Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
II
GESTOS I PARAULES D’AMOR
32. El Cor de Crist, que simbolitza el seu centre personal d’on brolla el seu amor per nosaltres, és el nucli viu del primer anunci. Hi ha l’origen de la nostra fe, la font que manté vives les creences cristianes.
GESTOS QUE REFLECTEIXEN EL COR
33. La manera com Crist ens estima és una cosa que no ens ha volgut explicar gaire. Ho va mostrar en els seus gestos. Veient-lo actuar podem descobrir com ens tracta a cadascun de nosaltres, encara que ens costa percebre-ho. Mirem, doncs,
on la nostra fe el pot reconèixer: en l’Evangeli.
34. L’Evangeli diu que Jesús «va venir entre els seus» (Jn 1,11). Som seus, perquè no ens tracta com quelcom estrany. Ens considera propis, que guarda amb cura, amb afecte. Ens tracta com els seus. No en el sentit que som els seus esclaus, Ell mateix ho nega: «Ja no us dic servents» (Jn 15,15). El que proposa és la pertinença mútua dels amics. Va venir, va superar totes les distàncies, es va acostar a nosaltres amb les coses més senzilles i quotidianes de l’existència. De fet, té un altre nom, que és “Emmanuel” i significa “Déu amb nosaltres”, Déu proper a la nostra vida, que viu entre nosaltres. El Fill de Déu es va encarnar i «es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau» (Fl 2,7).
35. Això és evident quan el veiem actuar. Sempre està mirant, a prop, constantment obert a la trobada. El contemplem quan s’atura a conversar amb la samaritana al pou on va anar a buscar aigua (cf. Jn 4,5-7). El veiem, ben entrada la nit, trobant-se amb Nicodem, que tenia por de ser vist amb Jesús (cf. Jn 3,1-2). L’admirem quan sense vergonya deixa que una prostituta li renti els peus (cf. Lc 7,36-50); quan diu, mirant fit a fit la dona adúltera: «No et condemno» (cf. Jn 8,11); o quan s’enfronta a la indiferència dels seus deixebles i diu amb afecte al cec del camí: «Què vols que et faci?» (Mc 10,51). Crist mostra que Déu és proximitat, compassió i tendresa.
36. Si curava algú, preferia acostar-se: «Va estendre la mà i el va tocar» (Mt 8,3); «li va tocar la mà» (Mt 8,15); «els va tocar els ulls» (Mt 9,29). I fins i tot s’aturava a guarir els malalts amb la seva pròpia saliva (cf. Mc 7,33), com una mare, perquè no el sentissin un estrany a la seva vida. Perquè «el Senyor coneix aquella bella ciència de les carícies. La tendresa de Déu: no ens estima amb paraules, s’acosta i estant a prop nostre ens dona el seu amor amb tota la tendresa possible»27.
37. Com que ens costa confiar, perquè hem estat ferits per tantes falsedats, agressions i decepcions, ens xiuxiueja a l’orella: «Coratge, fill» (Mt 9,2), «coratge, filla» (Mt 9,22). Es tracta de vèncer la por i adonar-nos que amb Ell no tenim res a perdre. A Pere, que no es va confiar, «Jesús va estendre la mà, el va agafar i li va dir: […] “Per què has dubtat?”» (Mt 14,31). No tinguis por. Deixa que s’acosti a tu, fes-lo seure al teu costat. Podem dubtar de moltes persones, però no d’ell. I no t’aturis a causa dels teus pecats. Recorda que molts pecadors «seien a taula amb Jesús» (Mt 9,10) i cap d’ells no es va escandalitzar. Els elitistes religiosos es van queixar i el van tractar com «un golafre i un borratxo, amic dels recaptadors d’impostos i dels pecadors» (Mt 11,19). Quan els fariseus van criticar la seva proximitat amb persones considerades de baix nivell o pecadors, Jesús els va dir: «Vull misericòrdia i no sacrificis» (Mt 9,13).
38. Aquell mateix Jesús avui t’espera per donar-te l’oportunitat d’il·luminar la teva existència, de fer-te aixecar, d’omplir-te de la seva força. Abans de morir, de fet, va dir als seus deixebles: «No us deixaré orfes: vindré a vosaltres. Una mica més i el món ja no em veurà; en canvi vosaltres em veureu» (Jn 14,18-19). Sempre troba una manera de manifestar-se en la teva vida, perquè puguis trobar-te amb Ell.
LA MIRADA
39. Diu l’Evangeli que va venir a Ell un home ric, ple d’ideals però sense força per canviar la seva vida. Aleshores «Jesús va fixar la seva mirada en ell» (Mc 10,21). T’imagines aquell moment, aquella trobada entre els ulls d’aquest home i la mirada de Jesús? Si et crida, si et convida a una missió, primer et mira, escruta les profunditats del teu ésser, percep i coneix tot el que hi ha en tu, posa la seva mirada sobre tu: «Quan caminava pel Mar de Galilea, va veure dos germans […]. Anant més enllà, va veure dos germans més» (Mt 4,18.21).
40. Molts textos evangèlics ens mostren Jesús prestant tota la seva atenció a les persones, a les seves preocupacions, al seu sofriment. Per exemple: «En veure les multituds, en va sentir compassió, perquè estaven cansades i esgotades» (Mt 9,36). Quan ens sembla que tothom ens ignora, que a ningú no li interessa el que ens passa, que no som importants per a ningú, Ell ens està atent. Això és el que va assenyalar a Natanael, que estava sol i absort: «Abans que Felip et cridés, et vaig veure quan eres sota la figuera» (Jn 1,48).
41. Precisament perquè està atent amb nosaltres, és capaç de reconèixer cada bona intenció que tens, cada petita bona acció que fas. L’Evangeli diu que «va veure una vídua pobra que hi tirava dues monedes [al tresor del temple]» (Lc 21,2) i de seguida ho va indicar als seus apòstols. Jesús presta atenció de manera que es meravella per les coses bones que reconeix en nosaltres. Quan el centurió li va pregar amb total confiança, «en escoltar-lo, Jesús va quedar meravellat» (Mt 8,10). Com n’és de maco saber que, tot i que els altres puguin ignorar les nostres bones intencions o les coses positives que puguem fer, a Jesús no se li escapen, , sinó que les admira.
42. Ell, com a home, ho havia après de Maria, la seva mare. Ella, que tot ho contemplava amb cura i “ho guardava […] en el seu cor” (cf. Lc 2,19.51), li va ensenyar des de petit, juntament amb sant Josep, a parar atenció.
LES PARAULES
43. Encara que a les Escriptures tenim la seva Paraula sempre viva i actual, de vegades Jesús ens parla internament i ens crida per portar-nos al lloc millor. I el millor lloc és el seu Cor. Ens crida a entrar on puguem recuperar forces i pau: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Per això demanava als seus deixebles: «Persevereu en mi» (Jn 15,4).
44. Les paraules que va dir Jesús mostraven que la seva santedat no eliminava els sentiments. En algunes ocasions van mostrar un amor apassionat, que pateix per nosaltres, s’emociona, es queixa i arriba fins i tot a les llàgrimes. És evident que les preocupacions i angoixes comunes de la gent, com ara el cansament o la fam, no el deixaven indiferent: «Sento compassió per la multitud; […] no tenen res per menjar. […] Defalliran pel camí; i alguns d’ells han vingut de lluny» (Mc 8,2-3).
45. L’Evangeli no amaga els sentiments de Jesús envers Jerusalem, la ciutat estimada: «Quan s’acostava i veié la ciutat, plorà per ella» (Lc 19,41) i expressava el seu desig més gran: «Tant de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et porta a la pau!» (Lc 19,42). Els evangelistes, tot i que de vegades el presenten com a poderós o gloriós, no deixen de mostrar els seus sentiments davant la mort i el dolor dels seus amics. Abans d’explicar que davant la tomba de Llàtzer «Jesús començà a plorar» (Jn 11,35), l’Evangeli s’atura per dir que «Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer» (Jn 11,5) i que, veient Maria plorar i els qui eren amb ella, “es va commoure interiorment i es contorbà” (cf. Jn 11,33). La narració no deixa cap dubte que va ser un plor sincer, sorgit d’una pertorbació interna. Finalment, no es va intentar amagar l’angoixa de Jesús davant la seva pròpia mort violenta a mans d’aquells que tant estimava: «Va començar a sentir esglai i angoixa» (Mc 14,33), fins al punt de dir: «Sento a l’ànima una tristor de mort» (Mc 14,34). Aquesta pertorbació interior s’expressa amb tota la seva força en el crit del Crucificat: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mc 15,34).
46. Tot això, vist superficialment, pot semblar un mer romanticisme religiós. Tanmateix, és el més seriós i el més decisiu. Troba la seva màxima expressió en Crist clavat a una creu. És la paraula d’amor més eloqüent. No és una closca buida, no és un pur sentiment, no és una evasió espiritual. És amor. Per això sant Pau, buscant les paraules adients per explicar la seva relació amb Crist, va dir: «Em va estimar i es va lliurar per mi» (Ga 2,20). Aquesta era la seva convicció més gran: saber que era estimat. El lliurament de Crist a la creu el va corprendre, però això només tenia sentit perquè hi havia alguna cosa encara més gran que aquell lliurament total: «Em va estimar». Quan molta gent buscava la salvació, el benestar o la seguretat en diverses propostes religioses, Pau, tocat per l’Esperit, va poder mirar més enllà i meravellar-se d’allò més gran i fonamental: «Em va estimar».
47. Després d’haver contemplat Crist, mirant el que els seus gestos i les seves paraules ens permeten veure del seu Cor, recordem ara com l’Església reflexiona sobre el sant misteri del Cor del Senyor.
(27)Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 7 juny 2013: L’Osservatore Romano, 8 juny 2013, p. 8.
