Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
IV
L’AMOR QUE ET DONA BEURE
RESSONÀNCIES DE LA PARAULA EN LA HISTÒRIA
102. Considerem alguns efectes que aquesta Paraula de Déu ha produït en la història de la fe cristiana. Diversos Pares de l’Església, especialment d’Àsia Menor, han esmentat la ferida al costat de Jesús com l’origen de l’aigua de l’Esperit: de la Paraula, de la seva gràcia i dels sagraments que la comuniquen. La força dels màrtirs viu de la «font celestial d’aigua viva que brolla de les entranyes de Crist»85, o, com tradueix Rufí, de les «fonts celestials i eternes que brollen de les entranyes de Crist»86. Els creients, que renaixem per l’Esperit, venim d’aquella cova rocosa, «hem sortit del ventre de Crist»87. El seu costat ferit, que interpretem com el seu cor, està ple de l’Esperit Sant i ve d’ell fins a nosaltres com rius d’aigua viva: «La font de l’Esperit està totalment en Crist»88. Però l’Esperit que rebem no ens allunya del Senyor ressuscitat, sinó que ens omple d’ell, perquè bevent l’Esperit mateix bevem el mateix Crist: «Beveu Crist, perquè és la roca que aboca aigua. Beveu Crist perquè és la font de la vida. Beu Crist perquè Ell és el riu la força del qual alegra la ciutat de Déu. Beveu Crist perquè Ell és pau. Beu Crist, perquè del seu ventre brolla aigua viva»89.
103. Sant Agustí va ser pioner en la devoció al Sagrat Cor com a lloc de trobament personal amb el Senyor. Per a ell, és a dir, el pit de Crist no sols és la font de la gràcia i dels sagraments, sinó que el personalitza, presentant-lo com un símbol d’unió íntima amb Crist, com el lloc d’una trobada d’amor. Allà rau l’origen de la saviesa més preuada, que és el de conèixer-lo. De fet, Agustí escriu que Joan, l’estimat, quan va inclinar el cap sobre el pit de Jesús a l’últim sopar, es va acostar al lloc secret de la saviesa»90. No estem davant d’una simple contemplació intel·lectual d’una veritat teològica. Sant Jeroni ha explicat que una persona capaç de contemplar «no gaudeix de la bellesa del torrent d’aigua, sinó que beu l’aigua viva del costat del Senyor»91.
104. Sant Bernat va prendre el simbolisme del costat traspassat del Senyor, entenent-lo explícitament com una revelació i do de l’amor del seu Cor. A través de la ferida se’ns fa accessible i podem fer nostre el gran misteri de l’amor i de la misericòrdia: «Prenc de les entranyes del Senyor allò que em falta, perquè abunden en misericòrdia, ni hi ha buits per on poden fluir cap a mi. Li van perforar les mans i els peus, li van perforar el costat amb la llança, i per aquestes esquerdes puc xuclar la mel de la pedra i l’oli de la pedra molt dura, és a dir, tastar i veure com és de dolç el Senyor. […] El ferro li va travessar l’ànima i s’acostà al seu cor perquè ja no pugui deixar de compadir les meves debilitats. S’obre l’entrada al secret del cor per a les ferides del cos, apareix aquell gran sagrament de pietat, apareixen les entranyes de la misericòrdia del nostre Déu»92.
105. Això es representa d’una manera particular en Guillem de Sant Teodoric, que ens convida a entrar al Cor de Jesús, que ens nodreix del seu propi pit»93. Això no és estrany, si recordem que per a aquest autor «l’art de les arts és l’art de l’amor. […] L’amor és despertat pel Creador de la naturalesa […]. L’amor és una força de l’ànima, que la condueix com per un pes natural al lloc i al propòsit que li són propis»94. I el lloc que li és propi, on l’amor regna en plenitud, és el Cor de Crist: «Senyor, on condueixes els que abraces i tens entre els teus braços, sinó al teu cor? El teu cor, Jesús, és el dolç mannà de la teva divinitat (cf. He 9,4), que guardes dins teu en el vas d’or de la teva ànima, que supera tot coneixement. Feliços els qui són conduïts allà per la teva abraçada. Feliços els qui, immersos en aquestes profunditats, han estat amagats per tu en el secret del teu cor»95.
106. Sant Bonaventura uneix les dues línies espirituals al voltant del Cor de Crist: mentre el presenta com a font dels sagraments i de la gràcia, proposa que aquesta contemplació esdevingui una relació d’amistat, una trobada personal d’amor.
107. D’una banda, ens ajuda a reconèixer la bellesa de la gràcia i dels sagraments que brollen d’aquella font de vida que és el costat ferit del Senyor: «Perquè des del costat de Crist adormit a la creu l’Església es formaria i es compliria l’Escriptura que diu: “Miraran el qui han traspassat”, un dels soldats el va colpejar amb una llança i li va obrir el costat. I això ho va permetre la divina providència, perquè, sang i aigua brollant de la ferida, vessés el preu de la nostra salvació, que, emanant de la font arcana del cor, donaria als sagraments de l’Església la virtut de conferir la vida de gràcia, i de ser per als qui viuen en Crist com una copa plena a la font viva, que brolla per a la vida eterna»96.
108. Aleshores ens convida a fer un pas més, perquè l’accés a la gràcia no esdevingui quelcom màgic, o una mena d’emanació neoplatònica, sinó una relació directa amb Crist, habitant en el seu Cor, perquè qui beu és amic de Crist, un cor que estima: «Aixeca’t, doncs, ànima amiga de Crist, i sigues el colom que niu a la paret d’una cova; sigues la tórtora que ha trobat una llar i no deixa de vigilar-la; sigues el colom que amaga els pollets del seu amor cast en aquella obertura més sagrada»97.
LA DIFUSIÓ DE LA DEVOCIÓ AL COR DE CRIST
109. A poc a poc el costat ferit, on resideix l’amor de Crist, del qual emana al seu torn la vida de gràcia, va anar agafant forma del cor, especialment en la vida monàstica. Sabem que al llarg de la història el culte al Cor de Crist no s’ha manifestat de la mateixa manera i que els aspectes desenvolupats a l’època moderna, vinculats a diverses experiències espirituals, no es poden extrapolar i comparar amb les formes medievals i encara menys amb les bíbliques on podem albirar les llavors d’aquest culte. Tanmateix, avui l’Església no menysprea res del bé que ens ha donat l’Esperit Sant al llarg dels segles, sabent que sempre serà possible reconèixer un sentit més clar i ple d’alguns detalls de la devoció, o comprendre i revelar aspectes nous.
110. Diverses dones santes van explicar experiències de la seva trobada amb Crist, caracteritzada pel repòs en el Cor del Senyor, font de vida i pau interior. És el cas de santa Lutgarda, de santa Matilde de Hackeborn, de santa Àngela de Foligno, de Juliana de Norwich, entre d’altres. Santa Gertrudis d’Helfta, monja cistercenca, va narrar un moment de pregària en què va recolzar el cap sobre el Cor de Crist i va escoltar el batec del seu cor. En un diàleg amb sant Joan Evangelista li va preguntar per què en el seu Evangeli no havia parlat del que havia sentit quan va viure aquesta mateixa experiència. Gertrudis conclou que «la dolçor d’aquests batecs s’ha reservat als temps moderns, perquè, escoltant-los, el món vell i tebi es renova en l’amor de Déu»98. Podríem pensar que és un anunci per als nostres temps, una crida a reconèixer com de “vell” s’ha fet aquest món, en necessitat de percebre el missatge sempre nou de l’amor de Crist? Santa Gertrudis i santa Matilde eren considerades entre «les confidents més íntimes del Sagrat Cor»99.
111. Els cartoixans, animats sobretot per Ludolf de Saxònia, van trobar en la devoció al Sagrat Cor una manera d’omplir d’afecte i proximitat la seva relació amb Jesucrist. Qui entra per la ferida del seu Cor s’inflama d’afecte. Santa Caterina de Siena va escriure que els sofriments patits pel Senyor no són quelcom que podem presenciar, sinó que el Cor obert de Crist és per a nosaltres la possibilitat d’una trobada actual i personal amb tant d’amor: «Això us ho vaig manifestar en l’obertura del meu costat, on podeu trobar el secret del cor: demostrar que us estimo més del que puc demostrar amb aquest dolor passat»100.
112. La devoció al Cor de Crist va anar més enllà de la vida monàstica i va omplir l’espiritualitat de sants mestres, predicadors i fundadors de congregacions religioses que la van estendre als llocs més remots de la terra»101.
113. Va ser especialment interessant la iniciativa de sant Joan Eudes, que «després d’haver realitzat una fervent missió a Rennes amb els seus missioners, va aconseguir que el senyor bisbe aprovés per a aquella diòcesi la celebració de la festa de l’Adorable Cor de Nostre Senyor Jesucrist. Aquesta va ser la primera vegada que aquesta festa s’autoritzava oficialment a l’Església. Posteriorment, els bisbes de Coutances, Evreux, Bayeux, Lisieux i Rouen van autoritzar la mateixa festa per a les seves respectives diòcesis entre 1670 i 1671»102.
SANT FRANCESC DE SALES
114. En l’època moderna és digne de destacar l’aportació de sant Francesc de Sales. Sovint va contemplar el Cor obert de Crist, que ens convida a habitar en ell en una relació personal d’amor, en la qual s’il·luminen els misteris de la vida. Podem veure en el pensament d’aquest sant doctor com, davant d’una moral rigorista o d’una religiositat de mera observança, el Cor de Crist se li va aparèixer com una crida a la plena confiança en l’acció misteriosa de la seva gràcia. Així ho expressava en la seva proposta a la baronessa de Chantal: «És molt clar per a mi que ja no romandrem en nosaltres mateixos […] i que habitarem per sempre al costat esquinçat del Salvador; sense ell, de fet, no sols no podem, sinó que encara que poguéssim, no voldríem fer res»103.
115. Per a ell, la devoció estava lluny d’esdevenir una forma de superstició o una objectivació indeguda de la gràcia, perquè suposava la invitació a una relació personal en la qual cadascú se senti únic davant Crist, reconegut en la seva realitat irrepetible, pensada per Crist és considerat de manera directa i exclusiva: «Aquest cor adorable i estimable del nostre Mestre, ardent de l’amor que ens professa, cor en el qual veiem escrits tots els nostres noms […]. Sens dubte és un gran consol ser estimat amb tant d’afecte per Nostre Senyor que sempre ens porta en el seu Cor»104. Aquell nom propi escrit al Cor de Crist va ser la manera com sant Francesc de Sales va intentar simbolitzar fins a quin punt l’amor de Crist per cadascun de nosaltres no és abstracte ni genèric, sinó que implica una personalització per la qual el creient se sent valorat i reconegut per ell mateix: «Que bonic és aquest cel ara que el Salvador s’ha convertit en el seu sol i el seu pit és una font d’amor de la qual beuen els benaurats. Tothom va a contemplar-lo i veu el seu amor escrit al seu interior en personatges d’amor que només l’amor pot llegir i que només l’amor ha esculpit. Ah, filla meva, els nostres noms no apareixeran en tu? Sí, hi figuraran, sens dubte, perquè encara que el nostre cor no tingui amor, sí que té el desig d’amor i el començament de l’amor»105.
116. Considerava aquesta experiència com una cosa fonamental per a una vida espiritual que situava aquesta convicció entre les grans veritats de la fe: «Sí, Filla meva estimada, pensa en tu, i no solament en tu, sinó també en el més petit dels cabells del teu cap: és una veritat de fe que no s’ha de posar en dubte»106. En deduïa que el creient esdevé capaç d’abandonar-se completament en el Cor de Crist, on troba repòs, consol i força: «Oh Déu, quina felicitat ser així als braços i al pit [del Salvador]. […] Queda’t així, estimada filla, i com un altre petit sant Joan, mentre els altres mengen diversos aliments a la taula del Salvador, descanses i inclines, amb una confiança molt senzilla, el teu cap, la teva ànima, el teu esperit sobre el pit amorós de l’estimat Senyor»107. «Espero que estiguis en esperit a la cova del colom i al costat esquinçat del nostre estimat Salvador. […] Que bo és aquest Senyor, filla meva estimada! Que bonic és el seu cor! Restem-hi allà, en aquell sant domicili»108.
117. Fidel, però, al seu ensenyament sobre la santificació en la vida ordinària, proposa que aquesta es visqui enmig de les activitats, tasques i deures de la vida diària: «Em preguntes com les ànimes que són atretes en la pregària per aquesta santa senzillesa i aquest perfecte abandonament a Déu? Responc que, no sols en la pregària, sinó en la conducta de tota la seva vida, han de caminar invariablement amb esperit de senzillesa, abandonant i entregant tota la seva ànima, les seves accions i els seus èxits a la voluntat de Déu, amb un amor de confiança perfecta i absoluta, abandonant-se a la gràcia i cura de l’amor etern que la Divina Providència sent per ells»109.
118. Per tots aquests motius, a l’hora de pensar en un símbol que pogués resumir la seva proposta de vida espiritual, va concloure: «Per això vaig pensar, estimada Mare, si hi estàs d’acord, que hem de prendre com a escut un cor únic travessat per dues fletxes, tancat en una corona d’espines»110.
UNA NOVA DECLARACIÓ D’AMOR
119. És sota la saludable influència d’aquesta espiritualitat de sant Francesc de Sales que van tenir lloc els fets de Paray-le-Monial a finals del segle XVII. Santa Margarida Maria Alacoque va relatar importants aparicions ocorregudes entre finals de desembre de 1673 i juny de 1675. És fonamental una declaració d’amor que destaca en la primera gran aparició. Jesús diu: «El meu Cor diví és tan apassionat d’amor pels homes i per vosaltres en particular, que, no podent contenir ja en si les flames del seu Amor ardent, sent la necessitat d’escampar-les per vosaltres i de manifestar-se als homes per enriquir-los amb els preciosos tresors que descobriré per a vosaltres»111.
120. Santa Margarida Maria ho resumeix tot d’una manera poderosa i fervorosa: «Em va descobrir les meravelles del seu Amor i els secrets inexplicables del seu Sagrat Cor, que m’havia mantingut amagat fins aquell moment, en què me’l va obrir per la primera vegada. I ho va fer d’una manera tan real i sensible que no em va permetre cap ombra de dubte»112. En manifestacions posteriors es reitera la bellesa d’aquest missatge: «Em va revelar les meravelles inexplicables del seu Amor pur i fins a quin excés això l’havia empès a estimar la humanitat»113.
121. Aquest intens reconeixement de l’amor de Jesús que santa Margarida Maria ens va transmetre ens ofereix estímuls preciosos per a la nostra unió amb Ell. Això no vol dir que ens sentim obligats a acceptar o assumir tots els detalls d’aquesta proposta espiritual, on, com sovint passa, l’acció divina es barreja amb elements humans vinculats als desitjos, inquietuds i imatges internes del subjecte»114. Aquesta proposta s’ha de rellegir sempre a la llum de l’Evangeli i de tota la rica tradició espiritual de l’Església, alhora que reconeixem el bé que ha fet a tantes germanes i germans. Això ens permet reconèixer els dons de l’Esperit Sant dins d’aquesta experiència de fe i amor. Més important que els detalls és el nucli del missatge que ens transmet i que es pot resumir en aquelles paraules que va escoltar santa Margarida: «Aquí tens aquell Cor que tant estimava els homes i que no estalviava res fins a esgotar-se i malgastant-se per donar-los testimoni del seu Amor»115.
122. Aquesta manifestació és una invitació a créixer en el trobament amb Crist, gràcies a una confiança sense reserves, fins a arribar a una unió plena i definitiva: «Que el Cor diví de Jesús ens substitueixi tant que visqui i actuï només en nosaltres i per a nosaltres. La seva Voluntat […] pot actuar absolutament sense resistència per part nostra; en conclusió, els seus afectes, desitjos, pensaments són al lloc dels nostres, però sobretot el seu amor que s’estimarà en nosaltres i per nosaltres. I així, aquest Cor estimable de Jesús essent-ho tot per a nosaltres en cada cosa, podrem dir amb sant Pau que ja no vivim nosaltres sinó que és ell qui viu en nosaltres»116.
123. De fet, en el primer missatge rebut, presenta aquesta experiència d’una manera més personal, més concreta, plena de foc i de tendresa: «Em va demanar el meu cor i li vaig suplicar que l’agafés. El va agafar i el va col·locar en el seu adorable Cor, en el qual me’l va mostrar com un petit àtom, que es consumia en aquella fornal de foc»117.
124. En un altre punt observem que Aquell que s’entrega a nosaltres és el Crist ressuscitat, ple de glòria, ple de vida i de llum. Tot i que en diversos moments parla del sofriment que va patir per nosaltres i de la ingratitud que rep, aquí no hi destaquen la sang i les ferides doloroses, sinó la llum i el foc del Vivent. Les ferides de la Passió, que no desapareixen, es transfiguren. Així, el Misteri de la Pasqua es manifesta aquí en la seva totalitat: «Una vegada, […] mentre s’exposava el Sant Sagrament, […] Jesucrist, el meu dolç Mestre, se’m va presentar tot resplendent de glòria amb les seves cinc ferides ardents com cinc sols. De cada part d’aquella sagrada Humanitat sortien flames, però sobretot del seu adorable pit, que s’assemblava a una fornal de foc. Després de descobrir-ho, em va mostrar el seu Cor amorós i més estimable, la font viva d’aquelles flames. Va ser llavors quan em va revelar les meravelles inexplicables del seu Amor pur i fins a quin excés això l’havia empès a estimar la humanitat, de la qual llavors no va rebre més que ingratitud i indiferència»118.
SANT CLAUDI DE LA COLOMBIÈRE
125. Quan sant Claudi de La Colombière va conèixer les vivències de santa Margarida, de seguida es va convertir en el seu defensor i divulgador. Va tenir un paper especial en la comprensió i difusió d’aquesta devoció al Sagrat Cor, però també en la seva interpretació a la llum de l’Evangeli.
126. Mentre que algunes expressions de santa Margarida, si s’entenen malament, poden portar a confiar massa en els propis sacrificis i ofrenes, sant Claudi mostra que la contemplació del Cor de Crist, si és autèntica, no provoca autosatisfacció ni vanaglòria en l’ésser humà, experiències o esforços, sinó un abandonament indescriptible en Crist que omple la vida de pau, seguretat i decisió. Va expressar molt bé aquesta confiança absoluta en una famosa pregària:
«Per mi, Déu meu, estic massa convençut que tu vetlles pels qui esperen en tu, i que no els hi pot faltar res quan ho esperen tot de tu. Per tant, estic decidit a viure el futur sense cap mena de preocupació, i a deixar-te totes les meves angoixes […]. Mai no perdré la meva esperança, la mantindré fins a l’últim moment de la meva vida; i tots els dimonis de l’infern treballaran en va en aquell moment per treure-me-la […]. Que esperi qui vol la seva felicitat per riquesa o enginy; que els altres confiïn en la innocència de la seva vida o en el rigor de la seva penitència, o en l’abundància de les seves almoines, o en el fervor de les seves pregàries […]. Per a mi, Senyor, tota la meva confiança està dipositada només en tu. Tampoc aquesta confiança no ha enganyat mai ningú […]. Per tant, puc estar segur que seré eternament feliç, perquè espero fermament ser-ho i perquè ets tu, Déu meu, de qui ho espero»119.
127. Sant Claudi va escriure una nota el gener de 1677, precedida d’unes línies que fan referència a la certesa que sentia sobre la seva missió: «Vaig saber que Déu volia que el servís intentant fer realitat els seus desitjos pel que fa a la devoció que ha suggerit a una persona amb qui es comunica confidencialment, i a favor de la qual volia fer ús de la meva debilitat; ja l’he inspirat a diverses persones»120.
128. És important remarcar com, en l’espiritualitat de La Colombière, hi ha una feliç síntesi entre la rica i bella experiència espiritual de santa Margarida i la contemplació molt concreta dels Exercicis ignasians. Va escriure a l’inici de la Tercera Setmana del mes dels Exercicis: «M’han emocionat extraordinàriament dues coses. La primera és el tarannà amb què Jesús es presentava als qui el cercaven. El seu Cor està immers en una amargor horrible; totes les passions es dissolen dins d’ell, tota la naturalesa es desconcerta, i a través de tots aquests desordres, totes aquestes temptacions, el Cor es dirigeix directament a Déu; no dubta a prendre la part que li suggereix la virtut i la virtut més alta. La segona és el comportament d’aquest mateix Cor envers Judes que el traeix, els apòstols que l’abandonen covards, els sacerdots i els altres autors de la persecució a què està sotmès; tot això no va poder despertar en Ell el més mínim sentiment d’odi o d’indignació. Em represento, doncs, aquell Cor sense amargor, sense acritud, ple d’autèntica tendresa envers els seus enemics»121.
(85) Actes dels màrtirs de Lió, a Eusebi de Cesarea, Hist. Eccles., V, 1, 22: PG 20, 418.
(86) Rufí, V, 1, 22: GCS, Eusebi II, 1, p. 411, 13s.
(87) Sant Justí, Dial. 135: PG 6, 787.
(88) Novacià, De Trinitate, 29: PL 3, 944. Cf. Sant Gregori d’Elvira, Tractatus Origenis de libris Ss. Scripturarum, 20, París 1900, 210.
(89) Sant Ambròs, Expl. Ps. I, 33: PL 14, 983-984.
(90) Vegeu Tractat. in Ioann. 61, 6: PL 35, 1801.
(91) Epist. ad Rufinum 3, 4.3: PL 22, 334.
(92) Sermones in Cant. 61, 4: PL 183, 1072.
(93) Cf. Expositio altera super Cantica Canticorum, c. 1: PL 180, 487.
(94) Guillem de Sant Teodoric, De natura et dignitate amoris, 1: PL 184, 379.
(95) Id., Meditativae Orationes 8, 6: PL 180, 230.
(96) Sant Bonaventura, Lignum vitae. De mysterio passionis, 30: Opuscoli Spirituali, 3, Roma 1992 (Sancti Bonaventurae Opera, XIII), 245.
(97) Ibid., 47.
(98) Santa Gertrudis de Helfta, Legatus divinae pietatis, IV, 4, 4: SCh, 255, 66.
(99) Leone Dehon, Directoire spirituel des prêtres du Sacré Cœur de Jésus, Turnhout 1936, II, cap. VII, n. 141.
(100) Santa Caterina de Siena, Dialogo della divina provvidenza, LXXV: Fiorilli M. – Caramella S. (ed.), Bari 1928, 144.
(101) Cf. per exemple Angelus Walz, De veneratione divini cordis Iesu in Ordine Praedicatorum, Roma 1937.
(102) Rafael García Herreros, Vida de San Juan Eudes, Bogotá 1943, 42.
(103) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, 24 abril 1610: Opere complete di Francesco di Sales, vol. s, vol. 8/2: Lettere 1605-1610, Roma 2021, 686.
(104) Sermó del 2n diumenge de Quaresma, 20 febrer 1622.
(105) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal nella Solennità dell’Ascensone del 1612: Sant Francesc de Sales, Tutte le lettere, vol. II (1611-1618). Roma 1967, 183, lett. n. 781.
(106) Lettera a Maria Amata di Blonay, 18 febrer 1618: ibid., 1056, lett. n. 140.
(107) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, finals de novembre de 1609: ibid, 610, lett. n. 552.
(108) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, vers el 25 de febrer de 1610: ibid., 654, lett. n. 573.
(109) Entretien XIV, De la simplicité et prudence religieuse.
(110) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, 10 juny 1611: Sant Francesc de Sales, Tutte le lettere, vol. II (1611-1618), Roma 1967, 56, lett. n. 69.
(111) Santa Margarida Maria Alacoque, Autobiografia, n. 53, Roma 1983, 131.
(112) Ibid.
(113) Ibid., 134.
(114) Cf. Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, Normes per a procedir en el discerniment dels suposats fenòmens sobrenaturals, 17 maig 2024, I, A, 12.
(115) Santa Margarida Maria Alacoque, Autobiografia, n. 92, Roma 1983, 180.
(116) Id., Lettera a Suor de la Barge, 22 octubre 1689: Vita e opere di Santa Margherita Maria Alacoque, vol. II, Roma 1985, 301.
(117) Id., Autobiografia, n. 53, Op. cit., 132.
(118) Ibid., n. 55, Op. cit., 134.
(119) Sant Claudi de La Colombière, Discorso sulla confidenza in Dio: Discorsi sacri su N.S. Gesù Cristo, su Maria Vergine Santissima, sui Santi, sui Novissimi, etc., vol. III, Torí 1913, 484-485.
(120) Id., Recés a Londres, 1-8 febrer 1677.
(121) Id., Exercicis espirituals a Lió, octubre-novembre 1674.
