Type: Image

El Papa Francesc a la Gent Gran

Escoltar l’àudio:

 

Missatge en ocasió de la Primera Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran

Estimats avis, estimades àvies,
«Jo soc amb tu dia rere dia» (cf. Mt 28,20) és la promesa que el Senyor va fer als seus deixebles abans de pujar al cel i que avui et repeteix també a tu, estimat avi i estimada àvia. A tu. «Jo soc amb tu dia rere dia» són també les paraules que com a bisbe de Roma i com a ancià igual que tu m’agradaria adreçar-te amb motiu d’aquesta primera Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran. Tota l’Església t’és propera —diguem-ho millor, ens és propera—, es preocupa per tu, t’estima i no et vol deixar sol!
Sé prou bé que aquest missatge t’arriba en un moment difícil: la pandèmia ha estat una tempesta inesperada i violenta, una dura prova que ha colpejat la vida de tots, però que a nosaltres, ancians, ens ha reservat un tracte especial, un tracte més dur. Molts de nosaltres han emmalaltit, i molts han marxat o han vist com s’apagava la vida dels seus cònjuges o dels seus éssers estimats. Molts, aïllats, han patit la solitud durant un llarg temps, isolats.
El Senyor coneix cadascun dels nostres sofriments durant aquest temps. És al costat dels qui tenen la dolorosa experiència d’haver estat deixats de banda. La nostra solitud—agreujada per la pandèmia— no li és indiferent. Una tradició narra que també sant Joaquim, l’avi de Jesús, va ser apartat de la comunitat perquè no tenia fills. La seva vida—com la de la seva esposa Anna— va ser considerada inútil. Però el Senyor li va enviar un àngel per a consolar-lo. Mentre ell, entristit, era fora les portes de la ciutat, se li aparegué un enviat del Senyor que li digué: «Joaquim, Joaquim! El Senyor ha escoltat la teva pregària insistent.» Giotto, en un dels seus famosos frescos, sembla que ambienta l’escena de nit, en una d’aquelles moltes nits d’insomni, plenes de records, preocupacions i desitjos a les quals molts de nosaltres estem acostumats.
Però fins i tot quan tot sembla fosc, com en aquests mesos de pandèmia, el Senyor continua enviant àngels per a consolar la nostra solitud i repetir-nos: «Jo soc amb tu dia rere dia.» Això t’ho diu a tu, m’ho diu a mi, a tothom. Aquest és el sentit d’aquesta Jornada que he volgut celebrar per primera vegada precisament aquest any, després d’un llarg aïllament i una represa encara lenta de la vida social. Que cada avi, cada ancià, cada àvia, cada anciana —sobretot els qui estan més sols— rebi la visita d’un àngel!
A vegades tindran el rostre dels nets, altres vegades el rostre de familiars, d’amics de tota la vida o de persones que hem conegut durant aquest moment difícil. En aquest temps hem après a comprendre com en són, d’importants, les abraçades i les visites per a cadascun de nosaltres, i com m’entristeix que en alguns llocs això encara no sigui possible!
Això no obstant, el Senyor també ens envia els seus missatgers a través de la Paraula de Déu, que no deixa mai que manqui a les nostres vides. Llegim una pàgina de l’Evangeli cada dia, preguem amb els Salms, llegim els Profetes. Ens commourà la fidelitat del Senyor. L’Escriptura també ens ajudarà a comprendre el que el Senyor ens demana avui per a la nostra vida. Perquè envia obrers a la seva vinya a totes les hores del dia (cf. Mt 20,1-16) i a cada etapa de la vida. Jo mateix puc testimoniar que vaig rebre la crida a ser bisbe de Roma quan havia arribat, per dir-ho d’alguna manera, a l’edat de la jubilació i ja m’imaginava que no podria fer gaire cosa més. El Senyor és sempre a prop nostre—sempre— amb noves invitacions, amb noves paraules, amb el seu consol, però sempre és a prop nostre. Vosaltres sabeu que el Senyor és etern i que mai no es jubila. Mai.
A l’Evangeli de Mateu Jesús diu als Apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (28,19-20). Aquestes paraules es dirigeixen també avui a nosaltres i ens ajuden a comprendre millor que la nostra vocació és custodiar les arrels, transmetre la fe als joves i tenir cura dels petits. Escolteu-ho bé: quina és la nostra vocació avui, a la nostra edat? Custodiar les arrels, transmetre la fe als joves i tenir cura dels petits. No ho oblideu.
Tant se val l’edat que tinguis, si continues treballant o no, si estàs sol o tens una família, si et vas convertir en àvia o avi de jove o de gran, si continues sent independent o necessites ajuda, perquè no hi ha edat en la qual puguis jubilar-te de la tasca d’anunciar l’Evangeli, de la tasca de transmetre les tradicions als nets. És necessari posar-se en marxa i, sobretot, sortir d’un mateix per a emprendre alguna cosa nova.
Hi ha, per tant, una vocació renovada també per a tu en un moment crucial de la història. Et preguntaràs: però, com és possible? Les meves energies s’estan esgotant i no crec que pugui fer gaire cosa més. Com puc començar a comportar-me de manera diferent quan el costum s’ha convertit en la norma de la meva existència? Com puc dedicar-me als més pobres quan tinc ja moltes preocupacions per la meva família? Com puc ampliar la mirada si ni tan sols se’m permet sortir de la residència on visc? No és ja la meva solitud una càrrega massa pesada? Quants de vosaltres us feu aquesta pregunta: la meva solitud, no és una pedra massa pesada? Jesús mateix va escoltar una pregunta d’aquest tipus a Nicodem, que li va preguntar: «Com pot néixer un home que ja és vell?» (Jn 3,4). Això pot passar, respon el Senyor, obrint el propi cor a l’obra de l’Esperit Sant, que bufa on vol. L’Esperit Sant, amb aquesta llibertat que té, va a tot arreu i fa el que vol.
Com he repetit en diverses ocasions, de la crisi en què es troba el món no en sortirem iguals, en sortirem millors o pitjors. I «tant de bo no es tracti d’un altre episodi sever de la història del qual no hàgim estat capaços d’aprendre alguna cosa —som durs d’enteniment! Tant de bo que no ens oblidem dels ancians que van morir per falta de respiradors […]. Tant de bo que tant de dolor no sigui inútil, que fem un salt cap a una nova forma de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi» (Carta enc. Fratelli Tutti, 35). Ningú no se salva sol. Estem en deute els uns amb els altres. Tots germans.
En aquesta perspectiva, vull dir-te que ets necessari per a construir, en fraternitat i amistat social, el món de demà: el món en el qual viurem —nosaltres, i els nostres fills i nets— quan la tempesta s’hagi calmat. Tots «som part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides» (ibid., 77). Entre els diferents pilars que hauran de sostenir aquesta nova construcció n’hi ha tres que tu, millor que altres, pots ajudar a col·locar.
Tres pilars: els somnis, la memòria i la pregària. La proximitat del Senyor donarà la força per emprendre un nou camí fins i tot als més fràgils d’entre nosaltres, pels camins dels somnis, de la memòria i de la pregària.
El profeta Joel va pronunciar en una ocasió aquesta promesa: «Els vostres vells tindran somnis, i els vostres joves, visions» (3,1). El futur del món resideix en aquesta aliança entre els joves i la gent gran. Qui, sinó els joves, pot agafar els somnis dels ancians i portar-los a terme? Per això és necessari continuar somniant: en els nostres somnis de justícia, de pau i de solidaritat hi ha la possibilitat que els nostres joves tinguin noves visions i junts puguem construir el futur. És necessari que tu també donis testimoniatge que és possible sortir renovat d’una experiència difícil. I estic segur que no serà l’única, perquè n’hauràs tingut moltes a la vida i te n’has sortit. Aprèn també d’aquella experiència per a sortir ara d’aquesta.
Els somnis, per això, estan entrellaçats amb la memòria. Penso com n’és, d’important, el dolorós record de la guerra i tot el que les noves generacions poden aprendre sobre el valor de la pau. I tu ets qui el transmet, en haver viscut el dolor de les guerres. Recordar és una veritable missió per a tot ancià: la memòria, i portar la memòria als altres. Edith Bruck, que va sobreviure a la tragèdia de la Shoah, va dir: «Només per il·luminar una sola consciència val l’esforç i el dolor de mantenir viu el record del que ha estat.» I continuava: «Per a mi, la memòria és viure.» També penso en els meus avis i en els que entre vosaltres vau haver d’emigrar i saben com n’és, de dur, deixar la llar, com ho fan encara avui moltes persones a la recerca d’un futur. Alguns d’ells, potser, els tenim al costat nostre i ens cuiden. Aquesta memòria pot ajudar a construir un món més humà, més acollidor. Però sense la memòria no es pot construir; sense ciments mai no construiràs una casa. Mai. I els ciments de la vida són la memòria.
Finalment, la pregària. Com va dir una vegada el meu predecessor, el papa Benet, sant ancià que continua pregant i treballant per l’Església: «La pregària dels ancians pot protegir el món, i fins i tot potser l’ajuda de manera més incisiva que la sol·licitud de molts.» Això ho va dir gairebé al final del seu pontificat l’any 2012. És bonic. La teva pregària és un recurs molt valuós: és un pulmó del qual l’Església i el món no poden privar-se (cf. Exhort. apost. Evangelii gaudium, 262). Sobretot en aquest moment difícil per a la humanitat, mentre travessem, tots en la mateixa barca, el mar tempestuós de la pandèmia, la teva intercessió pel món i per l’Església no és en va, sinó que indica a tothom la serena confiança d’un destí.
Benvolguda àvia, benvolgut avi, en acabar aquest missatge voldria indicar-te també l’exemple del beat —i properament sant— Carles de Foucauld. Va viure com a ermità a Algèria i en aquest context perifèric va donar testimoniatge dels «seus desitjos de sentir qualsevol ésser humà com un germà» (Carta enc. Fratelli Tutti, 287). La seva història mostra que és possible, fins i tot en la solitud del propi desert, intercedir pels pobres del món sencer i convertir-se veritablement en un germà i una germana universal.
Demano al Senyor que, gràcies també al seu exemple, cadascun de nosaltres eixampli el seu cor i el faci sensible als sofriments dels més petits i capaç d’intercedir per ells. Que cadascun de nosaltres aprengui a repetir a tots, i especialment als més joves, aquestes paraules de consol que avui hem escoltat adreçades a nosaltres: «Jo soc amb tu dia rere dia.» Endavant i coratge. Que el Senyor us beneeixi.

Francesc

Ciutat del Vaticà, 25 de juliol de 2021

 

 

 

 


Àudio: Sant Marc 4,35-41

L’Evangeli i el comentari de diumenge 20 de juny del 2021.
Escoltar l’àudio:


Lectura de l’evangeli segons sant Marc

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d’ells seguien també altres barques. Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?». Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: «Calla i estigues quiet». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?»


Les fotografies utilitzades són d’autoria pròpies o sota Llicència Creative Commons, per exemple: www.cathopic.com

Àudio: Sant Mateu 6,19-23

L’Evangeli i el comentari de divendres 18 de juny del 2021.
Escoltar l’àudio:


Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra; perquè a la terra les coses s’arnen, es rovellen i els lladres entren a casa i les roben. Val més que reuniu tresors al cel; aquells no s’arnen ni es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los. On tens el tresor, hi tindràs el cor. La llum del cos és l’ull: Si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat, però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Si el que ha de ser llum no és llum, que en serà, de gran, la fosca!


Les fotografies utilitzades són d’autoria pròpies o sota Llicència Creative Commons, per exemple: www.cathopic.com

Àudio: Sant Marc 4,26-34

L’Evangeli i el comentari de diumenge 13 de juny del 2021.
Escoltar l’àudio:


Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega».
Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.


Les fotografies utilitzades són d’autoria pròpies o sota Llicència Creative Commons, per exemple: www.cathopic.com

Àudio: Sant Marc 14,12-16.22-26

L’Evangeli i el comentari de diumenge 06 de juny del 2021.
Escoltar l’àudio:


Lectura de l’evangeli segons sant Marc

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?». Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar». Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos». Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el Regne de Déu».

Les fotografies utilitzades són d’autoria pròpies o sota Llicència Creative Commons, per exemple: www.cathopic.com

Agentes de transformación

En las parroquias es tiempo de primeras comuniones. Familiares de la chiquillería de catequesis, que se ha preparado más o menos bien para recibir la Eucaristía, llenan nuestras iglesias. Muchos de ellos hace tiempo que no participan en una misa, y para algunos incluso es la primera vez que lo hacen. Hacen jaleo fácilmente si no se les llama la atención, y están más pendientes de las fotos y de los trajes que no de lo que se dice o de lo que se hace. Y en medio de una incapacidad generalizada para captar la profundidad de los signos, repetimos una vez más lo que Jesús hizo en la última cena, cuando, partiendo el pan y compartiendo la copa de vino, quiso hacer entender a sus discípulos que Él había venido al mundo no para imponerse ni para condenar, sino para darse El mismo a fin de que todos tuviéramos vida en abundancia.

Los cristianos, a pesar de las distintas explicaciones que podemos dar de ello según la teología sacramental de nuestras respectivas Iglesias, consideramos el pan y el vino consagrados durante la liturgia eucarística “el cuerpo y la sangre de Cristo”. La tradición católica, desde la baja edad media, ha subrayado insistentemente la presencia real de Cristo en las especies eucarísticas. Sin embargo, viendo el poco recogimiento interior y las prisas que a menudo acompañan el momento de la comunión de los mismos católicos practicantes, un observador externo podría llegar a la conclusión de que no nos lo acabamos de creer del todo, esto de que Cristo Resucitado se hace realmente presente para nosotros cada vez que celebramos la Eucaristía.

La fiesta del Corpus nos invita a contemplar y a asumir más conscientemente la realidad del sacramento del Cuerpo y de la Sangre de Cristo. “Tomad y comed todos de Él. Porque esto es mi cuerpo que será entregado por vosotros”. Jesús no nos da y no nos deja primordialmente una doctrina. Se da Él mismo totalmente. Se da en el cuerpo. Nos da su cuerpo. No son buenas intenciones. Es un don de todo Él en la materialidad de su cuerpo, para que nuestro cuerpo pueda acoger el Espíritu del cual todo su cuerpo está lleno. Y convertirnos así también nosotros, juntos como comunidad unida en su nombre y también cada uno de nosotros, en manifestación real de la presencia de Dios en el mundo, cuerpo de Cristo que continúa dándose a la humanidad de hoy.

Creer en la presencia real de Cristo en la Eucaristía y compartir el pan que Él mismo continúa consagrando para nosotros, comporta entre otras cosas comprometernos para la transformación de la realidad. No simplemente proponiendo proyectos o luchando por causas nobles, sino sobre todo dejándonos transformar interiormente por Aquel que nos visita, de manera que nosotros mismos, convertidos en portadores en nuestro cuerpo de su Espíritu renovador, podamos realmente ser agentes de transformación positiva del mundo desde su interior.

La Eucaristía no se puede reducir a una devoción católica más. En la consagración y en la comunión de las especies eucarísticas se concentra, simbólicamente pero a la vez realmente, el núcleo de la fe cristiana: Dios en la persona de Jesús ha entrado plenamente en la historia humana para quedarse. Y mostrarse como Amor que se da y se acoge:  “En esto conocerán todos que sois discípulos míos: si os tenéis amor los unos a los otros.” (Jn 13,35).

Solo si nos amamos realmente los unos a los otros somos creíbles como cristianos. Porque Jesús es el Hijo amado por el Padre; y así como el Padre lo ha enviado a Él, también Él nos envía a nosotros (cf. Jn 20,21). Por la Eucaristía nos une a Él y entre nosotros, nos introduce en el corazón del Padre, nos comunica el Espíritu Santo y nos envía a manifestar y potenciar en todas partes esta dinámica trinitaria de amor que todo lo renueva.

Cinto Busquet


Àudio: Sant Mateu 28,16-20

L’Evangeli i el comentari de diumenge 30 de maig del 2021.
Escoltar l’àudio:


Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».


Les fotografies utilitzades són d’autoria pròpies o sota Llicència Creative Commons, per exemple: www.cathopic.com

Àudio: Sant Joan 20,19-23

L’Evangeli i el comentari de diumenge de Pentecosta 23 de maig del 2021.
Escoltar l’àudio:


Lectura de l’evangeli segons sant Joan

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».


Les fotografies utilitzades són d’autoria pròpies o sota Llicència Creative Commons, per exemple: www.cathopic.com

Àudio: Sant Joan 17,1-11a

L’Evangeli i el comentari de dimarts 18 de maig del 2021.
Escoltar l’àudio:


Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús alçà els ulls al cell i digué: «Pare, ha arribat l’hora. Glorifiqueu el vostre Fill, perquè el Fill us pugui glorificar amb la sobirania que li heu donat sobre tots els homes, perquè doni vida eterna a tots els qui vós li heu confiat. I la vida eterna és que us coneguin a vós, l’únic Déu veritable, i aquell que vós heu enviat, Jesús, el Messies. Jo ja us he glorificat aquí a la terra duent-hi a terme l’obra que m’havíeu confiat. Ara glorifiqueu-me també vós, Pare, al costat vostre, amb aquella glòria que ja hi tenia abans que el món existís.

He fet conèixer el vostre nom als homes que vós heu tret del món i m’heu donat. Eren vostres, i vós me’ls heu donats, i ells han guardat la vostra paraula. Ara saben que tot això que m’heu donat m’ha vingut de vós perquè, quan jo els he transmès les paraules que m’havíeu donat vós, ells les han rebudes, reconeixent i creient que jo he sortit veritablement de vós i que vós m’heu enviat. Jo prego per ells: no pel món, sinó per aquells que vós m’heu donat, perquè són vostres. Tot allò que és meu és vostre, i allò que és vostre és meu. Ells són la meva glòria. Jo no em quedo més en el món, però ells sí que s’hi queden, i jo vinc a vós».


Les fotografies utilitzades són d’autoria pròpies o sota Llicència Creative Commons, per exemple: www.cathopic.com