Fratelli Tutti 225-245
Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.
CAPÍTOL SETÈ
CAMINS DE RETROBAMENT n. 225-270
RECOMENÇAR DES DE LA VERITAT n. 226-227
L’ARQUITECTURA I L’ARTESANIA DE LA PAU n. 228-235
Sobretot amb els darrers n. 233–235
EL VALOR I EL SENTIT DEL PERDÓ n. 236-245
El conflicte inevitable n. 237-240
Les lluites legítimes i el perdó n. 241-243
La veritable superació n. 244-245
Escoltar l’àudio:
Capítol setè CAMINS DE RETROBAMENT
- En molts llocs del món calen camins de pau que duguin a cicatritzar les ferides, es necessiten artesans de pau disposats a generar processos de guarició i de retrobament amb enginy i audàcia.
Recomençar des de la veritat
- Retrobament no vol dir tornar a un moment anterior als conflictes. Amb el temps tots hem canviat. El dolor i els enfrontaments ens han transformat. A més, ja no hi ha lloc per a diplomàcies buides, per a dissimular, per a dobles discursos, per a ocultaments, per a bones maneres que amaguen la realitat. Els que han estat durament enfrontats conversen des de la veritat, clara i nua. Els cal aprendre a conrear una memòria penitencial, capaç d’assumir el passat per alliberar el futur de les pròpies insatisfaccions, confusions o projeccions. Només des de la veritat històrica dels fets podran fer l’esforç perseverant i llarg de comprendre mútuament i d’intentar una nova síntesi per al bé de tots. La realitat és que «el procés de pau és un compromís constant en el temps. És un treball pacient de recerca de la veritat i de la justícia, que honora la memòria de les víctimes i que obre, pas rere pas, a una esperança comuna, més forta que la venjança»209. Com van afirmar els Bisbes de Congo respecte a un conflicte que es repeteix, «els acords de pau en els papers mai no seran suficients. Caldrà anar més lluny, integrant l’exigència de veritat sobre els orígens d’aquesta crisi recurrent. El poble té el dret de saber què va passar»210.
- En efecte, «la veritat és una companya inseparable de la justícia i de la misericòrdia. Les tres juntes són essencials per construir la pau i, d’altra banda, cadascuna d’elles impedeix que les altres siguin alterades. […] La veritat, de fet, no ha de conduir a la venjança, sinó més aviat a la reconciliació i al perdó. Veritat és explicar a les famílies esquinçades pel dolor el que ha passat amb els seus parents desapareguts. Veritat és confessar què va passar amb els menors d’edat reclutats pels actors violents. Veritat és reconèixer el dolor de les dones víctimes de violència i d’abusos. […] Cada violència comesa contra un ésser humà és una ferida en la carn de la humanitat; cada mort violenta ens disminueix com a persones. […] La violència engendra violència, l’odi engendra més odi, i la mort més mort. Hem de trencar aquesta cadena que apareix ineluctable»211.
L’arquitectura i l’artesania de la pau
- El camí cap a la pau no implica homogeneïtzar la societat, però sí que ens permet treballar junts. Pot unir moltes persones darrere de recerques comunes on totes hi guanyen. Davant d’un determinat objectiu comú, es podran aportar diferents propostes tècniques, diferents experiències, i treballar pel bé comú. Cal tractar d’identificar bé els problemes que travessa una societat per acceptar que hi ha diferents maneres de mirar les dificultats i de resoldre-les. El camí cap a una millor convivència implica sempre reconèixer la possibilitat que l’altre aporti una perspectiva legítima, almenys en part, alguna cosa que pugui ser rescatat, tot i que s’hagi equivocat o hagi actuat malament. Perquè «mai no s’ha de encasellar l’altre pel que va poder dir o fer, sinó que ha de ser considerat per la promesa que porta dins d’ell»212, promesa que deixa sempre una escletxa d’esperança.
- Com van ensenyar els Bisbes de Sud-àfrica, la veritable reconciliació s’aconsegueix de manera proactiva, «formant una nova societat basada en el servei als altres, més que en el desig de dominar; una societat basada a compartir amb altres el que un posseeix, més que en la lluita egoista de cada un per la major riquesa possible; una societat en la qual el valor d’estar junts com a éssers humans és definitivament més important que qualsevol grup menor, sigui aquest la família, la nació, la raça o la cultura»213. Els Bisbes de Corea de Sud van assenyalar que una veritable pau «només es pot aconseguir quan lluitem per la justícia a través del diàleg, cercant la reconciliació i el desenvolupament mutu»214.
- L’esforç dur per superar el que ens divideix sense perdre la identitat de cadascú, suposa que en tots romangui viu un bàsic sentiment de pertinença. Perquè «la nostra societat guanya quan cada persona, cada grup social, se sent veritablement de casa. En una família, els pares, els avis, els fills són de casa; cap està exclòs. Si un té una dificultat, fins i tot greu, encara que “se l’hagi buscat”, els altres l’ajuden, li donen suport; el seu dolor és de tots. […] En les famílies tots contribueixen al projecte comú, tots treballen pel bé comú, però sense anul·lar a l’individu; al contrari, el sostenen, el promouen. Es barallen, però hi ha una cosa que no es mou: aquest lligam familiar. Les baralles de família són reconciliacions després. Les alegries i les penes de cadascun són assumides per tots. Això sí que és ser família! Si poguéssim aconseguir veure l’oponent polític o el veí de casa amb els mateixos ulls que als fills, esposes, marits, pares o mares, que bonic seria! Estimem la nostra societat o continua essent quelcom llunyà, quelcom anònim, que no ens involucra, no ens pertoca, no ens compromet?»215.
- Moltes vegades és molt necessari negociar i així desenvolupar vies concrets per a la pau. Però els processos efectius d’una pau duradora són abans de res transformacions artesanals obrades pels pobles, on cada ésser humà pot ser un ferment eficaç amb el seu estil de vida quotidiana. Les grans transformacions no són fabricades en escriptoris o despatxos. Llavors «cada un juga un paper fonamental en un únic projecte creador, per escriure una nova pàgina de la història, una pàgina plena d’esperança, plena de pau, plena de reconciliació»216. Hi ha una “arquitectura” de la pau, on intervenen les diverses institucions de la societat, cadascuna des de la seva competència, però hi ha també una “artesania” de la pau que ens involucra a tots. A partir de diversos processos de pau que es van desenvolupar en diferents llocs del món «hem après que aquests camins de pacificació, de primacia de la raó sobre la venjança, de delicada harmonia entre la política i el dret, no poden obviar els processos de la gent. No s’assoleixen amb el disseny de marcs normatius i arranjaments institucionals entre grups polítics o econòmics de bona voluntat. […] A més, sempre és ric incorporar en els nostres processos de pau l’experiència de sectors que, en moltes ocasions, han estat invisibilitzats, perquè siguin precisament les comunitats que dissenyin els processos de memòria col·lectiva»217.
- No hi ha punt final a la construcció de la pau social d’un país, sinó que és «una tasca que no dóna treva i que exigeix el compromís de tots. Treball que ens demana no decaure en l’esforç per construir la unitat de la nació i, malgrat els obstacles, diferències i diferents enfocaments sobre la manera d’aconseguir la convivència pacífica, persistir en la lluita per afavorir la cultura del trobament, que exigeix col·locar en el centre de tota acció política, social i econòmica, a la persona humana, la seva altíssima dignitat, i el respecte pel bé comú. Que aquest esforç ens faci fugir de tota temptació de venjança i recerca d’interessos només particulars i a curt termini»218. Les manifestacions públiques violentes, d’un costat o d’un altre, no ajuden a trobar camins de sortida. Sobretot perquè, com bé han assenyalat els Bisbes de Colòmbia, quan s’encoratgen «mobilitzacions ciutadanes no sempre apareixen clars els seus orígens i objectius, hi ha certes formes de manipulació política i s’han percebut apropiacions a favor d’interessos particulars»219.
Sobretot amb els últims
- La promoció de l’amistat social no implica solament l’apropament entre grups socials distanciats a partir d’algun període conflictiu de la història, sinó també la recerca d’un retrobament amb els sectors més empobrits i vulnerables. La pau «no sols és absència de guerra sinó el compromís incansable –especialment d’aquells que ocupem un càrrec de més àmplia responsabilitat– de reconèixer, garantir i reconstruir concretament la dignitat tantes vegades oblidada o ignorada de germans nostres, perquè puguin sentir-se els principals protagonistes de la destinació de la seva nació»220.
- Sovint s’ha ofès els últims de la societat amb generalitzacions injustes. Si de vegades els més pobres i els exclosos reaccionen amb actituds que semblen antisocials, és important entendre que moltes vegades aquestes reaccions tenen a veure amb una història de menyspreu i de manca d’inclusió social. Com van ensenyar els Bisbes llatinoamericans, «només la proximitat que ens fa amics ens permet apreciar profundament els valors dels pobres d’avui, els seus legítims anhels i la seva manera pròpia de viure la fe. L’opció pels pobres ha de conduir a l’amistat amb els pobres»221.
- Els que pretenen pacificar una societat no han d’oblidar que la iniquitat i la manca d’un desenvolupament humà integral no permeten generar pau. En efecte, «sense igualtat d’oportunitats, les diverses formes d’agressió i de guerra trobaran un brou de cultiu que tard o d’hora provocarà la seva explosió. Quan la societat –local, nacional o mundial– abandona a la perifèria una part de si mateixa, no hi haurà programes polítics ni recursos policials o d’intel·ligència que puguin assegurar indefinidament la tranquil·litat»222. Si cal tornar a començar, sempre serà des dels últims.
El valor i el sentit del perdó
- Alguns prefereixen no parlar de reconciliació perquè entenen que el conflicte, la violència i les ruptures són part del funcionament normal d’una societat. De fet, en qualsevol grup humà hi ha lluites de poder més o menys subtils entre diferents sectors. Altres sostenen que donar lloc al perdó és cedir el propi espai perquè altres dominin la situació. Per això, consideren que és millor mantenir un joc de poder que permeti sostenir un equilibri de forces entre els diferents grups. Altres creuen que la reconciliació és cosa de febles, que no són capaços d’un diàleg fins al fons, i per això opten per escapar dels problemes dissimulant les injustícies. Incapaços d’enfrontar els problemes, trien una pau aparent.
El conflicte inevitable
- El perdó i la reconciliació són temes fortament accentuats en el cristianisme i, de diverses formes, en altres religions. El risc rau a no comprendre adequadament les conviccions creients i presentar-les de tal manera que acabin alimentant el fatalisme, la inèrcia o la injustícia, o d’altra banda la intolerància i la violència.
- Jesucrist mai no va convidar a fomentar la violència o la intolerància. Ell mateix condemnava obertament l’ús de la força per imposar-se als altres: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així» (Mt 20,25-26). D’altra banda, l’Evangeli demana perdonar «setanta vegades set» (Mt 18,22) i posa l’exemple del servidor despietat, que va ser perdonat però que al seu torn no va ser capaç de perdonar els altres (cf. Mt 18,23-35).
- Si llegim altres textos del Nou Testament, podem advertir que de fet les comunitats primitives, immerses en un món pagà desbordat de corrupció i desviacions, vivien un sentit de paciència, tolerància, comprensió. Alguns textos són molt clars sobre aquest punt: conviden a reprendre els adversaris amb dolçor (cf. 2Tm 2,25). O exhorten: «Que no insultin ningú ni es fiquin en baralles, que siguin gent de bon tracte i donin proves de la més gran dolcesa amb tothom. En altre temps, també nosaltres érem insensats» (Tt 3,2-3). El llibre dels Fets dels Apòstols afirma que els deixebles, perseguits per algunes autoritats, «gaudien de l’estima de tot el poble» (2,47; cf. 4,21.33; 5,13).
- Amb tot, quan reflexionem sobre el perdó, sobre la pau i sobre la concòrdia social, ens trobem amb una expressió de Jesucrist que ens sorprèn: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa. He vingut a separar el fill del pare, la filla de la mare, la nora de la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva» (Mt 10,34-36). És important situar-la en el context del capítol on està inserida. Allà queda clar que el tema de què s’està parlant és el de la fidelitat a la pròpia opció, sense avergonyir-se, encara que això comporti contrarietats, encara que els éssers estimats s’oposin a aquesta opció. Per tant, aquestes paraules no conviden a cercar conflictes, sinó simplement a suportar el conflicte inevitable, perquè el respecte humà no porti a faltar a la fidelitat a favor d’una suposada pau familiar o social. Sant Joan Pau II ha dit que l’Església «no pretén condemnar totes i cadascuna de les formes de conflictivitat social. L’Església sap molt bé que, al llarg de la història, els conflictes d’interessos entre diversos grups socials sorgeixen inevitablement i que enfront d’ells el cristià sovint ha de prendre posició amb decisió i coherència»223.
Les lluites legítimes i el perdó
- No es tracta de proposar un perdó renunciant als propis drets davant d’un poderós corrupte, davant d’un criminal o davant algú que degrada la nostra dignitat. Som cridats a estimar tothom, sense excepció, però estimar un opressor no és consentir que continuï essent així; tampoc no és fer-li pensar que el que ell fa és acceptable. En canvi, la forma bona d’estimar-lo és buscar de diferents maneres que deixi d’oprimir, és llevar-li aquest poder que no sap utilitzar i que el desfigura com a ésser humà. Perdonar no vol dir permetre que continuïn trepitjant la pròpia dignitat i la dels altres, o deixar que un criminal continuï fent mal. Qui pateix la injustícia ha de defensar amb força els seus drets i els de la seva família precisament perquè ha de preservar la dignitat que se li ha donat, una dignitat que Déu estima. Si un delinqüent m’ha fet mal a mi o a un ésser estimat, ningú no em prohibeix que exigeixi justícia i que em preocupi perquè aquesta persona –o qualsevol altra– no torni a fer-me mal ni faci el mateix mal als altres. Correspon que ho faci, i el perdó no solament no anul·la aquesta necessitat sinó que la reclama.
- El que compta és no fer-ho per alimentar una ira que fa mal a l’ànima personal i a l’ànima del nostre poble, o per una necessitat malaltissa de destruir l’altre que desencadena una carrera de venjança. Ningú no aconsegueix la pau interior ni es reconcilia amb la vida d’aquesta manera. La veritat és que «cap família, cap grup de veïns o una ètnia, menys un país, no té futur si el motor que els uneix, convoca i tapa les diferències és la venjança i l’odi. No podem posar-nos d’acord i unir-nos per venjar-nos, per fer al qui ha estat violent el mateix que ell ens ha fet, per planificar ocasions de revenja sota formats aparentment legals»224. Així no es guanya res i a la llarga es perd tot.
- És cert que «no és tasca fàcil superar l’amarg llegat d’injustícies, hostilitat i desconfiança que el conflicte ha deixat. Això només es pot aconseguir vencent el mal amb el bé (cf. Rm 12,21) i mitjançant el cultiu de les virtuts que afavoreixen la reconciliació, la solidaritat i la pau»225. D’aquesta manera, «qui conrea la bondat en el seu interior rep a canvi una consciència tranquil·la, una alegria profunda fins i tot enmig de les dificultats i de les incomprensions. Àdhuc davant les ofenses rebudes, la bondat no és feblesa, sinó autèntica força, capaç de renunciar a la venjança»226. Cal reconèixer en la pròpia vida que «també aquest dur judici que tinc en el meu cor contra el meu germà o la meva germana, aquesta ferida no curada, aquest mal no perdonat, aquesta rancúnia que només em farà mal, és un tros de guerra que porto dins, és un foc al cor, que cal apagar perquè no es converteixi en un incendi»227.
La veritable superació
- Quan els conflictes no es resolen sinó que s’amaguen o s’enterren en el passat, hi ha silencis que poden significar tornar-se còmplices de greus errors i pecats. Però la veritable reconciliació no s’escapa del conflicte sinó que s’aconsegueix en el conflicte, superant-lo a través del diàleg i de la negociació transparent, sincera i pacient. La lluita entre diversos sectors «sempre que s’abstingui d’enemistats i d’odi mutu, insensiblement esdevé una honesta discussió, fundada en l’amor a la justícia»228.
- Moltes vegades he proposat «un principi que és indispensable per construir l’amistat social: la unitat és superior al conflicte. […] No és apostar per un sincretisme ni per l’absorció de l’un en l’altre, sinó per la resolució en un pla superior que conserva en si les virtualitats valuoses de les polaritats en pugna»229. Sabem prou que «cada vegada que les persones i les comunitats aprenem a apuntar més alt de nosaltres mateixos i dels nostres interessos particulars, la comprensió i el compromís mutu es transformen […] en un àmbit on els conflictes, les tensions i fins i tot els que es podrien haver considerat oposats en el passat, poden arribar a una unitat multiforme que engendra nova vida»230.
209. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 2: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.
210. Conferència Episcopal del Congo, Message au Peuple de Dieu et aux femmes et aux hommes de bonne volonté (9 maig 20215. 8).
211. Discurs en el gran encuentr d’oración per la reconciliació nacional, Villavicencio – Colombia (8 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1063-1064.1066.
212. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 3: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.
213. Conferència dels Bisbes de Sud-Àfrica, Pastoral letter on christian hope in the current crisis (maig 1986).
214. Conferència dels Bisbes catòlics de Corea, Appeal of the Catholic Church in Korea for Peace on the Korean Peninsula (15 agost 2017).
215. Discurs a la societat civil, Quito – Ecuador (7 juliol 2015): L’Osservatore Romano, 9 juliol 2015, p. 9.
216. Encuentre interreligiós amb els joves, Maputo – Mozambique (5 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 6 setembre 2019, p. 7.
217. Homilia durant la Santa Missa, Cartagena de Indias – Colombia (10 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1086.
218. Discurs a les autoritats, el Cos diplomàtic alguns representants de la societat civil, Bogotá – Colombia (7 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1029.
219. Conferència Episcopal de Colòmbia, Por el bien de Colombia: diálogo, reconciliación y desarrollo integral (26 novembre 2019), 4.
220. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Maputo – Moçambic (5 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 6 setembre 2019, p. 6.
221. V Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, Documento de Aparecida (29 juny 2007), 398.
222. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 59: AAS 105 (2013), 1044. 223
223. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 14: AAS 83 (1991), 810.
224. Homilia durant la Santa Missa pel progrés dels pobles, Maputo – Moçambic (6 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 7 setembre 2019), p. 8.
225. Discurs en la ceremònia de benvinguda, Colombo – Sri Lanka (13 gener 2015): L’Osservatore Romano, 14 gener 2015), p. 7.
226. Discurs als infants del centre Betània i a una representació d’assistits d’altres centres caritatius d’Albània, Tirana – Albània (21 setembre 2014): Insegnamenti, II, 2 (2014), 288.
227. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.
228. Pius XI, Carta enc. Quadragesimo anno (15 maig 1931), 114: AAS 23 (1931), 213.
229. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 228: AAS 105 (2013), 1113.
230. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Riga – Letònia (24 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 24-25 setembre 2018), p. 7.
