Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

IV

L’AMOR QUE ET DONA BEURE

SANT CARLES DE FOUCAULD I SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS

129. Sant Carles de Foucauld i santa Teresa de l’Infant Jesús, sense pretendre-ho, van remodelar alguns elements de devoció al Cor de Crist, ajudant-nos a entendre’l d’una manera encara més fidel a l’Evangeli. Vegem ara com es va expressar aquesta devoció en les seves vides. En el següent capítol hi tornarem per mostrar l’originalitat de la dimensió missionera que tots dos, de diferents maneres, han desenvolupat.

Iesus Caritas

130. A Louye, sant Carles de Foucauld va visitar el Santíssim Sagrament amb la seva cosina, Madame de Bondy, i un dia li va assenyalar una imatge del Sagrat Cor»¹²². Aquesta cosina va ser fonamental en la conversió de Carles, com ell mateix reconeix: «Atès que el bon Senyor t’ha fet el primer instrument de les seves misericòrdies envers mi, tots descendeixen de tu: si no m’haguessis convertit, reconduït a Jesús, si no m’haguessis ensenyat a poc a poc, quasi paraula per paraula, què és bo i piadós, seria avui en aquest punt?»¹²³. Però el que ella va despertar en ell va ser precisament la consciència ardent de l’amor de Jesús. Tot era allà, això era el més important. I això es va concentrar especialment en la devoció al Cor de Crist, on va trobar una misericòrdia sense límits: «Esperem en la misericòrdia infinita d’Aquell de qui m’has donat a conèixer el Sagrat Cor»¹²⁴.

131. Més tard, el seu director espiritual, don Henri Huvelin, l’ajudarà a aprofundir en aquest preciós misteri: «Aquest Cor beneït del qual ens parlava tant sovint»¹²⁵. El 6 de juny de 1889, Carles es va consagrar al Sagrat Cor, en el qual va trobar l’amor absolut. Diu a Crist: «M’has omplert de tals beneficis que em semblaria desagraït envers el teu cor no creure que està disposat a omplir-me de tot bé, per gran que sigui, i que el seu amor i la seva generositat són sense mesura»¹²⁶. Serà l’ermità «sota el nom del Sagrat Cor»¹²⁷.

132. El 17 de maig de 1906, el mateix dia en què el germà Carles, sol, ja no podia celebrar missa, va escriure aquesta promesa: «Deixar que el Cor de Jesús visqui en mi perquè ja no sigui jo qui visqui, sinó el Cor de Jesús que viu en mi, tal com va viure a Natzaret»¹²⁸. La seva amistat amb Jesús, cor a cor, no tenia res d’un devocionisme intimista. Va ser l’arrel d’aquella vida despullada de Natzaret amb la qual Carles va voler imitar Crist i configurar-se a Ell. Aquella tendra devoció al Cor de Crist va tenir conseqüències molt concretes en el seu estil de vida i el seu Natzaret es va nodrir d’aquesta relació tan personal amb el Cor de Crist.

Santa Teresa de l’Infant Jesús

133. Com sant Carles de Foucauld, santa Teresa de l’Infant Jesús respirava l’enorme devoció que va inundar França al segle XIX. El sacerdot Almire Pichon era el director espiritual de la seva família i era considerat un gran apòstol del Sagrat Cor. Una de les seves germanes va prendre el nom religiós de “Maria del Sagrat Cor”, i el monestir on va entrar la santa estava dedicat al Sagrat Cor. Tanmateix, la seva devoció va adquirir unes característiques pròpies, més enllà de les formes en què s’expressava en aquella època.

134. Quan tenia quinze anys, va trobar una manera de resumir la seva relació amb Jesús: «Aquell el cor del qual batega a l’uníson amb el meu»¹²⁹. Dos anys més tard, quan li parlaven d’un Cor coronat d’espines, afegia en una carta: «Ja ho saps: no miro el Sagrat Cor com tots; penso que el cor del meu espòs és només meu, com el meu només pertany a ell, i així en solitud li parlo d’aquest deliciós cor a cor, esperant poder contemplar-lo un dia cara a cara»¹³⁰.

135. En un poema expressava el sentit de la seva devoció, feta més d’amistat i confiança que de seguretat en els seus propis sacrificis:

«Vull un cor càlid de tendresa,
que em sigui tothora suport ferm
i tot ho estimi en mi, inclosa la feblesa,
que mai no em deixi ni m’oblidi. […].

Em cal un Déu vestit d’humanitat
que es faci germà i pugui amb mi patir  […].
Sé prou que ni la justícia ni els mèrits nostres
no tenen cap mena de valor als seus ulls divins […].

Per això, he triat com a purgatori meu
el teu Amor ardent, Cor del meu Déu!»¹³¹.

136. Potser el text més important per entendre el sentit de la seva devoció al Cor de Crist és la carta que va escriure, tres mesos abans de la seva mort, al seu amic Maurice Bellière: «Quan veig la Magdalena avançar entre els nombrosos convidats, banyar amb les seves llàgrimes els peus del seu adorat Mestre, a qui toca per primera vegada, sento que el seu cor ha entès els abismes d’amor i de misericòrdia del Cor de Jesús i que, per pecadora que sigui, aquest Cor d’amor no sols està disposat a perdonar-la, sinó també a prodigar-li els beneficis de la seva intimitat divina, per elevar-la als cims més alts de la contemplació. Ah, estimat germà meu petit, des que he pogut entendre així l’amor del Cor de Jesús, confesso que s’ha allunyat tota por del meu cor. El record de les meves faltes m’humilia, em porta a no confiar mai en la meva força que no és més que debilitat; però encara més aquest record em parla de misericòrdia i amor»¹³².

137. Les ments moralistes, que pretenen controlar la misericòrdia i la gràcia, dirien que ella podia dir això perquè era santa, però que un pecador no ho podia dir. En fer-ho, deixen fora de l’espiritualitat de Teresa la seva bella novetat que reflecteix el cor de l’Evangeli. Malauradament, aquest intent de tancar l’Esperit Sant en un esquema que et permet tenir-ho tot sota la teva supervisió s’ha tornat freqüent en alguns cercles cristians. Tanmateix, aquest assenyada Doctora de l’Església els nega i contradiu directament aquesta interpretació reductiva amb les següents paraules ben clares: «Si hagués comès tots els delictes possibles, tindria sempre la mateixa confiança, sento que tota aquesta multitud de delictes serien com una gota d’aigua llençada a un braser ardent»¹³³.

138. Va respondre àmpliament a Sor Maria, que la va lloar pel seu amor generós a Déu, fins i tot disposat al martiri, en una carta que avui és una de les fites de la història de l’espiritualitat. Aquesta pàgina s’ha de llegir mil vegades per la seva profunditat, claredat i bellesa. En ella ajuda la germana “del Sagrat Cor” a no concentrar aquesta devoció en un aspecte dolorós, ja que alguns van entendre la reparació com una mena de primacia dels sacrificis o de la realització moralista. Ella, però, ho resumeix tot en la confiança com la millor ofrena, agradable al Cor de Crist: «Els meus desitjos de martiri no són res; no són aquests desitjos els que em donen la confiança il·limitada que sento al cor. En realitat, són les riqueses espirituals les que fan injustícia quan un hi descansa complaent i creu que són una cosa gran. […] El que li agrada és veure’m estimant la meva petitesa i la meva pobresa, és l’esperança cega que tinc en la seva misericòrdia! Aquí tens el meu únic tresor. […] Si vol sentir alegria, sentir-se atreta pel sofriment, busca el seu consol. […] Entengueu que, per estimar Jesús, per ser la seva víctima de l’amor, com més dèbil és, sense desitjos ni virtuts, més adequat és a les operacions d’aquest Amor que consumeix i transforma! […] Oh, com m’agradaria poder fer-te entendre el que sento! És la confiança i res més que la confiança el que ens ha de portar a l’Amor!»¹³⁴.

139. En molts dels seus textos notem la seva lluita contra formes d’espiritualitat massa centrades en l’esforç humà, en el propi mèrit, en l’ofrena de sacrificis, en certes realitzacions per “guanyar-se el cel”. Per a ella, «el mèrit no consisteix a fer o donar molt, sinó a rebre»¹³⁵. Llegim de nou alguns dels textos tan significatius en què insisteix en aquest camí, que és una manera senzilla i ràpida de conquerir el Senyor a través del cor.

140. Així escriu a la seva germana Lleònia: «T’asseguro que el bon Déu és molt millor del que et penses: en té prou amb una mirada, un sospir d’amor. Pel que fa a mi, em resulta molt fàcil practicar la perfecció, perquè he entès que només em cal guanyar-me Jesús pel cor! Pensa en un nen que acabi de disgustar la seva mare per alguna malifeta. […] Si el nen li allarga els braços somrient i dient: “Abraça’m, no tornaré a fer-ho”, ¿que potser la mare no l’estrenyerà al pit amb tendresa i no oblidarà les seves entremaliadures? Tot i això, sap prou bé que el seu petitó hi tornarà a la primera ocasió, però no hi fa res. Si li toca el cor, el nen serà sempre perdonat»¹³⁶.

141. En una carta al pare Adolphe Roulland diu: «El meu camí és un camí totalment de confiança i amor; no entenc les ànimes que tenen por d’un Amic tan tendre. De vegades, quan llegeixo certs tractats espirituals, en què la perfecció es presenta a través de mil obstacles, envoltat d’una multitud d’il·lusions, el meu pobre esperit es cansa molt ràpidament; tanco el llibre docte, que em trenca el cap i m’asseca el cor, i prenc la Sagrada Escriptura. Aleshores tot em sembla brillant: una sola paraula revela horitzons infinits a la meva ànima; la perfecció em sembla a l’abast; veig que n’hi ha prou de reconèixer el propi no-res i abandonar-se com un nen als braços del bon Déu»¹³⁷.

142. I dirigint-se al pare Maurice Bellière, parlant d’un pare de família, observa: «No crec que el cor d’aquell pare feliç pugui resistir la confiança filial del seu fill, del qual coneix la sinceritat i l’amor. No obstant això, no ignora que el seu fill tornarà a caure en els mateixos errors més d’una vegada, però està disposat a perdonar-lo sempre si el fill li torna a guanyar el cor»¹³⁸.

(122) Cf. Sant Charles de Foucauld, Lettre à Madame de Bondy, 27 abril 1897: a Fonds Charles de Foucauld – Archives Diocésaines Viviers.
(123) Id., Carta a Madame de Bondy, 28 abril 1901: C. de Foucauld, Lettere a Madame de Bondy. Dalla Trappa a Tamanrasset, Roma 1968, 73. Cf. Carta a Madame de Bondy, 5 abril 1909: «És a través vostre que vaig conèixer les exposicions del Santíssim Sagrament, les benediccions i el Sagrat Cor!»: ibid., 154.
(124) Carta a Madame de Bondy, 7 abril 1890: C. de Foucauld, Op cit., 29.
(125) Carta a Don Huvelin, 27 juny 1892: C. de Foucauld – Don Huvelin, Corrispondenza inedita, Torino-Leumann 1965, 30.
(126) Sant Charles de Foucauld, Meditacions sobre l’Antic Testament (1896-1897), XXX, 1-21: C. de Foucauld, Chi può resistere a Dio? Meditazioni sulla la Sacra Scrittura (1896-1898), Roma 1983, 77-78.
(127)Id., Carta a Don Huvelin, 16 maig 1900: C. de Foucauld – Don Huvelin, Corrispondenza inedita, Torino-Leumann 1965, 132-133.
(128) Id., Diario, 17 maig 1906: Opere spirituali, Roma 1983, 346.
(129) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Carta 67 a la seva tia Madame Guérin, 18 novembre 1888: Opere complete, Città del Vaticano 1997, 354.
(130) Id., Carta 122 a Celina, 14 octubre 1890: Opere complete, 421.
(131) Id., Poemes 23, “Al Sagrat Cor de Jesús”, juny i octubre 1895: Opere complete, 667-668.
(132) Id., Carta 247, al reverend Maurice Bellière, 21 juny 1897: Opere complete, 587.
(133) Id., Últimes converses. Quadern groc, 11 juliol 1897: Opere complete, 1014-1015.
(134) Id., Carta 197, a Sor Maria del Sagrat Cor, 17 setembre 1896: Opere completes, 537-538. Això no vol dir que Teresina no oferís sacrificis, dolors, angoixes com a forma d’associar-se amb els sofriments de Crist, però quan va voler arribar al fons va tenir cura de no donar a aquestes ofrenes una importància que no tenen.
(135) Id., Carta 142, a Celina, 6 juliol 1893: Opere complete, 451.
(136) Id., Carta 191, a Lleònia, 12 juliol 1896: Opere complete, 528.
(137) Id., Carta 226, a P. Roulland, 9 maig 1897: Opere complete, 573.
(138) Id., Carta 258 al reverend Maurice Bellière, 18 juliol1897: Opere complete, 598.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

IV

L’AMOR QUE ET DONA  BEURE

RESSONÀNCIES DE LA PARAULA EN LA HISTÒRIA

102. Considerem alguns efectes que aquesta Paraula de Déu ha produït en la història de la fe cristiana. Diversos Pares de l’Església, especialment d’Àsia Menor, han esmentat la ferida al costat de Jesús com l’origen de l’aigua de l’Esperit: de la Paraula, de la seva gràcia i dels sagraments que la comuniquen. La força dels màrtirs viu de la «font celestial d’aigua viva que brolla de les entranyes de Crist»⁸⁵, o, com tradueix Rufí, de les «fonts celestials i eternes que brollen de les entranyes de Crist»⁸⁶. Els creients, que renaixem per l’Esperit, venim d’aquella cova rocosa, «hem sortit del ventre de Crist»⁸⁷. El seu costat ferit, que interpretem com el seu cor, està ple de l’Esperit Sant i ve d’ell fins a nosaltres com rius d’aigua viva: «La font de l’Esperit està totalment en Crist»⁸⁸. Però l’Esperit que rebem no ens allunya del Senyor ressuscitat, sinó que ens omple d’ell, perquè bevent l’Esperit mateix bevem el mateix Crist: «Beveu Crist, perquè és la roca que aboca aigua. Beveu Crist perquè és la font de la vida. Beu Crist perquè Ell és el riu la força del qual alegra la ciutat de Déu. Beveu Crist perquè Ell és pau. Beu Crist, perquè del seu ventre brolla aigua viva»⁸⁹.

103. Sant Agustí va ser pioner en la devoció al Sagrat Cor com a lloc de trobament personal amb el Senyor. Per a ell, és a dir, el pit de Crist no sols és la font de la gràcia i dels sagraments, sinó que el personalitza, presentant-lo com un símbol d’unió íntima amb Crist, com el lloc d’una trobada d’amor. Allà rau l’origen de la saviesa més preuada, que és el de conèixer-lo. De fet, Agustí escriu que Joan, l’estimat, quan va inclinar el cap sobre el pit de Jesús a l’últim sopar, es va acostar al lloc secret de la saviesa»⁹⁰. No estem davant d’una simple contemplació intel·lectual d’una veritat teològica. Sant Jeroni ha explicat que una persona capaç de contemplar «no gaudeix de la bellesa del torrent d’aigua, sinó que beu l’aigua viva del costat del Senyor»⁹¹.

104. Sant Bernat va prendre el simbolisme del costat traspassat del Senyor, entenent-lo explícitament com una revelació i do de l’amor del seu Cor. A través de la ferida se’ns fa accessible i podem fer nostre el gran misteri de l’amor i de la misericòrdia: «Prenc de les entranyes del Senyor allò que em falta, perquè abunden en misericòrdia, ni hi ha buits per on poden fluir cap a mi. Li van perforar les mans i els peus, li van perforar el costat amb la llança, i per aquestes esquerdes puc xuclar la mel de la pedra i l’oli de la pedra molt dura, és a dir, tastar i veure com és de dolç el Senyor. […] El ferro li va travessar l’ànima i s’acostà al seu cor perquè ja no pugui deixar de compadir les meves debilitats. S’obre l’entrada al secret del cor per a les ferides del cos, apareix aquell gran sagrament de pietat, apareixen les entranyes de la misericòrdia del nostre Déu»⁹².

105. Això es representa d’una manera particular en Guillem de Sant Teodoric, que ens convida a entrar al Cor de Jesús, que ens nodreix del seu propi pit»⁹³. Això no és estrany, si recordem que per a aquest autor «l’art de les arts és l’art de l’amor. […] L’amor és despertat pel Creador de la naturalesa […]. L’amor és una força de l’ànima, que la condueix com per un pes natural al lloc i al propòsit que li són propis»⁹⁴. I el lloc que li és propi, on l’amor regna en plenitud, és el Cor de Crist: «Senyor, on condueixes els que abraces i tens entre els teus braços, sinó al teu cor? El teu cor, Jesús, és el dolç mannà de la teva divinitat (cf. He 9,4), que guardes dins teu en el vas d’or de la teva ànima, que supera tot coneixement. Feliços els qui són conduïts allà per la teva abraçada. Feliços els qui, immersos en aquestes profunditats, han estat amagats per tu en el secret del teu cor»⁹⁵.

106. Sant Bonaventura uneix les dues línies espirituals al voltant del Cor de Crist: mentre el presenta com a font dels sagraments i de la gràcia, proposa que aquesta contemplació esdevingui una relació d’amistat, una trobada personal d’amor.

107. D’una banda, ens ajuda a reconèixer la bellesa de la gràcia i dels sagraments que brollen d’aquella font de vida que és el costat ferit del Senyor: «Perquè des del costat de Crist adormit a la creu l’Església es formaria i es compliria l’Escriptura que diu: “Miraran el qui han traspassat”, un dels soldats el va colpejar amb una llança i li va obrir el costat. I això ho va permetre la divina providència, perquè, sang i aigua brollant de la ferida, vessés el preu de la nostra salvació, que, emanant de la font arcana del cor, donaria als sagraments de l’Església la virtut de conferir la vida de gràcia, i de ser per als qui viuen en Crist com una copa plena a la font viva, que brolla per a la vida eterna»⁹⁶.

108. Aleshores ens convida a fer un pas més, perquè l’accés a la gràcia no esdevingui quelcom màgic, o una mena d’emanació neoplatònica, sinó una relació directa amb Crist, habitant en el seu Cor, perquè qui beu és amic de Crist, un cor que estima: «Aixeca’t, doncs, ànima amiga de Crist, i sigues el colom que niu a la paret d’una cova; sigues la tórtora que ha trobat una llar i no deixa de vigilar-la; sigues el colom que amaga els pollets del seu amor cast en aquella obertura més sagrada»⁹⁷.

LA DIFUSIÓ DE LA DEVOCIÓ AL COR DE CRIST

109. A poc a poc el costat ferit, on resideix l’amor de Crist, del qual emana al seu torn la vida de gràcia, va anar agafant forma del cor, especialment en la vida monàstica. Sabem que al llarg de la història el culte al Cor de Crist no s’ha manifestat de la mateixa manera i que els aspectes desenvolupats a l’època moderna, vinculats a diverses experiències espirituals, no es poden extrapolar i comparar amb les formes medievals i encara menys amb les bíbliques on podem albirar les llavors d’aquest culte. Tanmateix, avui l’Església no menysprea res del bé que ens ha donat l’Esperit Sant al llarg dels segles, sabent que sempre serà possible reconèixer un sentit més clar i ple d’alguns detalls de la devoció, o comprendre i revelar aspectes nous.

110. Diverses dones santes van explicar experiències de la seva trobada amb Crist, caracteritzada pel repòs en el Cor del Senyor, font de vida i pau interior. És el cas de santa Lutgarda, de santa Matilde de Hackeborn, de santa Àngela de Foligno, de Juliana de Norwich, entre d’altres. Santa Gertrudis d’Helfta, monja cistercenca, va narrar un moment de pregària en què va recolzar el cap sobre el Cor de Crist i va escoltar el batec del seu cor. En un diàleg amb sant Joan Evangelista li va preguntar per què en el seu Evangeli no havia parlat del que havia sentit quan va viure aquesta mateixa experiència. Gertrudis conclou que «la dolçor d’aquests batecs s’ha reservat als temps moderns, perquè, escoltant-los, el món vell i tebi es renova en l’amor de Déu»⁹⁸. Podríem pensar que és un anunci per als nostres temps, una crida a reconèixer com de “vell” s’ha fet aquest món, en necessitat de percebre el missatge sempre nou de l’amor de Crist? Santa Gertrudis i santa Matilde eren considerades entre «les confidents més íntimes del Sagrat Cor»⁹⁹.

111. Els cartoixans, animats sobretot per Ludolf de Saxònia, van trobar en la devoció al Sagrat Cor una manera d’omplir d’afecte i proximitat la seva relació amb Jesucrist. Qui entra per la ferida del seu Cor s’inflama d’afecte. Santa Caterina de Siena va escriure que els sofriments patits pel Senyor no són quelcom que podem presenciar, sinó que el Cor obert de Crist és per a nosaltres la possibilitat d’una trobada actual i personal amb tant d’amor: «Això us ho vaig manifestar en l’obertura del meu costat, on podeu trobar el secret del cor: demostrar que us estimo més del que puc demostrar amb aquest dolor passat»¹⁰⁰.

112. La devoció al Cor de Crist va anar més enllà de la vida monàstica i va omplir l’espiritualitat de sants mestres, predicadors i fundadors de congregacions religioses que la van estendre als llocs més remots de la terra»¹⁰¹.

113. Va ser especialment interessant la iniciativa de sant Joan Eudes, que «després d’haver realitzat una fervent missió a Rennes amb els seus missioners, va aconseguir que el senyor bisbe aprovés per a aquella diòcesi la celebració de la festa de l’Adorable Cor de Nostre Senyor Jesucrist. Aquesta va ser la primera vegada que aquesta festa s’autoritzava oficialment a l’Església. Posteriorment, els bisbes de Coutances, Evreux, Bayeux, Lisieux i Rouen van autoritzar la mateixa festa per a les seves respectives diòcesis entre 1670 i 1671»¹⁰².

SANT FRANCESC DE SALES

114. En l’època moderna és digne de destacar l’aportació de sant Francesc de Sales. Sovint va contemplar el Cor obert de Crist, que ens convida a habitar en ell en una relació personal d’amor, en la qual s’il·luminen els misteris de la vida. Podem veure en el pensament d’aquest sant doctor com, davant d’una moral rigorista o d’una religiositat de mera observança, el Cor de Crist se li va aparèixer com una crida a la plena confiança en l’acció misteriosa de la seva gràcia. Així ho expressava en la seva proposta a la baronessa de Chantal: «És molt clar per a mi que ja no romandrem en nosaltres mateixos […] i que habitarem per sempre al costat esquinçat del Salvador; sense ell, de fet, no sols no podem, sinó que encara que poguéssim, no voldríem fer res»¹⁰³.

115. Per a ell, la devoció estava lluny d’esdevenir una forma de superstició o una objectivació indeguda de la gràcia, perquè suposava la invitació a una relació personal en la qual cadascú se senti únic davant Crist, reconegut en la seva realitat irrepetible, pensada per Crist és considerat de manera directa i exclusiva: «Aquest cor adorable i estimable del nostre Mestre, ardent de l’amor que ens professa, cor en el qual veiem escrits tots els nostres noms […]. Sens dubte és un gran consol ser estimat amb tant d’afecte per Nostre Senyor que sempre ens porta en el seu Cor»¹⁰⁴. Aquell nom propi escrit al Cor de Crist va ser la manera com sant Francesc de Sales va intentar simbolitzar fins a quin punt l’amor de Crist per cadascun de nosaltres no és abstracte ni genèric, sinó que implica una personalització per la qual el creient se sent valorat i reconegut per ell mateix: «Que bonic és aquest cel ara que el Salvador s’ha convertit en el seu sol i el seu pit és una font d’amor de la qual beuen els benaurats. Tothom va a contemplar-lo i veu el seu amor escrit al seu interior en personatges d’amor que només l’amor pot llegir i que només l’amor ha esculpit. Ah, filla meva, els nostres noms no apareixeran en tu? Sí, hi figuraran, sens dubte, perquè encara que el nostre cor no tingui amor, sí que té el desig d’amor i el començament de l’amor»¹⁰⁵.

116. Considerava aquesta experiència com una cosa fonamental per a una vida espiritual que situava aquesta convicció entre les grans veritats de la fe: «Sí, Filla meva estimada, pensa en tu, i no solament en tu, sinó també en el més petit dels cabells del teu cap: és una veritat de fe que no s’ha de posar en dubte»¹⁰⁶. En deduïa que el creient esdevé capaç d’abandonar-se completament en el Cor de Crist, on troba repòs, consol i força: «Oh Déu, quina felicitat ser així als braços i al pit [del Salvador]. […] Queda’t així, estimada filla, i com un altre petit sant Joan, mentre els altres mengen diversos aliments a la taula del Salvador, descanses i inclines, amb una confiança molt senzilla, el teu cap, la teva ànima, el teu esperit sobre el pit amorós de l’estimat  Senyor»¹⁰⁷. «Espero que estiguis en esperit a la cova del colom i al costat esquinçat del nostre estimat Salvador. […] Que bo és aquest Senyor, filla meva estimada! Que bonic és el seu cor! Restem-hi allà, en aquell sant domicili»¹⁰⁸.

117. Fidel, però, al seu ensenyament sobre la santificació en la vida ordinària, proposa que aquesta es visqui enmig de les activitats, tasques i deures de la vida diària: «Em preguntes com les ànimes que són atretes en la pregària per aquesta santa senzillesa i aquest perfecte abandonament a Déu? Responc que, no sols en la pregària, sinó en la conducta de tota la seva vida, han de caminar invariablement amb esperit de senzillesa, abandonant i entregant tota la seva ànima, les seves accions i els seus èxits a la voluntat de Déu, amb un amor de confiança perfecta i absoluta, abandonant-se a la gràcia i cura de l’amor etern que la Divina Providència sent per ells»¹⁰⁹.

118. Per tots aquests motius, a l’hora de pensar en un símbol que pogués resumir la seva proposta de vida espiritual, va concloure: «Per això vaig pensar, estimada Mare, si hi estàs d’acord, que hem de prendre com a escut un cor únic travessat per dues fletxes, tancat en una corona d’espines»¹¹⁰.

UNA NOVA DECLARACIÓ D’AMOR

119. És sota la saludable influència d’aquesta espiritualitat de sant Francesc de Sales que van tenir lloc els fets de Paray-le-Monial a finals del segle XVII. Santa Margarida Maria Alacoque va relatar importants aparicions ocorregudes entre finals de desembre de 1673 i juny de 1675. És fonamental una declaració d’amor que destaca en la primera gran aparició. Jesús diu: «El meu Cor diví és tan apassionat d’amor pels homes i per vosaltres en particular, que, no podent contenir ja en si les flames del seu Amor ardent, sent la necessitat d’escampar-les per vosaltres i de manifestar-se als homes per enriquir-los amb els preciosos tresors que descobriré per a vosaltres»¹¹¹.

120. Santa Margarida Maria ho resumeix tot d’una manera poderosa i fervorosa: «Em va descobrir les meravelles del seu Amor i els secrets inexplicables del seu Sagrat Cor, que m’havia mantingut amagat fins aquell moment, en què me’l va obrir per la primera vegada. I ho va fer d’una manera tan real i sensible que no em va permetre cap ombra de dubte»¹¹². En manifestacions posteriors es reitera la bellesa d’aquest missatge: «Em va revelar les meravelles inexplicables del seu Amor pur i fins a quin excés això l’havia empès a estimar la humanitat»¹¹³.

121. Aquest intens reconeixement de l’amor de Jesús que santa Margarida Maria ens va transmetre ens ofereix estímuls preciosos per a la nostra unió amb Ell. Això no vol dir que ens sentim obligats a acceptar o assumir tots els detalls d’aquesta proposta espiritual, on, com sovint passa, l’acció divina es barreja amb elements humans vinculats als desitjos, inquietuds i imatges internes del subjecte»¹¹⁴. Aquesta proposta s’ha de rellegir sempre a la llum de l’Evangeli i de tota la rica tradició espiritual de l’Església, alhora que reconeixem el bé que ha fet a tantes germanes i germans. Això ens permet reconèixer els dons de l’Esperit Sant dins d’aquesta experiència de fe i amor. Més important que els detalls és el nucli del missatge que ens transmet i que es pot resumir en aquelles paraules que va escoltar santa Margarida: «Aquí tens aquell Cor que tant estimava els homes i que no estalviava res fins a esgotar-se i malgastant-se per donar-los testimoni del seu Amor»¹¹⁵.

122. Aquesta manifestació és una invitació a créixer en el trobament amb Crist, gràcies a una confiança sense reserves, fins a arribar a una unió plena i definitiva: «Que el Cor diví de Jesús ens substitueixi tant que visqui i actuï només en nosaltres i per a nosaltres. La seva Voluntat […] pot actuar absolutament sense resistència per part nostra; en conclusió, els seus afectes, desitjos, pensaments són al lloc dels nostres, però sobretot el seu amor que s’estimarà en nosaltres i per nosaltres. I així, aquest Cor estimable de Jesús essent-ho tot per a nosaltres en cada cosa, podrem dir amb sant Pau que ja no vivim nosaltres sinó que és ell qui viu en nosaltres»¹¹⁶.

123. De fet, en el primer missatge rebut, presenta aquesta experiència d’una manera més personal, més concreta, plena de foc i de tendresa: «Em va demanar el meu cor i li vaig suplicar que l’agafés. El va agafar i el va col·locar en el seu adorable Cor, en el qual me’l va mostrar com un petit àtom, que es consumia en aquella fornal de foc»¹¹⁷.

124. En un altre punt observem que Aquell que s’entrega a nosaltres és el Crist ressuscitat, ple de glòria, ple de vida i de llum. Tot i que en diversos moments parla del sofriment que va patir per nosaltres i de la ingratitud que rep, aquí no hi destaquen la sang i les ferides doloroses, sinó la llum i el foc del Vivent. Les ferides de la Passió, que no desapareixen, es transfiguren. Així, el Misteri de la Pasqua es manifesta aquí en la seva totalitat: «Una vegada, […] mentre s’exposava el Sant Sagrament, […] Jesucrist, el meu dolç Mestre, se’m va presentar tot resplendent de glòria amb les seves cinc ferides ardents com cinc sols. De cada part d’aquella sagrada Humanitat sortien flames, però sobretot del seu adorable pit, que s’assemblava a una fornal de foc. Després de descobrir-ho, em va mostrar el seu Cor amorós i més estimable, la font viva d’aquelles flames. Va ser llavors quan em va revelar les meravelles inexplicables del seu Amor pur i fins a quin excés això l’havia empès a estimar la humanitat, de la qual llavors no va rebre més que ingratitud i indiferència»¹¹⁸.

SANT CLAUDI DE LA COLOMBIÈRE

125. Quan sant Claudi de La Colombière va conèixer les vivències de santa Margarida, de seguida es va convertir en el seu defensor i divulgador. Va tenir un paper especial en la comprensió i difusió d’aquesta devoció al Sagrat Cor, però també en la seva interpretació a la llum de l’Evangeli.

126. Mentre que algunes expressions de santa Margarida, si s’entenen malament, poden portar a confiar massa en els propis sacrificis i ofrenes, sant Claudi mostra que la contemplació del Cor de Crist, si és autèntica, no provoca autosatisfacció ni vanaglòria en l’ésser humà, experiències o esforços, sinó un abandonament indescriptible en Crist que omple la vida de pau, seguretat i decisió. Va expressar molt bé aquesta confiança absoluta en una famosa pregària:

«Per mi, Déu meu, estic massa convençut que tu vetlles pels qui esperen en tu, i que no els hi pot faltar res quan ho esperen tot de tu. Per tant, estic decidit a viure el futur sense cap mena de preocupació, i a deixar-te totes les meves angoixes […]. Mai no perdré la meva esperança, la mantindré fins a l’últim moment de la meva vida; i tots els dimonis de l’infern treballaran en va en aquell moment per treure-me-la […]. Que esperi qui vol la seva felicitat per riquesa o enginy; que els altres confiïn en la innocència de la seva vida o en el rigor de la seva penitència, o en l’abundància de les seves almoines, o en el fervor de les seves pregàries […]. Per a mi, Senyor, tota la meva confiança està dipositada només en tu. Tampoc aquesta confiança no ha enganyat mai ningú […]. Per tant, puc estar segur que seré eternament feliç, perquè espero fermament ser-ho i perquè ets tu, Déu meu, de qui ho espero»¹¹⁹.

127. Sant Claudi va escriure una nota el gener de 1677, precedida d’unes línies que fan referència a la certesa que sentia sobre la seva missió: «Vaig saber que Déu volia que el servís intentant fer realitat els seus desitjos pel que fa a la devoció que ha suggerit a una persona amb qui es comunica confidencialment, i a favor de la qual volia fer ús de la meva debilitat; ja l’he inspirat a diverses persones»¹²⁰.

128. És important remarcar com, en l’espiritualitat de La Colombière, hi ha una feliç síntesi entre la rica i bella experiència espiritual de santa Margarida i la contemplació molt concreta dels Exercicis ignasians. Va escriure a l’inici de la Tercera Setmana del mes dels Exercicis: «M’han emocionat extraordinàriament dues coses. La primera és el tarannà amb què Jesús es presentava als qui el cercaven. El seu Cor està immers en una amargor horrible; totes les passions es dissolen dins d’ell, tota la naturalesa es desconcerta, i a través de tots aquests desordres, totes aquestes temptacions, el Cor es dirigeix directament a Déu; no dubta a prendre la part que li suggereix la virtut i la virtut més alta. La segona és el comportament d’aquest mateix Cor envers Judes que el traeix, els apòstols que l’abandonen covards, els sacerdots i els altres autors de la persecució a què està sotmès; tot això no va poder despertar en Ell el més mínim sentiment d’odi o d’indignació. Em represento, doncs, aquell Cor sense amargor, sense acritud, ple d’autèntica tendresa envers els seus enemics»¹²¹.

(85)  Actes dels màrtirs de Lió, a Eusebi de Cesarea, Hist. Eccles., V, 1, 22: PG 20, 418.
(86) Rufí, V, 1, 22: GCS, Eusebi II, 1, p. 411, 13s.
(87) Sant Justí, Dial. 135: PG 6, 787.
(88) Novacià, De Trinitate, 29: PL 3, 944. Cf. Sant Gregori d’Elvira, Tractatus Origenis de libris Ss. Scripturarum, 20, París 1900, 210.
(89) Sant Ambròs, Expl. Ps. I, 33: PL 14, 983-984.
(90) Vegeu Tractat. in Ioann. 61, 6: PL 35, 1801.
(91) Epist. ad Rufinum 3, 4.3: PL 22, 334.
(92) Sermones in Cant. 61, 4: PL 183, 1072.
(93) Cf. Expositio altera super Cantica Canticorum, c. 1: PL 180, 487.
(94) Guillem de Sant Teodoric, De natura et dignitate amoris, 1: PL 184, 379.
(95) Id., Meditativae Orationes 8, 6: PL 180, 230.
(96) Sant Bonaventura, Lignum vitae. De mysterio passionis, 30: Opuscoli Spirituali, 3, Roma 1992 (Sancti Bonaventurae Opera, XIII), 245.
(97) Ibid., 47.
(98) Santa Gertrudis de Helfta, Legatus divinae pietatis, IV, 4, 4: SCh, 255, 66.
(99) Leone Dehon, Directoire spirituel des prêtres du Sacré Cœur de Jésus, Turnhout 1936, II, cap. VII, n. 141.
(100) Santa Caterina de Siena, Dialogo della divina provvidenza, LXXV: Fiorilli M. – Caramella S. (ed.), Bari 1928, 144.
(101) Cf. per exemple Angelus Walz, De veneratione divini cordis Iesu in Ordine Praedicatorum, Roma 1937.
(102) Rafael García Herreros, Vida de San Juan Eudes, Bogotá 1943, 42.
(103) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, 24 abril 1610: Opere complete di Francesco di Sales, vol. s, vol. 8/2: Lettere 1605-1610, Roma 2021, 686.
(104) Sermó del 2n diumenge de Quaresma, 20 febrer 1622.
(105) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal nella Solennità dell’Ascensone del 1612: Sant Francesc de Sales, Tutte le lettere, vol. II (1611-1618). Roma 1967, 183, lett. n. 781.
(106) Lettera a Maria Amata di Blonay, 18 febrer 1618: ibid., 1056, lett. n. 140.
(107) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, finals de novembre de 1609: ibid, 610, lett. n. 552.
(108) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, vers el 25 de febrer de 1610: ibid., 654, lett. n. 573.
(109) Entretien XIV, De la simplicité et prudence religieuse.
(110) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, 10 juny 1611: Sant Francesc de Sales, Tutte le lettere, vol. II (1611-1618), Roma 1967, 56, lett. n. 69.
(111) Santa Margarida Maria Alacoque, Autobiografia, n. 53, Roma 1983, 131.
(112) Ibid.
(113) Ibid., 134.
(114) Cf. Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, Normes per a procedir en el discerniment dels suposats fenòmens sobrenaturals, 17 maig 2024, I, A, 12.
(115) Santa Margarida Maria Alacoque, Autobiografia, n. 92, Roma 1983, 180.
(116) Id., Lettera a Suor de la Barge, 22 octubre 1689: Vita e opere di Santa Margherita Maria Alacoque, vol. II, Roma 1985, 301.
(117) Id., Autobiografia, n. 53, Op. cit., 132.
(118) Ibid., n. 55, Op. cit., 134.
(119) Sant Claudi de La Colombière, Discorso sulla confidenza in Dio: Discorsi sacri su N.S. Gesù Cristo, su Maria Vergine Santissima, sui Santi, sui Novissimi, etc., vol. III, Torí 1913, 484-485.
(120) Id., Recés a Londres, 1-8 febrer 1677.
(121) Id., Exercicis espirituals a Lió, octubre-novembre 1674.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

IV

L’AMOR QUE ET DONA BEURE

92. Tornem a les Sagrades Escriptures, als textos inspirats que són el lloc principal on trobem la Revelació. En ells i en la Tradició viva de l’Església es recull allò que el mateix Senyor ens ha volgut explicar al llarg de la història. Partint de la lectura de textos de l’Antic i del Nou Testament, recollirem alguns efectes de la Paraula en el llarg camí espiritual del Poble de Déu.

SET DE L’AMOR DE DÉU

93. La Bíblia mostra que una gran quantitat d’aigua vivificant s’anunciava a la gent que havia caminat pel desert i esperava l’alliberament:«Cantant de goig sortireu a buscar l’aigua de les fonts de salvació» (Is 12,3). Els anuncis messiànics van arribar en forma de font d’aigua purificadora: «Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats. […] Posaré un esperit dins vostre» (Ez 36,25-26). És l’aigua que retornarà a la gent una existència plena, com una font que brolla del temple i que al seu pas aboca vida i salut: «Vaig veure que hi havia molts arbres a banda i banda. […] Així que hi arribi aquesta aigua, la mar quedarà sanejada. Arreu on arribi aquest riu, tot viurà» (Ez 47,7.9).

94. La festa jueva dels Tabernacles (Sukkot), que commemorava quaranta anys al desert, havia anat agafant progressivament el símbol de l’aigua com a element central i incloïa una ofrena ritual d’aigua cada matí, que esdevenia molt solemne l’últim dia de la festa: es feia una gran processó fins al temple on, finalment, es feien set voltes al voltant de l’altar i s’oferia aigua a Déu enmig de molt soroll»⁸³.

95. L’anunci de l’adveniment del temps messiànic es presentava com una font oberta per al poble: «Vessaré sobre el casal de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit penedit i suplicant. Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat. […] Aquell dia brollarà una font per a purificar els pecats i les impureses dels descendents de David i els habitants de Jerusalem» (Za 12,10; 13,1).

96. Un home traspassat, una font oberta, un esperit de gràcia i pregària. Els primers cristians veien clarament aquesta promesa acomplerta en el costat obert de Crist, font d’on emana vida nova. Desplaçant-nos per l’Evangeli de Joan veiem com aquesta profecia es va acomplir en Crist. Contemplem el seu costat obert, d’on brollava l’aigua de l’Esperit: «Un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). Llavors, l’evangelista afegeix: «Miraran aquell que han traspassat» (Jn 19,37). Reprèn així l’anunci del profeta que va prometre al poble una font oberta a Jerusalem, quan mirarien el traspassat (cf. Za 12,10). La font oberta és el costat ferit de Jesús.

97. Observem que el mateix Evangeli anunciava aquest moment sagrat, precisament «en l’últim dia, el més gran de la festa» dels Tabernacles (Jn 7,37). Aleshores Jesús va cridar al poble festiu en la gran processó: «Si algú té set, que vingui a mi i begui […] del seu interior brollaran rius d’aigua viva» (Jn 7,37-38). Perquè això succeís, havia d’arribar la seva «hora», perquè Jesús «encara no havia estat glorificat» (Jn 7,39). Tot es va acomplir a la font desbordant de la Creu.

98. En el Llibre de l’Apocalipsi tornen a aparèixer tant el Traspassat: «Tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar» (Ap 1,7), com la font oberta: «Qui tingui set, que vingui; qui vulgui, que prengui aigua de la vida sense pagar res»(Ap 22,17).

99. El costat traspassat és al mateix temps la seu de l’amor, un amor que Déu ha declarat al seu poble amb moltes paraules diferents que val la pena recordar:«Ets preciós als meus ulls, perquè ets digne d’estimació i t’estimo» (Is 43,4).

«Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria» (Is 49,15-16).

«Ni que les muntanyes s’apartin i se somoguin els tossals, el meu amor mai no s’apartarà de tu, no se somourà la meva aliança de pau» (Is 54,10).

«T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et soc fidel» (Jr 31,3).

«El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, no et vol blasmar; per tu està content i crida de goig» (So 3,17).

100. El profeta Osees arriba a parlar del cor de Déu: «Els atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor» (Os 11,4). A causa d’aquest mateix amor menyspreat, va poder dir: «Això em trasbalsa el cor, s’encèn la meva pietat» (Os 11,8). Però la misericòrdia sempre guanyarà (cf. Os 11,9), que arribarà a la seva màxima expressió en Crist, paraula definitiva d’amor.

101. En el Cor traspassat de Crist es concentren totes les expressions d’amor de les Escriptures, escrites en la carn. No és un amor simplement declarat, sinó que el seu costat obert és font de vida per als que són estimats, és aquella font que satisfà la set del seu poble. Com va ensenyar sant Joan Pau II, «els elements essencials d’aquesta devoció pertanyen, doncs, de manera permanent a l’espiritualitat de l’Església al llarg de la seva història, ja que des del principi l’Església ha dirigit la mirada cap al cor de Crist traspassat a la creu»⁸⁴.

(83 )Cf. Mišna Sukkâ IV, 5. 9.

(84) Carta al reverend pare Peter-Hans Kolvenbach, superior general de la Companyia de Jesús, Paray-le-Monial (França), 5 octubre 1986: L’Osservatore Romano, 7 octubre 1986, p. IX.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

AQUEST ÉS EL COR
QUE HA ESTIMAT TANT

PERSPECTIVES TRINITÀRIES

70. La devoció al Cor de Jesús és marcadament cristològica; és una contemplació directa de Crist que convida a la unió amb Ell. Això és legítim si tenim present el que demana la Carta als Hebreus: córrer la nostra carrera “tenint la mirada fixa en Jesús” (cf. 12,2). Tanmateix, no podem ignorar que, al mateix temps, Jesús es presenta com el camí per anar al Pare: «Jo soc el camí […]. Ningú no ve al Pare sinó per mi» (Jn 14,6). Ell ens vol conduir al Pare. Per això la predicació de l’Església, des del principi, no ens fa aturar-nos en Jesucrist, sinó que ens condueix al Pare. És Ell qui al final, com a plenitud original, ha de ser glorificat⁵³.

71. Fixem-nos, per exemple, en la Carta als Efesis, on podem veure amb força i claredat com s’adreça la nostra adoració al Pare: «M’inclino davant el Pare» (Ef 3,14). «Hi ha un sol Déu i Pare de tots, que està per sobre de tots, obra a través de tots i és present en tots» (Ef 4,6). «Doneu gràcies contínuament a Déu Pare per tot» (Ef 5,20). El Pare és aquell a qui estem destinats (cf. 1Co 8,6). Per això, sant Joan Pau II deia que «tota la vida cristiana és com un gran pelegrinatge cap a la casa del Pare»⁵⁴. Això és el que va viure sant Ignasi d’Antioquia en el camí del martiri: «Una aigua viva murmura dins meu i em diu: Vine al Pare!»⁵⁵.

72. És abans que res el Pare de Jesucrist: «Beneït el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist» (Ef 1,3). Ell és «el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la glòria» (Ef 1,17). Quan el Fill es va fer home, tots els desitjos i aspiracions del seu cor humà es van dirigir cap al Pare. Si veiem com Crist es referia al Pare, podem captar aquesta fascinació del seu cor humà, aquesta orientació perfecta i constant cap al Pare⁵⁶. La seva història en aquesta terra nostra va ser un viatge sentint en el seu cor humà una crida incessant a anar al Pare⁵⁷.

73. Sabem que el mot arameu amb què s’adreçava al Pare era “Abba”, que significa “pare”. En el seu temps alguns es van molestar per aquesta familiaritat (cf. Jn 5,18). És l’expressió que feia servir Jesús per comunicar-se amb el Pare quan va aparèixer l’angoixa de la mort: «Abba (Pare)! Tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa! Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vols tu» (Mc 14,36). Sempre s’ha reconegut estimat pel Pare: «M’estimaves des d’abans de crear el món» (Jn 17,24). I Jesús, en el seu cor humà, s’extasiava escoltant el Pare que li deia: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat: en tu m’he complagut» (Mc 1,11).

74. El quart Evangeli diu que el Fill etern del Pare ha estat sempre «en el si del Pare» (Jn 1,18)⁵⁸. Sant Ireneu afirma que «el Fill de Déu ha existit sempre en presència del Pare»⁵⁹. I Orígenes sosté que el Fill persevera «en la contemplació incessant de l’abisme patern»⁶⁰. Per això, quan el Fill es va fer home, va passar nits senceres comunicant-se amb el Pare estimat, al cim de la muntanya (cf. Lc 6,12). Ell va dir: «He d’ocupar-me de les coses del meu Pare» (Lc 2,49). Vegem les seves expressions de lloança: «Jesús es va alegrar en l’Esperit Sant i va dir: “Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra”» (Lc 10,21). I les seves últimes paraules, plenes de confiança, van ser: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46).

75. Adrecem ara la mirada cap a l’Esperit Sant, que omple el Cor de Crist i crema en Ell. Perquè, com deia sant Joan Pau II, el Cor de Crist és «l’obra mestra de l’Esperit Sant»⁶¹. No és només una cosa del passat, perquè «en el Cor de Crist és viva l’acció de l’Esperit Sant, a la qual Jesús va atribuir la inspiració de la seva missió (cf. Lc 4,18; Is 61,1) i que a l’Últim Sopar va promete enviar. És l’Esperit qui ens ajuda a captar la riquesa del signe del costat traspassat de Crist, d’on va sorgir l’Església (cf. Constitució Sacrosanctum Concilium, 5)»⁶². En definitiva, «només l’Esperit Sant pot obrir davant nostre aquesta plenitud de “l’home interior”, que es troba en el Cor de Crist. Només Ell pot garantir que els nostres cors humans també treguin força gradualment d’aquesta plenitud»⁶³.

76. Si intentem aprofundir en el misteri de l’acció de l’Esperit, veiem que Ell gemega en nosaltres i diu «Abba»: «Sabem que som fills perquè Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà, Pare!”» (Ga 4,6). En efecte, «l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu» (Rm 8,16). L’acció de l’Esperit Sant en el cor humà de Crist provoca incessantment aquesta atracció cap al Pare. I quan ens uneix per gràcia amb els sentiments de Crist, ens fa partícips de la relació del Fill amb el Pare: és «l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar:  “Abba, Pare!”» (Rm 8,15).

77. La nostra relació amb el Cor de Crist es transforma llavors sota l’impuls de l’Esperit, que ens orienta cap al Pare, font de vida i origen últim de la gràcia. El mateix Crist no vol que ens aturem només en Ell. L’amor de Crist és «revelació de la misericòrdia del Pare»⁶⁴. El seu desig és que, impulsats per l’Esperit que brolla del seu Cor, “amb Ell i en Ell” anem al Pare. La glòria s’adreça al Pare “per” Crist⁶⁵, “amb” Crist⁶⁶ i “en” Crist[67]. Sant Joan Pau II va ensenyar que «el Cor del Salvador ens convida a tornar a l’amor del Pare, que és la font de tot amor autèntic»⁶⁸. És precisament això el que l’Esperit Sant, que ve a nosaltres del Cor de Crist, vol alimentar en els nostres cors. Per això la Litúrgia, sota l’acció vivificant de l’Esperit, sempre es dirigeix al Pare des del Cor ressuscitat de Crist.

EXPRESSIONS MAGISTERIALS RECENT

78. El Cor de Crist ha estat present en la història de l’espiritualitat cristiana de diverses maneres. A la Bíblia i als primers segles de l’Església apareixia en la figura del costat ferit del Senyor, com a font de gràcia o com a recordatori d’una trobada íntima d’amor. Així ha reaparegut constantment en el testimoni de molts sants fins als nostres dies. En els darrers segles aquesta espiritualitat ha pres la forma d’un veritable culte al Cor del Senyor.

79. Alguns dels meus predecessors es van referir al Cor de Crist i van convidar a unir-nos a Ell amb diferents expressions. A finals del segle XIX, Lleó XIII ens va convidar a consagrar-nos a Ell i en la seva proposta va unir al mateix temps la invitació a la unió amb Crist i l’admiració per l’esplendor del seu amor infinit⁶⁹. Uns trenta anys més tard, Pius XI va presentar aquesta devoció com un compendi de l’experiència de la fe cristiana⁷⁰. Uns anys més tard, Pius XII afirmava que el culte al Sagrat Cor expressa d’una manera excel·lent, com a síntesi sublim, el nostre culte a Jesucrist⁷¹.

80. Més recentment, sant Joan Pau II va presentar el desenvolupament d’aquest culte en els segles passats com una resposta al creixement d’espiritualitats rigoristes i desencarnades que oblidaven la misericòrdia del Senyor, però alhora com una crida actual davant un món que pretén construir-se sense Déu: «La devoció al Sagrat Cor, tal com es va desenvolupar a Europa fa dos segles, sota l’impuls de les experiències místiques de santa Margarida Maria Alacoque, va ser la resposta al rigorisme jansenista, que havia acabat ignorant la misericòrdia infinita de Déu. […] L’home de l’any 2000 necessita el Cor de Crist per conèixer Déu i conèixer-se a si mateix; el necessita per construir la civilització de l’amor»⁷².

81. Benet XVI ens convida a reconèixer el Cor de Crist com una presència íntima i quotidiana en la vida de cadascú: «Cada persona ha de tenir un “centre” de la seva vida, una font de veritat i de bondat a la qual acudir per afrontar les diferents situacions i l’estrès de la vida quotidiana. Cadascú de nosaltres, quan estem en silenci, necessita escoltar no només el batec del propi cor, sinó també, més profundament, el batec d’una presència fiable, perceptible amb els sentits de la fe i encara molt més real: la presència de Crist, cor del món»⁷³.

ANÀLISI EN PROFUNDITAT I ACTUALITAT

82. La imatge expressiva i simbòlica del Cor de Crist no és l’únic recurs que l’Esperit Sant ens dona per trobar l’amor de Crist, i sempre caldrà enriquir-se, il·luminar-se i renovar-se a través de la meditació, la lectura de l’Evangeli i la maduració espiritual. Ja deia Pius XII que l’Església no pretén «veure i adorar en el Cor de Jesús l’anomenada imatge formal, és a dir, la representació absoluta i perfecta del seu amor diví, ja que no és possible per a l’essència íntima de ser representat adequadament a partir de qualsevol imatge creada»⁷⁴.

83. La devoció al Cor de Crist és essencial per a la nostra vida cristiana, ja que significa obertura plena de fe i adoració al misteri de l’amor diví i humà del Senyor, tant que podem afirmar una vegada més que el Sagrat Cor és un resum de l’Evangeli⁷⁵. Cal recordar que les visions o manifestacions místiques narrades per alguns sants que proposaven apassionadament la devoció al Cor de Crist no són quelcom que els creients estiguin obligats a creure com si fossin la Paraula de Déu^76. Són estímuls bells que poden motivar i fer molt bé, encara que ningú no s’ha de sentir obligat a seguir-los si no troba que l’ajuden en el seu camí espiritual. Cal recordar sempre, a més, com va afirmar Pius XII, que no es pot dir que aquest culte «degui el seu origen a revelacions privades»⁷⁷.

84. La proposta de la Comunió Eucarística el primer divendres de cada mes, per exemple, era un missatge fort en un moment en què molta gent deixava de rebre la Comunió perquè no confiava en el perdó diví, en la seva misericòrdia, i consideraven la Comunió com una mena de premi per al perfecte. En aquell context jansenista, la promoció d’aquesta pràctica va fer molt de bé, ajudant a reconèixer en l’Eucaristia l’amor lliure i proper del Cor de Crist que ens crida a la unió amb Ell. Podem afirmar que encara faria molt de bé per un altre motiu: perquè enmig del remolí del món actual i de la nostra obsessió pel temps lliure, el consum i l’entreteniment, els telèfons mòbils i les xarxes socials, ens oblidem d’alimentar la nostra vida amb el poder de l’Eucaristia.

85. Així mateix, ningú no s’ha de sentir obligat a fer una hora d’adoració el dijous. Però no ho podem recomanar? Quan algú viu aquesta pràctica amb fervor juntament amb molts germans i troba en l’Eucaristia tot l’amor del Cor de Crist, «adoren juntament amb l’Església el símbol i gairebé el vestigi de la Caritat divina, que ha arribat a estimar també amb el Cor del Verb Encarnat el gènere humà»⁷⁸.

86. Això era difícil d’entendre per a molts jansenistes, que menyspreaven tot allò humà, emocional, corporal i, finalment, creien que aquesta devoció ens allunyava de la més pura adoració del Déu Altíssim. Pius XII va definir com a «fals misticisme»⁷⁹ l’actitud elitista d’alguns grups que veien Déu tan alt, tan separat, tan llunyà, que consideraven perilloses i necessitades del control eclesiàstic les expressions sensibles de la pietat popular.

87. Es podria afirmar que avui, més que el jansenisme, ens trobem davant d’un fort avenç de la secularització, que aspira a un món lliure de Déu. A això s’afegeix que es multipliquen a la societat diverses formes de religiositat sense referència a una relació personal amb un Déu d’amor, que són noves manifestacions d’una “espiritualitat desencarnada”. Això és cert. Tanmateix, he de notar que dins de la mateixa Església el nociu dualisme jansenista ha renascut amb noves cares. Ha adquirit una nova força en les últimes dècades, però és una manifestació d’aquell gnosticisme que ja va malmetre l’espiritualitat en els primers segles de la fe cristiana, i que ignorava la veritat de la “salvació de la carn”. Per això adreço la meva mirada cap al Cor de Crist i us convido a renovar-hi la vostra devoció. Espero que també pugui ser atractiva per a la sensibilitat actual i d’aquesta manera ens ajudi a afrontar aquests vells i nous dualismes als quals ofereix una resposta adequada.

88. Vull afegir que el Cor de Crist ens allibera alhora d’un altre dualisme: el de comunitats i pastors centrats només en activitats externes, reformes estructurals desproveïdes de l’Evangeli, organitzacions obsessives, projectes mundans, reflexions secularitzades, sobre propostes diverses presentades com a requisits que de vegades es pretenen imposar a tothom. El resultat és sovint un cristianisme que ha oblidat la tendresa de la fe, l’alegria de la dedicació al servei, el fervor de la missió de persona a persona, ser conquerit per la bellesa de Crist, l’emocionant agraïment per l’amistat que ofereix i pel sentit últim que dona a la vida personal. En definitiva, una altra forma de transcendentalisme enganyós, igualment desencarnat.

89. Aquestes malalties tan actuals, per les quals, quan ens hem deixat atrapar, ni tan sols sentim el desig de guarir-nos, m’empenyen a proposar a tota l’Església un nou estudi de l’amor de Crist representat en el seu Sant Cor. Allà podem trobar tot l’Evangeli, allà es resumeix la veritat que creiem, hi ha allò que adorem i cerquem en la fe, allò que més necessitem.

90. Davant del Cor de Crist és possible tornar a la síntesi encarnada de l’Evangeli i viure el que vaig proposar fa poc, recordant l’estimada santa Teresa de l’Infant Jesús: «L’actitud més adequada és dipositar la confiança del cor fora de nosaltres mateixos: en la misericòrdia infinita d’un Déu que estima sense límits i que ho va donar tot en la Creu de Jesús»⁸⁰. Ho va viure intensament perquè havia descobert en el Cor de Crist que Déu és amor: «M’ha donat la seva Misericòrdia infinita i és per ella que contemplo i adoro les altres perfeccions Divines!»⁸¹. Per això la pregària més popular, dirigida com un dard al Cor de Crist, diu simplement: «Confio en tu»⁸². No calen altres paraules.

91. En els propers capítols destacarem dos aspectes fonamentals que la devoció al Sagrat Cor avui ha de mantenir units per continuar nodrint-nos i apropant-nos a l’Evangeli: l’experiència espiritual personal i el compromís comunitari i missioner.

(53) «Per a nosaltres hi ha un sol Déu, el Pare, del qual provenen totes les coses i nosaltres som per a ell» (1Co 8,6). «Al nostre Déu i Pare sigui la glòria pels segles dels segles. Amén» (Fl 4,20). «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la misericòrdia i el Déu de tota consolació» (2Co 1,3).
(54) Carta apostòlica Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 49: AAS 87 (1995), 35.
(55) Ad Rom., 7: PG 5, 694.
(56) «El món ha de saber que estimo el Pare» (Jn 14,31). «Jo i el Pare som u» (Jn 10,30). «Jo estic en el Pare i el Pare és en mi» (Jn 14,10).
(57) «Me’n vaig al Pare» (pros ton Patéra: Jn 16,28). «Jo vinc a vosaltres» (pros se: Jn 17,11).
(58) «Eis ton kolpon tou Patrós».
(59) Adv. Haer., III, 18, 1: PG 7, 932.
(60) In Ioann, II, 2: PG 14, 110.
(61) Angelus, 23 juny 2002: L’Osservatore Romano, 24-25 juny 2002, p. 1.
(62) Sant Joan Pau II, Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, Varsòvia, 11 juny 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(63) Id., Angelus, 8 juny 1986, 4: L’Osservatore Romano, 9-10 juny 1986, p. 5.
(64) Homilia, Visita al Policlínic Gemelli i a la Facultat de Medicina de la Universitat Catòlica del Sagrat Cor, 27 juny 2014: L’Osservatore Romano, 29 juny 2014, p. 7.
(65) Ef 1,5,7; 2,18; 3,12.
(66) Ef 2,5.6; 4.15.
(67) Ef 1,3.4.6.7.11.13.15; 2,10.13.21.22; 3,6.11.21.
(68) Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, Varsòvia, 11 juny 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(69) «Quoniamque inest in Sacro Corde symbolum atque expressa imago infinitae Iesu Christi caritatis, quae movet ipsa nos ad amandum mutuo, ideo consentaneum est dicare se Cordi eius augustissimo: quod tamen nihil est aliud quam dedere atque obligare se Iesu Christo […]. En alterum hodie oblatum oculis auspicatissimum divinissimumque signum: videlicet Cor Iesu sacratissimum, superimposita cruce, splendidissimo candore inter flammas elucens. In eo omnes collocandae spes: ex eo hominum petenda atque expectanda salus» (Carta encíclica Annum Sacrum [25 maig 1899]: ASS 31 [1898-99], 649; 651).
(70) «En aquell signe tan feliç i en la forma que n’emana, no hi ha potser continguda tota la substància de la religió i sobretot la norma d’una vida més perfecta, com la que guia les ments per un camí més fàcil per conèixer íntimament Jesucrist i porta els cors a estimar-lo amb més ardor i a imitar-lo amb més generositat?» (Carta encíclica Miserentissimus Redemptor [8 maig 1928]: AAS 20 (1928), 167).
(71) «És un acte excel·lent de la virtut de la religió, és a dir, un acte de submissió i consagració absoluta i incondicional per part nostra a l’amor del Diví Redemptor, del qual el seu Cor traspassat és l’índex més expressiu i símbol […]; podem admirar no sols el símbol sinó també, per dir-ho així, la síntesi de tot el misteri de la nostra redempció [….]. Jesucrist va indicar expressament i repetidament el seu Cor com el símbol més adequat per estimular els homes al coneixement i l’estima del seu amor; i alhora el va constituir com a senyal i far de misericòrdia i gràcia per a les necessitats espirituals de l’Església en els temps moderns» (Carta encíclica Haurietis aquas [15 maig 1956], Proemi; III; IV: AAS 48 (1956), 311; 336; 340).
(72) Catequesi, 8 juny 1994, 2: L’Osservatore Romano, 9 juny 1994, p. 5.
(73) Angelus, 1 juny 2008: L’Osservatore Romano, 2-3 juny 2008, p. 1.
(74) Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), IV: AAS 48 (1956), 344.
(75) Cf. ibid.: AAS 48 (1956), 336.
(76) «El valor de les revelacions privades és essencialment diferent de la revelació pública única: aquesta requereix la nostra fe […]. Una revelació privada […] és una ajuda que s’ofereix, però de la qual no és obligatori fer ús» (Benet XVI, Exhortació apostòlica Verbum Domini [30 setembre 2010], 14: AAS 102 [2010], 696).
(77) Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), IV: AAS 48 (1956), 340.
(78) Ibid.: AAS 48 (1956), 344.
(79) Ibid.
(80) Exhortació apostòlica C’est la confiance (15 octubre 2023), 20: L’Osservatore Romano, 16 octubre 2023.
(81) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Ms A, 83vº.
(82) Santa Maria Faustina Kowalska, Diari. La Misericordia Divina nella mia anima (1r quadern, 22 febrer 1931), Città del Vaticano 2021, 74.