Fratelli Tutti / capítol 3 n. 106-127

Fratelli Tutti  106-127

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL TERCER

PENSAR I GESTAR UN MÓN OBERT n. 87-127

AMOR UNIVERSAL QUE PROMOU LES PERSONES n. 106-111

PROMOURE EL BÉ MORAL n. 112-117

El valor de la solidaritat n. 114-117

REPROPOSAR LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA PROPIETAT n. 118-127

Drets sense fronteres n. 121-123

Drets dels pobles n. 124-127

Escoltar l’àudio:

 

Amor universal que promou les persones

  1. Hi ha un reconeixement bàsic, essencial per caminar cap a l’amistat social i la fraternitat universal: percebre com val un ésser humà, com val una persona, sempre i en qualsevol circumstància. Si cadascú val tant, cal dir amb claredat i fermesa que «el sol fet d’haver nascut en un lloc amb menys recursos o menor desenvolupament no justifica que algunes persones visquin amb menor dignitat»81. Aquest és un principi elemental de la vida social que sol ser ignorat de diferents maneres pels qui veuen que no convé a la seva cosmovisió o no serveix per als seus fins.
  2. Tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. El té encara que sigui poc eficient, encara que hagi nascut o crescut amb limitacions. Perquè això no disminueix la seva immensa dignitat com a persona humana, que no es fonamenta en les circumstàncies sinó en el valor del seu ésser. Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.
  3. Hi ha societats que acullen parcialment aquest principi. Accepten que hi hagi possibilitats per a tothom, però sostenen que a partir d’allà tot depèn de cadascú. Des d’aquesta perspectiva parcial no tindria sentit «invertir perquè els que queden enrere, els febles o els menys dotats puguin obrir-se camí en la vida»82. Invertir a favor dels fràgils pot no ser rendible, pot implicar menor eficiència. Exigeix un Estat present i actiu, i institucions de la societat civil que vagin més enllà de la llibertat dels mecanismes eficientistes de determinats sistemes econòmics, polítics o ideològics, perquè realment s’orienten en primer lloc a les persones i al bé comú.
  4. Alguns neixen en famílies de bona posició econòmica, reben bona educació, creixen ben alimentats, o posseeixen naturalment capacitats destacades. Ells segurament no necessitaran un Estat actiu i només reclamaran llibertat. Però evidentment no val la mateixa regla per a una persona amb discapacitat, per a algú que ha nascut en una llar extremadament pobra, per a algú que ha crescut amb una educació de baixa qualitat i amb escasses possibilitats de curar adequadament les seves malalties. Si la societat es regeix primàriament pels criteris de la llibertat de mercat i de l’eficiència, no hi ha lloc per a ells, i la fraternitat serà, a tot estirar, una expressió romàntica.
  5. El fet és que «una llibertat econòmica només proclamada, però on les condicions reals impedeixen que molts puguin accedir-hi realment esdevé un discurs contradictori»83. Paraules com llibertat, democràcia o fraternitat es buiden de sentit. Perquè el fet és que «mentre el nostre sistema econòmic i social produeixi una sola víctima i hi hagi una sola persona exclosa, no hi haurà una festa de fraternitat universal»84. Una societat humana i fraterna és capaç de preocupar-se per garantir de manera eficient i estable que tots siguin acompanyats en el recorregut de les seves vides, no sols per assegurar les seves necessitats bàsiques, sinó perquè puguin donar el millor de si mateixos, encara que el seu rendiment no sigui el millor, encara que avancin lentament, encara que la seva eficiència sigui poc destacada.
  6. La persona humana, amb els seus drets inalienables, està naturalment oberta als vincles. A la seva pròpia arrel hi ha la crida a transcendir-se a si mateixa en el trobament amb els altres. Per això «cal prestar atenció per no caure en alguns errors que poden néixer d’una mala comprensió dels drets humans i d’un paradoxal corresponent mal ús. Hi avui, en efecte, la tendència cap a una reivindicació sempre més àmplia dels drets individuals –estic temptat de dir individualistes–, que amaga una concepció de persona humana deslligada de tot context social i antropològic, gairebé com una “mònada” (monàs), sempre més insensible […]. Si el dret de cadascú no està harmònicament ordenat al bé més gran, acaba per concebre sense limitacions i, conseqüentment, es transforma en font de conflictes i de violències» 85.

Promoure el bé moral

  1. No podem deixar de dir que el desig i la recerca del bé dels altres i de tota la humanitat impliquen també procurar una maduració de les persones i de les societats en els diferents valors morals que portin a un desenvolupament humà integral. En el Nou Testament s’esmenta un fruit de l’Esperit Sant (cf. Ga 5,22), expressat amb la paraula grega agathosyne. Indica la inclinació a les coses bones, la recerca del que és bo. Més encara, és procurar l’excel·lent, el millor per als altres: la seva maduració, el seu creixement en una vida sana, el cultiu dels valors i no únicament el benestar material. Hi ha una expressió llatina semblant: bene-volentia, que significa l’actitud de voler el bé de l’altre. És un fort desig del bé, una inclinació envers tot allò que sigui bo i excel·lent, que ens mou a omplir la vida dels altres de coses belles, sublims, edificants.
  2. En aquesta línia, torno a destacar amb dolor que « ja hem tingut molt temps de degradació moral, burlant-nos de l’ètica, de la bondat, de la fe, de l’honestedat, i ha arribat l’hora d’advertir que aquesta alegre superficialitat ens ha servit de poc. Aquesta destrucció de tot fonament de la vida social acaba enfrontant-nos els uns amb els altres per preservar els propis interessos»86. Tornem a promoure el bé, per a nosaltres mateixos i per a tota la humanitat, i així caminarem junts cap a un creixement genuí i integral. Cada societat necessita assegurar que els valors es transmetin, perquè si això no succeeix es difon l’egoisme, la violència, la corrupció en les seves diverses formes, la indiferència i, en definitiva, una vida tancada a tota transcendència i clausurada en interessos individuals.

El valor de la solidaritat

  1. Vull destacar la solidaritat, que «com a virtut moral i actitud social, fruit de la conversió personal, exigeix el compromís de tots aquells que tenen responsabilitats educatives i formatives. En primer lloc em dirigeixo a les famílies, cridades a una missió educativa primària i imprescindible. Elles constitueixen el primer lloc en el qual es viuen i es transmeten els valors de l’amor i de la fraternitat, de la convivència i de la compartició, de l’atenció i de la cura de l’altre. Són també l’àmbit privilegiat per a la transmissió de la fe des d’aquells primers simples gestos de devoció que les mares ensenyen als fills. Els educadors i els formadors que, a l’escola o en els diferents centres d’associació infantil i juvenil, tenen la àrdua tasca d’educar els infants i els joves, són cridats a prendre consciència que la seva responsabilitat té a veure amb les dimensions morals, espirituals i socials de la persona. Els valors de la llibertat, del respecte recíproc i de la solidaritat es transmeten des de la més tendra edat. […] Els qui es dediquen al món de la cultura i dels mitjans de comunicació social tenen també una responsabilitat en el camp de l’educació i la formació, especialment en la societat contemporània, en la qual l’accés als instruments de formació i de comunicació està cada vegada més estès»87.
  2. En aquests moments en els quals tot sembla diluir-se i perdre consistència, ens fa bé apel·lar a la solidesa88 que deriva de saber-nos responsables de la fragilitat dels altres buscant un destí comú. La solidaritat s’expressa concretament en el servei, que pot assumir formes molt diverses de fer-se càrrec dels altres. El servei és «en gran part, tenir cura de la fragilitat. Servir significa cuidar els qui són fràgils en les nostres famílies, en la nostra societat, en el nostre poble». En aquesta tasca cadascú és capaç de «deixar de banda les seves recerques, afanys, desitjos d’omnipotència davant la mirada concreta dels més fràgils. […] El servei sempre mira la cara del germà, toca la seva carn, sent la seva proximitat i fins i tot en alguns casos la “pateix” i busca la promoció del germà. Per això el servei mai no és ideològic, ja que no serveix idees, sinó que serveix persones»89.
  3. Els últims en general «practiquen aquesta solidaritat tan especial que hi ha entre els qui pateixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d’oblidar. Solidaritat és una paraula que no cau bé sempre, jo diria que alguns cops l’hem transformat en una mala paraula, no es pot dir; però és una paraula que expressa molt més que alguns actes de generositat esporàdics. És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de vida de tots sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la manca de treball, de terra i d’habitatge, la negació dels drets socials i laborals. És enfrontar els destructors efectes de l’Imperi del diner. […] La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de fer història, i és això el que fan els moviments populars»90.
  4. Quan parlem de tenir cura de la casa comuna que és el planeta, acudim a aquest mínim de consciència universal i de preocupació per la cura mútua que encara pot quedar en les persones. Perquè si algú té aigua de sobres, i no obstant això la cuida pensant en la humanitat, és perquè ha aconseguit una altura moral que li permet transcendir-se a si mateix i al seu grup de pertinença. Això és meravellosament humà! Aquesta mateixa actitud és la que es requereix per reconèixer els drets de tot ésser humà, encara que hagi nascut més enllà de les pròpies fronteres.

Reproposar la funció social de la propietat

  1. El món existeix per a tothom, perquè tots els éssers humans naixem en aquesta terra amb la mateixa dignitat. Les diferències de color, religió, capacitats, lloc de naixement, lloc de residència i tantes altres no es poden anteposar o utilitzar per justificar els privilegis d’alguns sobre els drets de tots. Per tant, com a comunitat som comminats a garantir que cada persona visqui amb dignitat i tingui oportunitats adequades al seu desenvolupament integral.
  2. En els primers segles de la fe cristiana, diversos savis van desenvolupar un sentit universal en la seva reflexió sobre el destí comú dels béns creats91. Això portava a pensar que si algú no en té prou per viure amb dignitat és degut al fet que un altre s’ho està quedant. Ho resumeix sant Joan Crisòstom en dir que «no compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i privar-los de la vida. No són nostres els béns que tenim, sinó seus»92. O també aquestes paraules de sant Gregori el Gran: «Quan donem als pobres les coses indispensables no els donem les nostres coses, sinó que els tornem el que és seu»93.
  3. Torno a fer meves i a proposar a tots unes paraules de sant Joan Pau II, la contundència potser no ha estat advertida: «Déu ha donat la terra a tot el gènere humà perquè ella sustenti tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar-ne cap»94. En aquesta línia recordo que «la tradició cristiana no va reconèixer com absolut o intocable el dret a la propietat privada i va subratllar la funció social de qualsevol forma de propietat privada»95. El principi de l’ús comú dels béns creats per tots és el «primer principi de tot l’ordenament eticosocial»,96 és un dret natural, originari i prioritari97. Tots els altres drets sobre els béns necessaris per a la realització integral de les persones, inclosos el de la propietat privada i qualsevol altre, «no han de destorbar, ans al contrari, facilitar-ne la realització», com afirmava sant Pau VI98. El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes que han de reflectir-se en el funcionament de la societat. Però succeeix amb freqüència que els drets secundaris se sobreposen als prioritaris i originaris, deixant-los sense rellevància pràctica.

Drets sense fronteres

  1. Llavors ningú no pot quedar exclòs, prescindint d’on hagi nascut, i menys a causa dels privilegis que altres posseeixen perquè han nascut en llocs amb més possibilitats. Els límits i les fronteres dels Estats no poden impedir que això es compleixi. Així com és inacceptable que algú tingui menys drets pel fet de ser dona, és igualment inacceptable que el lloc de naixement o de residència ja de per si determini menys possibilitats de vida digna i de desenvolupament.
  2. El desenvolupament no s’ha d’orientar a l’acumulació creixent d’uns pocs, sinó que ha d’assegurar «els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les Nacions i dels pobles»99. El dret d’alguns a la llibertat d’empresa o de mercat no pot estar per sobre dels drets dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte a l’entorn, ja que «qui en posseeix una part és només per a administrar-la en bé de tots»100.
  3. És veritat que l’activitat dels empresaris «és una noble vocació orientada a produir riquesa i a millorar el món per a tots»101. Déu ens promou, espera que desenvolupem les capacitats que ens va donar i ha omplert l’univers de potencialitats. En els seus designis cada home és cridat a promoure el seu propi progrés,102 i això inclou fomentar les capacitats econòmiques i tecnològiques per fer créixer els béns i augmentar la riquesa. Però en tot cas aquestes capacitats dels empresaris, que són un do de Déu, haurien d’orientar-se clarament al desenvolupament de les altres persones i a la superació de la misèria, especialment a través de la creació de fonts de treball diversificades. Sempre, al costat del dret de propietat privada, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tots al seu ús103.

Drets dels pobles

  1. La convicció del destí comú dels béns de la terra avui requereix que s’apliqui també als països, als seus territoris i a les seves possibilitats. Si ho mirem no solament des de la legitimitat de la propietat privada i dels drets dels ciutadans d’una determinada nació, sinó també des del primer principi de la destinació comuna dels béns, llavors podem dir que cada país és així mateix de l’estranger, en tant que els béns d’un territori no han de ser negats a una persona necessitada que provingui d’un altre lloc. Perquè, com han ensenyat els Bisbes dels Estats Units, hi ha drets fonamentals que «precedeixen qualsevol societat perquè brollen de la dignitat atorgada a cada persona en tant que creada per Déu»104.
  2. Això pressuposa a més una altra manera d’entendre les relacions i l’intercanvi entre països. Si tota persona té una dignitat inalienable, si tot ésser humà és el meu germà o la meva germana, i si en realitat el món és de tots, no importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament, encara que pugui complir aquesta responsabilitat de diverses maneres: acollint-lo generosament quan ho necessiti imperiosament, promovent-lo en la seva mateixa terra, no usufructuant ni buidant de recursos naturals països sencers propiciant sistemes corruptes que impedeixen el desenvolupament digne dels pobles. Això que val per a les nacions s’aplica a les diferents regions de cada país, entre les quals hi sol haver greus iniquitats. Però la incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades fa que les regions més desenvolupades de certs Països aspirin a alliberar-se del “llast” de les regions més pobres per augmentar encara més el seu nivell de consum.
  3. Parlem d’una nova xarxa en les relacions internacionals, perquè no hi ha manera de resoldre els greus problemes del món pensant només en formes d’ajuda mútua entre individus o petits grups. Recordem que «la iniquitat no afecta només individus, sinó països sencers, i obliga a pensar en una ètica de les relacions internacionals»105. I la justícia exigeix reconèixer i respectar no sols els drets individuals, sinó també els drets socials i els drets dels pobles106. El que estem dient implica assegurar «el dret fonamental dels pobles a la subsistència i al progrés»107 que a vegades es veu fortament dificultat per la pressió que deriva del deute extern. El pagament del deute en moltes ocasions no sols no afavoreix el desenvolupament, sinó que el limita i el condiciona fortament. Si bé es manté el principi que tot deute legítimament adquirida ha de ser saldat, la manera de complir aquest deure que molts països pobres tenen amb els països rics no ha d’arribar a comprometre la seva subsistència i el seu creixement.
  4. Sense dubte, es tracta d’una altra lògica. Si no s’intenta entrar en aquesta lògica, les meves paraules sonaran a fantasia. Però si s’accepta el gran principi dels drets que brollen del sol fet de posseir la inalienable dignitat humana, és possible acceptar el desafiament de somiar i pensar en una altra humanitat. És possible anhelar un planeta que asseguri terra, sostre i feina per a tothom. Aquest és el veritable camí de la pau, i no l’estratègia sense sentit i curta de mires de sembrar por i desconfiança davant amenaces externes. Perquè la pau real i duradora només és possible «des d’una ètica global de solidaritat i cooperació al servei d’un futur plasmat per la interdependència i la corresponsabilitat entre tota la família humana»108.[i]

81. [i]ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 190: AAS 105 (2013), 1100.

82. Ibid., 209: AAS 105 (2013), 1107

83. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 129: AAS 107 (2015), 899.

84. Missatge per a l’esdeveniment “Economy of Francesco” (1 maig 2019): L’Ossservatore Romano, 12 maig 2019, p. 8.

85. Discurs al Parlament europeu, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 997.

86. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 229: AAS 107 (2015), 937.

87.  Missatge per a la 49.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2016 (8 desembre 2015), 6: AAS 108 (2016), 57-58.

88. La solidesa es trova en l’arrel etimológica de la paraula solidaritat. La solidaritat, en el significat eticopolític que aquesta ha assumit els últims dos segles, dóna lloc a una construcció social segura i ferma.

89. Homilia durant la Santa Missa,La Habana – Cuba (20 setembre 2015): L’Ossservatore Romano, 21-22 setembre 2015, p. 8.

90. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 851-852.

91. S. Basili, Homilia 21.Quod rebus mundanis adhaerendum non sit, 3, 5: PG 31, 545549; Regulae brevius tractatae, 92: PG 31, 1145-1148; S. Pere Crisòleg, Sermo 123: PL 52, 536-540; S. Ambròs, De Nabuthe, 27.52: PL 14, 738s; S. Agustí, In Iohannis Evangelium 6, 25: PL 35, 1436s.

92. De Lazaro Concio2, 6: PG 48, 992D.

93. Regula pastoralis 3, 21: PL 77, 87.

94. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 31: AAS 83 (1991), 831.

95. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 93: AAS 107 (2015), 884.

96. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 setembre 1981), 19: AAS 73 (1981), 626.

97. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església, 172.

98. Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 22: AAS 59 (1967), 268.

99. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 33: AAS 80 (1988), 557.

100. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 95: AAS 107 (2015), 885.

101. Ibid., 129: AAS 107 (2015), 899.

102. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 15: AAS 59 (1967), 265; Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 16: AAS 101 (2009), 652.

103. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 93: AAS 107 (2015), 884-885; Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 189-190: AAS 105 (2013), 1099-1100.

104. Conferència de Bisbes catòlics d’USA, Open wide oour Hearts: The enduring Coll to Love. A Pastoral Letter against Racism (novembre 2018).

105. Carta enc. Laudato si (24 maig 2015), 51: AAS 107 (2015), 867.

106. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 6: AAS 101 (2009), 644.

107. Joan Pau II, Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 35: AAS 83 (1991), 838.

108.  Discurs sobre les armes nuclears, Nagasaki – Japó (24 novembre 2019): L’Ossservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 6.


You may also like...