Category: audio-video

In Memoriam

Escoltar l’àudio:

Maria Paredes i Hernàndez

Oullins (Lió), 12 de gener 1931
Girona, 16 d’octubre 2021

A una dona d’amor, que he tingut l’honor de tenir com a mare

Ment i mans amb ulls de mare
que no trenca a miques el cor
ans l’aboca sense esquerdes
en cadascun dels qui estima.

Enyorança pregona d’escalf
a la falda del pare i la mare:
crit i neguit d’un refugi segur
on s’apaivagui l’embranzida.

Afany de fressar senderes
i descobrir nous projectes
on l’Amor es faci pa, oli i vi
d’una taula on tots hi caben.

I a la fi, el despullament cru
de tota possibilitat de dir-te
a fi d’atènyer en el Més Enllà
la teva plenitud en la Paraula.

Cinto Busquet i Paredes

 

Misteris

Ha vingut l’estiu i encara t’hi ha trobat,
desvalguda ja gairebé de tot
menys d’aquest alè primíssim que et sosté
com si fossis ja només un esperit,
i hem enfilat els cinc misteris de goig
—l’encarnació, la visita, el naixement,
la presentació i la recerca i trobada final:
jo amb veu reverberant, constant,
tu amb prou feines els santamariamarededéu —,
tan lligats als misteris de dolor,
tan lligats als misteris de glòria.

Jaume Busquet i Paredes

 

Sonet amb estrambot esperançat en la teva Pasqua

Adéu-siau, benaurada Maria.
A Oullins veieres la llum primera
i has entrat en l’eterna primavera
quan la tardor a Girona t’estremia.

Has escrit noranta anys de poesia
amb la paraula clara i sincera
de la mare abnegada i entera:
cada vers un nou fill que et naixia.

Marxes ungida amb el perfum de festa
deixant enrere el volcà i la tempesta
d’aquest nostre món que avui plora en flames.

En l’eucaristia el cor ens inflames,
car ara sentim que ets viua i no morta;
i que el Jaume, del Cel, t’obre la porta.

Sí: junts altre cop ambdós vetllareu
per tots als qui aquí se’ns trenca la veu.

Jaume Aymar i Ragolta

 

HOMÍLIA DEL PAPA FRANCESC A LA MISSA D’OBERTURA DEL SÍNODE SOBRE LA SINODALITAT

Basílica de Sant Pere, 10 d’octubre 2021
[Diumenge XXVIII del Temps Ordinari – Any B]

Escoltar l’àudio:

Una persona, un home ric, va córrer cap a Jesús mentre Ell «sortia de camí» (Mc 10,17). Moltes vegades els Evangelis ens presenten Jesús “en camí”, acompanyant l’ésser humà en la seva marxa i escoltant les preguntes que poblen i inquieten el seu cor. D’aquesta manera, Ell ens revela que Déu no habita en llocs asèptics, en llocs tranquils, lluny de la realitat, sinó que camina al nostre costat i ens aconsegueix allà on siguem, en les rutes de vegades aspres de la vida. I avui, en donar inici a l’itinerari sinodal, tots -el Papa, els bisbes, els sacerdots, les religioses i els religiosos, les germanes i els germans laics- comencem preguntant-nos: nosaltres, comunitat cristiana, ¿encarnem l’estil de Déu, que camina en la història i comparteix les vicissituds de la humanitat? ¿Estem disposats a l’aventura del camí o, temorosos davant la incertesa, preferim refugiar-nos en les excuses del “no cal” o del “sempre s’ha fet així”?
Fer sínode significa caminar junts en la mateixa direcció. Mirem Jesús, que en primer lloc va trobar en el camí l’home ric, després va escoltar les seves preguntes i finalment el va ajudar a discernir què havia de fer per a posseir la vida eterna. Trobar, escoltar, discernir: tres verbs del Sínode en els quals voldria detenir-me.
Trobar. L’Evangeli comença referint una trobada. Un home es va trobar amb Jesús i es va agenollar davant seu, fent-li una pregunta decisiva: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?» (V. 17). Una pregunta tan important exigeix atenció, temps, disponibilitat per trobar-se amb l’altre i deixar-se interpel•lar per la seva inquietud. El Senyor, en efecte, no es mostra distant, molest o alterat; al contrari, s’entreté amb ell. Està disponible per a la trobada. Res no el deixa indiferent, tot l’apassiona. Trobar els rostres, creuar les mirades, compartir la història de cada un; aquesta és la proximitat de Jesús. Ell sap que una trobada pot canviar la vida. I en l’Evangeli abunden trobades amb Crist que reanimen i guareixen. Jesús no tenia pressa, no mirava el rellotge per fer-ne via i acabar ràpid. Sempre estava al servei de la persona que trobava, per escoltar-la.
També nosaltres, que comencem aquest camí, estem cridats a ser experts en l’art de la trobada. No d’organitzar esdeveniments o de fer una reflexió teòrica dels problemes, sinó, sobretot, de agafar-nos temps per estar amb el Senyor i d’afavorir la trobada entre nosaltres. Un temps per donar espai a la pregària, a l’adoració, aquesta pregària que tant descuidem: adorar, donar espai a l’adoració, al que l’Esperit vol dir a l’Església; per enfocar-nos amb la cara i la paraula de l’altre, trobar-nos cara a cara, deixar-nos aconseguir per les preguntes de les germanes i els germans, ajudar-nos perquè la diversitat dels carismes, vocacions i ministeris ens enriqueixi. Tota trobada -ho sabem- requereix obertura, valentia, disponibilitat per deixar-se interpel•lar pel rostre i la història de l’altre. Mentre sovint preferim refugiar-nos en relacions formals o utilitzar màscares de circumstància -l’esperit clerical i cortesà: soc més aviat “el senyor mossèn” que no pas un “pare”-, la trobada ens canvia i sovint ens suggereix nous camins que no pensàvem recórrer. Avui, després de l’Àngelus, rebré a un grup de persones del carrer, que es va aplegar simplement perquè hi ha un grup de gent que va anar a escoltar-los, només a escoltar-los. I des de l’escolta van aconseguir començar a caminar junts. Moltes vegades és aquesta justament la manera en què Déu ens indica el camí a seguir, tot fent-nos sortir de les nostres rutines desgastades. Tot canvia quan som capaços de trobades autèntiques amb Ell i entre nosaltres. Sense formalismes, sense falsedats, sense maquillatges.
Segon verb: escoltar. Una veritable trobada només neix de l’escolta. Jesús, en efecte, es va posar a escoltar la pregunta d’aquell home i la seva inquietud religiosa i existencial. No va donar una resposta formal, no va oferir una solució prefabricada, no va fingir respondre amb amabilitat només per desfer-se d’ell i continuar el seu camí. Senzillament el va escoltar. Tot el temps que va caldre, el va escoltar sense pressa. I el més important, Jesús no té por de escoltar-lo amb el cor i no només amb les orelles. En efecte, la seva resposta no es va limitar a contestar la pregunta, sinó que li va permetre a l’home ric que expliqués la seva pròpia història, que parlés de si mateix amb llibertat. Crist li va recordar els manaments, i ell va començar a parlar de la seva infantesa, a compartir el seu itinerari religiós, la manera en què s’havia esforçat per cercar Déu. Quan escoltem amb el cor passa això: que l’altre se sent acollit, no jutjat, lliure per explicar la pròpia experiència de vida i el propi camí espiritual.
Preguntem-nos, amb sinceritat en aquest itinerari sinodal: com anem amb l’escolta? Com va “l’oïda” del nostre cor? ¿Permetem a les persones que s’expressin, que caminin en la fe tot i que tinguin recorreguts de vida difícils, que contribueixin a la vida de la comunitat sense que se’ls posin traves, sense que siguin rebutjades o jutjades? Fer sínode és posar-se al mateix camí del Verb fet home, és seguir les seves petjades, escoltant la seva Paraula al costat de les paraules dels altres. És descobrir amb sorpresa que l’Esperit Sant sempre bufa de manera sorprenent, suggerint recorreguts i llenguatges nous. És un exercici lent, potser fatigós, per aprendre a escoltar-nos mútuament -bisbes, sacerdots, religiosos i laics, tots, tots els batejats- evitant respostes artificials i superficials, respostes prêt-à-porter. L’Esperit ens demana que ens posem a l’escolta de les preguntes, dels afanys, de les esperances de cada Església, de cada poble i nació. I també a l’escolta del món, dels desafiaments i els canvis que ens posa davant. No insonoritzem el cor, no ens blindem dins les nostres certeses. Les certeses tantes vegades ens tanquen. Escoltem-nos.
I finalment, discernir. La trobada i l’escolta recíproca no són una cosa que acaba en si mateixa, que deixa les coses tal com estan. Al contrari, quan entrem en diàleg, iniciem el debat i el camí, i a la fi no som els mateixos d’abans, hem canviat. Avui, l’Evangeli ens ho mostra. Jesús intueix que l’home que té al davant és bo, religiós i practica els manaments, però vol portar-lo més enllà de la simple observança dels preceptes. En el diàleg, l’ajuda a discernir. Li proposa que miri el seu interior, a la llum de l’amor amb què Ell mateix, mirant-lo, l’estima (cf. v. 21), i que amb aquesta llum discerneixi a què està lligat veritablement el seu cor. Perquè després descobreixi que el seu bé no és afegir altres actes religiosos sinó, al contrari, buidar-se de si mateix, vendre el que ocupa el seu cor per fer espai a Déu.
És una indicació preciosa també per a nosaltres. El sínode és un camí de discerniment espiritual, de discerniment eclesial, que es realitza en l’adoració, en la pregària, en contacte amb la Paraula de Déu. I avui la segona lectura ens diu justament que «la Paraula de Déu és viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i pensaments del cor» ( He 4,12). La Paraula ens obre al discerniment i l’il•lumina, orienta el Sínode perquè no sigui una “convenció” eclesial, una conferència d’estudis o un congrés polític, perquè no sigui un parlament, sinó un esdeveniment de gràcia, un procés de sanació guiat per l’Esperit. Jesús, com va fer amb l’home ric de l’Evangeli, ens crida en aquests dies a buidar-nos, a alliberar-nos del que és mundà, i també dels nostres tancaments mentals i dels nostres models pastorals repetitius; a interrogar-nos sobre el que Déu ens vol dir en aquest temps i vers quina direcció vol orientar-nos.
Estimats germans i germanes, bon camí junts! Que puguem ser pelegrins enamorats de l’Evangeli, oberts a les sorpreses de l’Esperit Sant. No perdem les ocasions de gràcia de la trobada, de l’escolta recíproca, del discerniment. Amb l’alegria de saber que, mentre cerquem el Senyor, és Ell qui ve primer al nostre encontre amb el seu amor.

 

 


El Papa Francesc a la Gent Gran

Escoltar l’àudio:

 

Missatge en ocasió de la Primera Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran

Estimats avis, estimades àvies,
«Jo soc amb tu dia rere dia» (cf. Mt 28,20) és la promesa que el Senyor va fer als seus deixebles abans de pujar al cel i que avui et repeteix també a tu, estimat avi i estimada àvia. A tu. «Jo soc amb tu dia rere dia» són també les paraules que com a bisbe de Roma i com a ancià igual que tu m’agradaria adreçar-te amb motiu d’aquesta primera Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran. Tota l’Església t’és propera —diguem-ho millor, ens és propera—, es preocupa per tu, t’estima i no et vol deixar sol!
Sé prou bé que aquest missatge t’arriba en un moment difícil: la pandèmia ha estat una tempesta inesperada i violenta, una dura prova que ha colpejat la vida de tots, però que a nosaltres, ancians, ens ha reservat un tracte especial, un tracte més dur. Molts de nosaltres han emmalaltit, i molts han marxat o han vist com s’apagava la vida dels seus cònjuges o dels seus éssers estimats. Molts, aïllats, han patit la solitud durant un llarg temps, isolats.
El Senyor coneix cadascun dels nostres sofriments durant aquest temps. És al costat dels qui tenen la dolorosa experiència d’haver estat deixats de banda. La nostra solitud—agreujada per la pandèmia— no li és indiferent. Una tradició narra que també sant Joaquim, l’avi de Jesús, va ser apartat de la comunitat perquè no tenia fills. La seva vida—com la de la seva esposa Anna— va ser considerada inútil. Però el Senyor li va enviar un àngel per a consolar-lo. Mentre ell, entristit, era fora les portes de la ciutat, se li aparegué un enviat del Senyor que li digué: «Joaquim, Joaquim! El Senyor ha escoltat la teva pregària insistent.» Giotto, en un dels seus famosos frescos, sembla que ambienta l’escena de nit, en una d’aquelles moltes nits d’insomni, plenes de records, preocupacions i desitjos a les quals molts de nosaltres estem acostumats.
Però fins i tot quan tot sembla fosc, com en aquests mesos de pandèmia, el Senyor continua enviant àngels per a consolar la nostra solitud i repetir-nos: «Jo soc amb tu dia rere dia.» Això t’ho diu a tu, m’ho diu a mi, a tothom. Aquest és el sentit d’aquesta Jornada que he volgut celebrar per primera vegada precisament aquest any, després d’un llarg aïllament i una represa encara lenta de la vida social. Que cada avi, cada ancià, cada àvia, cada anciana —sobretot els qui estan més sols— rebi la visita d’un àngel!
A vegades tindran el rostre dels nets, altres vegades el rostre de familiars, d’amics de tota la vida o de persones que hem conegut durant aquest moment difícil. En aquest temps hem après a comprendre com en són, d’importants, les abraçades i les visites per a cadascun de nosaltres, i com m’entristeix que en alguns llocs això encara no sigui possible!
Això no obstant, el Senyor també ens envia els seus missatgers a través de la Paraula de Déu, que no deixa mai que manqui a les nostres vides. Llegim una pàgina de l’Evangeli cada dia, preguem amb els Salms, llegim els Profetes. Ens commourà la fidelitat del Senyor. L’Escriptura també ens ajudarà a comprendre el que el Senyor ens demana avui per a la nostra vida. Perquè envia obrers a la seva vinya a totes les hores del dia (cf. Mt 20,1-16) i a cada etapa de la vida. Jo mateix puc testimoniar que vaig rebre la crida a ser bisbe de Roma quan havia arribat, per dir-ho d’alguna manera, a l’edat de la jubilació i ja m’imaginava que no podria fer gaire cosa més. El Senyor és sempre a prop nostre—sempre— amb noves invitacions, amb noves paraules, amb el seu consol, però sempre és a prop nostre. Vosaltres sabeu que el Senyor és etern i que mai no es jubila. Mai.
A l’Evangeli de Mateu Jesús diu als Apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (28,19-20). Aquestes paraules es dirigeixen també avui a nosaltres i ens ajuden a comprendre millor que la nostra vocació és custodiar les arrels, transmetre la fe als joves i tenir cura dels petits. Escolteu-ho bé: quina és la nostra vocació avui, a la nostra edat? Custodiar les arrels, transmetre la fe als joves i tenir cura dels petits. No ho oblideu.
Tant se val l’edat que tinguis, si continues treballant o no, si estàs sol o tens una família, si et vas convertir en àvia o avi de jove o de gran, si continues sent independent o necessites ajuda, perquè no hi ha edat en la qual puguis jubilar-te de la tasca d’anunciar l’Evangeli, de la tasca de transmetre les tradicions als nets. És necessari posar-se en marxa i, sobretot, sortir d’un mateix per a emprendre alguna cosa nova.
Hi ha, per tant, una vocació renovada també per a tu en un moment crucial de la història. Et preguntaràs: però, com és possible? Les meves energies s’estan esgotant i no crec que pugui fer gaire cosa més. Com puc començar a comportar-me de manera diferent quan el costum s’ha convertit en la norma de la meva existència? Com puc dedicar-me als més pobres quan tinc ja moltes preocupacions per la meva família? Com puc ampliar la mirada si ni tan sols se’m permet sortir de la residència on visc? No és ja la meva solitud una càrrega massa pesada? Quants de vosaltres us feu aquesta pregunta: la meva solitud, no és una pedra massa pesada? Jesús mateix va escoltar una pregunta d’aquest tipus a Nicodem, que li va preguntar: «Com pot néixer un home que ja és vell?» (Jn 3,4). Això pot passar, respon el Senyor, obrint el propi cor a l’obra de l’Esperit Sant, que bufa on vol. L’Esperit Sant, amb aquesta llibertat que té, va a tot arreu i fa el que vol.
Com he repetit en diverses ocasions, de la crisi en què es troba el món no en sortirem iguals, en sortirem millors o pitjors. I «tant de bo no es tracti d’un altre episodi sever de la història del qual no hàgim estat capaços d’aprendre alguna cosa —som durs d’enteniment! Tant de bo que no ens oblidem dels ancians que van morir per falta de respiradors […]. Tant de bo que tant de dolor no sigui inútil, que fem un salt cap a una nova forma de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi» (Carta enc. Fratelli Tutti, 35). Ningú no se salva sol. Estem en deute els uns amb els altres. Tots germans.
En aquesta perspectiva, vull dir-te que ets necessari per a construir, en fraternitat i amistat social, el món de demà: el món en el qual viurem —nosaltres, i els nostres fills i nets— quan la tempesta s’hagi calmat. Tots «som part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides» (ibid., 77). Entre els diferents pilars que hauran de sostenir aquesta nova construcció n’hi ha tres que tu, millor que altres, pots ajudar a col·locar.
Tres pilars: els somnis, la memòria i la pregària. La proximitat del Senyor donarà la força per emprendre un nou camí fins i tot als més fràgils d’entre nosaltres, pels camins dels somnis, de la memòria i de la pregària.
El profeta Joel va pronunciar en una ocasió aquesta promesa: «Els vostres vells tindran somnis, i els vostres joves, visions» (3,1). El futur del món resideix en aquesta aliança entre els joves i la gent gran. Qui, sinó els joves, pot agafar els somnis dels ancians i portar-los a terme? Per això és necessari continuar somniant: en els nostres somnis de justícia, de pau i de solidaritat hi ha la possibilitat que els nostres joves tinguin noves visions i junts puguem construir el futur. És necessari que tu també donis testimoniatge que és possible sortir renovat d’una experiència difícil. I estic segur que no serà l’única, perquè n’hauràs tingut moltes a la vida i te n’has sortit. Aprèn també d’aquella experiència per a sortir ara d’aquesta.
Els somnis, per això, estan entrellaçats amb la memòria. Penso com n’és, d’important, el dolorós record de la guerra i tot el que les noves generacions poden aprendre sobre el valor de la pau. I tu ets qui el transmet, en haver viscut el dolor de les guerres. Recordar és una veritable missió per a tot ancià: la memòria, i portar la memòria als altres. Edith Bruck, que va sobreviure a la tragèdia de la Shoah, va dir: «Només per il·luminar una sola consciència val l’esforç i el dolor de mantenir viu el record del que ha estat.» I continuava: «Per a mi, la memòria és viure.» També penso en els meus avis i en els que entre vosaltres vau haver d’emigrar i saben com n’és, de dur, deixar la llar, com ho fan encara avui moltes persones a la recerca d’un futur. Alguns d’ells, potser, els tenim al costat nostre i ens cuiden. Aquesta memòria pot ajudar a construir un món més humà, més acollidor. Però sense la memòria no es pot construir; sense ciments mai no construiràs una casa. Mai. I els ciments de la vida són la memòria.
Finalment, la pregària. Com va dir una vegada el meu predecessor, el papa Benet, sant ancià que continua pregant i treballant per l’Església: «La pregària dels ancians pot protegir el món, i fins i tot potser l’ajuda de manera més incisiva que la sol·licitud de molts.» Això ho va dir gairebé al final del seu pontificat l’any 2012. És bonic. La teva pregària és un recurs molt valuós: és un pulmó del qual l’Església i el món no poden privar-se (cf. Exhort. apost. Evangelii gaudium, 262). Sobretot en aquest moment difícil per a la humanitat, mentre travessem, tots en la mateixa barca, el mar tempestuós de la pandèmia, la teva intercessió pel món i per l’Església no és en va, sinó que indica a tothom la serena confiança d’un destí.
Benvolguda àvia, benvolgut avi, en acabar aquest missatge voldria indicar-te també l’exemple del beat —i properament sant— Carles de Foucauld. Va viure com a ermità a Algèria i en aquest context perifèric va donar testimoniatge dels «seus desitjos de sentir qualsevol ésser humà com un germà» (Carta enc. Fratelli Tutti, 287). La seva història mostra que és possible, fins i tot en la solitud del propi desert, intercedir pels pobres del món sencer i convertir-se veritablement en un germà i una germana universal.
Demano al Senyor que, gràcies també al seu exemple, cadascun de nosaltres eixampli el seu cor i el faci sensible als sofriments dels més petits i capaç d’intercedir per ells. Que cadascun de nosaltres aprengui a repetir a tots, i especialment als més joves, aquestes paraules de consol que avui hem escoltat adreçades a nosaltres: «Jo soc amb tu dia rere dia.» Endavant i coratge. Que el Senyor us beneeixi.

Francesc

Ciutat del Vaticà, 25 de juliol de 2021

 

 

 

 


GASTAR LA VIDA

GASTAR LA VIDA

Pregària de Lluís Espinal, s.j. (1932-1980)

El Senyor Jesús ha dit: “Qui vulgui reservar la seva vida, la perdrà;
i, qui la gasti per mi, la retrobarà en la vida eterna”.
Però, a nosaltres ens fa por gastar la vida, entregar-la sense reserves.
Un terrible instint de conservació ens reclou en l’egoisme,
i ens atenalla, quan volem jugar-nos la vida.
A tot arreu, ens fem assegurances, per tal d’estalviar-nos els riscos…
I, sobretot, som covards…

Senyor Jesús, ens fa por gastar la vida.
Però, Tu, la vida ens la dones perquè la gastem;
i no ens la podem reservar en un egoisme estèril.
Gastar la vida és treballar pels altres, encara que no paguin;
fer un favor a aquell que no ens el retorna.
Gastar la vida és llançar-se al fracàs, si cal, sense falses prudències.
És cremar les naus en bé del proïsme.
Som torxes que únicament tenim sentit quan ens cremem;
únicament aleshores serem llum.
Allibera’ns de la prudència covarda,
que ens fa estalviar el sacrifici i que cerca la seguretat.

Gastar la vida no es fa amb gestos ampul·losos ni amb falsa teatralitat.
La vida es dona senzillament, sense publicitat, com l’aigua que vessa,
com la mare que dona el pit al nen, com la suor humil del sembrador.
Entrena’ns, Senyor, a llançar-nos a l’impossible, perquè, darrere l’impossible,
hi ha la teva gràcia i la teva presència. No podem caure en el buit.
El futur és un enigma. El nostre camí s’endinsa en la boira.
Tanmateix, volem donar-nos, perquè tu estàs esperant,
en la nit, amb mil ulls plens de llàgrimes
.

QUI FOU LLUIS ESPINAL?

Estem a finals dels anys 70. Bolívia és un país meravellós, situat al cor geogràfic d’Amèrica del Sud. Però la seva gran riquesa humana i material es troba sotmesa als interessos d’unes minories nacionals i estrangeres que han empobrit la majoria del país i l’han convertit en escenari de continus cops i contracops militars. L’Església, per la seva banda, acostumada al règim de cristiandat i a beneir més que no a profetitzar, des de Medellín està obrint els ulls a la nova tasca d’alliberament que li exigeix l’evangeli.

En aquest context humà i eclesial, típicament llatinoamericà, desenvolupà els millors anys de la seva vida i va morir Lluís Espinal.

Havia nascut al poble català de St. Fruitós de Bages, prop de Manresa, el 1932, i havia ingressat a la Companyia de Jesús el 1949. Acabada la seva formació sacerdotal, va estudiar Mitjans Audiovisuals a Bèrgam (Itàlia). Després de dos anys de treball a T.V.E. i de crítica de cinema a Barcelona, el 68 marxa a Bolívia, on va viure dotze anys, fins a la seva mort. Nacionalitzat bolivià (1970), tota la seva vida es consagra a la critica de la producció cinematogràfica, a la TV, a la ràdio i al periodisme. Col·labora a Radio Fides, als diaris ”Presencia” i ”Ultima hora” de La Paz, produí diversos curtmetratges per a la Televisió Boliviana, forma part del grup productor cinematogràfic Ukamau, escriví deu llibres sobre cinema, fou professor de Mitjans de Comunicació Social de les Universitats Major de San Andrés i Catòlica de La Paz, i des del 79 dirigia el setmanari ‘“Aquí”. El 21 de març de 1980 fou segrestat a mitjanit, torturat i assassinat per un grup de paramilitars. Dos dies després era assassinat a San Salvador Monsenyor Óscar Romero.

Lluís Espinal, dotat d’una especial sensibilitat artística i poètica (essent estudiant havia descobert i traduït els poemes de l’anglès Hopkins). no es limità a ser un professional dels mitjans de comunicació, sinó que en va fer l’instrument del seu servei al poble, desesperançat i sense veu, de Bolívia. L’experiència de la dictadura franquista que havia patit a Espanya, i sobretot, la seva integritat personal i un elemental sentit de la justícia, el convertiren en profeta de la llibertat i l’esperança.

Es trobà en una cruïlla ben definida: entre la mort i la vida, entre els ídols del poder que causen la mort i la vida del poble amenaçada. I optà per la vida i el Déu de la vida. La seva paraula es consagrà a exorcitzar els déus de la mort i a potenciar la fe en la vida. I això amb una radicalitat i una coherència tal, que el portaren a lliurar la seva vida pel poble, fent d’ella el gest existencial que verificava la sinceritat de les seves paraules.

Tret de  https://www.cristianismeijusticia.net/

VISITA A SANTA MARIA

VISITA A SANTA MARIA de PERE CASALDÀLIGA

 

Pregària a santa Maria escrita pel bisbe Pere Casaldàliga l’any 1981 en el Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Montserrat com a Patrona de Catalunya

1 – Mare sortosa que heu cregut dòcilment en la Paraula i, amb la vostra Fe, heu fet possible el compliment de la Promesa: renoveu en la puresa de l’Evangeli l’antiga Fe de la nova Catalunya i ajudeu-nos a transformar la nostra Fe malalta en testimoniatge revelador de vida, tasca política d’Història i signe profètic de la Pàtria final que esperem.

2 – Noia de veïnat de Natzaret, dona de poble, casada amb un treballador, pobra entre els pobres de Jahvè: deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d’explotats i explotadors, i forceu l’Església catalana a optar, com Jesús, per la convivència i per l’acció a favor dels pobres de la Terra, que són els únics hereus del Cel.

3 – Profetessa de l’Alliberament, trobadora del Magnificat a les muntanyes de la Judea i des de la testa cisellada de Catalunya: manteniu-nos el cap ben arrelat en el seny de casa i net de tota mentida forastera, deslliureu el nostre esperit de tota mena d’esclavatge i de corrupció, i confirmeu-nos com a militants indefectibles de la Causa d’aquell Alliberament total amb què el vostre Fill ens ha alliberat per sempre.

4 – Santuari de la Nova Aliança, ventre matern de l’Eucaristia, Sinaí nostre de Montserrat: reconcilieu-nos amb el Pare, en l’Esperit del Germà Gran, Jesucrist, salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de col·laboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món.

5 – Filla d’un Poble sotmès a l’Imperi, Mare d’un Fill perseguit i condemnat. Cor de dona i de mare sotraguejat per les sofrences i les expectatives de la vostra gent. Cristiana fidelíssima en el seguiment de Jesús, fins a la prova extrema de la Creu redemptora: ensenyeu-nos la humil fidelitat de cada dia, arran del poble i portant la Creu, i feu que el treball i progrés de la feinera Catalunya siguin sempre un servei desinteressat en la construcció del Regne.

6 – Estrella de l’alba de la Pasqua florida, primera testimoni de la Resurrecció, estel de Montserrat que assolella les nostres nits: enfortiu en nosaltres aquella Esperança que, ni en les desventures de la Pàtria ni en les infidelitats de l’Església, mai no es descoratja i mai no s’escandalitza; que sap forjar la vinguda del Temps Nou ací a la Terra i ultrapassa, amb el vostre Fill ressuscitat, les fosques de la Mort, cap a la Vida plena.

7 – Maria de Pentecosta, penyal acaronat pel Vent de l’Esperit, Cenacle de la pregària i de la cultura de Catalunya: torneu-nos oberts tothora a l’Esperit; gent de pregària, de reflexió i d’estudi; llevat i foc de l’Evangeli enmig del món d’avui; ecumènicament apassionats per l’Església una que el Crist implorava en el seu testament, i constructors, arreu i amb tothom, del Regne de Déu i dels Humans.

Vídeo: Missa III Diumenge de Pasqua

Vídeo: Missa III Diumenge de Pasqua

 

Gràcies a Jordi Terme Xaubet i a Laura Vilalta, de Ràdio TV Calella, que han fet possible avui la retransmissió de l’Eucaristia des de la nostra església de Calella. La missa de les 12 d’avui ha estat emesa en directe per Facebook, Twitter, Youtube i Twitch de Ràdio Calella Televisió i a la web www.radiocalellatv.cat a fi que especialment els usuaris de les residències de gent gran de Calella puguin seguir-la en directe o en diferit.