va sentir des del núvol estant va dir: «Escolteu-lo» (Mt 17,5). Per tant, la primera indicació és molt clara: escoltar Jesús. La Quaresma és un temps de gràcia en la mesura en què escoltem Aquell que ens parla. I, com ens parla? Abans de tot, en la Paraula de Déu, que l’Església ens ofereix en la litúrgia. No deixem que caigui en sac foradat. Si no podem participar sempre en la Missa, meditem les lectures bíbliques de cada dia, fins i tot amb l’ajuda d’internet. A més de parlar-nos en les Escriptures, el Senyor ho fa a través dels nostres germans i germanes, especialment en els rostres i les històries dels qui necessiten ajuda. Però voldria afegir també un altre aspecte, molt important en el procés sinodal: escoltar Crist passa també per l’escolta als nostres germans i germanes en l’Església; aquesta escolta recíproca que en algunes fases és l’objectiu principal, i que, de totes maneres, sempre és indispensable en el mètode i l’estil d’una Església sinodal.

En escoltar la veu del Pare, «els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús, s’acostà, els tocà i els digué: “Aixequeu-vos, no tingueu por”. Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol» (Mt 17,6-8). Heus ací la segona indicació per a aquesta Quaresma: no refugiar-se en una religiositat feta d’esdeveniments extraordinaris, d’experiències suggestives, per por d’afrontar la realitat amb les seves fatigues quotidianes, les seves dificultats i les seves contradiccions. La llum que Jesús mostra als deixebles és un avenç de la glòria pasqual i hem d’anar cap a ella, seguint-lo “només a Ell”. La Quaresma està orientada a la Pasqua. El “recés” no és un fi en si mateix, sinó que ens prepara per a viure la passió i la creu amb fe, esperança i amor, per arribar a la resurrecció. De la mateixa manera, el camí sinodal no ens ha de fer creure en la il·lusió que hem arribat quan Déu ens concedeix la gràcia d’algunes experiències fortes de comunió. També allí el Senyor ens repeteix: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Baixem a la plana i que la gràcia que hem experimentat ens sostingui per a ser artesans de la sinodalitat en la vida ordinària de les nostres comunitats.

Benvolguts germans i germanes, que l’Esperit Sant ens animi durant aquesta Quaresma en la nostra escalada amb Jesús, perquè experimentem la seva resplendor divina i així, enfortits en la fe, prosseguim junts el camí amb Ell, glòria del seu poble i llum de les nacions.

Francesc, papa

Ningú no es pot salvar tot sol

Missatge del Papa Francesc – 1 de gener 2023  

Escoltar l’àudio:

 

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA CELEBRACIÓ DE LA 56a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

Ningú no es pot salvar tot sol

Recomençar des de la Covid-19 per traçar junts camins de pau

«Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit» (Primera carta de sant Pau als Tessalonicencs 5,1-2).

1. Amb aquestes paraules, l’apòstol Pau convidava la comunitat de Tessalònica, mentre esperaven la seva trobada amb el Senyor, a mantenir-se ferms, amb els peus i el cor ben plantats a terra, capaços d’una mirada atenta sobre la realitat i els esdeveniments de la història. Per això, encara que els esdeveniments de la nostra existència semblin tan tràgics i ens sentim empesos al túnel fosc i difícil de la injustícia i el patiment, estem cridats a mantenir el cor obert a l’esperança, confiant en Déu que es fa present, ens acompanya amb tendresa, ens sosté en la fatiga i, sobretot, orienta el nostre camí. Per això sant Pau exhorta constantment la comunitat a vigilar, cercant el bé, la justícia i la veritat: «No hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament» (5,6). És una invitació a mantenir-nos desperts, a no tancar-nos en la por, el dolor o la resignació, a no cedir a la distracció, a no desanimar-nos, sinó en canvi a ser com sentinelles capaços de vetllar i distingir les primeres llums de l’alba, especialment en les hores més fosques.

2. La Covid-19 ens va arrossegar enmig de la nit, desestabilitzant la nostra vida ordinària, trasbalsant els nostres plans i els nostres costums, pertorbant la tranquil·litat aparent fins i tot de les societats més privilegiades, generant desorientació i patiment, i causant la mort de tants germans i germanes nostres.
El món sanitari, immers en un frenesí de desafiaments inesperats i en una situació que no estava del tot clara, ni tan sols des del punt de vista científic, es va mobilitzar per alleujar el dolor de tanta gent i procurar posar-hi remei; igual que les autoritats polítiques, que van haver de prendre mesures dràstiques en matèria d’organització i gestió de l’emergència.
Juntament amb les manifestacions físiques, la Covid-19 ha provocat —també amb efectes a llarg termini— un malestar generalitzat que ha calat en els cors de moltes persones i famílies, amb seqüeles a tenir en compte, alimentades per períodes llargs d’aïllament i diverses restriccions de la llibertat.
A més, no podem oblidar com la pandèmia ha tocat la fibra sensible del teixit social i econòmic, traient a la llum contradiccions i desigualtats. Ha amenaçat la seguretat laboral de molta gent i ha agreujat la soledat cada vegada més estesa en les nostres societats, sobretot la dels més febles i la dels pobres. Pensem, per exemple, en els milions de treballadors informals d’arreu del món, als quals se’ls va deixar sense feina i sense cap suport durant tot el confinament.
Poques vegades els individus i la societat progressen en situacions que generen aquest sentiment de derrota i amargor; de fet debilita els esforços dedicats a la pau i provoca conflictes socials, frustracions i violències de tot tipus. En aquest sentit, la pandèmia sembla haver sacsejat fins i tot les zones més pacífiques del nostre món, fent aflorar innombrables fragilitats.

3. Transcorreguts tres anys, ha arribat el moment de prendre’ns un temps per a qüestionar-nos, aprendre, créixer i deixar-nos transformar —de manera personal i comunitària—; un temps privilegiat per a preparar-nos al “dia del Senyor”. Ja he dit diverses vegades que dels moments de crisi mai no se’n surt igual: en sortim o millors o pitjors. Avui estem cridats a preguntar-nos: què hem après d’aquesta situació de pandèmia? Quins camins nous hem d’emprendre per a alliberar-nos de les cadenes dels nostres hàbits vells, per estar més ben preparats, per atrevir-nos a la novetat? Quins senyals de vida i esperança podem aprofitar per a seguir endavant i intentar fer millor el nostre món?
Certament, després d’haver palpat la fragilitat que caracteritza la realitat humana i la nostra existència personal, podem dir que la lliçó més gran que ens deixa en herència la Covid-19 és la consciència que tots ens necessitem; que el nostre tresor més gran, encara que també el més fràgil, és la fraternitat humana, fundada en la nostra filiació divina comuna, que ningú no es pot salvar tot sol. Per tant, és urgent que cerquem i promovem junts els valors universals que tracen el camí d’aquesta fraternitat humana. També hem après que la fe dipositada en el progrés, la tecnologia i els efectes de la globalització no només ha estat excessiva, sinó que s’ha convertit en una intoxicació individualista i idolàtrica, comprometent la desitjada garantia de justícia, concòrdia i pau. En el nostre món accelerat, molt sovint els problemes generalitzats de desequilibri, injustícia, pobresa i marginació alimenten el malestar i els conflictes, i generen violència i fins i tot guerres.
Si, d’una banda, la pandèmia ha fet emergir tot això, de l’altra, hem aconseguit fer descobriments positius: un retorn beneficiós a la humilitat; una reducció de certes pretensions consumistes; un sentit renovat de la solidaritat que ens anima a sortir del nostre egoisme per obrir-nos al patiment dels altres i a les seves necessitats; així com un compromís, en alguns casos veritablement heroic, de tantes persones que s’han lliurat per tal que tothom pogués superar millor el drama de l’emergència.
D’aquesta experiència ha sorgit una consciència més forta que convida tothom, pobles i nacions, a tornar a posar la paraula “junts” al centre. En efecte, és junts, en la fraternitat i, que podem construir la pau, garantir la justícia i superar els esdeveniments més dolorosos. En efecte, les respostes més eficaces a la pandèmia han estat aquelles en què grups socials, institucions públiques i privades, i organitzacions internacionals s’han unit per fer front al desafiament, deixant de banda interessos particulars. Només la pau que neix de l’amor fratern i desinteressat pot ajudar-nos a superar les crisis personals, socials i mundials.

4. Alhora, en el moment que ens vam atrevir a esperar que el pitjor de la nit de la pandèmia de la Covid-19 havia estat superat, un desastre nou i terrible es va abatre sobre la humanitat. Vam ser testimonis de l’inici d’un altre flagell: una nova guerra, en part comparable a la Covid-19, però impulsada per decisions humanes reprovables. La guerra a Ucraïna es cobra víctimes innocents i propaga la inseguretat, no només entre els directament afectats, sinó de manera generalitzada i indiscriminada cap a tothom; també afecta els qui, fins i tot a milers de quilòmetres de distància, en pateixen els efectes col·laterals —només cal pensar en l’escassetat de blat i els preus del combustible.
Certament, aquesta no és l’era post-Covid que esperàvem o prevèiem. De fet, aquesta guerra, juntament amb els altres conflictes arreu del planeta, representa una derrota per a la humanitat en el seu conjunt i no només per a les parts directament implicades. Encara que s’ha trobat una vacuna contra la Covid-19, encara no s’han trobat solucions adequades per a la guerra. Certament, el virus de la guerra és més difícil de vèncer que els que afecten a l’organisme humà, perquè no procedeix de l’exterior, sinó de l’interior del cor humà, corromput pel pecat (cf. Evangeli de Marc 7,17-23).

5. Què se’ns demana, doncs, que fem? En primer lloc, que ens deixem canviar el cor per l’emergència que hem viscut, és a dir, permetre que Déu transformi els nostres criteris habituals d’interpretació del món i de la realitat a través d’aquest moment històric. Ja no podem pensar només en preservar l’espai dels nostres interessos personals o nacionals, sinó que hem de concebre’ns a la llum del bé comú, amb un sentit comunitari, és a dir, com un “nosaltres” obert a la fraternitat universal. No podem cercar només protegir-nos a nosaltres mateixos; és hora que tots ens comprometem amb la guarició de la nostra societat i el nostre planeta, creant les bases per a un món més just i pacífic, que s’involucri amb seriositat en la recerca d’un bé que sigui veritablement comú.
Per tal d’aconseguir això i viure millor després de l’emergència de la Covid-19, no podem ignorar una dada fonamental: les diverses crisis morals, socials, polítiques i econòmiques que patim estan totes interconnectades, i el que considerem com a problemes autònoms són en realitat un la causa o conseqüència dels altres. Així doncs, estem cridats a fer front als reptes del nostre món amb responsabilitat i compassió. Hem de reprendre la qüestió de garantir la sanitat pública per a tothom; promoure accions de pau per a posar fi als conflictes i les guerres que continuen generant víctimes i pobresa; tenir cura de manera conjunta de la nostra casa comuna i aplicar mesures clares i eficaces per a fer front al canvi climàtic; lluitar contra el virus de la desigualtat i garantir l’alimentació i un treball digne per a tothom, donant suport als qui ni tan sols tenen un salari mínim i travessen grans dificultats. L’escàndol dels pobles famolencs ens fa mal. Hem de desenvolupar, amb polítiques adequades, l’acollida i la integració, especialment dels migrants i dels qui viuen com a descartats en les nostres societats. Només invertint en aquestes situacions,
amb un desig altruista inspirat per l’amor infinit i misericordiós de Déu, podrem construir un món nou i ajudar a edificar el Regne de Déu, que és un Regne d’amor, de justícia i de pau.
En compartir aquestes reflexions, espero que en el nou any puguem caminar junts, atresorant el que la història ens pot ensenyar. Expresso els meus millors desitjos als caps d’Estat i de Govern, als Responsables de les Organitzacions internacionals i als Líders de les diferents religions. A tots els homes i les dones de bona voluntat desitjo que pugueu construir, dia a dia, com a artesans de pau, un bon any! Que Maria Immaculada, Mare de Jesús i Reina de la Pau, intercedeixi per nosaltres i pel món sencer.

Francesc

HOMÍLIA DEL PAPA FRANCESC A LA MISSA D’OBERTURA DEL SÍNODE SOBRE LA SINODALITAT

Basílica de Sant Pere, 10 d’octubre 2021
[Diumenge XXVIII del Temps Ordinari – Any B]

Escoltar l’àudio:

Una persona, un home ric, va córrer cap a Jesús mentre Ell «sortia de camí» (Mc 10,17). Moltes vegades els Evangelis ens presenten Jesús “en camí”, acompanyant l’ésser humà en la seva marxa i escoltant les preguntes que poblen i inquieten el seu cor. D’aquesta manera, Ell ens revela que Déu no habita en llocs asèptics, en llocs tranquils, lluny de la realitat, sinó que camina al nostre costat i ens aconsegueix allà on siguem, en les rutes de vegades aspres de la vida. I avui, en donar inici a l’itinerari sinodal, tots -el Papa, els bisbes, els sacerdots, les religioses i els religiosos, les germanes i els germans laics- comencem preguntant-nos: nosaltres, comunitat cristiana, ¿encarnem l’estil de Déu, que camina en la història i comparteix les vicissituds de la humanitat? ¿Estem disposats a l’aventura del camí o, temorosos davant la incertesa, preferim refugiar-nos en les excuses del “no cal” o del “sempre s’ha fet així”?
Fer sínode significa caminar junts en la mateixa direcció. Mirem Jesús, que en primer lloc va trobar en el camí l’home ric, després va escoltar les seves preguntes i finalment el va ajudar a discernir què havia de fer per a posseir la vida eterna. Trobar, escoltar, discernir: tres verbs del Sínode en els quals voldria detenir-me.
Trobar. L’Evangeli comença referint una trobada. Un home es va trobar amb Jesús i es va agenollar davant seu, fent-li una pregunta decisiva: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?» (V. 17). Una pregunta tan important exigeix atenció, temps, disponibilitat per trobar-se amb l’altre i deixar-se interpel•lar per la seva inquietud. El Senyor, en efecte, no es mostra distant, molest o alterat; al contrari, s’entreté amb ell. Està disponible per a la trobada. Res no el deixa indiferent, tot l’apassiona. Trobar els rostres, creuar les mirades, compartir la història de cada un; aquesta és la proximitat de Jesús. Ell sap que una trobada pot canviar la vida. I en l’Evangeli abunden trobades amb Crist que reanimen i guareixen. Jesús no tenia pressa, no mirava el rellotge per fer-ne via i acabar ràpid. Sempre estava al servei de la persona que trobava, per escoltar-la.
També nosaltres, que comencem aquest camí, estem cridats a ser experts en l’art de la trobada. No d’organitzar esdeveniments o de fer una reflexió teòrica dels problemes, sinó, sobretot, de agafar-nos temps per estar amb el Senyor i d’afavorir la trobada entre nosaltres. Un temps per donar espai a la pregària, a l’adoració, aquesta pregària que tant descuidem: adorar, donar espai a l’adoració, al que l’Esperit vol dir a l’Església; per enfocar-nos amb la cara i la paraula de l’altre, trobar-nos cara a cara, deixar-nos aconseguir per les preguntes de les germanes i els germans, ajudar-nos perquè la diversitat dels carismes, vocacions i ministeris ens enriqueixi. Tota trobada -ho sabem- requereix obertura, valentia, disponibilitat per deixar-se interpel•lar pel rostre i la història de l’altre. Mentre sovint preferim refugiar-nos en relacions formals o utilitzar màscares de circumstància -l’esperit clerical i cortesà: soc més aviat “el senyor mossèn” que no pas un “pare”-, la trobada ens canvia i sovint ens suggereix nous camins que no pensàvem recórrer. Avui, després de l’Àngelus, rebré a un grup de persones del carrer, que es va aplegar simplement perquè hi ha un grup de gent que va anar a escoltar-los, només a escoltar-los. I des de l’escolta van aconseguir començar a caminar junts. Moltes vegades és aquesta justament la manera en què Déu ens indica el camí a seguir, tot fent-nos sortir de les nostres rutines desgastades. Tot canvia quan som capaços de trobades autèntiques amb Ell i entre nosaltres. Sense formalismes, sense falsedats, sense maquillatges.
Segon verb: escoltar. Una veritable trobada només neix de l’escolta. Jesús, en efecte, es va posar a escoltar la pregunta d’aquell home i la seva inquietud religiosa i existencial. No va donar una resposta formal, no va oferir una solució prefabricada, no va fingir respondre amb amabilitat només per desfer-se d’ell i continuar el seu camí. Senzillament el va escoltar. Tot el temps que va caldre, el va escoltar sense pressa. I el més important, Jesús no té por de escoltar-lo amb el cor i no només amb les orelles. En efecte, la seva resposta no es va limitar a contestar la pregunta, sinó que li va permetre a l’home ric que expliqués la seva pròpia història, que parlés de si mateix amb llibertat. Crist li va recordar els manaments, i ell va començar a parlar de la seva infantesa, a compartir el seu itinerari religiós, la manera en què s’havia esforçat per cercar Déu. Quan escoltem amb el cor passa això: que l’altre se sent acollit, no jutjat, lliure per explicar la pròpia experiència de vida i el propi camí espiritual.
Preguntem-nos, amb sinceritat en aquest itinerari sinodal: com anem amb l’escolta? Com va “l’oïda” del nostre cor? ¿Permetem a les persones que s’expressin, que caminin en la fe tot i que tinguin recorreguts de vida difícils, que contribueixin a la vida de la comunitat sense que se’ls posin traves, sense que siguin rebutjades o jutjades? Fer sínode és posar-se al mateix camí del Verb fet home, és seguir les seves petjades, escoltant la seva Paraula al costat de les paraules dels altres. És descobrir amb sorpresa que l’Esperit Sant sempre bufa de manera sorprenent, suggerint recorreguts i llenguatges nous. És un exercici lent, potser fatigós, per aprendre a escoltar-nos mútuament -bisbes, sacerdots, religiosos i laics, tots, tots els batejats- evitant respostes artificials i superficials, respostes prêt-à-porter. L’Esperit ens demana que ens posem a l’escolta de les preguntes, dels afanys, de les esperances de cada Església, de cada poble i nació. I també a l’escolta del món, dels desafiaments i els canvis que ens posa davant. No insonoritzem el cor, no ens blindem dins les nostres certeses. Les certeses tantes vegades ens tanquen. Escoltem-nos.
I finalment, discernir. La trobada i l’escolta recíproca no són una cosa que acaba en si mateixa, que deixa les coses tal com estan. Al contrari, quan entrem en diàleg, iniciem el debat i el camí, i a la fi no som els mateixos d’abans, hem canviat. Avui, l’Evangeli ens ho mostra. Jesús intueix que l’home que té al davant és bo, religiós i practica els manaments, però vol portar-lo més enllà de la simple observança dels preceptes. En el diàleg, l’ajuda a discernir. Li proposa que miri el seu interior, a la llum de l’amor amb què Ell mateix, mirant-lo, l’estima (cf. v. 21), i que amb aquesta llum discerneixi a què està lligat veritablement el seu cor. Perquè després descobreixi que el seu bé no és afegir altres actes religiosos sinó, al contrari, buidar-se de si mateix, vendre el que ocupa el seu cor per fer espai a Déu.
És una indicació preciosa també per a nosaltres. El sínode és un camí de discerniment espiritual, de discerniment eclesial, que es realitza en l’adoració, en la pregària, en contacte amb la Paraula de Déu. I avui la segona lectura ens diu justament que «la Paraula de Déu és viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i pensaments del cor» ( He 4,12). La Paraula ens obre al discerniment i l’il•lumina, orienta el Sínode perquè no sigui una “convenció” eclesial, una conferència d’estudis o un congrés polític, perquè no sigui un parlament, sinó un esdeveniment de gràcia, un procés de sanació guiat per l’Esperit. Jesús, com va fer amb l’home ric de l’Evangeli, ens crida en aquests dies a buidar-nos, a alliberar-nos del que és mundà, i també dels nostres tancaments mentals i dels nostres models pastorals repetitius; a interrogar-nos sobre el que Déu ens vol dir en aquest temps i vers quina direcció vol orientar-nos.
Estimats germans i germanes, bon camí junts! Que puguem ser pelegrins enamorats de l’Evangeli, oberts a les sorpreses de l’Esperit Sant. No perdem les ocasions de gràcia de la trobada, de l’escolta recíproca, del discerniment. Amb l’alegria de saber que, mentre cerquem el Senyor, és Ell qui ve primer al nostre encontre amb el seu amor.

 

 

El Papa Francesc a la Gent Gran

Escoltar l’àudio:

 

Missatge en ocasió de la Primera Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran

Estimats avis, estimades àvies,
«Jo soc amb tu dia rere dia» (cf. Mt 28,20) és la promesa que el Senyor va fer als seus deixebles abans de pujar al cel i que avui et repeteix també a tu, estimat avi i estimada àvia. A tu. «Jo soc amb tu dia rere dia» són també les paraules que com a bisbe de Roma i com a ancià igual que tu m’agradaria adreçar-te amb motiu d’aquesta primera Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran. Tota l’Església t’és propera —diguem-ho millor, ens és propera—, es preocupa per tu, t’estima i no et vol deixar sol!
Sé prou bé que aquest missatge t’arriba en un moment difícil: la pandèmia ha estat una tempesta inesperada i violenta, una dura prova que ha colpejat la vida de tots, però que a nosaltres, ancians, ens ha reservat un tracte especial, un tracte més dur. Molts de nosaltres han emmalaltit, i molts han marxat o han vist com s’apagava la vida dels seus cònjuges o dels seus éssers estimats. Molts, aïllats, han patit la solitud durant un llarg temps, isolats.
El Senyor coneix cadascun dels nostres sofriments durant aquest temps. És al costat dels qui tenen la dolorosa experiència d’haver estat deixats de banda. La nostra solitud—agreujada per la pandèmia— no li és indiferent. Una tradició narra que també sant Joaquim, l’avi de Jesús, va ser apartat de la comunitat perquè no tenia fills. La seva vida—com la de la seva esposa Anna— va ser considerada inútil. Però el Senyor li va enviar un àngel per a consolar-lo. Mentre ell, entristit, era fora les portes de la ciutat, se li aparegué un enviat del Senyor que li digué: «Joaquim, Joaquim! El Senyor ha escoltat la teva pregària insistent.» Giotto, en un dels seus famosos frescos, sembla que ambienta l’escena de nit, en una d’aquelles moltes nits d’insomni, plenes de records, preocupacions i desitjos a les quals molts de nosaltres estem acostumats.
Però fins i tot quan tot sembla fosc, com en aquests mesos de pandèmia, el Senyor continua enviant àngels per a consolar la nostra solitud i repetir-nos: «Jo soc amb tu dia rere dia.» Això t’ho diu a tu, m’ho diu a mi, a tothom. Aquest és el sentit d’aquesta Jornada que he volgut celebrar per primera vegada precisament aquest any, després d’un llarg aïllament i una represa encara lenta de la vida social. Que cada avi, cada ancià, cada àvia, cada anciana —sobretot els qui estan més sols— rebi la visita d’un àngel!
A vegades tindran el rostre dels nets, altres vegades el rostre de familiars, d’amics de tota la vida o de persones que hem conegut durant aquest moment difícil. En aquest temps hem après a comprendre com en són, d’importants, les abraçades i les visites per a cadascun de nosaltres, i com m’entristeix que en alguns llocs això encara no sigui possible!
Això no obstant, el Senyor també ens envia els seus missatgers a través de la Paraula de Déu, que no deixa mai que manqui a les nostres vides. Llegim una pàgina de l’Evangeli cada dia, preguem amb els Salms, llegim els Profetes. Ens commourà la fidelitat del Senyor. L’Escriptura també ens ajudarà a comprendre el que el Senyor ens demana avui per a la nostra vida. Perquè envia obrers a la seva vinya a totes les hores del dia (cf. Mt 20,1-16) i a cada etapa de la vida. Jo mateix puc testimoniar que vaig rebre la crida a ser bisbe de Roma quan havia arribat, per dir-ho d’alguna manera, a l’edat de la jubilació i ja m’imaginava que no podria fer gaire cosa més. El Senyor és sempre a prop nostre—sempre— amb noves invitacions, amb noves paraules, amb el seu consol, però sempre és a prop nostre. Vosaltres sabeu que el Senyor és etern i que mai no es jubila. Mai.
A l’Evangeli de Mateu Jesús diu als Apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (28,19-20). Aquestes paraules es dirigeixen també avui a nosaltres i ens ajuden a comprendre millor que la nostra vocació és custodiar les arrels, transmetre la fe als joves i tenir cura dels petits. Escolteu-ho bé: quina és la nostra vocació avui, a la nostra edat? Custodiar les arrels, transmetre la fe als joves i tenir cura dels petits. No ho oblideu.
Tant se val l’edat que tinguis, si continues treballant o no, si estàs sol o tens una família, si et vas convertir en àvia o avi de jove o de gran, si continues sent independent o necessites ajuda, perquè no hi ha edat en la qual puguis jubilar-te de la tasca d’anunciar l’Evangeli, de la tasca de transmetre les tradicions als nets. És necessari posar-se en marxa i, sobretot, sortir d’un mateix per a emprendre alguna cosa nova.
Hi ha, per tant, una vocació renovada també per a tu en un moment crucial de la història. Et preguntaràs: però, com és possible? Les meves energies s’estan esgotant i no crec que pugui fer gaire cosa més. Com puc començar a comportar-me de manera diferent quan el costum s’ha convertit en la norma de la meva existència? Com puc dedicar-me als més pobres quan tinc ja moltes preocupacions per la meva família? Com puc ampliar la mirada si ni tan sols se’m permet sortir de la residència on visc? No és ja la meva solitud una càrrega massa pesada? Quants de vosaltres us feu aquesta pregunta: la meva solitud, no és una pedra massa pesada? Jesús mateix va escoltar una pregunta d’aquest tipus a Nicodem, que li va preguntar: «Com pot néixer un home que ja és vell?» (Jn 3,4). Això pot passar, respon el Senyor, obrint el propi cor a l’obra de l’Esperit Sant, que bufa on vol. L’Esperit Sant, amb aquesta llibertat que té, va a tot arreu i fa el que vol.
Com he repetit en diverses ocasions, de la crisi en què es troba el món no en sortirem iguals, en sortirem millors o pitjors. I «tant de bo no es tracti d’un altre episodi sever de la història del qual no hàgim estat capaços d’aprendre alguna cosa —som durs d’enteniment! Tant de bo que no ens oblidem dels ancians que van morir per falta de respiradors […]. Tant de bo que tant de dolor no sigui inútil, que fem un salt cap a una nova forma de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi» (Carta enc. Fratelli Tutti, 35). Ningú no se salva sol. Estem en deute els uns amb els altres. Tots germans.
En aquesta perspectiva, vull dir-te que ets necessari per a construir, en fraternitat i amistat social, el món de demà: el món en el qual viurem —nosaltres, i els nostres fills i nets— quan la tempesta s’hagi calmat. Tots «som part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides» (ibid., 77). Entre els diferents pilars que hauran de sostenir aquesta nova construcció n’hi ha tres que tu, millor que altres, pots ajudar a col·locar.
Tres pilars: els somnis, la memòria i la pregària. La proximitat del Senyor donarà la força per emprendre un nou camí fins i tot als més fràgils d’entre nosaltres, pels camins dels somnis, de la memòria i de la pregària.
El profeta Joel va pronunciar en una ocasió aquesta promesa: «Els vostres vells tindran somnis, i els vostres joves, visions» (3,1). El futur del món resideix en aquesta aliança entre els joves i la gent gran. Qui, sinó els joves, pot agafar els somnis dels ancians i portar-los a terme? Per això és necessari continuar somniant: en els nostres somnis de justícia, de pau i de solidaritat hi ha la possibilitat que els nostres joves tinguin noves visions i junts puguem construir el futur. És necessari que tu també donis testimoniatge que és possible sortir renovat d’una experiència difícil. I estic segur que no serà l’única, perquè n’hauràs tingut moltes a la vida i te n’has sortit. Aprèn també d’aquella experiència per a sortir ara d’aquesta.
Els somnis, per això, estan entrellaçats amb la memòria. Penso com n’és, d’important, el dolorós record de la guerra i tot el que les noves generacions poden aprendre sobre el valor de la pau. I tu ets qui el transmet, en haver viscut el dolor de les guerres. Recordar és una veritable missió per a tot ancià: la memòria, i portar la memòria als altres. Edith Bruck, que va sobreviure a la tragèdia de la Shoah, va dir: «Només per il·luminar una sola consciència val l’esforç i el dolor de mantenir viu el record del que ha estat.» I continuava: «Per a mi, la memòria és viure.» També penso en els meus avis i en els que entre vosaltres vau haver d’emigrar i saben com n’és, de dur, deixar la llar, com ho fan encara avui moltes persones a la recerca d’un futur. Alguns d’ells, potser, els tenim al costat nostre i ens cuiden. Aquesta memòria pot ajudar a construir un món més humà, més acollidor. Però sense la memòria no es pot construir; sense ciments mai no construiràs una casa. Mai. I els ciments de la vida són la memòria.
Finalment, la pregària. Com va dir una vegada el meu predecessor, el papa Benet, sant ancià que continua pregant i treballant per l’Església: «La pregària dels ancians pot protegir el món, i fins i tot potser l’ajuda de manera més incisiva que la sol·licitud de molts.» Això ho va dir gairebé al final del seu pontificat l’any 2012. És bonic. La teva pregària és un recurs molt valuós: és un pulmó del qual l’Església i el món no poden privar-se (cf. Exhort. apost. Evangelii gaudium, 262). Sobretot en aquest moment difícil per a la humanitat, mentre travessem, tots en la mateixa barca, el mar tempestuós de la pandèmia, la teva intercessió pel món i per l’Església no és en va, sinó que indica a tothom la serena confiança d’un destí.
Benvolguda àvia, benvolgut avi, en acabar aquest missatge voldria indicar-te també l’exemple del beat —i properament sant— Carles de Foucauld. Va viure com a ermità a Algèria i en aquest context perifèric va donar testimoniatge dels «seus desitjos de sentir qualsevol ésser humà com un germà» (Carta enc. Fratelli Tutti, 287). La seva història mostra que és possible, fins i tot en la solitud del propi desert, intercedir pels pobres del món sencer i convertir-se veritablement en un germà i una germana universal.
Demano al Senyor que, gràcies també al seu exemple, cadascun de nosaltres eixampli el seu cor i el faci sensible als sofriments dels més petits i capaç d’intercedir per ells. Que cadascun de nosaltres aprengui a repetir a tots, i especialment als més joves, aquestes paraules de consol que avui hem escoltat adreçades a nosaltres: «Jo soc amb tu dia rere dia.» Endavant i coratge. Que el Senyor us beneeixi.

Francesc

Ciutat del Vaticà, 25 de juliol de 2021

 

 

 

 

Fratelli Tutti / Pregàries Finals

Fratelli Tutti 

Pregària al Creador

Senyor i Pare de la humanitat,
que vas crear tots els éssers humans amb la mateixa dignitat,
infon en els nostres cors un esperit fraternal.
Inspira’ns un somni de retrobament, de diàleg, de justícia i de pau.
Impulsa’ns a crear societats més sanes
i un món més digne,
sense fam, sense pobresa, sense violència, sense guerres.
Que el nostre cor s’obri
a tots els pobles i nacions de la terra,
per reconèixer el bé i la bellesa
que has sembrat en cadascun,
per estrènyer llaços d’unitat, de projectes comuns,
d’esperances compartides. Amén.

Pregària Cristiana ecumènica

Déu nostre, Trinitat d’amor,
des de la força comunitària de la teva intimitat divina
vessa en nosaltres el riu de l’amor fratern.
Dona’ns aquest amor que es reflectia en els gestos de Jesús,
en la seva família de Natzaret i en la primera comunitat cristiana.
Concedeix als cristians que visquem l’Evangeli
i puguem reconèixer el Crist en cada ésser humà,
per veure’l crucificat en les angoixes dels abandonats
i oblidats d’aquest món
i ressuscitat en cada germà que s’aixeca.
Vine, Esperit Sant, mostra’ns la teva bellesa
reflectida en tots els pobles de la terra,
per descobrir que tots són importants,
que tots són necessaris, que són rostres diferents
de la mateixa humanitat que estimes. Amén.

Escoltar l’àudio:

Fratelli Tutti / capítol 8 n. 271-287

Fratelli Tutti  271-287

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL VUITÈ

LES RELIGIONS AL SERVEI DE LA FRATERNITAT EN EL MÓN n. 271-287

EL FONAMENT ÚLTIM n. 272-280

La identitat cristiana n. 277-280

RELIGIÓ I VIOLÈNCIA n. 281-284

CRIDA n. 285-287

Escoltar l’àudio:

 

Capítol vuitè  LES RELIGIONS AL SERVEI DE LA FRATERNITAT AL MÓN

  1. Les diferents religions, a partir de la valoració de cada persona humana com a criatura cridada a ser fill o filla de Déu, ofereixen una aportació valuosa per a la construcció de la fraternitat i per a la defensa de la justícia en la societat. El diàleg entre persones de diferents religions no es fa merament per diplomàcia, amabilitat o tolerància. Com van ensenyar els Bisbes de l’Índia, «l’objectiu del diàleg és establir amistat, pau, harmonia i compartir valors i experiències morals i espirituals en un esperit de veritat i amor»259.

El fonament últim

  1. Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que «només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres»260. Perquè «la raó, per ella mateixa, és capaç d’acceptar la igualtat entre els homes i d’establir una convivència cívica entre ells, però no aconsegueix fundar la fraternitat»261.
  2. En aquesta línia, vull recordar un text memorable: «Si no hi ha una veritat transcendent, amb l’obediència l’home conquereix la seva plena identitat, tampoc no hi ha cap principi segur que garanteixi relacions justes entre els homes: els interessos de classe, grup o nació, els contraposen inevitablement uns als altres. Si no reconeix la veritat transcendent, triomfa la força del poder, i cada un tendeix a utilitzar fins a l’extrem els mitjans de què disposa per imposar el seu propi interès o la pròpia opinió, sense respectar els drets dels altres. […] L’arrel del totalitarisme modern cal veure-la, per tant, en la negació de la dignitat transcendent de la persona humana, imatge visible del Déu invisible i, precisament per això, subjecte natural de drets que ningú no pot violar: ni l’individu, el grup, la classe social, ni la nació o l’Estat. No pot fer-ho tampoc la majoria d’un cos social, posant-se en contra de la minoria»262.
  3. Des de la nostra experiència de fe i des de la saviesa que ha anat pastant al llarg dels segles, aprenent també de les nostres moltes debilitats i caigudes, els creients de les diferents religions sabem que fer present Déu és un bé per a les nostres societats. Cercar Déu amb cor sincer, sempre que no ho enfosquim amb els nostres interessos ideològics o instrumentals, ens ajuda a reconèixer-nos companys de camí, veritablement germans. Creiem que «quan, en nom d’una ideologia, es vol expulsar Déu de la societat, s’acaba per adorar ídols, i de seguida l’home es perd, la seva dignitat és trepitjada, els seus drets violats. Sabeu prou a quines atrocitats pot conduir la privació de la llibertat de consciència i de la llibertat religiosa, i com aquesta ferida deixa la humanitat radicalment empobrida, perquè està privada d’esperança i de referències ideals»263.
  4. Cal reconèixer que «entre les causes més importants de la crisi del món modern estan una consciència humana anestesiada i un allunyament dels valors religiosos, a més del predomini de l’individualisme i de les filosofies materialistes que divinitzen l’home i posen els valors mundans i materials en el lloc dels principis suprems i transcendents»264. No es pot admetre que en el debat públic només tinguin veu els poderosos i els científics. Ha d’haver un lloc per a la reflexió que procedeix d’un rerefons religiós que recull segles d’experiència i de saviesa. «Els textos religiosos clàssics poden oferir un significat per a totes les èpoques, tenen una força motivadora», però de fet «són menyspreats per la curtesa de vista dels racionalismes»265.
  5. Per aquestes raons, si bé l’Església respecta l’autonomia de la política, no relega la seva pròpia missió a l’àmbit del privat. Al contrari, no «pot ni ha de quedar-se al marge» en la construcció d’un món millor ni deixar de «despertar les forces espirituals»266 que fecundin tota la vida en societat. És veritat que els ministres religiosos no han de fer política partidària, pròpia dels laics, però ni tan sols ells poden renunciar a la dimensió política de l’existència267 que implica una constant atenció al bé comú i la preocupació pel desenvolupament humà integral. L’Església «té un paper públic que no s’exhaureix en les seves activitats d’assistència i educació» sinó que procura «la promoció de l’home i la fraternitat universal»268. No pretén competir amb poders terrenals, sinó oferir-se com «una llar entre les llars –això és l’Església–, oberta […] a testimoniar al món actual la fe, l’esperança i l’amor al Senyor i a aquells que Ell estima amb predilecció. Una casa de portes obertes. L’Església és una casa amb les portes obertes, perquè és mare»269. I com Maria, la Mare de Jesús, «volem ser una Església que serveix, que surt de casa, que surt dels seus temples, que surt de les seves sagristies, per acompanyar la vida, sostenir l’esperança, ser signe d’unitat […] per tendir ponts, trencar murs, sembrar reconciliació»270.

La identitat cristiana

  1. L’Església valora l’acció de Déu en les altres religions, i «no rebutja res del que en aquestes religions hi ha de sant i veritable. Considera amb respecte sincer les maneres d’obrar i de viure, els preceptes i doctrines que […] no poques vegades reflecteixen una espurna d’aquella Veritat que il·lumina tots els homes»271. Però els cristians no podem amagar que «si la música de l’Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l’alegria que brolla de la compassió, la tendresa que neix de la confiança, la capacitat de reconciliació que troba la seva font en saber-nos sempre perdonats-enviats. Si la música de l’Evangeli deixa de sonar a casa nostra, a les nostres places, en els treballs, en la política i en l’economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home i dona»272. Altres beuen d’altres fonts. Per a nosaltres, aquesta deu de dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist. D’ell sorgeix «per al pensament cristià i per l’acció de l’Església el primat que es dóna a la relació, al trobament amb el misteri sagrat de l’altre, a la comunió universal amb la humanitat sencera com a vocació de tots» 273.
  2. Cridada a encarnar-se en tots els racons, i present durant segles en cada lloc de la terra –això vol dir “catòlica”–, l’Església pot comprendre des de la seva experiència de gràcia i de pecat, la bellesa de la invitació a l’amor universal. Perquè «tot el que és humà té a veure amb nosaltres. […] On sigui que es reuneixen els pobles per establir els drets i deures de l’home, ens sentim honrats quan ens permeten seure al costat d’ells»274. Per a molts cristians, aquest camí de fraternitat té també una Mare, anomenada Maria. Ella va rebre al peu de la Creu aquesta maternitat universal (cf. Jn 19,26) i està atenta no sols a Jesús sinó també «a la resta dels seus descendents» (Ap 12,17). Ella, amb el poder del Ressuscitat, vol infantar un món nou, on tots siguem germans, on hi hagi lloc per a cada exclòs de les nostres societats, on resplendeixin la justícia i la pau.
  3. Els cristians demanem que, en els països on som minoria, se’ns garanteixi la llibertat, així com nosaltres l’afavorim per als qui no són cristians allà on ells són minoria. Hi ha un dret humà fonamental que no ha de ser oblidat en el camí de la fraternitat i de la pau; el de la llibertat religiosa per als creients de totes les religions. Aquesta llibertat proclama que podem «trobar un bon acord entre cultures i religions diferents; testifica que les coses que tenim en comú són tantes i tan importants que és possible trobar un camí de convivència serena, ordenada i pacífica, acollint les diferències i amb l’alegria de ser germans en tant que fills d’un únic Déu»275.
  4. Al mateix temps, demanem a Déu que consolidi la unitat dins de l’Església, unitat que s’enriqueix amb diferències que es reconcilien per l’acció de l’Esperit Sant. Perquè «hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13) on cada un fa la seva aportació distintiva. Com deia sant Agustí: «L’oïda veu a través de l’ull, i l’ull escolta a través d’l’oïda»276. També és urgent continuar donant testimoniatge d’un camí de trobament entre les diferents confessions cristianes. No podem oblidar aquell desig que va expressar Jesucrist: «Que tots siguin u» (Jn 17,21). Escoltant la seva crida reconeixem amb dolor que al procés de globalització li falta encara la contribució profètica i espiritual de la unitat entre tots els cristians. Tot amb tot, «mentre ens trobem encara en camí cap a la plena comunió, tenim ja el deure de donar testimoniatge comú de l’amor de Déu al seu poble col·laborant en el nostre servei a la humanitat»277.

Religió i violència

  1. Entre les religions és possible un camí de pau. El punt de partida ha de ser la mirada de Déu. Perquè «Déu no mira amb els ulls, Déu mira amb el cor. I l’amor de Déu és el mateix per a cada persona, sigui de la religió que sigui. I si és ateu és el mateix amor. Quan arribi l’últim dia i existeixi la llum suficient sobre la terra per poder veure les coses com són, ens emportarem cada sorpresa!»278.
  2. També «els creients necessitem trobar espais per conversar i per actuar junts pel bé comú i la promoció dels més pobres. No es tracta que tots siguem més light o que amaguem les conviccions pròpies que ens apassionen per poder trobar-nos amb altres que pensen diferent. […] Perquè com més profunda, sòlida i rica és una identitat, més tindrà per enriquir els altres amb la seva aportació específica»279. Els creients ens veiem desafiats a tornar a les nostres fonts per concentrar-nos en l’essencial: l’adoració a Déu i l’amor al proïsme, de manera que alguns aspectes de les nostres doctrines, fora del seu context, no acabin alimentant formes de menyspreu, d’odi, de xenofòbia, de negació de l’altre. La veritat és que la violència no troba fonament en les conviccions religioses fonamentals sinó en les seves deformacions.
  3. El culte a Déu sincer i humil «no porta a la discriminació, a l’odi i a la violència, sinó al respecte de la sacralitat de la vida, al respecte de la dignitat i la llibertat dels altres, i al compromís amorós per tots»280. En realitat «el qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor» (1Jn 4,8). Per això «el terrorisme execrable que amenaça la seguretat de les persones, tant a Orient com a Occident, tant al Nord com al Sud, propagant el pànic, el terror i el pessimisme no és a causa de la religió –tot i que els terroristes la instrumentalitzen–, sinó de les interpretacions equivocades dels textos religiosos, polítiques de fam, de pobresa, d’injustícia, d’opressió, d’arrogància; per això és necessari interrompre el suport als moviments terroristes a través del subministrament de diners, armes, plans o justificacions i també la cobertura dels mitjans, i considerar això com a crims internacionals que amenacen la seguretat i la pau mundials. Aquest terrorisme ha de ser condemnat en totes les seves formes i manifestacions»281. Les conviccions religioses sobre el sentit sagrat de la vida humana ens permeten «reconèixer els valors fonamentals de la nostra humanitat comuna, els valors en virtut dels quals podem i hem de col·laborar, construir i dialogar, perdonar i créixer, permetent que el conjunt de les veus formi un noble i harmònic cant, en comptes de la cridòria fanàtica de l’odi»282.
  4. A vegades la violència fonamentalista, en alguns grups de qualsevol religió, és desencadenada per la imprudència dels seus líders. Però «el manament de la pau està inscrit en el profund de les tradicions religioses que representem. […] Els líders religiosos som cridats a ser autèntics “dialogants”, a treballar en la construcció de la pau no com a intermediaris, sinó com a autèntics mediadors. Els intermediaris busquen agradar totes les parts, per tal d’obtenir un guany per alls mateixos. El mediador, en canvi, és qui no es guarda res per a si mateix, sinó que es lliura generosament, fins consumir-se, sabent que l’única guany és la de la pau. Cadascun de nosaltres està cridat a ser un artesà de la pau, unint i no dividint, extingint l’odi i no conservant, obrint les sendes del diàleg i no aixecant nous murs»283.

Crida

  1.  En aquell trobament fratern que recordo joiosament, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb «vam declarar –fermament– que les religions no inciten mai a la guerra i no insten sentiments d’odi, hostilitat, extremisme, ni conviden a la violència o al vessament de sang. Aquestes desgràcies són fruit de la desviació dels ensenyaments religiosos, de l’ús polític de les religions i també de les interpretacions de grups religiosos que han abusat –en algunes fases de la història– de la influència del sentiment religiós en els cors dels homes. […] En efecte, Déu, l’Omnipotent, no necessita ser defensat per ningú i no desitja que el seu nom sigui usat per terroritzar la gent»284. Per això vull reprendre aquí la crida de pau, justícia i fraternitat que vam fer junts:«En nom de Déu que ha creat tots els éssers humans iguals en els drets, en els deures i en la dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans entre ells, per poblar la terra i difondre-hi els valors del bé, la caritat i la pau.En el nom de la innocent ànima humana que Déu ha prohibit matar, afirmant que qui mata una persona és com si hagués matat tota la humanitat i qui en salva una és com si hagués salvat la humanitat sencera.En el nom dels pobres, dels desgraciats, dels necessitats i dels marginats que Déu ha ordenat socórrer com un deure requerit a tots els homes i de manera particular a cada home acabalat i acomodat.En el nom dels orfes, de les vídues, dels refugiats i dels exiliats de les seves cases i dels seus pobles; de totes les víctimes de les guerres, les persecucions i les injustícies; dels febles, dels qui viuen en la por, dels presoners de guerra i dels torturats arreu de món, sense cap distinció.En el nom dels pobles que han perdut la seguretat, la pau i la convivència comuna, i han esdevingut víctimes de la destrucció, de la ruïna i de les guerres.

    En nom de la fraternitat humana que abraça tots els homes, els uneix i els fa iguals.

    En el nom d’aquesta fraternitat colpejada per les polítiques d’integrisme i divisió i pels sistemes de guany insaciable i les tendències ideològiques odioses, que manipulen les accions i les destinacions dels homes.

    En el nom de la llibertat, que Déu ha donat a tots els éssers humans, creant-los lliures i distingint-los amb ella.

    En el nom de la justícia i de la misericòrdia, fonaments de la prosperitat i eixos de la fe.

    En el nom de totes les persones de bona voluntat, presents a cada racó de la terra.

    En el nom de Déu i de tot això […] “assumim” la cultura del diàleg com a camí, la col·laboració comuna com a conducta, el coneixement recíproc com a mètode i criteri»285.

  2. En aquest espai de reflexió sobre la fraternitat universal, m’he sentit motivat especialment per sant Francesc d’Assís, i també per altres germans que no són catòlics: Martin Luther King, Desmond Tutu, el Mahatma Mohandas Gandhi i molts més. Però vull acabar recordant una altra persona de profunda fe, la qual, des de la seva intensa experiència de Déu, va fer un camí de transformació fins sentir-se germà de tots. Es tracta del beat Carles de Foucauld.
  3. Ell va anant orientant el seu somni d’un lliurament total a Déu cap a una identificació amb els últims, abandonats en la profunditat del desert africà. En aquest context expressava els seus desitjos de sentir qualsevol ésser humà com un germà,286 i demanava a un amic: «Pregueu a Déu perquè jo sigui realment el germà de tots»287. Volia ser, en definitiva, «el germà universal»288. Però només identificant-se amb els últims va arribar a ser germà de tots. Que Déu inspiri aquest somni en cada un de nosaltres. Amén.

    259. Conferència dels Bisbes catòlics de l’Índia, Response of the church in India to the present day challenges (9 març 2016).

    260.  Homilia durant la Santa Missa, Domus Sanctae Marthae (17 maig 2020).

    261. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 655.

    262. Joan Pau II, Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 44: AAS 83 (1991), 849. 263

    263. Discurs als líders d’altres religions i altres denominacions cristianes, Tirana – Albània (21 setembre 2014):Insegnamenti, II, 2 (2014), 277.

    264. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019):L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

    265. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 256: AAS 105 (2013), 1123.

    266. Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 28: AAS 98 (2006), 240.

    267. «L’ésser humà és un animal polític» (Aristòtil, Política, 1253a 1-3).

    268. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 11: AAS 101 (2009), 648.

    269. Discurs a la Comunitat catòlica, Rakovski – Bulgària (6 maig 2019): Insegnamenti, (10 maig 2019), p. 9.

    270. Homilia durant la Santa Missa, Santiago de Cuba (22 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1005.

    271. Ecum. Vat. II, Declaración Nostra aetate, sobre les relacions de l’Església amb les religions no cristianes, 2.

    272. Discurs en l’encuentre ecumènic, Riga – Letònia (24 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 24-25 setembre 2018, p. 8.

    273. Lectio divina en la Pontifícia Universitat Lateranense (26 març 2019): L’Osservatore Romano, 27 març 2019, p. 10.

    274. Pau VI, Carta enc. Ecclesiam suam (6 agost 1964), 44: AAS 56 (1964), 650.

    275. Discurs a les autoritats, Betlem – Palestina (25 maig 2014): Insegnamenti, II, 1 (2014), p. 597.

    276. Enarrationes in Psalmos, 130, 6:PL 37, 1707.

    277. Declaració conjunta del Sant Pare Francesc i del Patriarca Ecumènico Bartomeu I, Jerusalem (25 maig 2014), 5: L’Osservatore Romano, 26-27 maig 2014, p. 6.

    278. Del filmEl Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un missatge universal, de Wim Wenders (2018).

    279. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 106.

    280. Homilia durant la Santa Missa, Colombo – Sri Lanka (14 gener 2015): AAS 107 (2015), 139.

    281. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 7.

    282. Discurs a les autoritats, Sarajevo – Bòsnia-Herzegovina (6 juny 2015): L’Osservatore Romano, 7 juny 2015, p. 7.

    283. Discurs en l’Encontre Internacional per la Pau organitzat per la Comunitat de San Egidio (30 setembre 2013): Insegnamenti, I, 2 (2013), 301-302.

    284. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019):L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

    285. Ibid.

    286. B. Carlos de Foucauld, Meditació sobre el Parenostre (23 gener 1897).

    287. , Carta a Henry de Castries (29 novembre 1901).

    288., Carta a Madame de Bondy (7 gener 1902). Així l’anomenava també sant Pau VI, elogiant el seu compromís: Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 12: AAS 59 (1967), 263.

     

     

Fratelli Tutti / capítol 7 n. 246-270

Fratelli Tutti  246-270

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SETÈ

CAMINS DE RETROBAMENT  n. 225-270

LA MEMÒRIA n. 246-254

Perdó sense oblits n. 250-254

LA GUERRA I LA PENA DE MORT n. 255-270

La injustícia de la guerra n. 256-262

La pena de mort n. 263-270

 

Escoltar l’àudio:

 

La memòria

  1. Al qui ha patit molt de manera injusta i cruel, no se li ha d’exigir una mena de “perdó social”. La reconciliació és un fet personal, i ningú no pot imposar-la al conjunt d’una societat, tot i que hagi de promoure-la. En l’àmbit estrictament personal, amb una decisió lliure i generosa, algú pot renunciar a exigir un càstig (cf. Mt 5,44-46), encara que la societat i la seva justícia legítimament el busquin. Però no és possible decretar una “reconciliació general”, pretenent tancar per decret les ferides o cobrir les injustícies amb un mantell d’oblit. Qui es pot arrogar el dret de perdonar en nom dels altres? És commovedor veure la capacitat de perdó d’algunes persones que han sabut anar més enllà del dany sofert, però també és humà comprendre els qui no poden fer-ho. En tot cas, el que mai no s’ha de proposar és l’oblit.
  2. La Xoà no ha de ser oblidada. És el «símbol de fins on pot arribar la maldat de l’home quan, alimentada per falses ideologies, s’oblida de la dignitat fonamental de la persona, que mereix respecte absolut independentment de la vila a què pertanyi o la religió que professi»231. En recordar-la, no puc deixar de repetir aquesta pregària: «Recordeu-vos de nosaltres en la vostra misericòrdia. Doneu-nos la gràcia de avergonyir-nos del que, com a homes, hem estat capaços de fer, de avergonyir-nos d’aquesta màxima idolatria, d’haver menyspreat i destruït la nostra carn, aquesta carn que vos vau modelar del fang, que vós heu vivificat amb el vostre alè de vida. Mai més, Senyor, mai més!»232.
  3. No s’han d’oblidar els bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki. Un cop més «faig memòria aquí de totes les víctimes, m’inclino davant la força i la dignitat d’aquells que, havent sobreviscut a aquells primers moments, han suportat en els seus cossos durant molts anys els sofriments més aguts i, en les seves ments, els gèrmens de la mort que continuaven consumint la seva energia vital. […] No podem permetre que les actuals i noves generacions perdin la memòria del que va passar, aquella memòria que és garant i estímul per construir un futur més just i més fratern»233. Tampoc no s’han d’oblidar les persecucions, el tràfic d’esclaus i les matances ètniques que van ocórrer i ocorren en diversos països, i tants altres fets històrics que ens avergonyeixen de ser humans. Han de ser recordats sempre, una i altra vegada, sense cansar-nos ni anestesiar-nos.
  4. És fàcil avui caure en la temptació de girar pàgina dient que ja fa molt de temps que va succeir i que cal mirar cap endavant. No, per Déu! Mai no s’avança sense memòria, no s’evoluciona sense una memòria íntegra i lluminosa. Necessitem mantenir «viva la flama de la consciència col·lectiva, donant testimoniatge a les generacions futures l’horror del que va passar» que «desperta i preserva d’aquesta manera el record de les víctimes, perquè la consciència humana s’enforteixi cada vegada més contra tot desig de dominació i destrucció»234. Ho necessiten les mateixes víctimes –persones, grups socials o nacions– per no cedir a la lògica que porta a justificar les represàlies i qualsevol tipus de violència en nom de l’enorme mal que han patit. Per això, no em refereixo només a la memòria dels horrors, sinó també al record dels qui, enmig d’un context enverinat i corrupte van ser capaços de recuperar la dignitat i amb petits o grans gestos van optar per la solidaritat, el perdó, la fraternitat. És molt sa fer memòria del bé.

Perdó sense oblits

  1. El perdó no implica oblit. Diem més aviat que, quan hi ha quelcom que de cap manera no pot ser negat, relativitzat o dissimulat, tanmateix podem perdonar. Quan hi ha alguna cosa que mai no ha de ser tolerada, justificada o excusada, tanmateix podem perdonar. Quan hi ha alguna cosa que per cap raó no hem de permetre oblidar, tanmateix podem perdonar. El perdó lliure i sincer és una grandesa que reflecteix la immensitat del perdó diví. Si el perdó és gratuït, llavors pot perdonar fins i tot el qui es resisteix al penediment i és incapaç de demanar perdó.
  2. Els qui perdonen de veritat no s’obliden, però renuncien a ser posseïts per aquesta mateixa força destructiva que els ha perjudicat. Trenquen el cercle viciós, frenen l’avanç de les forces de la destrucció. Decideixen no continuar inoculant a la societat l’energia de la venjança que tard o d’hora acaba recaient un cop més sobre ells mateixos. Perquè la venjança mai no sadolla veritablement la insatisfacció de les víctimes. Hi ha crims tan horribles i cruels, que, fer patir el qui els va cometre, no serveix per sentir que s’ha reparat el dany; ni tan sols n’hi hauria prou amb matar el criminal, ni es podrien trobar tortures que s’equiparin el que va poder haver patit la víctima. La venjança no resol res.
  3. Tampoc no estem parlant d’impunitat. Però la justícia només es busca adequadament per amor a la justícia mateixa, per respecte a les víctimes, per prevenir nous crims i amb vista a preservar el bé comú, no com una suposada descàrrega de la pròpia ira. El perdó és precisament el que permet buscar la justícia sense caure en el cercle viciós de la venjança ni en la injustícia de l’oblit.
  4. Quan hi ha hagut injustícies mútues, cal reconèixer amb claredat que poden no haver tingut la mateixa gravetat o que no siguin comparables. La violència exercida des de les estructures i el poder de l’Estat no està en el mateix nivell de la violència de grups particulars. De totes maneres, no es pot pretendre que només es recordin els sofriments injustos d’una sola de les parts. Com van ensenyar els Bisbes de Croàcia, «nosaltres devem a tota víctima innocent el mateix respecte. No hi pot haver aquí diferències racials, confessionals, nacionals o polítiques»235.
  5. Demano a Déu «que prepari els nostres cors al trobament amb els germans més enllà de les diferències d’idees, llengua, cultura, religió; que ungeixi tot el nostre ésser amb l’oli de la misericòrdia que cura les ferides dels errors, de les incomprensions, de les controvèrsies; la gràcia d’enviar-nos, amb humilitat i mansuetud, als camins, arriscats però fecunds, de la recerca de la pau»236.

La guerra i la pena de mort

  1. Hi ha dues situacions extremes que poden arribar a presentar-se com solucions en circumstàncies particularment dramàtiques, sense advertir que són falses respostes, que no resolen els problemes que pretenen superar i que en definitiva no fan més que afegir nous factors de destrucció en el teixit de la societat nacional i universal. Es tracta de la guerra i de la pena de mort.

La injustícia de la guerra

  1. « El qui forja el mal és falsari, el qui aconsella pau en treu goig» (Pr 12,20). No obstant això hi ha qui busca solucions en la guerra, que sovint «es nodreix de la perversió de les relacions, d’ambicions hegemòniques, d’abusos de poder, de la por a l’altre i a la diferència vista com un obstacle»237. La guerra no és un fantasma del passat, sinó que s’ha convertit en una amenaça constant. El món està trobant cada vegada més dificultat en el lent camí de la pau que havia emprès i que començava a donar alguns fruits.
  2. Ja que s’estan creant novament les condicions per a la proliferació de guerres, recordo que «la guerra és la negació de tots els drets i una dramàtica agressió a l’ambient. Si es vol un veritable desenvolupament humà integral per a tothom, s’ha de continuar incansablement amb la tasca d’evitar la guerra entre les nacions i els pobles. Amb aquesta finalitat cal assegurar el domini incontestat del dret i l’infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l’arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, veritable norma jurídica fonamental»238. Vull destacar que els 75 anys de les Nacions Unides i l’experiència dels primers 20 anys d’aquest mil·lenni, mostren que la plena aplicació de les normes internacionals és realment eficaç, i que el seu incompliment és nociu. La Carta de les Nacions Unides, respectada i aplicada amb transparència i sinceritat, és un punt de referència obligatori de justícia i un vehicle de pau. Però això suposa no disfressar intencions espúries ni col·locar els interessos particulars d’un país o grup per sobre de bé comú mundial. Si la norma és considerada un instrument al qual s’acudeix quan resulta favorable i que s’eludeix quan no ho és, es desencadenen forces incontrolables que fan un gran mal a les societats, als més febles, a la fraternitat, a l’entorn i als béns culturals, amb pèrdues irrecuperables per a la comunitat global.
  1. Així és com fàcilment s’opta per la guerra darrere de tot tipus d’excuses suposadament humanitàries, defensives o preventives, acudint fins i tot a la manipulació de la informació. De fet, en les últimes dècades totes les guerres han estat pretesament “justificades”. El Catecisme de l’Església Catòlica parla de la possibilitat d’una legítima defensa mitjançant la força militar, que suposa demostrar que es donin algunes «condicions estrictes de legitimitat moral»239. Però fàcilment es cau en una interpretació massa àmplia d’aquest possible dret. Així es volen justificar indegudament tot d’atacs “preventius” o accions bèl·liques que fàcilment comporten «mals i desordres més greus que el mal que es pretén eliminar»240. La qüestió és que, a partir del desenvolupament de les armes nuclears, químiques i biològiques, i de les enormes i creixents possibilitats que brinden les noves tecnologies, es va donar a la guerra un poder destructiu fora de control que afecta molts civils innocents. És veritat que «mai la humanitat no havia tingut tant poder sobre ella mateixa i res no garanteix que el farà servir bé»241. Llavors ja no podem pensar en la guerra com a solució, perquè els riscos probablement sempre seran superiors a la hipotètica utilitat que se li atribueixi. Davant d’aquesta realitat, avui és molt difícil sostenir els criteris racionals madurats en altres segles per parlar d’una possible “guerra justa”. Mai més la guerra!242
  2. És important afegir que, amb el desenvolupament de la globalització, el que pot aparèixer com una solució immediata o pràctica per a un lloc de la terra, deslliga una cadena de factors violents moltes vegades subterranis que acaba afectant tot el planeta i obrint camí a noves i pitjors guerres futures. En el nostre món ja no hi ha només “trossos” de guerra en un país o en un altre, sinó que es viu una “guerra mundial a trossos”, perquè els destins dels països estan fortament connectats entre ells a l’escenari mundial.
  3. Com deia sant Joan XXIII, «resulta un absurd sostenir que la guerra és un mitjà apte per rescabalar el dret violat»243. Ho afirmava en un període de forta tensió internacional, i així va expressar el gran anhel de pau que es difonia en els temps de la guerra freda. Va reforçar la convicció que les raons de la pau són més fortes que tot càlcul d’interessos particulars i que tota confiança en l’ús de les armes. Però no es van aprofitar adequadament les ocasions que oferia al final de la guerra freda per la manca d’una visió de futur i d’una consciència compartida sobre el nostre destí comú. En canvi, es va cedir a la recerca d’interessos particulars sense fer-se càrrec del bé comú universal. Així va tornar a obrir-se camí l’enganyós espant de la guerra.
  4. Tota guerra deixa el món pitjor que com l’havia trobat. La guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una claudicació vergonyosa, una derrota enfront de les forces del mal. No ens quedem en discussions teòriques, prenguem contacte amb les ferides, toquem la carn dels perjudicats. Tornem a contemplar tants civils massacrats com “danys col·laterals”. Preguntem a les víctimes. Parem atenció als pròfugs, als qui van patir la radiació atòmica o els atacs químics, a les dones que van perdre els seus fills, als nens mutilats o privats de la seva infància. Parem atenció a la veritat d’aquestes víctimes de la violència, mirem la realitat des dels seus ulls i escoltem els seus relats amb el cor obert.
  5. Les normes tampoc no seran suficients si es pensa que la solució als problemes actuals està en dissuadir altres a través de la por, amenaçant amb l’ús d’armes nuclears, químiques o biològiques. Perquè «si es tenen en compte les principals amenaces a la pau i a la seguretat amb les seves múltiples dimensions en aquest món multipolar de segle XXI, com ara, per exemple, el terrorisme, els conflictes asimètrics, la seguretat informàtica, els problemes ambientals, la pobresa, sorgeixen no pocs dubtes sobre la inadequació de la dissuasió nuclear per respondre eficaçment a aquests reptes. Aquestes preocupacions són encara més consistents si tenim en compte les catastròfiques conseqüències humanitàries i ambientals derivades de qualsevol ús de les armes nuclears amb devastadors efectes indiscriminats i incontrolables en el temps i l’espai. […] Ens hem de preguntar si n’és de sostenible un equilibri basat en la por, quan en realitat tendeix a augmentar la por i a soscavar les relacions de confiança entre els pobles. La pau i l’estabilitat internacional no poden basar-se en una falsa sensació de seguretat, en l’amenaça de la destrucció mútua o de l’aniquilació total, en el simple manteniment d’un equilibri de poder. […] En aquest context, l’objectiu últim de l’eliminació total de les armes nuclears es converteix tant en un desafiament com en un imperatiu moral i humanitari. […] L’augment de la interdependència i la globalització comporten que qualsevol resposta que donem a l’amenaça de les armes nuclears, hagi de ser col·lectiva i concertada, basada en la confiança mútua. Aquesta última es pot construir només a través d’un diàleg que estigui sincerament orientat cap al bé comú i no cap a la protecció d’interessos encoberts o particulars»244. I amb els diners que s’usa en armes i altres despeses militars, constituïm un Fons mundial245 per acabar d’una vegada amb la fam i per al desenvolupament dels països més pobres, de tal manera que els seus habitants no acudeixin a solucions violentes o enganyoses ni necessitin abandonar els seus països per buscar una vida més digna.

La pena de mort

  1. Hi ha una altra manera de fer desaparèixer l’altre, que no s’adreça a països sinó a persones. És la pena de mort. Sant Joan Pau II va declarar de manera clara i ferma que aquesta és inadequada en l’àmbit moral i ja no és necessària en l’àmbit penal246. No és possible pensar en una marxa enrere respecte a aquesta postura. Avui diem amb claredat que «la pena de mort és inadmissible»247 i l’Església es compromet amb determinació per proposar que sigui abolida a tot el món248.
  2. En el Nou Testament, al temps que es demana als particulars no prendre la justícia per compte propi (cf. Rm 12,17.19), es reconeix la necessitat que les autoritats imposin penes als que obren el mal (cf. Rm 13,4; 1Pe 2,14). En efecte, «la vida en comú, estructurada al voltant de comunitats organitzades, necessita normes de convivència la lliure violació de les quals requereix una resposta adequada»249. Això implica que l’autoritat pública legítima pugui i hagi de «comminar penes proporcionades a la gravetat dels delictes»250 i que es garanteixi al poder judicial «la independència necessària en l’àmbit de la llei»251.
  3. Des dels primers segles de l’Església, alguns es van manifestar clarament contraris a la pena capital. Per exemple, Lactanci sostenia que «no cal fer cap distinció: sempre serà crim matar un home»252. El Papa Nicolau I exhortava: «Que s’esforcin per alliberar de la pena de mort no sols cadascun dels innocents, sinó també tots els culpables»253. En ocasió del judici contra uns homicides que havien assassinat dos sacerdots, sant Agustí demanava al jutge que no llevés la vida als assassins, i ho fonamentava d’aquesta manera: «Amb això no impedim que es reprimeixi la llicència criminal d’aquests malfactors. Volem que es conservin vius i amb tots els seus membres; que sigui suficient dirigir-los, per la pressió de les lleis, de la seva boja inquietud al repòs de la salut, o bé que se’ls ocupi en alguna tasca útil, un cop apartats de les seves perverses accions. També això s’anomena condemna, però tothom entendrà que es tracta d’un benefici més aviat que d’un suplici, perquè no es deixa camp lliure a l’audàcia de la ferotgia ni s’impedeix la medicina del penediment. […] Enfada’t contra la iniquitat de manera que no t’oblidis de la humanitat. No satisfacis contra les atrocitats dels pecadors un desig de venjança, sinó més aviat procurar guarir les nafres d’aquests pecadors»254.
  4. Les pors i les rancúnies fàcilment porten a entendre les penes d’una manera vindicativa, quan no cruel, en lloc d’entendre-les com a part d’un procés de guarició i de reinserció en la societat. Avui, «tant per part d’alguns sectors de la política com per part d’alguns mitjans de comunicació, s’incita algunes vegades a la violència i a la venjança, pública i privada, no sols contra els qui són responsables d’haver comès delictes, sinó també contra qui cau la sospita, fundada o no, de no haver complert la llei. [… Hi ha la tendència a construir deliberadament enemics: figures estereotipades, que concentren en si mateixes totes les característiques que la societat percep o interpreta com a perilloses. Els mecanismes de formació d’aquestes imatges són els mateixos que, al seu moment, van permetre l’expansió de les idees racistes»255. Això ha fet particularment arriscat el costum creixent que hi ha en alguns països d’acudir a presons preventives, a reclusions sense judici i especialment a la pena de mort.
  5. Vull remarcar que «és impossible imaginar que avui els Estats no puguin disposar d’un altre mitjà que no sigui la pena capital per defensar de l’agressor injust la vida d’altres persones». Una particular gravetat tenen les anomenades execucions extrajudicials o extralegals, que «són homicidis deliberats comesos per alguns Estats o pels seus agents, que sovint es fan passar com enfrontaments amb delinqüents o es presenten com a conseqüències no desitjades de l’ús raonable, necessari i proporcional de la força per fer aplicar la llei»256.
  6. «Els arguments contraris a la pena de mort són molts i ben coneguts. L’Església n’ha oportunament destacat alguns, com la possibilitat de l’existència de l’error judicial i l’ús que en fan els règims totalitaris i dictatorials, que la utilitzen com a instrument de supressió de la dissidència política o de persecució de les minories religioses i culturals, totes víctimes que per les seves respectives legislacions són “delinqüents”. Tots els cristians i els homes de bona voluntat estan cridats, per tant, a lluitar no sols per l’abolició de la pena de mort, legal o il·legal que sigui, i en totes les seves formes, sinó també per tal de millorar les condicions carceràries, en el respecte de la dignitat humana de les persones privades de llibertat. I això jo ho relaciono amb la cadena perpètua. […] La presó és una pena de mort oculta»257.
  7. Recordem que «ni tan sols l’homicida perd la seva dignitat personal i Déu mateix es fa el seu garant»258. El ferm rebuig de la pena de mort mostra fins a quin punt és possible reconèixer la inalienable dignitat de tot ésser humà i acceptar que tingui un lloc en aquest univers. Ja que, si no l’hi nego al pitjor dels criminals, no el negaré a ningú, donaré a tothom la possibilitat de compartir amb mi aquest planeta malgrat el que pugui separar-nos.
  8. Als cristians que dubten i se senten temptats a cedir davant de qualsevol forma de violència, els convido a recordar aquell anunci del llibre d’Isaïes: «Amb les seves espases forjaran relles» (2,4). Per a nosaltres aquesta profecia pren carn en Jesucrist, que davant d’un deixeble excitat per la violència va dir amb fermesa: «Torna la teva espasa al seu lloc!, ja que tots els que empunyen espasa, per l’espasa moriran» (Mt 26,52). Era un ressò d’aquella antiga advertència: «Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a tots els animals. També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d’aquella vida. El qui vessi la sang d’un home, un altre home vessarà la seva sang» (Gn 9,5-6). Aquesta reacció de Jesús, que va brollar del cor, supera la distància dels segles i arriba fins avui com un constant reclam.

231. Discurs en la Ceremònia de benvinguda, Tel Aviv – Israel (25 maig 2014): Insegnamenti, II, 1 (2014), 604.

232. Discurs en el Memorial de Yad Vashem, Jerusalem (26 maig 2014): AAS 106 (2014), 228.

233. Discurs en el Memorial de la Pau, Hiròshima – Japó (24 novembre 2019): L’Osservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 8.

234. Missatge per a la 53ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 2: L’Osservatore Romano, (13 desembre 2019), p. 8.

235. Conferència dels Bisbes de Croàcia, Letter on the Fiftieth Anniversary of the End of the Second World War (1 maig 1995).

236. Homilia durant la Santa Missa, Amman – Jordània (24 maig 2014):Insegnamenti, II, 1 (2014), 593.

237. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 de sembre 2019), 1: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.

238. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1041-1042.

239. N. 2309.

240. Ibid.

241. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 104: AAS 107 (2015), 888.

242. Fins i tot sant Agustí, que va forjar una idea de la “guerra justa” que avui ja no sostenim, va dir que «donar mort a la guerra amb la paraula, i assolir i aconseguir la pau amb la pau i no amb la guerra, és una major glòria que donar-la als homes amb l’espasa» (Epistola 229, 2: PL 33, 1020).

243. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 127: AAS 55 (1963), 291.

244. Missatge a la Conferència de l’ONU per a la negociació d’un instrument jurídicament vinculant sobre la prohibició de les armes nuclears (23 març 2017): AAS 109 (2017), 394396.

245. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 51: AAS 59 (1967), 282.

246. Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 56: AAS 87 (1995), 463-464.

247. Discurs amb motiu del 25è aniversari del Catecisme de l’Església Catòlica (11 octubre 2017): AAS 109 (2017), 1196.

248. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta als Bisbes sobre la nova redacció del n. 2267 del Catecisme de l’Església Catòlica sobre la pena de mort (1 agost 2018): L’Osservatore Romano, 3 agost 2018, p. 8.

249. Discurs a una delegació de l’Asociació internacional de Dret Penal (23 octubre 2014): AAS 106 (2014), 840.

250. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

251. Joan Pau II, Discurs a la Asociación Nacional Italiana de Magistrados (31 març 2000), 4: AAS 92 (2000), 633.

252. Divinae Institutiones6, 20, 17: PL 6, 708.

253. Epistola 97(responsa ad consulta bulgarorum), 25: PL 119, 991.

254. Epistola ad Marcellinum 133, 1.2: PL 33, 509.

255. Discurs a una delegación de la Asociación internacional de Derecho Penal (23 octubre 2014): AAS 106 (2014), 840-841.

256. Ibid., 842.

257. Ibid.

258. Joan Pau II, Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 9: AAS 87 (1995), 411.

Fratelli Tutti / capítol 7 n. 225-245

Fratelli Tutti  225-245

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SETÈ

CAMINS DE RETROBAMENT  n. 225-270

RECOMENÇAR DES DE LA VERITAT n. 226-227

L’ARQUITECTURA I L’ARTESANIA DE LA PAU n. 228-235

Sobretot amb els darrers n. 233–235

EL VALOR I EL SENTIT DEL PERDÓ n. 236-245

El conflicte inevitable n. 237-240

Les lluites legítimes i el perdó n. 241-243

La veritable superació n. 244-245

 

Escoltar l’àudio:

 

Capítol setè  CAMINS DE RETROBAMENT

  1. En molts llocs del món calen camins de pau que duguin a cicatritzar les ferides, es necessiten artesans de pau disposats a generar processos de guarició i de retrobament amb enginy i audàcia.

Recomençar des de la veritat

  1. Retrobament no vol dir tornar a un moment anterior als conflictes. Amb el temps tots hem canviat. El dolor i els enfrontaments ens han transformat. A més, ja no hi ha lloc per a diplomàcies buides, per a dissimular, per a dobles discursos, per a ocultaments, per a bones maneres que amaguen la realitat. Els que han estat durament enfrontats conversen des de la veritat, clara i nua. Els cal aprendre a conrear una memòria penitencial, capaç d’assumir el passat per alliberar el futur de les pròpies insatisfaccions, confusions o projeccions. Només des de la veritat històrica dels fets podran fer l’esforç perseverant i llarg de comprendre mútuament i d’intentar una nova síntesi per al bé de tots. La realitat és que «el procés de pau és un compromís constant en el temps. És un treball pacient de recerca de la veritat i de la justícia, que honora la memòria de les víctimes i que obre, pas rere pas, a una esperança comuna, més forta que la venjança»209. Com van afirmar els Bisbes de Congo respecte a un conflicte que es repeteix, «els acords de pau en els papers mai no seran suficients. Caldrà anar més lluny, integrant l’exigència de veritat sobre els orígens d’aquesta crisi recurrent. El poble té el dret de saber què va passar»210.
  2. En efecte, «la veritat és una companya inseparable de la justícia i de la misericòrdia. Les tres juntes són essencials per construir la pau i, d’altra banda, cadascuna d’elles impedeix que les altres siguin alterades. […] La veritat, de fet, no ha de conduir a la venjança, sinó més aviat a la reconciliació i al perdó. Veritat és explicar a les famílies esquinçades pel dolor el que ha passat amb els seus parents desapareguts. Veritat és confessar què va passar amb els menors d’edat reclutats pels actors violents. Veritat és reconèixer el dolor de les dones víctimes de violència i d’abusos. […] Cada violència comesa contra un ésser humà és una ferida en la carn de la humanitat; cada mort violenta ens disminueix com a persones. […] La violència engendra violència, l’odi engendra més odi, i la mort més mort. Hem de trencar aquesta cadena que apareix ineluctable»211.

L’arquitectura i l’artesania de la pau

  1. El camí cap a la pau no implica homogeneïtzar la societat, però sí que ens permet treballar junts. Pot unir moltes persones darrere de recerques comunes on totes hi guanyen. Davant d’un determinat objectiu comú, es podran aportar diferents propostes tècniques, diferents experiències, i treballar pel bé comú. Cal tractar d’identificar bé els problemes que travessa una societat per acceptar que hi ha diferents maneres de mirar les dificultats i de resoldre-les. El camí cap a una millor convivència implica sempre reconèixer la possibilitat que l’altre aporti una perspectiva legítima, almenys en part, alguna cosa que pugui ser rescatat, tot i que s’hagi equivocat o hagi actuat malament. Perquè «mai no s’ha de encasellar l’altre pel que va poder dir o fer, sinó que ha de ser considerat per la promesa que porta dins d’ell»212, promesa que deixa sempre una escletxa d’esperança.
  2. Com van ensenyar els Bisbes de Sud-àfrica, la veritable reconciliació s’aconsegueix de manera proactiva, «formant una nova societat basada en el servei als altres, més que en el desig de dominar; una societat basada a compartir amb altres el que un posseeix, més que en la lluita egoista de cada un per la major riquesa possible; una societat en la qual el valor d’estar junts com a éssers humans és definitivament més important que qualsevol grup menor, sigui aquest la família, la nació, la raça o la cultura»213. Els Bisbes de Corea de Sud van assenyalar que una veritable pau «només es pot aconseguir quan lluitem per la justícia a través del diàleg, cercant la reconciliació i el desenvolupament mutu»214.
  3. L’esforç dur per superar el que ens divideix sense perdre la identitat de cadascú, suposa que en tots romangui viu un bàsic sentiment de pertinença. Perquè «la nostra societat guanya quan cada persona, cada grup social, se sent veritablement de casa. En una família, els pares, els avis, els fills són de casa; cap està exclòs. Si un té una dificultat, fins i tot greu, encara que “se l’hagi buscat”, els altres l’ajuden, li donen suport; el seu dolor és de tots. […] En les famílies tots contribueixen al projecte comú, tots treballen pel bé comú, però sense anul·lar a l’individu; al contrari, el sostenen, el promouen. Es barallen, però hi ha una cosa que no es mou: aquest lligam familiar. Les baralles de família són reconciliacions després. Les alegries i les penes de cadascun són assumides per tots. Això sí que és ser família! Si poguéssim aconseguir veure l’oponent polític o el veí de casa amb els mateixos ulls que als fills, esposes, marits, pares o mares, que bonic seria! Estimem la nostra societat o continua essent quelcom llunyà, quelcom anònim, que no ens involucra, no ens pertoca, no ens compromet?»215.
  4. Moltes vegades és molt necessari negociar i així desenvolupar vies concrets per a la pau. Però els processos efectius d’una pau duradora són abans de res transformacions artesanals obrades pels pobles, on cada ésser humà pot ser un ferment eficaç amb el seu estil de vida quotidiana. Les grans transformacions no són fabricades en escriptoris o despatxos. Llavors «cada un juga un paper fonamental en un únic projecte creador, per escriure una nova pàgina de la història, una pàgina plena d’esperança, plena de pau, plena de reconciliació»216. Hi ha una “arquitectura” de la pau, on intervenen les diverses institucions de la societat, cadascuna des de la seva competència, però hi ha també una “artesania” de la pau que ens involucra a tots. A partir de diversos processos de pau que es van desenvolupar en diferents llocs del món «hem après que aquests camins de pacificació, de primacia de la raó sobre la venjança, de delicada harmonia entre la política i el dret, no poden obviar els processos de la gent. No s’assoleixen amb el disseny de marcs normatius i arranjaments institucionals entre grups polítics o econòmics de bona voluntat. […] A més, sempre és ric incorporar en els nostres processos de pau l’experiència de sectors que, en moltes ocasions, han estat invisibilitzats, perquè siguin precisament les comunitats que dissenyin els processos de memòria col·lectiva»217.
  5. No hi ha punt final a la construcció de la pau social d’un país, sinó que és «una tasca que no dóna treva i que exigeix el compromís de tots. Treball que ens demana no decaure en l’esforç per construir la unitat de la nació i, malgrat els obstacles, diferències i diferents enfocaments sobre la manera d’aconseguir la convivència pacífica, persistir en la lluita per afavorir la cultura del trobament, que exigeix col·locar en el centre de tota acció política, social i econòmica, a la persona humana, la seva altíssima dignitat, i el respecte pel bé comú. Que aquest esforç ens faci fugir de tota temptació de venjança i recerca d’interessos només particulars i a curt termini»218. Les manifestacions públiques violentes, d’un costat o d’un altre, no ajuden a trobar camins de sortida. Sobretot perquè, com bé han assenyalat els Bisbes de Colòmbia, quan s’encoratgen «mobilitzacions ciutadanes no sempre apareixen clars els seus orígens i objectius, hi ha certes formes de manipulació política i s’han percebut apropiacions a favor d’interessos particulars»219.

Sobretot amb els últims

  1. La promoció de l’amistat social no implica solament l’apropament entre grups socials distanciats a partir d’algun període conflictiu de la història, sinó també la recerca d’un retrobament amb els sectors més empobrits i vulnerables. La pau «no sols és absència de guerra sinó el compromís incansable –especialment d’aquells que ocupem un càrrec de més àmplia responsabilitat– de reconèixer, garantir i reconstruir concretament la dignitat tantes vegades oblidada o ignorada de germans nostres, perquè puguin sentir-se els principals protagonistes de la destinació de la seva nació»220.
  2. Sovint s’ha ofès els últims de la societat amb generalitzacions injustes. Si de vegades els més pobres i els exclosos reaccionen amb actituds que semblen antisocials, és important entendre que moltes vegades aquestes reaccions tenen a veure amb una història de menyspreu i de manca d’inclusió social. Com van ensenyar els Bisbes llatinoamericans, «només la proximitat que ens fa amics ens permet apreciar profundament els valors dels pobres d’avui, els seus legítims anhels i la seva manera pròpia de viure la fe. L’opció pels pobres ha de conduir a l’amistat amb els pobres»221.
  3. Els que pretenen pacificar una societat no han d’oblidar que la iniquitat i la manca d’un desenvolupament humà integral no permeten generar pau. En efecte, «sense igualtat d’oportunitats, les diverses formes d’agressió i de guerra trobaran un brou de cultiu que tard o d’hora provocarà la seva explosió. Quan la societat –local, nacional o mundial– abandona a la perifèria una part de si mateixa, no hi haurà programes polítics ni recursos policials o d’intel·ligència que puguin assegurar indefinidament la tranquil·litat»222. Si cal tornar a començar, sempre serà des dels últims.

El valor i el sentit del perdó

  1. Alguns prefereixen no parlar de reconciliació perquè entenen que el conflicte, la violència i les ruptures són part del funcionament normal d’una societat. De fet, en qualsevol grup humà hi ha lluites de poder més o menys subtils entre diferents sectors. Altres sostenen que donar lloc al perdó és cedir el propi espai perquè altres dominin la situació. Per això, consideren que és millor mantenir un joc de poder que permeti sostenir un equilibri de forces entre els diferents grups. Altres creuen que la reconciliació és cosa de febles, que no són capaços d’un diàleg fins al fons, i per això opten per escapar dels problemes dissimulant les injustícies. Incapaços d’enfrontar els problemes, trien una pau aparent.

El conflicte inevitable

  1. El perdó i la reconciliació són temes fortament accentuats en el cristianisme i, de diverses formes, en altres religions. El risc rau a no comprendre adequadament les conviccions creients i presentar-les de tal manera que acabin alimentant el fatalisme, la inèrcia o la injustícia, o d’altra banda la intolerància i la violència.
  2. Jesucrist mai no va convidar a fomentar la violència o la intolerància. Ell mateix condemnava obertament l’ús de la força per imposar-se als altres: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així» (Mt 20,25-26). D’altra banda, l’Evangeli demana perdonar «setanta vegades set» (Mt 18,22) i posa l’exemple del servidor despietat, que va ser perdonat però que al seu torn no va ser capaç de perdonar els altres (cf. Mt 18,23-35).
  3. Si llegim altres textos del Nou Testament, podem advertir que de fet les comunitats primitives, immerses en un món pagà desbordat de corrupció i desviacions, vivien un sentit de paciència, tolerància, comprensió. Alguns textos són molt clars sobre aquest punt: conviden a reprendre els adversaris amb dolçor (cf. 2Tm 2,25). O exhorten: «Que no insultin ningú ni es fiquin en baralles, que siguin gent de bon tracte i donin proves de la més gran dolcesa amb tothom. En altre temps, també nosaltres érem insensats» (Tt 3,2-3). El llibre dels Fets dels Apòstols afirma que els deixebles, perseguits per algunes autoritats, «gaudien de l’estima de tot el poble» (2,47; cf. 4,21.33; 5,13).
  4. Amb tot, quan reflexionem sobre el perdó, sobre la pau i sobre la concòrdia social, ens trobem amb una expressió de Jesucrist que ens sorprèn: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa. He vingut a separar el fill del pare, la filla de la mare, la nora de la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva» (Mt 10,34-36). És important situar-la en el context del capítol on està inserida. Allà queda clar que el tema de què s’està parlant és el de la fidelitat a la pròpia opció, sense avergonyir-se, encara que això comporti contrarietats, encara que els éssers estimats s’oposin a aquesta opció. Per tant, aquestes paraules no conviden a cercar conflictes, sinó simplement a suportar el conflicte inevitable, perquè el respecte humà no porti a faltar a la fidelitat a favor d’una suposada pau familiar o social. Sant Joan Pau II ha dit que l’Església «no pretén condemnar totes i cadascuna de les formes de conflictivitat social. L’Església sap molt bé que, al llarg de la història, els conflictes d’interessos entre diversos grups socials sorgeixen inevitablement i que enfront d’ells el cristià sovint ha de prendre posició amb decisió i coherència»223.

Les lluites legítimes i el perdó

  1. No es tracta de proposar un perdó renunciant als propis drets davant d’un poderós corrupte, davant d’un criminal o davant algú que degrada la nostra dignitat. Som cridats a estimar tothom, sense excepció, però estimar un opressor no és consentir que continuï essent així; tampoc no és fer-li pensar que el que ell fa és acceptable. En canvi, la forma bona d’estimar-lo és buscar de diferents maneres que deixi d’oprimir, és llevar-li aquest poder que no sap utilitzar i que el desfigura com a ésser humà. Perdonar no vol dir permetre que continuïn trepitjant la pròpia dignitat i la dels altres, o deixar que un criminal continuï fent mal. Qui pateix la injustícia ha de defensar amb força els seus drets i els de la seva família precisament perquè ha de preservar la dignitat que se li ha donat, una dignitat que Déu estima. Si un delinqüent m’ha fet mal a mi o a un ésser estimat, ningú no em prohibeix que exigeixi justícia i que em preocupi perquè aquesta persona –o qualsevol altra– no torni a fer-me mal ni faci el mateix mal als altres. Correspon que ho faci, i el perdó no solament no anul·la aquesta necessitat sinó que la reclama.
  2. El que compta és no fer-ho per alimentar una ira que fa mal a l’ànima personal i a l’ànima del nostre poble, o per una necessitat malaltissa de destruir l’altre que desencadena una carrera de venjança. Ningú no aconsegueix la pau interior ni es reconcilia amb la vida d’aquesta manera. La veritat és que «cap família, cap grup de veïns o una ètnia, menys un país, no té futur si el motor que els uneix, convoca i tapa les diferències és la venjança i l’odi. No podem posar-nos d’acord i unir-nos per venjar-nos, per fer al qui ha estat violent el mateix que ell ens ha fet, per planificar ocasions de revenja sota formats aparentment legals»224. Així no es guanya res i a la llarga es perd tot.
  3. És cert que «no és tasca fàcil superar l’amarg llegat d’injustícies, hostilitat i desconfiança que el conflicte ha deixat. Això només es pot aconseguir vencent el mal amb el bé (cf. Rm 12,21) i mitjançant el cultiu de les virtuts que afavoreixen la reconciliació, la solidaritat i la pau»225. D’aquesta manera, «qui conrea la bondat en el seu interior rep a canvi una consciència tranquil·la, una alegria profunda fins i tot enmig de les dificultats i de les incomprensions. Àdhuc davant les ofenses rebudes, la bondat no és feblesa, sinó autèntica força, capaç de renunciar a la venjança»226. Cal reconèixer en la pròpia vida que «també aquest dur judici que tinc en el meu cor contra el meu germà o la meva germana, aquesta ferida no curada, aquest mal no perdonat, aquesta rancúnia que només em farà mal, és un tros de guerra que porto dins, és un foc al cor, que cal apagar perquè no es converteixi en un incendi»227.

La veritable superació

  1. Quan els conflictes no es resolen sinó que s’amaguen o s’enterren en el passat, hi ha silencis que poden significar tornar-se còmplices de greus errors i pecats. Però la veritable reconciliació no s’escapa del conflicte sinó que s’aconsegueix en el conflicte, superant-lo a través del diàleg i de la negociació transparent, sincera i pacient. La lluita entre diversos sectors «sempre que s’abstingui d’enemistats i d’odi mutu, insensiblement esdevé una honesta discussió, fundada en l’amor a la justícia»228.
  2. Moltes vegades he proposat «un principi que és indispensable per construir l’amistat social: la unitat és superior al conflicte. […] No és apostar per un sincretisme ni per l’absorció de l’un en l’altre, sinó per la resolució en un pla superior que conserva en si les virtualitats valuoses de les polaritats en pugna»229. Sabem prou que «cada vegada que les persones i les comunitats aprenem a apuntar més alt de nosaltres mateixos i dels nostres interessos particulars, la comprensió i el compromís mutu es transformen […] en un àmbit on els conflictes, les tensions i fins i tot els que es podrien haver considerat oposats en el passat, poden arribar a una unitat multiforme que engendra nova vida»230.

209. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 2: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.

210. Conferència Episcopal del Congo, Message au Peuple de Dieu et aux femmes et aux hommes de bonne volonté (9 maig 20215. 8).

211. Discurs en el gran encuentr d’oración per la reconciliació nacional, Villavicencio – Colombia (8 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1063-1064.1066.

212. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 3: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.

213. Conferència dels Bisbes de Sud-Àfrica, Pastoral letter on christian hope in the current crisis (maig 1986).

214. Conferència dels Bisbes catòlics de Corea, Appeal of the Catholic Church in Korea for Peace on the Korean Peninsula (15 agost 2017).

215. Discurs a la societat civil, Quito – Ecuador (7 juliol 2015): L’Osservatore Romano, 9 juliol 2015, p. 9.

216. Encuentre interreligiós amb els joves, Maputo – Mozambique (5 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 6 setembre 2019, p. 7.

217. Homilia durant la Santa Missa, Cartagena de Indias – Colombia (10 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1086.

218. Discurs a les autoritats, el Cos diplomàtic alguns representants de la societat civil, Bogotá – Colombia (7 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1029.

219. Conferència Episcopal de Colòmbia, Por el bien de Colombia: diálogo, reconciliación y desarrollo integral (26 novembre 2019), 4.

220. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Maputo – Moçambic (5 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 6 setembre 2019, p. 6.

221. V Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, Documento de Aparecida (29 juny 2007), 398.

222. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 59: AAS 105 (2013), 1044. 223

223. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 14: AAS 83 (1991), 810.

224. Homilia durant la Santa Missa pel progrés dels pobles, Maputo – Moçambic (6 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 7 setembre 2019), p. 8.

225. Discurs en la ceremònia de benvinguda, Colombo – Sri Lanka (13 gener 2015): L’Osservatore Romano, 14 gener 2015), p. 7.

226. Discurs als infants del centre Betània i a una representació d’assistits d’altres centres caritatius d’Albània, Tirana – Albània (21 setembre 2014): Insegnamenti, II, 2 (2014), 288.

227. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.

228. Pius XI, Carta enc. Quadragesimo anno (15 maig 1931), 114: AAS 23 (1931), 213.

229. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 228: AAS 105 (2013), 1113.

230. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Riga – Letònia (24 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 24-25 setembre 2018), p. 7.

Fratelli Tutti / capítol 6 n. 198-224

Fratelli Tutti  198-224

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SISÈ

DIÀLEG I AMISTAT SOCIAL n. 198-224

EL DIÀLEG SOCIAL VERS UNA NOVA CULTURA n. 199-205

Construir junts n. 203-205

EL FONAMENT DELS CONSENSOS n. 206-214

El consens i la veritat n. 211-214

UNA NOVA CULTURA n. 215-221

El trobament fet cultura n. 216-217

El gust de reconèixer l’altre n. 218-221

RECUPERAR L’AMABILITAT n. 222-224

Escoltar l’àudio:

Capítol sisè  DIÀLEG I AMISTAT SOCIAL

  1. Acostar-se, expressar-se, escoltar-se, mirar-se, conèixer-se, tractar de comprendre, buscar punts de contacte, tot això es resumeix en el verb “dialogar”. Per trobar-nos i ajudarnos mútuament necessitem dialogar. No cal dir per què serveix el diàleg. En tinc prou pensant què seria el món sense aquest diàleg pacient de tantes persones generoses que han mantingut unides famílies i comunitats. El diàleg persistent i coratjós no és notícia com els desencontres i els conflictes, però ajuda discretament el món a viure millor, molt més del que puguem adonar-nos-en.

El diàleg social vers una nova cultura

  1. Alguns tracten de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’enfronten amb violència destructiva, però «entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions, el diàleg al poble, perquè tots som poble, la capacitat de donar i rebre, romanent oberts a la veritat. Un país creix quan les seves diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació»196.
  2. Se sol confondre el diàleg amb una cosa molt diferent: un febril intercanvi d’opinions en les xarxes socials, moltes vegades orientat per informació mediàtica no sempre fiable. Són només monòlegs que procedeixen paral·lels, potser imposant-se a l’atenció dels altres pels seus tons alts o agressius. Però els monòlegs no comprometen ningú, fins al punt que els seus continguts sovint són oportunistes i contradictoris.
  3. La ressonant difusió de fets i reclams en els mitjans, en realitat sol tancar les possibilitats del diàleg, perquè permet que cadascú mantingui intocables i sense matisos les idees, els interessos i les opcions amb l’excusa dels errors aliens. Predomina el costum de desqualificar ràpidament l’adversari, aplicant-li epítets humiliants, en lloc d’enfrontar un diàleg obert i respectuós, on es busqui aconseguir una síntesi superadora. El pitjor és que aquest llenguatge, habitual en el context mediàtic d’una campanya política, s’ha generalitzat de tal manera que tots l’utilitzen quotidianament. El debat sovint és manipulat per determinats interessos que tenen més poder, procurant deshonestament inclinar l’opinió pública al seu favor. No em refereixo només al govern de torn, ja que aquest poder manipulador pot ser econòmic, polític, mediàtic, religiós o de qualsevol gènere. De vegades se’l justifica o se l’excusa quan la seva dinàmica respon als propis interessos econòmics o ideològics, però tard o d’hora es torna en contra d’aquests mateixos interessos.
  4. La manca de diàleg implica que ningú, en els diferents sectors, no està preocupat pel bé comú, sinó per l’adquisició dels beneficis que atorga el poder, o en el millor dels casos, per imposar la seva forma de pensar. Així les converses es convertiran en meres negociacions perquè cadascú pugui esgarrapar tot el poder i els majors beneficis possibles, no en una recerca conjunta que generi bé comú. Els herois del futur seran els que sàpiguen trencar aquesta lògica malaltissa i decideixin sostenir amb respecte una paraula carregada de veritat, més enllà de les conveniències personals. Déu vulgui que aquests herois s’estiguin gestant silenciosament en el cor de la nostra societat.

Construir junts

  1. L’autèntic diàleg social suposa la capacitat de respectar el punt de vista de l’altre acceptant la possibilitat que contingui algunes conviccions o interessos legítims. Des de la seva identitat, l’altre té alguna cosa a aportar, i és desitjable que aprofundeixi i exposi la seva pròpia posició perquè el debat públic sigui més complet encara. És cert que quan una persona o un grup és coherent amb el que pensa, s’adhereix fermament a valors i conviccions i desenvolupa un pensament, això d’una manera o d’un altre beneficiarà la societat. Però això només passa realment en la mesura que aquest desenvolupament es realitzi en diàleg i obertura als altres. Perquè «en un veritable esperit de diàleg s’alimenta la capacitat de comprendre el sentit del que l’altre diu i fa, encara que un no pugui assumir-ho com una convicció pròpia. Així esdevé possible ser sincers, no dissimular allò en què creiem, sense deixar de dialogar, de cercar punts de contacte, i sobretot de treballar i comprometre’s junts»197. La discussió pública, si veritablement dóna espai a tots i no manipula ni amaga informació, és un permanent estímul que permet assolir més adequadament la veritat, o almenys expressar-la millor. Impedeix que els diversos sectors s’instal·lin còmodes i autosuficients en la seva manera de veure les coses i en els seus interessos limitats. Pensem que «les diferències són creatives, creen tensió i en la resolució d’una tensió rau el progrés de la humanitat»198.
  2. Avui hi ha la convicció que, a més dels desenvolupaments científics especialitzats, és necessària la comunicació entre disciplines, ja que la realitat és una, encara que pugui ser abordada des de diferents perspectives i amb diferents metodologies. No s’ha de defugir el risc que un avenç científic sigui considerat l’únic abordatge possible per comprendre algun aspecte de la vida, de la societat i del món. En canvi, un investigador que avança amb eficiència en la seva anàlisi, i igualment està disposat a reconèixer altres dimensions de la realitat que ell investiga, gràcies a la feina d’altres ciències i sabers, s’obre a conèixer la realitat de manera més íntegra i plena.
  1. En aquest món globalitzat «els mitjans de comunicació poden ajudar a sentir-nos més propers els uns dels altres, al fet que percebem un renovat sentit d’unitat de la família humana que ens impulsi a la solidaritat i al compromís seriós per una vida més digna per a tothom. […] Poden ajudar-nos en aquesta tasca, especialment avui, quan les xarxes de la comunicació humana han assolit nivells de desenvolupament inaudits. En particular, internet pot oferir més possibilitats de trobament i de solidaritat entre tots; i això és una cosa bona, és un do de Déu»199. Però cal verificar constantment que les actuals formes de comunicació ens orientin efectivament al trobament generós, a la recerca sincera de la veritat íntegra, al servei, la proximitat amb els últims, a la tasca de construir el bé comú. Al mateix temps, com van ensenyar els Bisbes d’Austràlia, «no podem acceptar un món digital dissenyat per explotar la nostra debilitat i treure fora el pitjor de la gent»200.

El fonament dels consensos

  1. El relativisme no és la solució. Rere el vel d’una suposada tolerància, acaba facilitant que els valors morals siguin interpretats pels poderosos segons les conveniències de moment. Si en definitiva «no hi ha veritats objectives ni principis sòlids, fora de la satisfacció dels propis projectes i de les necessitats immediates […] no podem pensar que els projectes polítics o la força de la llei seran suficients. […] Quan és la cultura la que es corromp i ja no es reconeix alguna veritat objectiva o uns principis universalment vàlids, les lleis només s’entenen com a imposicions arbitràries i com a obstacles a evitar»201.
  2. ¿És possible prestar atenció a la veritat, buscar la veritat que respon a la nostra realitat més fonda? Què és la llei sense la convicció assolida després d’un llarg camí de reflexió i de saviesa, que cada ésser humà és sagrat i inviolable? Perquè una societat tingui futur cal que hi hagi assumit un sentit respecte envers la veritat de la dignitat humana, a la qual ens sotmetem. Llavors no s’evitarà matar ningú només per evitar l’escarni social i el pes de la llei, sinó per convicció. És una veritat irrenunciable que reconeixem amb la raó i acceptem amb la consciència. Una societat és noble i respectable també perquè cultiva la recerca de la veritat i per la seva inclinació a les veritats més fonamentals.
  3. Cal acostumar-se a desemmascarar les diverses maneres de manipulació, desfiguració i ocultació de la veritat en els àmbits públics i privats. El que anomenem “veritat” no és només la difusió de fets que realitza el periodisme. És abans de res la recerca dels fonaments més sòlids que hi ha darrere de les nostres opcions i també de les nostres lleis. Això suposa acceptar que la intel·ligència humana pot anar més enllà de les conveniències del moment i captar algunes veritats que no canvien, que eren veritat abans de nosaltres i ho seran sempre. Indagant la naturalesa humana, la raó descobreix valors que són universals, perquè en deriven.
  4. Altrament, ¿no podria succeir potser que els drets humans fonamentals, avui considerats infranquejables, siguin negats pels poderosos de torn, després d’haver aconseguit el “consens” d’una població adormida i acovardida? Tampoc no seria suficient un mer consens entre els diferents pobles, igualment manipulable. Ja tenim proves de sobres de tot el bé que som capaços de fer, però, al mateix temps, hem de reconèixer la capacitat de destrucció que hi ha en nosaltres. L’individualisme indiferent i despietat en què hem caigut, ¿no és també resultat de la mandra per buscar els valors més alts, que vagin més enllà de les necessitats circumstancials? Al relativisme se suma el risc que el poderós o el més hàbil acabi imposant una suposada veritat. En canvi, «davant les normes morals que prohibeixen el mal intrínsec no hi ha privilegis ni excepcions per a ningú. No hi ha cap diferència entre ser l’amo del món o l’últim dels miserables de la terra: davant les exigències morals som tots absolutament iguals»202.
  5. El que ens passa avui, i ens arrossega a una lògica perversa i buida, és que hi ha una assimilació de l’ètica i de la política a la física. No existeixen el bé i el mal en si, sinó només un càlcul d’avantatges i desavantatges. El desplaçament de la raó moral porta com a conseqüència que el dret no pot referir-se a una concepció fonamental de justícia, sinó que es converteix en el mirall de les idees dominants. Entrem aquí en una degradació: anar “anivellant a la baixa” per mitjà d’un consens superficial i negociador. Així, en definitiva, la lògica de la força triomfa.

El consens i la veritat

  1. En una societat pluralista, el diàleg és el camí més adequat per arribar a reconèixer allò que ha de ser sempre afirmat i respectat, i que està més enllà del consens circumstancial. Parlem d’un diàleg que necessita ser enriquit i il·luminat per raons, per arguments racionals, per varietat de perspectives, per aportacions de diversos sabers i punts de vista, i que no exclou la convicció que és possible arribar a algunes veritats elementals que s’han i hauran de ser sempre sostingudes. Acceptar que hi ha alguns valors permanents, encara que no sempre sigui fàcil reconèixer-los, atorga solidesa i estabilitat a una ètica social. Tot i que els hàgim reconegut i assumit gràcies al diàleg i al consens, veiem que aquests valors bàsics estan més enllà de tot consens, els reconeixem com a valors transcendents als nostres contextos i mai negociables. Podrà créixer la nostra comprensió del seu significat i abast –i en aquest sentit el consens és una cosa dinàmica–, però en si mateixos són apreciats com estables pel seu sentit intrínsec.
  2. Si alguna cosa és sempre convenient per al bon funcionament de la societat, no és perquè darrere d’això hi ha una veritat permanent, que la intel·ligència pot captar? En la realitat mateixa de l’ésser humà i de la societat, en la seva naturalesa íntima, hi ha una sèrie d’estructures bàsiques que sostenen el seu desenvolupament i la seva supervivència. D’allí deriven determinades exigències que poden ser descobertes gràcies al diàleg, si bé no són estrictament fabricades pel consens. El fet que certes normes siguin indispensables per a la mateixa vida social és un indici extern que són alguna cosa bona en si mateixa. Per tant, no cal contraposar la conveniència social, el consens i la realitat d’una veritat objectiva. Totes tres poden unir-se harmoniosament quan, a través del diàleg, les persones tenen el coratge d’anar fins a fons a una qüestió.
  3. Si cal respectar en tota situació la dignitat aliena, és perquè nosaltres no inventem o suposem la dignitat dels altres, sinó perquè hi ha efectivament en ells un valor que supera les coses materials i les circumstàncies, i que exigeix que se’ls tracti d’una altra manera. Que tot ésser humà posseeix una dignitat inalienable és una veritat que respon a la naturalesa humana més enllà de qualsevol canvi cultural. Per això l’ésser humà té la mateixa dignitat inviolable en qualsevol època de la història i ningú no pot sentir-se autoritzat per les circumstàncies a negar aquesta convicció o no obrar en conseqüència. La intel·ligència pot llavors escrutar en la realitat de les coses, a través de la reflexió, de l’experiència i del diàleg, per reconèixer en aquesta realitat que la transcendeix la base de certes exigències morals universals.
  4. Als agnòstics, aquest fonament podrà semblar suficient per atorgar una ferma i estable validesa universal als principis ètics bàsics i no negociables, que pugui impedir noves catàstrofes. Per als creients, aquesta naturalesa humana, font de principis ètics, ha estat creada per Déu, qui, en definitiva, atorga un fonament sòlid a aquests principis203. Això no estableix un fixisme ètic ni dóna lloc a la imposició d’algun sistema moral, ja que els principis morals elementals i universalment vàlids poden donar lloc a diverses normatives pràctiques. Per això queda sempre un lloc per al diàleg.

Una nova cultura

  1. «La vida és l’art del trobament, tot i que hi hagi tant desencontre per la vida»204. Reiterades vegades he convidat a desenvolupar una cultura de la reunió, que vagi més enllà de les dialèctiques que s’enfronten. És un estil de vida tendent a conformar aquest poliedre que té moltes facetes, moltíssims costats, però tots formant una unitat carregada de matisos, ja que «el tot és superior a la part»205. El poliedre representa una societat on les diferències conviuen complementant, enriquint i il·luminant-se recíprocament, encara que això impliqui discussions i prevencions. Perquè de tots es pot aprendre alguna cosa, ningú no és inservible, ningú no és prescindible. Això implica incloure a les perifèries. Qui hi viu té un altre punt de vista, veu aspectes de la realitat que no es reconeixen des dels centres de poder on es prenen les decisions més determinants.

El trobament fet cultura

  1. La paraula “cultura” indica alguna cosa que ha penetrat en el poble, en les seves conviccions més entranyables i en el seu estil de vida. Si parlem d’una “cultura” al poble, això és més que una idea o una abstracció. Inclou les ganes, l’entusiasme i finalment una manera de viure que caracteritza aquest conjunt humà. Llavors, parlar de “cultura del trobament” vol dir que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, buscar punts de contacte, estendre ponts, projectar una cosa que inclogui tothom. Això s’ha convertit en desig i en estil de vida. El subjecte d’aquesta cultura és el poble, no un sector de la societat que busca pacificar la resta amb recursos professionals i mediàtics.
  2. La pau social és treballosa, artesanal. Seria més fàcil contenir les llibertats i les diferències amb una mica d’astúcia i de recursos. Però aquesta pau seria superficial i fràgil, no el fruit d’una cultura del trobament que la sostingui. Integrar els diferents és molt més difícil i lent, encara que és la garantia d’una pau real i sòlida. Això no s’aconsegueix agrupant només els purs, perquè «tot i que les persones que puguin ser qüestionades pels seus errors, tenen alguna cosa a aportar que no s’ha de perdre»206. Tampoc no consisteix en una pau que sorgeix fent callar les reivindicacions socials o evitant que facin soroll, ja que no és «un consens d’escriptori o una efímera pau per a una minoria feliç»207. El que val és generar processos de trobament, processos que construeixin un poble que sap recollir les diferències. Armem als nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem-los la bona batalla del trobament!

El gust de reconèixer l’altre

  1. Això implica l’hàbit de reconèixer a l’altre el dret de ser ell mateix i de ser diferent. A partir d’aquest reconeixement fet cultura esdevé possible la gestació d’un pacte social. Sense aquest reconeixement sorgeixen maneres subtils de cercar que l’altre perdi tot significat, que es torni irrellevant, que no es reconegui cap valor a la societat. Darrere del rebuig de determinades formes visibles de violència, sol amagar una altra violència més solapada: la dels qui menyspreen el qui és diferent, sobretot quan els seus reclams perjudiquen d’alguna manera els propis interessos.
  2. Quan un sector de la societat pretén gaudir de tot el que ofereix el món, com si els pobres no existissin, això en algun moment té les seves conseqüències. Ignorar l’existència i els drets dels altres, tard o d’hora provoca alguna forma de violència, moltes vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar al nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tothom. Per tant, no es tracta només de cercar un trobament entre els qui tenen diverses formes de poder econòmic, polític o acadèmic. Un trobament social real posa en veritable diàleg les grans formes culturals que representen la majoria de la població. Sovint les bones propostes no són assumides pels sectors més empobrits perquè es presenten amb un revestiment cultural que no és el d’ells i amb el qual no poden sentir-se identificats. Per tant, un pacte social realista i inclusiu ha de ser també un “pacte cultural”, que respecti i assumeixi les diverses cosmovisions, cultures o estils de vida que coexisteixen en la societat.
  3. Per exemple, els pobles originaris no estan en contra del progrés, si bé tenen una idea de progrés diferent, moltes vegades més humanista que la de la cultura moderna dels pobles desenvolupats. No és una cultura orientada al benefici dels qui tenen poder, dels qui necessiten crear una mena de paradís etern a la terra. La intolerància i el menyspreu davant les cultures populars indígenes és una veritable forma de violència, pròpia dels “eticistes” sense bondat que viuen jutjant els altres. Però cap canvi autèntic, profund i estable no és possible si no es realitza a partir de les diverses cultures, principalment dels pobres. Un pacte cultural suposa renunciar a entendre la identitat d’un lloc de manera monolítica, i exigeix respectar la diversitat oferint camins de promoció i d’integració social.
  4. Aquest pacte també implica acceptar la possibilitat de cedir alguna cosa pel bé comú. Ningú no podrà tenir tota la veritat ni satisfer la totalitat dels seus desitjos, perquè aquesta pretensió portaria a voler destruir l’altre negant-li els seus drets. La recerca d’una falsa tolerància ha de cedir pas al realisme dialogant, del qui creu que ha de ser fidel als seus principis, però reconeixent que l’altre també té el dret de tractar de ser fidel als seus. És l’autèntic reconeixement de l’altre, que només l’amor fa possible, i que significa col·locar-se al lloc de l’altre per descobrir què hi ha d’autèntic, o almenys de comprensible, enmig de les seves motivacions i interessos.

Recuperar l’amabilitat

  1. L’individualisme consumista provoca molts atropellaments. Els altres es converteixen en mers obstacles per a la pròpia tranquil·litat plaent. Llavors se’ls acaba tractant com molèsties i l’agressivitat creix. Això s’accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi, en situacions catastròfiques, en moments difícils on surt a plena llum l’esperit del “campi qui pugui”. No obstant això, encara és possible optar pel cultiu de l’amabilitat. Hi ha persones que ho fan i esdevenen estrelles enmig de la foscor.
  2. Sant Pau esmentava un fruit de l’Esperit Sant amb la paraula grega khrestótes (Ga 5,22), que expressa un estat d’ànim que no és aspre, rude, dur, sinó afable, suau, que sosté i conforta. La persona que té aquesta qualitat ajuda els altres a fer que la seva existència sigui més suportable, sobretot quan carreguen amb el pes dels seus problemes, urgències i angoixes. És una manera de tractar els altres que es manifesta de diverses formes: com amabilitat en el tracte, com una cura per no ferir amb les paraules o gestos, com un intent d’alleujar el pes dels altres. Implica «dir paraules de coratge, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen», en lloc de «paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen»208.
  3. L’amabilitat és un alliberament de la crueltat que de vegades penetra les relacions humanes, de l’ansietat que no ens deixa pensar en els altres, de la urgència distreta que ignora que els altres també tenen dret a ser feliços. Avui no sol haver-hi ni temps ni energies disponibles per aturar-se a tractar bé els altres, a dir “si us plau”, “perdó”, “gràcies”. Però de tant en tant apareix el miracle d’una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per prestar atenció, per regalar un somriure, per dir una paraula que estimuli, per possibilitar un espai d’escolta enmig de tanta indiferència. Aquest esforç, viscut cada dia, és capaç de crear aquesta convivència sana que venç les incomprensions i prevé els conflictes. El cultiu de l’amabilitat no és un detall menor ni una actitud superficial o burgesa. Ja que suposa valoració i respecte, quan es fa cultura en una societat transfigura profundament l’estil de vida, les relacions socials, la manera de debatre i de confrontar idees. Facilita la recerca de consensos i obre camins on l’exasperació destrueix tots els ponts.

196. Discurs en l’Encontre amb la classe dirigent, Rio de Janeiro – Brasil (27 juliol 2013): AAS 105 (2013), 683-684.

197. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 108.

198. Del filmEl Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un mensaje universal, de Wim Wenders (2018).

199. Missatge per a la 48.ª Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (24 gener 2014): AAS 106 (2014), 113.

200. Conferència dels Bisbes Catòlics d’Austràlia – Departament de Justícia social, Making it real: genuine human encounter in our digital world(novembre 2019), 5.

201. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 123: AAS 107 (2015), 896.

202. Joan Pau II, Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 96: AAS 85 (1993), 1209. 203

203. Els cristians creiem, a més, que Déu ens ofereix la seva gràcia per tal que sigui possible d’actuar com a germans.

204. Vinicius De Moraes, Samba da Bênção, en el disc Um encontro no Au bon Gourmet, Rio de Janeiro (2 agost 1962).

205. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 237: AAS 105 (2013), 1116.

206. Ibid., 236: AAS 105 (2013), 1115.

207. Ibid., 218: AAS 105 (2013), 1110.

208. ap. postsin. Amoris laetitia (19 març 2016), 100: AAS 108 (2016), 351.

Fratelli Tutti / capítol 5 n. 176-197

Fratelli Tutti  176-197

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL CINQUÈ

LA MILLOR POLÍTICA n. 154-197

UNA CARITAT SOCIAL I POLÍTICA n. 176-185

La política que es necessita n. 177-179

L’amor polític n. 180-182

Amor efectiu n. 183-185

L’ACTIVITAT DE L’AMOR POLÍTIC n. 186-192

Els afanys de l’amor n. 187-189

Amor que integra i reuneix n. 190-192

MÉS FECUNDITAT QUE ÈXITS n. 193-197

Escoltar l’àudio:

 

Una caritat social i política

  1. Per a molts la política avui és una mala paraula, i no es pot ignorar que darrere d’aquest fet hi ha sovint els errors, la corrupció, la ineficiència d’alguns polítics. A això s’afegeixen les estratègies que busquen afeblir-la, reemplaçar-la per l’economia o dominarla amb alguna ideologia. Però, ¿pot funcionar el món sense política? ¿Hi pot haver un camí eficaç cap a la fraternitat universal i la pau social sense una bona política?157.

La política que necessitem

  1. Em permeto tornar a insistir que «la política no s’ha de sotmetre a l’economia i aquesta no s’ha de sotmetre als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia»158. Encara que calgui rebutjar el mal ús de poder, la corrupció, la manca de respecte a les lleis i la ineficiència, «no es pot justificar una economia sense política, que seria incapaç de propiciar una altra lògica que regeixi els diversos aspectes de la crisi actual»159. En canvi,

«necessitem una política que pensi amb visió àmplia, i que porti endavant un

replantejament integral, incorporant en un diàleg interdisciplinari els diversos aspectes de la crisi»160. Penso en «una sana política, capaç de reformar les institucions, coordinar-les i dotar-les de millors pràctiques, que permetin superar pressions i inèrcies vicioses»161. No es pot demanar això a l’economia, ni es pot acceptar que aquesta assumeixi el poder real de l’Estat.

  1. Davant de tantes formes mesquines i immediatistes de política, recordo que «la grandesa política es mostra quan, en moments difícils, actua per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini. Al poder polític li costa molt assumir aquest deure en un projecte de nació»162 i més encara en un projecte comú per a la humanitat present i futura. Pensar en els qui vindran no serveix als fins electorals, però això és el que exigeix una justícia autèntica, perquè, com van ensenyar els Bisbes de Portugal, la terra «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent»163.
  2. La societat mundial té serioses falles estructurals que no es resolen amb pegats o solucions ràpides merament ocasionals. Hi ha coses que han de ser canviades amb replantejaments de fons i transformacions importants. Només una sana política podria liderar-les, convocant als més diversos sectors i als sabers més variats. D’aquesta manera, una economia integrada en un projecte polític, social, cultural i popular que busqui el bé comú pot «obrir camí a oportunitats diferents, que no impliquen aturar la creativitat humana i el seu somni de progrés, sinó orientar aquesta energia d’una manera nova»164.

L’amor polític

  1. Reconèixer cada ésser humà com un germà o una germana i buscar una amistat social que integri tothom no són meres utopies. Exigeixen la decisió i la capacitat per trobar els camins eficaços que les facin realment possibles. Qualsevol obstinació en aquesta línia es converteix en un exercici suprem de la caritat. Perquè un individu pot ajudar a una persona necessitada, però quan s’uneix a altres per generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tothom, entra en «el camp de la més àmplia caritat, la caritat política»165. Es tracta d’avançar cap a un ordre social i polític l’ànima del qual sigui la caritat social166. Un cop més invito a rehabilitar la política, que «és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú»167.
  2. Tots els compromisos que brollen de la doctrina social de l’Església «provenen de la caritat que, segons l’ensenyament de Jesús, és la síntesi de tota la Llei (cf. Mt 22,36-40)»168. Això suposa reconèixer que «l’amor, ple de petits gestos de cura mútua, és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor»169. Per aquesta raó, l’amor no sols s’expressa en relacions íntimes i properes, sinó també en «les macrorelacions, com les relacions socials, econòmiques i polítiques»170.
  3. Aquesta caritat política suposa haver desenvolupat un sentit social que supera tota mentalitat individualista: «La caritat social ens fa estimar el bé comú i ens porta a buscar efectivament el bé de totes les persones, considerades no sols individualment, sinó també en la dimensió social que les uneix»171. Cadascú és plenament persona quan pertany a un poble, i al mateix temps no hi ha veritable poble sense respecte al rostre de cada persona. Poble i persona són termes correlatius. Avui, però, es pretén reduir les persones a individus, fàcilment dominables per poders que miren a interessos espuris. La bona política busca camins de construcció de comunitats en els diferents nivells de la vida social, amb vista a reequilibrar i reorientar la globalització per evitar els seus efectes disgregadors.

Amor eficaç

  1. A partir de l’«amor social»172 és possible avançar cap a una civilització de l’amor a la qual tots puguem sentir-nos convocats. La caritat, amb el seu dinamisme universal, pot construir un món nou,173 perquè no és un sentiment estèril, sinó la millor manera d’aconseguir camins eficaços de desenvolupament per a tothom. L’amor social és una «força capaç de suscitar vies noves per afrontar els problemes del món d’avui i per renovar profundament des del seu interior les estructures, organitzacions socials i ordenaments jurídics»174.
  2. La caritat és al cor de tota vida social sana i oberta. Avui, però, «s’afirma fàcilment la seva irrellevància per a interpretar i orientar les responsabilitats morals»175. És molt més que sentimentalisme subjectiu, si és que està unida al compromís amb la veritat, de manera que no sigui «presa fàcil de les emocions i les opinions contingents dels subjectes»176. Precisament la seva relació amb la veritat facilita en la caritat el seu universalisme i així evita ser «relegada a un àmbit de relacions reduït i privat»177. Altrament, serà «exclosa dels projectes i processos per a construir un desenvolupament humà d’abast universal, en el diàleg entre sabers i operativitat»178. Sense la veritat, l’emotivitat es buida de continguts relacionals i socials. Per això l’obertura a la veritat protegeix a la caritat d’una falsa fe que es queda sense «el seu horitzó humà i universal»179.
  3. La caritat necessita la llum de la veritat que constantment busquem i «aquesta llum és simultàniament la de la raó i la de la fe»,180 sense relativismes. Això suposa també el desenvolupament de les ciències i la seva aportació insubstituïble per trobar els camins concrets i més segurs per obtenir els resultats que s’esperen. Perquè quan està en joc el bé dels altres no basten les bones intencions, sinó aconseguir efectivament el que ells i les seves nacions necessiten per realitzar-se.

L’activitat de l’amor polític

  1. Hi ha un anomenat amor “elícit”, que són els actes que procedeixen directament de la virtut de la caritat, dirigits a persones i a pobles. Hi ha a més un amor “imperat”: aquells actes de la caritat que impulsen a crear institucions més sanes, regulacions més justes, estructures més solidàries181. Per això és «un acte de caritat igualment indispensable l’esforç dirigit a organitzar i estructurar la societat de manera que el proïsme no hagi de patir la misèria»182. És caritat acompanyar una persona que pateix, i també és caritat tot el que es realitza, tot i no tenir contacte directe amb aquesta persona, per modificar les condicions socials que provoquen el seu sofriment. Si algú ajuda un ancià a creuar un riu, i això és exquisida caritat, el polític li construeix un pont, i això també és caritat. Si algú ajuda un altre amb menjar, el polític li crea un lloc de treball, i exerceix una forma altíssim de la caritat que ennobleix la seva acció política.

Els esforços de l’amor

  1. Aquesta caritat, cor de l’esperit de la política, és sempre un amor preferencial pels últims, que està darrere de totes les accions que es facin a favor seu183. Només amb una mirada l’horitzó de la qual estigui transformat per la caritat, que el porta a percebre la dignitat de l’altre, els pobres són descoberts i valorats en la seva immensa dignitat, respectats en el seu estil propi i en la seva cultura, i per tant veritablement integrats en la societat. Aquesta mirada és el nucli de l’autèntic esperit de la política. Des d’allà els camins que s’obren són diferents als d’un pragmatisme sense ànima. Per exemple, «no es pot abordar l’escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que únicament tranquil·litzin i converteixin els pobres en éssers domesticats i inofensius. Que trist veure quan darrere de suposades obres altruistes, es redueix l’altre a la passivitat»184. El que es necessita és que hi hagi diverses vies d’expressió i de participació social. L’educació està al servei d’aquest camí perquè cada ésser humà pugui ser artífex del seu destí. Aquí mostra el seu valor el principi de subsidiarietat, inseparable del principi de solidaritat.
  2. Això provoca la urgència de resoldre tot el que atempta contra els drets humans fonamentals. Els polítics estan cridats a «preocupar-se de la fragilitat, de la fragilitat dels pobles i de les persones. Tenir cura de la fragilitat vol dir força i tendresa, lluita i fecunditat, enmig d’un model funcionalista i privatista que condueix inexorablement a la “cultura de l’exclusió”. […] Significa fer-se càrrec del present en la seva situació més marginal i angoixant, i ser capaç de dotar-lo de dignitat»185. Així certament es genera una activitat intensa, perquè «cal fer el que sigui per salvaguardar la condició i dignitat de la persona humana»186. El polític és un creador, un constructor amb grans objectius, amb mirada àmplia, realista i pragmàtica, encara més enllà del seu propi país. Les majors angoixes d’un polític no haurien de ser les causades per una caiguda en les enquestes, sinó per no resoldre efectivament «el fenomen de l’exclusió social i econòmica, amb les seves tristes conseqüències de tràfic d’éssers humans, comerç d’òrgans i teixits humans, explotació sexual de nens i nenes, treball esclavitzat, inclosa la prostitució, tràfic de drogues i d’armes, terrorisme i crim internacional organitzat. És tal la magnitud d’aquestes situacions i el grau de vides innocents que va cobrant, que hem d’evitar tota temptació de caure en un nominalisme declaracionista amb efecte tranquil·litzador en les consciències. Hem de tenir cura que les nostres institucions siguin realment eficaces en la lluita contra tots aquests flagells»187. Això es fa aprofitant amb intel·ligèncials grans recursos del desenvolupament tecnològic.
  3. Encara estem lluny d’una globalització dels drets humans més bàsics. Per això la política mundial no pot deixar de col·locar entre els seus objectius principals i imperiosos el d’acabar eficaçment amb la fam. Perquè «quan l’especulació financera condiciona el preu dels aliments tractant-los com qualsevol mercaderia, milions de persones pateixen i moren de fam. D’altra banda, es rebutgen tones d’aliments. Això constitueix un veritable escàndol. La fam és criminal, l’alimentació és un dret inalienable»188. Mentre moltes vegades ens embranquem en discussions semàntiques o ideològiques, permetem que encara avui hi hagi germanes i germans que morin de fam o de set, sense un sostre o sense accés a la cura de la seva salut. Juntament amb aquestes necessitats elementals insatisfetes, el tràfic de persones és una altra vergonya per a la humanitat que la política internacional no hauria de continuar tolerant, més enllà dels discursos i les bones intencions. Són mínims indispensables.

Amor que integra i reuneix

  1. La caritat política s’expressa també en l’obertura a tots. Principalment aquell a qui li toca governar, està cridat a renúncies que facin possible el trobament, i busca la confluència almenys en alguns temes. Sap escoltar el punt de vista de l’altre facilitant que tots tinguin un espai. Amb renúncies i paciència un governant pot ajudar a crear aquest bell poliedre on tots troben un lloc. En això no funcionen les negociacions de tipus econòmic. És alguna cosa més, és un intercanvi d’ofrenes a favor del bé comú. Sembla una utopia ingènua, però no podem renunciar a aquest altíssim objectiu.
  2. Mentre veiem que tot tipus d’intoleràncies fonamentalistes danya les relacions entre persones, grups i pobles, visquem i ensenyem nosaltres el valor del respecte, l’amor capaç d’assumir tota diferència, la prioritat de la dignitat de tot ésser humà sobre qualsevol fossin les seves idees, sentiments, pràctiques i fins i tot els seus pecats. Mentre a la societat actual proliferen els fanatismes, les lògiques tancades i la fragmentació social i cultural, un bon polític dóna el primer pas perquè ressonin les diferents veus. És cert que les diferències generen conflictes, però la uniformitat genera asfíxia i fa que ens fagocitem culturalment.

No ens resignem a viure tancats en un fragment de realitat.

  1. En aquest context, vull recordar que, juntament amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb, demanem «als artífexs de la política internacional i de l’economia mundial, comprometre seriosament per difondre la cultura de la tolerància, de la convivència i de la pau; intervenir el més aviat possible per aturar el vessament de sang innocent»189. I quan una determinada política sembra l’odi o la por cap a altres nacions en nom de bé del propi país, cal preocupar-se, reaccionar a temps i corregir immediatament el rumb.

Més fecunditat que èxits

  1. Al mateix temps que desenvolupa aquesta activitat incansable, tot polític també és un ésser humà. És cridat a viure l’amor en les seves relacions interpersonals quotidianes. És una persona, i necessita advertir que «el món modern, per la seva mateixa perfecció tècnica tendeix a racionalitzar, cada dia més, la satisfacció dels desitjos humans, classificats i repartits entre diversos serveis. Cada vegada menys es diu a un home pel seu nom propi, cada vegada menys es tractarà com a persona aquest ésser, únic al món, que dóna el seu cor, els seus sofriments, els seus problemes, les seves alegries i la seva pròpia família. Només es coneixeran les seves malalties per guarir-les, la seva falta de diners per proporcionar-los-hi, la seva necessitat de casa per allotjar-lo, el seu desig d’esplai i de distraccions per organitzar-les-hi». Però «estimar el més insignificant dels éssers humans com a un germà com si només fos ell en el món, no és perdre el temps»190.
  2. També en la política hi ha lloc per estimar amb tendresa. «Què és la tendresa? És l’amor que es fa proper i concret. És un moviment que procedeix del cor i arriba als ulls, a les orelles, a les mans. […] La tendresa és el camí que han recorregut els homes i les dones més valents i forts»191. Enmig de l’activitat política, «els més petits, els més febles, els més pobres han d’entendrir-nos: tenen “dret” d’omplir-nos l’ànima i el cor. Sí, ells són els nostres germans i com a tals hem de estimar-los i tractar-los»192.
  3. Això ens ajuda a reconèixer que no sempre es tracta d’aconseguir grans èxits, que de vegades no són possibles. En l’activitat política cal recordar que «més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i la nostra donació. Per això, si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica el lliurament de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I obtenim plenitud quan trenquem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms!» 193. Els grans objectius somiats en les estratègies s’aconsegueixen parcialment. Més enllà d’això, qui estima i ha deixat d’entendre la política com una simple recerca de poder «té la seguretat que no es perd cap dels seus treballs realitzats amb amor, no es perd cap de les seves preocupacions sinceres pels altres, no es perd cap acte d’amor a Déu, no es perd cap cansament generós, no es perd cap dolorosa paciència. Tot això circula pel món com una força de vida»194.
  4. D’altra banda, una gran noblesa és ser capaç de deslligar processos els fruits dels quals seran recollits per altres, amb l’esperança posada en les forces secretes del bé que se sembra. La bona política uneix l’amor l’esperança, la confiança en les reserves de bé que hi ha al cor de la gent, malgrat tot. Per això «l’autèntica vida política, fundada en el dret i en un diàleg lleial entre els protagonistes, es renova amb la convicció que cada dona, cada home i cada generació contenen en si mateixos una promesa que pot alliberar noves energies relacionals, intel·lectuals, culturals i espirituals»195.
  5. Vista d’aquesta manera, la política és més noble que l’aparença, que el màrqueting, que diferents formes de maquillatge mediàtic. Tot això l’única cosa que aconsegueix sembrar és divisió, enemistat i un escepticisme desolador incapaç d’apel·lar a un projecte comú. Pensant en el futur, alguns dies les preguntes han de ser: “Per a què? Cap a on estic apuntant realment?”. Perquè, després d’uns anys, reflexionant sobre el propi passat aquesta pregunta no serà: “Quants em van aprovar, quants em van votar, quants van tenir una imatge positiva de mi?”. Les preguntes, potser doloroses, seran: “Quant d’amor vaig posar en el meu treball, en què vaig fer avançar el poble, quina marca vaig deixar en la vida de la societat, quins llaços reals vaig construir, quines forces positives vaig alliberar, quanta pau social vaig sembrar, què he provocat en el lloc que se’m va encomanar?”.

157. Comissió social dels Bisbes de França, Declaració Réhabiliter la politique (17 febrer 1999).

158. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 189: AAS 107 (2015), 922.

159. Ibid., 196: AAS 107 (2015), 925.

160. Ibid., 197: AAS 107 (2015), 925.

161. Ibid., 181: AAS 107 (2015), 919.

162. Ibid., 178: AAS 107 (2015), 918.

163. Conferència Episcopal Portuguesa, Carta pastoral Responsabilidade solidária pelo bem comum (15 setembre 2003), 20; cf. Carta enc. Laudato si’, 159: AAS 107 (2015), 911.

164. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 191: AAS 107 (2015), 923.

165. Pius XI, Discurs a la Federació Universitària Catòlica Italiana (18 desembre 1927): L’Osservatore Romano (23 desembre 1927), 3.

166. Id., Carta enc. Quadragesimo anno (15 maig 1931), 88: AAS 23 (1931), 206-207.

167. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 205: AAS 105 (2013), 1106.

168. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

169. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 231: AAS 107 (2015), 937.

170. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

171. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

172. Joan Pau II, Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 15: AAS 71 (1979), 288.

173. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 44: AAS 59 (1967), 279.

174. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església, 207.

175. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

176. Ibid., 3: AAS 101 (2009), 643.

177. Ibid., 4: AAS 101 (2009), 643.

178. Ibid.

179. Ibid., 3: AAS101 (2009), 643.

180. Ibid.: AAS101 (2009), 642.

181. La doctrina moral catòlica, seguint l’ensenyament de sant Tomàs d’Aquino, distingeix entre l’acte “elícit” i l’acte “imperat” (cf. Summa Theologiae, I-II, q. 8-17; Marcellino Zalba, S.J., Theologiae moralis summa. Theologia moralis fundamentalis. Tractatus de virtutibus theologicis, ed. BAC, Madrid 1952, vol. 1, 69; Antonio Royo Marín, O.P., Teología de la perfección cristiana, ed. BAC, Madrid 1962, 192-196).

182. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

183. S. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 (1988), 572-574; Id., Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 11: AAS 83 (1991), 806807.

184. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 852.

185. Discurs al Parlament euro peu, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 999.

186. Discurs a la clase dirigent i al Cos diplomàtic, Bangui – República Centroafricana (29 novembre 2015): AAS 107 (2015), 1320.

187. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1039.

188. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 853.

189. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

190. René Voillaume, Frère de tous, ed. Du Cerf, Paris 1968, 12-13.

191. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Ossservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.

192. Audiència general (18 febrer 2015): L’Osservatore Romano, 19 febrer 2015 p. 8.

193. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 274: AAS 105 (2013), 1130.

194. Ibid., 279: AAS 105 (2013), 1132.

195. Missatge per a la 52.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2019 (8 desembre 2018), 5: L’Osservatore Romano, 19 desembre 2018, p. 8.

Fratelli Tutti / capítol 5 n. 154-175

Fratelli Tutti  154-175

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL CINQUÈ

LA MILLOR POLÍTICA n. 154-197

POPULISMES I LIBERALISMES n. 155-169

Popular o populista n. 156-162

Valors i límits de les visions liberals n. 163-169

EL PODER INTERNACIONAL n. 170-175

 

Escoltar l’àudio:

Capítol cinquè  LA MILLOR POLÍTICA

  1. Per fer possible el desenvolupament d’una comunitat mundial, capaç de realitzar la fraternitat a partir de pobles i nacions que visquin l’amistat social, cal la millor política posada al servei de l’autèntic bé comú. En canvi, malauradament, la política avui sovint sol assumir formes que dificulten la marxa cap a un món diferent.

Populismes i liberalismes

  1. El menyspreu dels febles pot amagar-se en formes populistes, que els utilitzen demagògicament per als seus fins, o en formes liberals al servei dels interessos econòmics dels poderosos. En tots dos casos s’adverteix la dificultat per pensar un món obert que tingui lloc per a tots, que incorpori els més febles i que respecti les diverses cultures.

Popular o populista

  1. En els últims anys l’expressió “populisme” o “populista” ha envaït els mitjans de comunicació i el llenguatge en general. Així perd el valor que podria contenir i es converteix en una de les polaritats de la societat dividida. Això ha arribat al punt de pretendre classificar totes les persones, agrupacions, societats i governs a partir d’una divisió binària: “populista” o “no populista”. Ja no és possible que algú opini sobre qualsevol tema sense que intentin classificar-lo en un d’aquests dos pols, de vegades per desacreditar-lo injustament o per enaltir-lo en excés.
  2. La pretensió d’instal·lar el populisme com a clau de lectura de la realitat social, té una altra debilitat: que ignora la legitimitat de la noció de poble. L’intent per fer desaparèixer del llenguatge aquesta categoria podria portar a eliminar la mateixa paraula “democràcia” – és a dir: el “govern del poble”–. Tanmateix, si no es vol afirmar que la societat és més que la simple suma dels individus, es necessita la paraula “poble”. La realitat és que hi ha fenòmens socials que articulen les majories, que hi ha megatendències i recerques comunitàries. També que es pot pensar en objectius comuns, més enllà de les diferències, per conformar un projecte comú. Finalment, que és molt difícil projectar alguna cosa gran a llarg termini si no s’aconsegueix que això esdevingui un somni col·lectiu. Tot això es troba expressat en el substantiu “poble” i en l’adjectiu “popular”. Si no s’incloïen –juntament amb una sòlida crítica a la demagògia– s’estaria renunciant a un aspecte fonamental de la realitat social.
  3. Perquè hi ha un malentès: «Poble no és una categoria lògica, ni una categoria mística, si l’entenem en el sentit que tot el que fa el poble és bo, o en el sentit que el poble sigui una categoria angelical. Però no! És una categoria mítica. […] Quan expliques el que és un poble utilitzes categories lògiques perquè has de explicar-ho: calen, certament. Però així no expliques el sentit de pertinença a un poble. La paraula poble té alguna cosa més que no es pot explicar de manera lògica. Ser part d’un poble és formar part d’una identitat comuna, feta de llaços socials i culturals. I això no és una cosa automàtica, sinó tot al contrari: és un procés lent, difícil… vers un projecte comú»132.
  4. Hi ha líders populars capaços d’interpretar el sentir d’un poble, la seva dinàmica cultural i les grans tendències d’una societat. El servei que presten, aglutinant i conduint, pot ser la base per a un projecte durador de transformació i creixement, que implica també la capacitat de cedir el lloc a d’altres en la recerca del bé comú. Però deriva en insà populisme quan es converteix en l’habilitat d’algú per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. Altres vegades busca sumar popularitat exacerbant les inclinacions més baixes i egoistes d’alguns sectors de la població. Això s’agreuja quan es converteix, amb formes grolleres o subtils, en un submissió de les institucions i de la legalitat.
  5. Els grups populistes tancats desfiguren la paraula “poble”, ja que en realitat no parlen d’un veritable poble. En efecte, la categoria de “poble” és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant allò que és diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició a ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit per altres, i d’aquesta manera pot evolucionar.
  6. Una altra expressió de la degradació d’un lideratge popular és l’immediatisme. Es respon a exigències populars amb vista a garantir vots o aprovació, però sense avançar en una tasca àrdua i constant que generi a les persones els recursos per al seu propi desenvolupament, perquè puguin sostenir la seva vida amb el seu esforç i la seva creativitat. En aquesta línia vaig dir clarament que «estic lluny de proposar un populisme irresponsable»133. D’una banda, la superació de la desigualtat suposa el desenvolupament econòmic, aprofitant les possibilitats de cada regió i assegurant així una equitat sostenible134. D’altra banda, «els plans assistencials, que atenen certes urgències, només haurien de pensar-se com respostes passatgeres»135.
  7. El gran tema és el treball. La cosa veritablement popular –perquè promou el bé del poble– és assegurar a tothom la possibilitat de fer brollar les llavors que Déu ha posat en cadascú, les seves capacitats, la seva iniciativa, les seves forces. Aquesta és la millor ajuda per a un pobre, el millor camí cap a una existència digna. Per això insisteixo que «ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisòria per resoldre urgències. El gran objectiu hauria de ser sempre permetre’ls una vida digna a través de la feina»136. Per més que canviïn els mecanismes de producció, la política no pot renunciar a l’objectiu d’aconseguir que l’organització d’una societat asseguri a cada persona alguna manera d’aportar les seves capacitats i el seu esforç. Perquè «no hi ha pitjor pobresa que la que priva de la feina i de la dignitat de la feina»137. En una societat realment desenvolupada el treball és una dimensió irrenunciable de la vida social, ja que no únicament és una manera de guanyar-se el pa, sinó també una via per al creixement personal, per establir relacions sanes, per expressar-se a si mateix, per compartir dons, per sentir-se corresponsable en el perfeccionament del món, i en definitiva per viure com a poble.

Valors i límits de les visions liberals

  1. La categoria de poble, que incorpora una valoració positiva dels llaços comunitaris i culturals, sol ser rebutjada per les visions liberals individualistes, on la societat és considerada una simple suma d’interessos que coexisteixen. Parlen de respecte a les llibertats, però sense l’arrel d’una narrativa comuna. En certs contextos, és freqüent acusar de populistes tots els qui defensin els drets dels més febles de la societat. Per a aquestes visions, la categoria de poble és una mitificació d’alguna cosa que en realitat no existeix.

Tot amb tot, aquí es crea una polarització innecessària, ja que ni la idea de poble ni la de proïsme són categories purament mítiques o romàntiques que excloguin o menyspreïn l’organització social, la ciència i les institucions de la societat civil138.

  1. La caritat reuneix les dues dimensions –la mítica i la institucional– ja que implica un camí eficaç de transformació de la història que exigeix d’incorporar-ho principalment tot: les institucions, el dret, la tècnica, l’experiència, les aportacions professionals, l’anàlisi científica, els procediments administratius. Perquè «no hi ha de fet vida privada si no és protegida per un ordre públic, una llar càlida no té intimitat si no és sota la tutela de la legalitat, d’un estat de tranquil·litat fundat en la llei i en la força i amb la condició d’un mínim de benestar assegurat per la divisió del treball, els intercanvis comercials, la justícia social i la ciutadania política»139.
  2. La veritable caritat és capaç d’incorporar tot això en el seu lliurament, i si s’ha d’expressar en el trobament de persona a persona, també és capaç d’arribar a una germana o un germà llunyà i fins i tot ignorat, a través dels diversos recursos que les institucions d’una societat organitzada, lliure i creativa són capaços de generar. Si anem al cas, també el bon samarità va necessitar l’existència d’un hostal que li permetés resoldre el que ell només en aquell moment no estava en condicions d’assegurar. L’amor al proïsme és realista i no desaprofita res que sigui necessari per a una transformació de la història que beneficiï els últims. Si no, de vegades es tenen ideologies d’esquerra o pensaments socials, juntament amb hàbits individualistes i procediments ineficaços que només arriben a uns pocs. Mentrestant, la multitud dels abandonats queda a mercè de la possible bona voluntat d’alguns. Això fa veure que és necessari fomentar no únicament una mística de la fraternitat sinó al mateix temps una organització mundial més eficient per ajudar a resoldre els problemes apressants dels abandonats que pateixen i moren en els països pobres. Això al seu torn implica que no hi ha una sola sortida possible, una única metodologia acceptable, una recepta econòmica que pugui ser aplicada igualment per tots, i pressuposa que també la ciència més rigorosa pugui proposar camins diferents.
  3. Tot això podria tenir poca consistència, si perdem la capacitat d’advertir la necessitat d’un canvi en els cors humans, en els hàbits i en els estils de vida. És el que passa quan la propaganda política, els mitjans i els constructors d’opinió pública persisteixen a fomentar una cultura individualista i ingènua davant els interessos econòmics desenfrenats i l’organització de les societats al servei dels qui ja tenen massa poder. Per això, la meva crítica al paradigma tecnocràtic no vol dir que només intentant controlar els seus excessos podrem estar assegurats, perquè el perill més gran no rau en les coses, en les realitats materials, en les organitzacions, sinó en la manera com les persones les utilitzen. L’assumpte és la fragilitat humana, la tendència constant a l’egoisme humà que forma part d’allò que la tradició cristiana anomena “concupiscència”: la inclinació de l’ésser humà a tancar-se en la immanència del seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Aquesta concupiscència no és un defecte d’aquesta època. Ha existit des que l’home és home i simplement es transforma, adquireix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu. i finalment emprant els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu. i finalment utilitzar els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu.
  4. La tasca educativa, el desenvolupament d’hàbits solidaris, la capacitat de pensar la vida humana més integralment, la fondària espiritual, calen per donar qualitat a les relacions humanes, de tal manera que sigui la mateixa societat la que reaccioni davant les seves iniquitats, les seves desviacions, els abusos dels poders econòmics, tecnològics, polítics o mediàtics. Hi ha visions liberals que ignoren aquest factor de la fragilitat humana, i imaginen un món que respon a un determinat ordre que per ell mateix podria assegurar el futur i la solució de tots els problemes.
  5. El mercat sol no ho resol tot, encara que una altra vegada ens vulguin fer creure aquest dogma de fe neoliberal. Es tracta d’un pensament pobre, repetitiu, que proposa sempre les mateixes receptes davant de qualsevol repte que es presenti. El neoliberalisme es reprodueix a si mateix sense més, acudint al màgic “vessament” o “degoteig” –sense nomenar-lo– com a únic camí per resoldre els problemes socials. No s’adverteix que el suposat vessament no resol la iniquitat, que és font de noves formes de violència que amenacen el teixit social. D’una banda, és imperiosa una política econòmica activa orientada a «promoure una economia que afavoreixi la diversitat productiva i la creativitat empresarial»140, perquè sigui possible augmentar els llocs de treball en lloc de reduir-los. L’especulació financera amb el guany fàcil com a fi fonamental continua causant estralls. D’altra banda, «sense formes internes de solidaritat i de confiança recíproca, el mercat no pot complir plenament la seva pròpia funció econòmica. Avui, precisament aquesta confiança ha fallat»141. La fi de la història no ha estat aquesta, i les receptes dogmàtiques de la teoria econòmica imperant han mostrat que no són infal·libles. La fragilitat dels sistemes mundials enfront de les pandèmies ha evidenciat que no tot es resol amb la llibertat de mercat i que, a més de rehabilitar una sana política que no estigui sotmesa al dictat de les finances, «hem de tornar a portar la dignitat humana al centre i que sobre aquest pilar es construeixin les estructures socials alternatives que necessitem»142.
  6. En certes visions economicistes tancades i monocromàtiques, sembla que no hi troben lloc, per exemple, els moviments populars que aglutinen desocupats, treballadors precaris i informals i a tants altres que no entren fàcilment en les vies ja establerts. En realitat, aquests gesten diverses formes d’economia popular i de producció comunitària. Cal pensar en la participació social, política i econòmica de tal manera «que inclogui els moviments populars i animi les estructures de govern locals, nacionals i internacionals amb aquell torrent d’energia moral que sorgeix de la incorporació dels exclosos en la construcció del destí comú» i al seu torn és bo promoure que «aquests moviments, aquestes experiències de solidaritat que creixen des de baix, des del subsol de la planeta, conflueixin, estiguin més coordinades, es trobin»143. Però sense trair el seu estil característic, perquè ells «són sembradors de canvi, promotors d’un procés en el qual conflueixen milions d’accions grans i petites encadenades creativament, com en una poesia»144. En aquest sentit són “poetes socials”, que treballen, proposen, promouen i alliberen a la seva manera. Amb ells serà possible un desenvolupament humà integral, que implica superar «aquesta idea de les polítiques socials concebudes com una política envers als pobres però mai amb els pobres, mai de pobres i molt menys s’insereix en un projecte que reunifiqui els pobles»145. Encara que molestin, encara que alguns “pensadors” no sàpiguen com classificar-los, cal tenir la valentia de reconèixer que sense ells «la democràcia s’atrofia, esdevé en un nominalisme, una formalitat, perd representativitat, es va descarnant perquè deixa fora el poble en la seva lluita quotidiana per la dignitat, en la construcció del seu destí»146.

El poder internacional

  1. Em permeto repetir que «la crisi financera de 2007-2008 era l’ocasió per al desenvolupament d’una nova economia més atenta als principis ètics i per a una nova regulació de l’activitat financera especulativa i de la riquesa fictícia. Però no hi va haver una reacció que portés a repensar els criteris obsolets que continuen regint el món»147. És més, sembla que les veritables estratègies que es van desenvolupar posteriorment en el món es van orientar a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als veritables poderosos que sempre troben la manera de sortir indemnes.
  2. Voldria insistir que «donar a cadascú allò que és seu, seguint la definició clàssica de justícia, vol dir que cap individu o grup humà no es pot considerar omnipotent, autoritzat a passar per sobre de la dignitat i dels drets de les altres persones singulars o de les seves agrupacions socials. La distribució fàctica del poder –sigui, sobretot, polític, econòmic, de defensa, tecnològic– entre una pluralitat de subjectes i la creació d’un sistema jurídic de regulació de les pretensions i interessos, concreta la limitació del poder. El panorama mundial avui ens presenta, però, molts falsos drets, i, alhora, grans sectors indefensos, víctimes més aviat d’un mal exercici de poder»148.
  3. El segle XXI «és escenari d’un debilitament de poder dels Estats nacionals, sobretot perquè la dimensió economicofinancera, de característiques transnacionals, tendeix a predominar sobre la política. En aquest context, esdevé indispensable la maduració d’institucions internacionals més fortes i eficaçment organitzades, amb autoritats designades equitativament per acord entre els governs nacionals, i dotades de poder per sancionar»149. Quan es parla de la possibilitat d’alguna forma d’autoritat mundial regulada pel dret150, no necessàriament s’ha de pensar en una autoritat personal. Tot amb tot, almenys hauria d’incloure la gestació d’organitzacions mundials més eficaces, dotades d’autoritat per assegurar el bé comú mundial, l’erradicació de la fam i la misèria, i la defensa certa dels drets humans fonamentals.
  4. En aquesta línia, recordo que cal una reforma «tant de l’Organització de les Nacions Unides com de l’arquitectura econòmica i financera internacional, perquè es doni una concreció real al concepte de família de nacions»151. Sens dubte això suposa límits jurídics precisos que evitin que es tracti d’una autoritat cooptada per uns pocs països, i que al seu torn impedeixin imposicions culturals o la reducció de les llibertats bàsiques de les nacions més febles a causa de diferències ideològiques. Perquè «la Comunitat Internacional és una comunitat jurídica fundada en la sobirania de cada un dels Estats membres, sense vincles de subordinació que neguin o limitin la seva independència»152. Però «la tasca de les Nacions Unides, a partir dels postulats del Preàmbul i dels primers articles de la seva Carta Constitucional, pot ser vista com el desenvolupament i la promoció de la sobirania del dret, sabent que la justícia és requisit indispensable per a obtenir l’ideal de la fraternitat universal. […] Cal assegurar l’imperi incontestat del dret i l’infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l’arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, veritable norma jurídica fonamental»153. Cal evitar que aquesta Organització sigui deslegitimitzada, perquè els seus problemes o deficiències poden afrontats i resolts conjuntament.
  5. Calen coratge i generositat amb vista a establir lliurement determinats objectius comuns i assegurar el compliment en tot el món d’algunes normes bàsiques. Perquè això sigui realment útil, s’ha de sostenir «l’exigència de mantenir els acords subscrits –pacta sunt servanda–»154 de manera que s’eviti «la temptació d’apel·lar al dret de la força més que a la força del dret»155. Això requereix enfortir «els instruments normatius per a la solució pacífica de les controvèrsies de manera que es reforcin el seu abast i la seva obligatorietat»156. Entre aquests instruments normatius, han de ser afavorits els acords multilaterals entre els Estats, perquè garanteixen millor que els acords bilaterals la cura d’un bé comú realment universal i la protecció dels Estats més febles.
  6. Gràcies a Déu tantes agrupacions i organitzacions de la societat civil ajuden a pal·liar les debilitats de la Comunitat internacional, la seva falta de coordinació en situacions complexes, la seva falta d’atenció respecte a drets humans fonamentals i a situacions molt crítiques d’alguns grups. Així adquireix una expressió concreta el principi de subsidiarietat, que garanteix la participació i l’acció de les comunitats i organitzacions de menor rang, les quals complementen l’acció de l’Estat. Moltes vegades desenvolupen esforços admirables pensant en el bé comú i alguns dels seus membres arriben a realitzar gestos veritablement heroics que mostren de quanta bellesa encara és capaç la nostra humanitat.

132. Antonio Spadaro, S.J., Las huellas de un pastor. Una conversación con el Papa Francisco, en: Jorge Mario Bergoglio – Papa Francisco,En tus ojos está mi palabra. Homilías y Discurss de Buenos Aires (1999-2013), Publicaciones Claretianas, Madrid 2017, 24-25; cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 220-221: AAS 105 (2013), 1110-1111.

133. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 204: AAS 105 (2013), 1106.

134. Ibid.: AAS 105 (2013), 1105-1106.

135. Ibid., 202: AAS 105 (2013), 1105.

136. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 128: AAS 107 (2015), 898.

137. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (12 gener 2015): AAS 107 (2015), 165; Insegnamenti, (16 gener 2015), p. 10; cf. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 851-859.

138. Quelcom semblant pot dir-se de la categoría bíblica de “Regne de Déu”.

139. Paul Ricoeur, Histoire et vérité, ed. Le Seuil, París 1967, 122.

140. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 129: AAS 107 (2015), 899.

141. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 35: AAS 101 (2009), 670.

142. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 858.

143. Ibid.

144. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (5 novembre 2016): L’Osservatore Romano, 7-8 novembre 2016, pp. 4-5.

145. Ibid., p. 8.

146. Ibid.

147. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 189: AAS 107 (2015), 922.

148. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides,New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1037.

149- Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 175: AAS 107 (2015), 916-917.

150. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 67: AAS 101 (2009), 700701.

151. Ibid.:AAS 101 (2009), 700.

152. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

153. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1037.1041.

154. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

155. Joan Pau II, Missatge per a la 37.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2004, 5: AAS 96 (2004), 117.

156. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

Rector de les parròquies de Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar (Maresme). Membre del Moviment dels Focolars i president de la Fundació Veu.

Formulari de subscripció

EVANGELI

Ùltims comentaris de l'evangeli en àudio:

Sant Joan

Sant Lluc

Sant Marc

Sant Mateu

Crèdits:

les FOTOGRAFIES utilitzades són d'autoria pròpies o sota Llicència Creatives Commons, per exemple: www.cathopic.com