Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

AQUEST ÉS EL COR
QUE HA ESTIMAT TANT

PERSPECTIVES TRINITÀRIES

70. La devoció al Cor de Jesús és marcadament cristològica; és una contemplació directa de Crist que convida a la unió amb Ell. Això és legítim si tenim present el que demana la Carta als Hebreus: córrer la nostra carrera “tenint la mirada fixa en Jesús” (cf. 12,2). Tanmateix, no podem ignorar que, al mateix temps, Jesús es presenta com el camí per anar al Pare: «Jo soc el camí […]. Ningú no ve al Pare sinó per mi» (Jn 14,6). Ell ens vol conduir al Pare. Per això la predicació de l’Església, des del principi, no ens fa aturar-nos en Jesucrist, sinó que ens condueix al Pare. És Ell qui al final, com a plenitud original, ha de ser glorificat⁵³.

71. Fixem-nos, per exemple, en la Carta als Efesis, on podem veure amb força i claredat com s’adreça la nostra adoració al Pare: «M’inclino davant el Pare» (Ef 3,14). «Hi ha un sol Déu i Pare de tots, que està per sobre de tots, obra a través de tots i és present en tots» (Ef 4,6). «Doneu gràcies contínuament a Déu Pare per tot» (Ef 5,20). El Pare és aquell a qui estem destinats (cf. 1Co 8,6). Per això, sant Joan Pau II deia que «tota la vida cristiana és com un gran pelegrinatge cap a la casa del Pare»⁵⁴. Això és el que va viure sant Ignasi d’Antioquia en el camí del martiri: «Una aigua viva murmura dins meu i em diu: Vine al Pare!»⁵⁵.

72. És abans que res el Pare de Jesucrist: «Beneït el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist» (Ef 1,3). Ell és «el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la glòria» (Ef 1,17). Quan el Fill es va fer home, tots els desitjos i aspiracions del seu cor humà es van dirigir cap al Pare. Si veiem com Crist es referia al Pare, podem captar aquesta fascinació del seu cor humà, aquesta orientació perfecta i constant cap al Pare⁵⁶. La seva història en aquesta terra nostra va ser un viatge sentint en el seu cor humà una crida incessant a anar al Pare⁵⁷.

73. Sabem que el mot arameu amb què s’adreçava al Pare era “Abba”, que significa “pare”. En el seu temps alguns es van molestar per aquesta familiaritat (cf. Jn 5,18). És l’expressió que feia servir Jesús per comunicar-se amb el Pare quan va aparèixer l’angoixa de la mort: «Abba (Pare)! Tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa! Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vols tu» (Mc 14,36). Sempre s’ha reconegut estimat pel Pare: «M’estimaves des d’abans de crear el món» (Jn 17,24). I Jesús, en el seu cor humà, s’extasiava escoltant el Pare que li deia: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat: en tu m’he complagut» (Mc 1,11).

74. El quart Evangeli diu que el Fill etern del Pare ha estat sempre «en el si del Pare» (Jn 1,18)⁵⁸. Sant Ireneu afirma que «el Fill de Déu ha existit sempre en presència del Pare»⁵⁹. I Orígenes sosté que el Fill persevera «en la contemplació incessant de l’abisme patern»⁶⁰. Per això, quan el Fill es va fer home, va passar nits senceres comunicant-se amb el Pare estimat, al cim de la muntanya (cf. Lc 6,12). Ell va dir: «He d’ocupar-me de les coses del meu Pare» (Lc 2,49). Vegem les seves expressions de lloança: «Jesús es va alegrar en l’Esperit Sant i va dir: “Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra”» (Lc 10,21). I les seves últimes paraules, plenes de confiança, van ser: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46).

75. Adrecem ara la mirada cap a l’Esperit Sant, que omple el Cor de Crist i crema en Ell. Perquè, com deia sant Joan Pau II, el Cor de Crist és «l’obra mestra de l’Esperit Sant»⁶¹. No és només una cosa del passat, perquè «en el Cor de Crist és viva l’acció de l’Esperit Sant, a la qual Jesús va atribuir la inspiració de la seva missió (cf. Lc 4,18; Is 61,1) i que a l’Últim Sopar va promete enviar. És l’Esperit qui ens ajuda a captar la riquesa del signe del costat traspassat de Crist, d’on va sorgir l’Església (cf. Constitució Sacrosanctum Concilium, 5)»⁶². En definitiva, «només l’Esperit Sant pot obrir davant nostre aquesta plenitud de “l’home interior”, que es troba en el Cor de Crist. Només Ell pot garantir que els nostres cors humans també treguin força gradualment d’aquesta plenitud»⁶³.

76. Si intentem aprofundir en el misteri de l’acció de l’Esperit, veiem que Ell gemega en nosaltres i diu «Abba»: «Sabem que som fills perquè Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà, Pare!”» (Ga 4,6). En efecte, «l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu» (Rm 8,16). L’acció de l’Esperit Sant en el cor humà de Crist provoca incessantment aquesta atracció cap al Pare. I quan ens uneix per gràcia amb els sentiments de Crist, ens fa partícips de la relació del Fill amb el Pare: és «l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar:  “Abba, Pare!”» (Rm 8,15).

77. La nostra relació amb el Cor de Crist es transforma llavors sota l’impuls de l’Esperit, que ens orienta cap al Pare, font de vida i origen últim de la gràcia. El mateix Crist no vol que ens aturem només en Ell. L’amor de Crist és «revelació de la misericòrdia del Pare»⁶⁴. El seu desig és que, impulsats per l’Esperit que brolla del seu Cor, “amb Ell i en Ell” anem al Pare. La glòria s’adreça al Pare “per” Crist⁶⁵, “amb” Crist⁶⁶ i “en” Crist[67]. Sant Joan Pau II va ensenyar que «el Cor del Salvador ens convida a tornar a l’amor del Pare, que és la font de tot amor autèntic»⁶⁸. És precisament això el que l’Esperit Sant, que ve a nosaltres del Cor de Crist, vol alimentar en els nostres cors. Per això la Litúrgia, sota l’acció vivificant de l’Esperit, sempre es dirigeix al Pare des del Cor ressuscitat de Crist.

EXPRESSIONS MAGISTERIALS RECENT

78. El Cor de Crist ha estat present en la història de l’espiritualitat cristiana de diverses maneres. A la Bíblia i als primers segles de l’Església apareixia en la figura del costat ferit del Senyor, com a font de gràcia o com a recordatori d’una trobada íntima d’amor. Així ha reaparegut constantment en el testimoni de molts sants fins als nostres dies. En els darrers segles aquesta espiritualitat ha pres la forma d’un veritable culte al Cor del Senyor.

79. Alguns dels meus predecessors es van referir al Cor de Crist i van convidar a unir-nos a Ell amb diferents expressions. A finals del segle XIX, Lleó XIII ens va convidar a consagrar-nos a Ell i en la seva proposta va unir al mateix temps la invitació a la unió amb Crist i l’admiració per l’esplendor del seu amor infinit⁶⁹. Uns trenta anys més tard, Pius XI va presentar aquesta devoció com un compendi de l’experiència de la fe cristiana⁷⁰. Uns anys més tard, Pius XII afirmava que el culte al Sagrat Cor expressa d’una manera excel·lent, com a síntesi sublim, el nostre culte a Jesucrist⁷¹.

80. Més recentment, sant Joan Pau II va presentar el desenvolupament d’aquest culte en els segles passats com una resposta al creixement d’espiritualitats rigoristes i desencarnades que oblidaven la misericòrdia del Senyor, però alhora com una crida actual davant un món que pretén construir-se sense Déu: «La devoció al Sagrat Cor, tal com es va desenvolupar a Europa fa dos segles, sota l’impuls de les experiències místiques de santa Margarida Maria Alacoque, va ser la resposta al rigorisme jansenista, que havia acabat ignorant la misericòrdia infinita de Déu. […] L’home de l’any 2000 necessita el Cor de Crist per conèixer Déu i conèixer-se a si mateix; el necessita per construir la civilització de l’amor»⁷².

81. Benet XVI ens convida a reconèixer el Cor de Crist com una presència íntima i quotidiana en la vida de cadascú: «Cada persona ha de tenir un “centre” de la seva vida, una font de veritat i de bondat a la qual acudir per afrontar les diferents situacions i l’estrès de la vida quotidiana. Cadascú de nosaltres, quan estem en silenci, necessita escoltar no només el batec del propi cor, sinó també, més profundament, el batec d’una presència fiable, perceptible amb els sentits de la fe i encara molt més real: la presència de Crist, cor del món»⁷³.

ANÀLISI EN PROFUNDITAT I ACTUALITAT

82. La imatge expressiva i simbòlica del Cor de Crist no és l’únic recurs que l’Esperit Sant ens dona per trobar l’amor de Crist, i sempre caldrà enriquir-se, il·luminar-se i renovar-se a través de la meditació, la lectura de l’Evangeli i la maduració espiritual. Ja deia Pius XII que l’Església no pretén «veure i adorar en el Cor de Jesús l’anomenada imatge formal, és a dir, la representació absoluta i perfecta del seu amor diví, ja que no és possible per a l’essència íntima de ser representat adequadament a partir de qualsevol imatge creada»⁷⁴.

83. La devoció al Cor de Crist és essencial per a la nostra vida cristiana, ja que significa obertura plena de fe i adoració al misteri de l’amor diví i humà del Senyor, tant que podem afirmar una vegada més que el Sagrat Cor és un resum de l’Evangeli⁷⁵. Cal recordar que les visions o manifestacions místiques narrades per alguns sants que proposaven apassionadament la devoció al Cor de Crist no són quelcom que els creients estiguin obligats a creure com si fossin la Paraula de Déu^76. Són estímuls bells que poden motivar i fer molt bé, encara que ningú no s’ha de sentir obligat a seguir-los si no troba que l’ajuden en el seu camí espiritual. Cal recordar sempre, a més, com va afirmar Pius XII, que no es pot dir que aquest culte «degui el seu origen a revelacions privades»⁷⁷.

84. La proposta de la Comunió Eucarística el primer divendres de cada mes, per exemple, era un missatge fort en un moment en què molta gent deixava de rebre la Comunió perquè no confiava en el perdó diví, en la seva misericòrdia, i consideraven la Comunió com una mena de premi per al perfecte. En aquell context jansenista, la promoció d’aquesta pràctica va fer molt de bé, ajudant a reconèixer en l’Eucaristia l’amor lliure i proper del Cor de Crist que ens crida a la unió amb Ell. Podem afirmar que encara faria molt de bé per un altre motiu: perquè enmig del remolí del món actual i de la nostra obsessió pel temps lliure, el consum i l’entreteniment, els telèfons mòbils i les xarxes socials, ens oblidem d’alimentar la nostra vida amb el poder de l’Eucaristia.

85. Així mateix, ningú no s’ha de sentir obligat a fer una hora d’adoració el dijous. Però no ho podem recomanar? Quan algú viu aquesta pràctica amb fervor juntament amb molts germans i troba en l’Eucaristia tot l’amor del Cor de Crist, «adoren juntament amb l’Església el símbol i gairebé el vestigi de la Caritat divina, que ha arribat a estimar també amb el Cor del Verb Encarnat el gènere humà»⁷⁸.

86. Això era difícil d’entendre per a molts jansenistes, que menyspreaven tot allò humà, emocional, corporal i, finalment, creien que aquesta devoció ens allunyava de la més pura adoració del Déu Altíssim. Pius XII va definir com a «fals misticisme»⁷⁹ l’actitud elitista d’alguns grups que veien Déu tan alt, tan separat, tan llunyà, que consideraven perilloses i necessitades del control eclesiàstic les expressions sensibles de la pietat popular.

87. Es podria afirmar que avui, més que el jansenisme, ens trobem davant d’un fort avenç de la secularització, que aspira a un món lliure de Déu. A això s’afegeix que es multipliquen a la societat diverses formes de religiositat sense referència a una relació personal amb un Déu d’amor, que són noves manifestacions d’una “espiritualitat desencarnada”. Això és cert. Tanmateix, he de notar que dins de la mateixa Església el nociu dualisme jansenista ha renascut amb noves cares. Ha adquirit una nova força en les últimes dècades, però és una manifestació d’aquell gnosticisme que ja va malmetre l’espiritualitat en els primers segles de la fe cristiana, i que ignorava la veritat de la “salvació de la carn”. Per això adreço la meva mirada cap al Cor de Crist i us convido a renovar-hi la vostra devoció. Espero que també pugui ser atractiva per a la sensibilitat actual i d’aquesta manera ens ajudi a afrontar aquests vells i nous dualismes als quals ofereix una resposta adequada.

88. Vull afegir que el Cor de Crist ens allibera alhora d’un altre dualisme: el de comunitats i pastors centrats només en activitats externes, reformes estructurals desproveïdes de l’Evangeli, organitzacions obsessives, projectes mundans, reflexions secularitzades, sobre propostes diverses presentades com a requisits que de vegades es pretenen imposar a tothom. El resultat és sovint un cristianisme que ha oblidat la tendresa de la fe, l’alegria de la dedicació al servei, el fervor de la missió de persona a persona, ser conquerit per la bellesa de Crist, l’emocionant agraïment per l’amistat que ofereix i pel sentit últim que dona a la vida personal. En definitiva, una altra forma de transcendentalisme enganyós, igualment desencarnat.

89. Aquestes malalties tan actuals, per les quals, quan ens hem deixat atrapar, ni tan sols sentim el desig de guarir-nos, m’empenyen a proposar a tota l’Església un nou estudi de l’amor de Crist representat en el seu Sant Cor. Allà podem trobar tot l’Evangeli, allà es resumeix la veritat que creiem, hi ha allò que adorem i cerquem en la fe, allò que més necessitem.

90. Davant del Cor de Crist és possible tornar a la síntesi encarnada de l’Evangeli i viure el que vaig proposar fa poc, recordant l’estimada santa Teresa de l’Infant Jesús: «L’actitud més adequada és dipositar la confiança del cor fora de nosaltres mateixos: en la misericòrdia infinita d’un Déu que estima sense límits i que ho va donar tot en la Creu de Jesús»⁸⁰. Ho va viure intensament perquè havia descobert en el Cor de Crist que Déu és amor: «M’ha donat la seva Misericòrdia infinita i és per ella que contemplo i adoro les altres perfeccions Divines!»⁸¹. Per això la pregària més popular, dirigida com un dard al Cor de Crist, diu simplement: «Confio en tu»⁸². No calen altres paraules.

91. En els propers capítols destacarem dos aspectes fonamentals que la devoció al Sagrat Cor avui ha de mantenir units per continuar nodrint-nos i apropant-nos a l’Evangeli: l’experiència espiritual personal i el compromís comunitari i missioner.

(53) «Per a nosaltres hi ha un sol Déu, el Pare, del qual provenen totes les coses i nosaltres som per a ell» (1Co 8,6). «Al nostre Déu i Pare sigui la glòria pels segles dels segles. Amén» (Fl 4,20). «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la misericòrdia i el Déu de tota consolació» (2Co 1,3).
(54) Carta apostòlica Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 49: AAS 87 (1995), 35.
(55) Ad Rom., 7: PG 5, 694.
(56) «El món ha de saber que estimo el Pare» (Jn 14,31). «Jo i el Pare som u» (Jn 10,30). «Jo estic en el Pare i el Pare és en mi» (Jn 14,10).
(57) «Me’n vaig al Pare» (pros ton Patéra: Jn 16,28). «Jo vinc a vosaltres» (pros se: Jn 17,11).
(58) «Eis ton kolpon tou Patrós».
(59) Adv. Haer., III, 18, 1: PG 7, 932.
(60) In Ioann, II, 2: PG 14, 110.
(61) Angelus, 23 juny 2002: L’Osservatore Romano, 24-25 juny 2002, p. 1.
(62) Sant Joan Pau II, Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, Varsòvia, 11 juny 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(63) Id., Angelus, 8 juny 1986, 4: L’Osservatore Romano, 9-10 juny 1986, p. 5.
(64) Homilia, Visita al Policlínic Gemelli i a la Facultat de Medicina de la Universitat Catòlica del Sagrat Cor, 27 juny 2014: L’Osservatore Romano, 29 juny 2014, p. 7.
(65) Ef 1,5,7; 2,18; 3,12.
(66) Ef 2,5.6; 4.15.
(67) Ef 1,3.4.6.7.11.13.15; 2,10.13.21.22; 3,6.11.21.
(68) Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, Varsòvia, 11 juny 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(69) «Quoniamque inest in Sacro Corde symbolum atque expressa imago infinitae Iesu Christi caritatis, quae movet ipsa nos ad amandum mutuo, ideo consentaneum est dicare se Cordi eius augustissimo: quod tamen nihil est aliud quam dedere atque obligare se Iesu Christo […]. En alterum hodie oblatum oculis auspicatissimum divinissimumque signum: videlicet Cor Iesu sacratissimum, superimposita cruce, splendidissimo candore inter flammas elucens. In eo omnes collocandae spes: ex eo hominum petenda atque expectanda salus» (Carta encíclica Annum Sacrum [25 maig 1899]: ASS 31 [1898-99], 649; 651).
(70) «En aquell signe tan feliç i en la forma que n’emana, no hi ha potser continguda tota la substància de la religió i sobretot la norma d’una vida més perfecta, com la que guia les ments per un camí més fàcil per conèixer íntimament Jesucrist i porta els cors a estimar-lo amb més ardor i a imitar-lo amb més generositat?» (Carta encíclica Miserentissimus Redemptor [8 maig 1928]: AAS 20 (1928), 167).
(71) «És un acte excel·lent de la virtut de la religió, és a dir, un acte de submissió i consagració absoluta i incondicional per part nostra a l’amor del Diví Redemptor, del qual el seu Cor traspassat és l’índex més expressiu i símbol […]; podem admirar no sols el símbol sinó també, per dir-ho així, la síntesi de tot el misteri de la nostra redempció [….]. Jesucrist va indicar expressament i repetidament el seu Cor com el símbol més adequat per estimular els homes al coneixement i l’estima del seu amor; i alhora el va constituir com a senyal i far de misericòrdia i gràcia per a les necessitats espirituals de l’Església en els temps moderns» (Carta encíclica Haurietis aquas [15 maig 1956], Proemi; III; IV: AAS 48 (1956), 311; 336; 340).
(72) Catequesi, 8 juny 1994, 2: L’Osservatore Romano, 9 juny 1994, p. 5.
(73) Angelus, 1 juny 2008: L’Osservatore Romano, 2-3 juny 2008, p. 1.
(74) Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), IV: AAS 48 (1956), 344.
(75) Cf. ibid.: AAS 48 (1956), 336.
(76) «El valor de les revelacions privades és essencialment diferent de la revelació pública única: aquesta requereix la nostra fe […]. Una revelació privada […] és una ajuda que s’ofereix, però de la qual no és obligatori fer ús» (Benet XVI, Exhortació apostòlica Verbum Domini [30 setembre 2010], 14: AAS 102 [2010], 696).
(77) Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), IV: AAS 48 (1956), 340.
(78) Ibid.: AAS 48 (1956), 344.
(79) Ibid.
(80) Exhortació apostòlica C’est la confiance (15 octubre 2023), 20: L’Osservatore Romano, 16 octubre 2023.
(81) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Ms A, 83vº.
(82) Santa Maria Faustina Kowalska, Diari. La Misericordia Divina nella mia anima (1r quadern, 22 febrer 1931), Città del Vaticano 2021, 74.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

III

AQUEST ÉS EL COR
QUE HA ESTIMAT TANT

48. La devoció al Cor de Crist no és el culte d’un òrgan separat de la Persona de Jesús. El que contemplem i adorem és tot Jesucrist, el Fill de Déu fet home, representat en una imatge on es destaca el seu cor. En aquest cas, el cor de la carn es pren com a imatge o signe privilegiat del centre més íntim del Fill encarnat i del seu amor que és alhora diví i humà, perquè més que qualsevol altre membre del seu cos és «l’índex natural, o bé el símbol de la seva immensa caritat»²⁸.

L’ ADORACIÓ DE CRIST

49. És essencial subratllar que ens relacionem amb la Persona de Crist, en amistat i adoració, atrets per l’amor representat en la imatge del seu Cor. Venerem aquesta imatge que el representa, però l’adoració va dirigida només al Crist viu, en la seva divinitat i en tota la seva humanitat, per deixar-nos abraçar pel seu amor humà i diví.

50. Independentment de la imatge utilitzada, és segur que el Cor viu de Crist –mai una imatge– és objecte d’adoració, perquè forma part del seu cos santíssim i ressuscitat, inseparable del Fill de Déu que el va assumir per sempre. És adorat com «el cor de la persona del Verb, al qual està indissociablement unit»²⁹. No l’adorem aïlladament, sinó perquè amb aquest Cor és el mateix Fill encarnat que viu, estima i rep el nostre amor. Per tant, cada acte d’amor o adoració del seu Cor és en realitat «veritablement i realment tributat al mateix Crist»³⁰, ja que aquesta figura es refereix espontàniament a Ell i és «un símbol i una imatge expressiva de la caritat infinita de Jesucrist»³¹.

51. Per això ningú no ha de pensar que aquesta devoció pot separar-nos o distreure’ns de Jesucrist i del seu amor. De manera espontània i directa ens dirigeix a Ell i només a Ell, que ens crida a una amistat preciosa feta de diàleg, afecte, confiança, adoració. Aquest Crist amb el cor traspassat i ardent és el mateix que va néixer a Betlem per amor; ell és qui va caminar per Galilea curant, acaronant, vessant misericòrdia; ell és qui ens va estimar fins al final, obrint els braços a la creu. Finalment, és el mateix que va ressuscitar i viu gloriosament entre nosaltres.

LA VENERACIÓ DE LA SEVA IMATGE

52. Cal assenyalar que la imatge de Crist amb el seu cor, encara que en cap cas és un objecte de culte, no és una de les moltes que podríem triar. No és quelcom inventat a la taula de dibuix o dissenyat per un artista, «no és un símbol imaginari, és un símbol real, que representa el centre, la font d’on va derivar la salvació de tota la humanitat».³²

53. Hi ha una experiència humana universal que fa que aquesta imatge sigui única. No hi ha dubte, de fet, que al llarg de la història i en diverses parts del món el cor s’ha convertit en símbol de la intimitat més personal i també dels afectes, les emocions i la capacitat d’estimar. Més enllà de qualsevol explicació científica, una mà posada al cor d’un amic expressa un afecte especial; quan un s’enamora i està a prop de la persona estimada, el cor s’accelera; quan pateixes l’abandó o l’engany per part d’un ésser estimat, sents una forta opressió al teu cor. Al capdavall, per expressar que una cosa és sincera, que realment ve del centre de la persona, diem: “T’ho dic de tot cor”. El llenguatge poètic no pot ignorar la força d’aquestes experiències. Per tant, és inevitable que al llarg de la història el cor hagi aconseguit una capacitat simbòlica única, no merament convencional.

54. És comprensible, doncs, que l’Església hagi escollit la imatge del cor per representar l’amor humà i diví de Jesucrist i el nucli més íntim de la seva Persona. Tanmateix, tot i que el dibuix d’un cor amb flames de foc pot ser un símbol eloqüent que ens recordi l’amor de Jesús, convé que aquest cor formi part d’una imatge de Jesucrist. D’aquesta manera, la seva crida a la relació personal, el trobament i el diàleg esdevé encara més significativa³³. Aquella imatge venerada de Crist, on destaca el seu cor amorós, té alhora una mirada que crida a la trobada, al diàleg, a la confiança; té unes mans fortes capaces de donar-nos suport; té una boca que ens parla d’una manera única i molt personal.

55. El cor té l’avantatge de ser percebut no com un òrgan a part, sinó com un centre íntim unificador i, alhora, com una expressió de la totalitat de la persona, cosa que no passa amb altres òrgans de l’ésser humà. Si és el centre íntim de la totalitat de la persona, i per tant una part que representa el tot, el podem desvirtuar fàcilment si el contemplem separadament de la figura del Senyor. La imatge del cor ens ha de relacionar amb la totalitat de Jesucrist en el seu centre unificador i, alhora, des d’aquest centre unificador, ens ha de dirigir a contemplar Crist en tota la bellesa i riquesa de la seva humanitat i de la seva divinitat.

56. Això va més enllà de l’atractiu que poden tenir les diverses imatges creades del Cor de Crist, perquè, davant les imatges de Crist, no «els hem de demanar res, ni hem de confiar en les imatges, com feien els pagans en l’antiguitat, però a través de les imatges que besem i davant les quals ens descobrirem i ens postrem, adorem Crist»³⁴.

57. A més, algunes d’aquestes imatges poden semblar poc atractives per a nosaltres i potser no ens mouen gaire a l’amor i a l’oració. Això és secundari, ja que la imatge és només una figura motivadora i, com dirien els orientals, no s’ha de mirar el dit que assenyala la lluna. Si bé l’Eucaristia és una presència real per ser adorada, en aquest cas només és una imatge que, tot i ser beneïda, ens convida a anar més enllà, ens dirigeix a elevar el nostre cor al de Crist viu i a unir-lo amb Ell. La imatge venerada convida, indica, emociona, perquè dediquem un temps a conèixer Crist i la seva adoració, com creiem millor imaginar-la. D’aquesta manera, mirant la imatge, ens situem davant de Crist, i davant d’ell «l’amor reuneix, contempla el misteri i l’assaboreix en silenci»³⁵.

58. Dit tot això, no hem d’oblidar que la imatge del cor ens parla de la carn humana, de la terra, i per tant també ens parla de Déu que ha volgut entrar en la nostra condició històrica, fer història i compartir el nostre terrenal viatge. Un mode de devoció més abstracte o estilitzat no serà necessàriament més fidel a l’Evangeli, perquè en aquest signe sensible i accessible es manifesta la manera com Déu s’ha volgut revelar i estar a prop nostre.

AMOR SENSIBLE

59. L’amor i el cor no estan necessàriament units, perquè l’odi, la indiferència i l’egoisme poden regnar en un cor humà. Però no arribem a la nostra plena humanitat si no sortim de nosaltres mateixos, i no esdevenim plenament nosaltres mateixos si no estimem. Per tant, el centre íntim de la nostra persona, creat per a l’amor, realitza el pla de Déu només si estima. Així, el símbol del cor simbolitza l’amor al mateix temps.

60. L’etern Fill de Déu, que em transcendeix sense límits, va voler estimar-me fins i tot amb un cor humà. Els seus sentiments humans esdevenen el sagrament d’un amor infinit i definitiu. Per tant, el seu cor no és un símbol físic que expressi només una realitat espiritual o una realitat separada de la matèria. La mirada dirigida al Cor del Senyor contempla una realitat física, la seva carn humana, i això fa possible que Crist tingui emocions i sentiments humans, com nosaltres, encara que totalment transformat pel seu amor diví. La devoció ha d’arribar a l’amor infinit de la persona del Fill de Déu, però hem d’afirmar que és inseparable del seu amor humà, i per això ens ajuda la imatge del seu cor de carn.

61. Si encara avui el cor és percebut en el sentiment popular com el centre emocional de tot ésser humà, és el que millor pot significar l’amor diví de Crist unit per sempre i inseparablement amb el seu amor integralment humà. Pius XII ja va recordar que la Paraula de Déu, on descriu «l’amor del Cor de Jesucrist, no sols inclou la caritat divina, sinó que s’estén als sentiments de l’afecte humà. […] Per tant, el Cor de Jesucrist, hipostàticament unit a la divina Persona de la Paraula, sens dubte hagué de bategar d’amor i de qualsevol altre afecte sensible»³⁶.

62. En els Pares de l’Església, davant d’alguns que van negar o relativitzar la veritable humanitat de Crist, trobem una forta afirmació de la realitat concreta i tangible dels afectes humans del Senyor. Així, sant Basili subratlla que l’encarnació del Senyor no és quelcom imaginatiu, sinó que «el Senyor posseïa els afectes naturals»³⁷. Sant Joan Crisòstom ofereix un exemple: «Si no hagués tingut la nostra naturalesa, no hauria viscut diverses vegades la tristesa»³⁸. Sant Ambròs diu: «Com que va prendre l’ànima, va agafar les passions de l’ànima»³⁹. I sant Agustí presenta els afectes humans com una realitat que, un cop assumida per Crist, ja no és aliena a la vida de gràcia: «El Senyor Jesús va prendre totes aquestes conseqüències pròpies de la debilitat humana (com va prendre la mort corporal), no per una necessitat que se li imposa, sinó per un desig de misericòrdia. […] Per tant, si algú s’hagués entristit i patit enmig de les temptacions humanes, no s’hauria, per tant, de considerar-se abandonat per la gràcia de Crist»⁴⁰. Finalment, sant Joan Damascè creu que aquesta experiència afectiva real de Crist en la seva humanitat és la prova que Ell va assumir totalment i no parcialment la nostra naturalesa, per redimir-la i transformar-la del tot. Crist, doncs, va assumir tots els elements que formen la naturalesa humana, perquè tots fossin santificats»⁴¹.

63. Val la pena recordar aquí la reflexió d’un teòleg, que reconeix que, «sota la influència del pensament grec, la teologia ha relegat durant molt de temps el cos i els sentiments al món del prehumà, de l’infrahumà o de la temptació del veritablement humà, però allò que la teologia no ha resolt en teoria, l’espiritualitat ho ha resolt a la pràctica. Ella i la religiositat popular han mantingut viva la relació amb els aspectes somàtics, psicològics i històrics de Jesús, la devoció a les seves ferides, l’espiritualitat de la preciosa sang, la devoció al cor de Jesús, les pràctiques eucarístiques […]. Tot això va omplir els buits de la teologia alimentant la imaginació i el cor, l’amor i la tendresa per Crist, l’esperança i la memòria, el desig i la nostàlgia. La raó i la lògica han pres altres camins»⁴².

AMOR TRIPLE

64. Ni tan sols ens aturem als seus sentiments humans, per bells i commovedors que siguin, perquè contemplant el Cor de Crist reconeixem com en els seus sentiments nobles i saludables, en la seva tendresa, en la vibració del seu afecte humà, es manifesta tota la veritat del seu amor diví i infinit. Així ho va expressar Benet XVI: «Des de l’horitzó infinit del seu amor, Déu va voler entrar en els límits de la història i de la condició humana, va prendre un cos i un cor; perquè puguem contemplar i trobar l’infinit en el finit, el Misteri invisible i inefable en el Cor humà de Jesús, el Natzarè»⁴³.

65. En realitat, hi ha un amor triple que està contingut i ens enlluerna en la imatge del Cor del Senyor. En primer lloc, l’amor diví infinit que trobem en Crist. Però pensem també en la dimensió espiritual de la humanitat del Senyor. Des d’aquest punt de vista, el cor «és el símbol d’aquella caritat ardent, que, infusa en la seva ànima, constitueix la dotació preciosa de la seva voluntat humana». Finalment, «és un símbol del seu amor sensible»⁴⁴.

66. Aquests tres amors no són capacitats separades, que funcionen de manera paral·lela o desconnectada, sinó que actuen i s’expressen conjuntament i en un flux constant de vida: «A la llum, de fet, de la fe, per la qual creiem que en la Persona de Crist existeix la unió entre la naturalesa humana i la divina, la nostra ment es fa apta per concebre els vincles molt estrets que hi ha entre l’amor sensible del cor físic de Jesús i el seu doble amor espiritual, l’humà i el diví»⁴⁵.

67. Per tant, en entrar en el Cor de Crist, ens sentim estimats per un cor humà, ple d’afectes i sentiments com el nostre. La seva voluntat humana vol estimar-nos lliurement, i aquesta voluntat espiritual està plenament il·luminada per la gràcia i la caritat. Quan arribem a les profunditats d’aquest Cor, som inundats per la glòria incommensurable del seu amor infinit com a Fill etern, que ja no podem separar del seu amor humà. És precisament en el seu amor humà, i no allunyant-nos-en, on trobem el seu amor diví: trobem «l’infinit en el finit»⁴⁶.

68. És un ensenyament constant i definitiu de l’Església que la nostra adoració a la seva Persona és única i abraça inseparablement tant la seva naturalesa divina com la seva naturalesa humana. Des de l’antiguitat l’Església ha ensenyat que cal «adorar un mateix Crist, Fill de Déu i home, en dues natures inseparables i indivises»⁴⁷. I això «amb una sola adoració […], perquè el Verb es va fer carn»⁴⁸. De cap manera «Crist no és adorat en dues natures, de les quals s’introdueixen dues adoracions», sinó que «el Verb Déu encarnat amb la seva pròpia carn és adorat amb una sola adoració»⁴⁹.

69. Sant Joan de la Creu ha volgut expressar que en l’experiència mística l’amor incommensurable de Crist ressuscitat no es fa sentir com a estrany a la nostra vida. L’Infinit d’alguna manera s’abaixa perquè a través del Cor obert de Crist puguem experimentar una trobada d’amor veritablement mútua: «De fet, és possible que un ocell de vol baix prengui una àguila daurada amb vol sublim, si aquesta, amb ganes de ser presa, baixa»⁵⁰. I explica que «veient l’esposa pel seu amor i escoltant-la gemegar, ell és ferit pel seu amor ja que entre els amants la ferida de l’un és la ferida de l’altre i el sentiment que tenen és únic»⁵¹. Aquest místic entén la figura del costat ferit de Crist com una crida a la unió plena amb el Senyor. Ell és el cérvol vulnerable, ferit quan encara no ens hem deixat tocar pel seu amor, que baixa als corrents d’aigua per saciar la seva set i troba consol cada vegada que ens dirigim a Ell:

«Gira’t, coloma,
ja que el cérvol ferit
de l’alt turó apareix
a la brisa del teu vol i pren l’aire fresc»⁵².

(28) Pius XII, Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), I: AAS 48 (1956), 316.
(29) Pius VI, Constitució Auctorem fidei (28 agost 1794), 63: DH, 2663.
(30) Lleó XIII, Carta encíclica Annum sacrum (25 maig 1899): ASS 31 (1898-99), 649.
(31) Ibid.: «Inest in Sacro Corde symbolum atque expressa imago infinitae Iesu Christi caritatis».
(32) Angelus, 9 juny 2013: L’Osservatore Romano, 10-11 juny 2013, p. 8.
(33) Entenem, doncs, per què l’Església va prohibir la col·locació a l’altar de representacions només del cor de Jesús o de Maria (cf. Resposta de la Congregació de Ritus al reverend Charles Lecoq, PSS, 5 abril 1879: Decreta authentica Congregationis Sacrorum Rituum ex actis ejusdem collecta, vol III, 107-108. Fora de la Litúrgia, “per a la devoció privada” (ibid.), el simbolisme del cor es pot utilitzar com a expressió didàctica, figura estètica o emblema que ens convida a pensar en l’amor de Crist, però correm el risc de prendre el cor com a objecte d’adoració o diàleg espiritual separat de la persona de Crist. El 31 de març de 1887 la Congregació va donar una altra resposta semblant (ibid., 187, n. 3673).
(34) Concili Ecumènic de Trento, Sess. XXV, Decret Mandat Sancta Synodus (3 desembre 1563): DH, 1823.
(35) V Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, Document d’Aparecida (29 juny 2007), n. 259.
(36) Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), I: AAS 48 (1956), 323-324.
(37) Ep. 261, 3: PG 32, 972.
(38) In Ioann. homil. 63, 2: PG 59, 350.
(39) De fide ad Gratianum, II, 7, 56: PL 16, 594 (ed. 1880).
(40) Enarr. en Ps. 87, 3: PL 37, 1111.
(41)Cf. De fide orth. 3, 6.20: PG 94, 1006.1081.
(42) Olegario González de Cardedal, La entraña del cristianismo, Salamanca 2010, 70-71.
(43) Angelus, 1 de juny de 2008: L’Osservatore Romano, 2-3 juny 2008, p. 1.
(44) Pius XII, Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), II: AAS 48 (1956), 327-328.
(45) Ibid., 28: AAS 48 (1956), 343-344.
(46) Benet XVI, Angelus, 1 juny 2008: L’Osservatore Romano, 2-3 juny 2008, p. 1.
(47) Vigili, Constitució Inter innumeras sollicitudines (14 maig 553): DH, 420.
(48) Concili Ecumènic d’Efes, Anatemes de Ciril d’Alexandria, 8: DH, 259.
(49) II Concili Ecumènic de Constantinoble, Sess. VIII (2 juny 553), Can. 9: DH, 431.
(50) Sant Joan de la Creu, Càntic espiritual A, vers 22, 4.
(51])Ibid., Estrofa 12,8.
(52) Ibid., Estrofa 12,1.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

II

GESTOS I PARAULES D’AMOR

32. El Cor de Crist, que simbolitza el seu centre personal d’on brolla el seu amor per nosaltres, és el nucli viu del primer anunci. Hi ha l’origen de la nostra fe, la font que manté vives les creences cristianes.

GESTOS QUE REFLECTEIXEN EL COR

33. La manera com Crist ens estima és una cosa que no ens ha volgut explicar gaire. Ho va mostrar en els seus gestos. Veient-lo actuar podem descobrir com ens tracta a cadascun de nosaltres, encara que ens costa percebre-ho. Mirem, doncs,

on la nostra fe el pot reconèixer: en l’Evangeli.

34. L’Evangeli diu que Jesús «va venir entre els seus» (Jn 1,11). Som seus, perquè no ens tracta com quelcom estrany. Ens considera propis, que guarda amb cura, amb afecte. Ens tracta com els seus. No en el sentit que som els seus esclaus, Ell mateix ho nega: «Ja no us dic servents» (Jn 15,15). El que proposa és la pertinença mútua dels amics. Va venir, va superar totes les distàncies, es va acostar a nosaltres amb les coses més senzilles i quotidianes de l’existència. De fet, té un altre nom, que és “Emmanuel” i significa “Déu amb nosaltres”, Déu proper a la nostra vida, que viu entre nosaltres. El Fill de Déu es va encarnar i «es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau» (Fl 2,7).

35. Això és evident quan el veiem actuar. Sempre està mirant, a prop, constantment obert a la trobada. El contemplem quan s’atura a conversar amb la samaritana al pou on va anar a buscar aigua (cf. Jn 4,5-7). El veiem, ben entrada la nit, trobant-se amb Nicodem, que tenia por de ser vist amb Jesús (cf. Jn 3,1-2). L’admirem quan sense vergonya deixa que una prostituta li renti els peus (cf. Lc 7,36-50); quan diu, mirant fit a fit la dona adúltera: «No et condemno» (cf. Jn 8,11); o quan s’enfronta a la indiferència dels seus deixebles i diu amb afecte al cec del camí: «Què vols que et faci?» (Mc 10,51). Crist mostra que Déu és proximitat, compassió i tendresa.

36. Si curava algú, preferia acostar-se: «Va estendre la mà i el va tocar» (Mt 8,3); «li va tocar la mà» (Mt 8,15); «els va tocar els ulls» (Mt 9,29). I fins i tot s’aturava a guarir els malalts amb la seva pròpia saliva (cf. Mc 7,33), com una mare, perquè no el sentissin un estrany a la seva vida. Perquè «el Senyor coneix aquella bella ciència de les carícies. La tendresa de Déu: no ens estima amb paraules, s’acosta i estant a prop nostre ens dona el seu amor amb tota la tendresa possible»²⁷.

37. Com que ens costa confiar, perquè hem estat ferits per tantes falsedats, agressions i decepcions, ens xiuxiueja a l’orella: «Coratge, fill» (Mt 9,2), «coratge, filla» (Mt 9,22). Es tracta de vèncer la por i adonar-nos que amb Ell no tenim res a perdre. A Pere, que no es va confiar, «Jesús va estendre la mà, el va agafar i li va dir: […] “Per què has dubtat?”» (Mt 14,31). No tinguis por. Deixa que s’acosti a tu, fes-lo seure al teu costat. Podem dubtar de moltes persones, però no d’ell. I no t’aturis a causa dels teus pecats. Recorda que molts pecadors «seien a taula amb Jesús» (Mt 9,10) i cap d’ells no es va escandalitzar. Els elitistes religiosos es van queixar i el van tractar com «un golafre i un borratxo, amic dels recaptadors d’impostos i dels pecadors» (Mt 11,19). Quan els fariseus van criticar la seva proximitat amb persones considerades de baix nivell o pecadors, Jesús els va dir: «Vull misericòrdia i no sacrificis» (Mt 9,13).

38. Aquell mateix Jesús avui t’espera per donar-te l’oportunitat d’il·luminar la teva existència, de fer-te aixecar, d’omplir-te de la seva força. Abans de morir, de fet, va dir als seus deixebles: «No us deixaré orfes: vindré a vosaltres. Una mica més i el món ja no em veurà; en canvi vosaltres em veureu» (Jn 14,18-19). Sempre troba una manera de manifestar-se en la teva vida, perquè puguis trobar-te amb Ell.

LA MIRADA

39. Diu l’Evangeli que va venir a Ell un home ric, ple d’ideals però sense força per canviar la seva vida. Aleshores «Jesús va fixar la seva mirada en ell» (Mc 10,21). T’imagines aquell moment, aquella trobada entre els ulls d’aquest home i la mirada de Jesús? Si et crida, si et convida a una missió, primer et mira, escruta les profunditats del teu ésser, percep i coneix tot el que hi ha en tu, posa la seva mirada sobre tu: «Quan caminava pel Mar de Galilea, va veure dos germans […]. Anant més enllà, va veure dos germans més» (Mt 4,18.21).

40. Molts textos evangèlics ens mostren Jesús prestant tota la seva atenció a les persones, a les seves preocupacions, al seu sofriment. Per exemple: «En veure les multituds, en va sentir compassió, perquè estaven cansades i esgotades» (Mt 9,36). Quan ens sembla que tothom ens ignora, que a ningú no li interessa el que ens passa, que no som importants per a ningú, Ell ens està atent. Això és el que va assenyalar a Natanael, que estava sol i absort: «Abans que Felip et cridés, et vaig veure quan eres sota la figuera» (Jn 1,48).

41. Precisament perquè està atent amb nosaltres, és capaç de reconèixer cada bona intenció que tens, cada petita bona acció que fas. L’Evangeli diu que «va veure una vídua pobra que hi tirava dues monedes [al tresor del temple]» (Lc 21,2) i de seguida ho va indicar als seus apòstols. Jesús presta atenció de manera que es meravella per  les coses bones que reconeix en nosaltres. Quan el centurió li va pregar amb total confiança, «en escoltar-lo, Jesús va quedar meravellat» (Mt 8,10). Com n’és de maco saber que, tot i que els altres puguin ignorar les nostres bones intencions o les coses positives que puguem fer, a Jesús no se li escapen, , sinó que les admira.

42. Ell, com a home, ho havia après de Maria, la seva mare. Ella, que tot ho contemplava amb cura i “ho guardava […] en el seu cor” (cf. Lc 2,19.51), li va ensenyar des de petit, juntament amb sant Josep, a parar atenció.

LES PARAULES

43. Encara que a les Escriptures tenim la seva Paraula sempre viva i actual, de vegades Jesús ens parla internament i ens crida per portar-nos al lloc millor. I el millor lloc és el seu Cor. Ens crida a entrar on puguem recuperar forces i pau: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Per això demanava als seus deixebles: «Persevereu en mi» (Jn 15,4).

44. Les paraules que va dir Jesús mostraven que la seva santedat no eliminava els sentiments. En algunes ocasions van mostrar un amor apassionat, que pateix per nosaltres, s’emociona, es queixa i arriba fins i tot a les llàgrimes. És evident que les preocupacions i angoixes comunes de la gent, com ara el cansament o la fam, no el deixaven indiferent: «Sento compassió per la multitud; […] no tenen res per menjar. […] Defalliran pel camí; i alguns d’ells han vingut de lluny» (Mc 8,2-3).

45. L’Evangeli no amaga els sentiments de Jesús envers Jerusalem, la ciutat estimada: «Quan s’acostava i veié la ciutat, plorà per ella» (Lc 19,41) i expressava el seu desig més gran: «Tant de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et porta a la pau!» (Lc 19,42). Els evangelistes, tot i que de vegades el presenten com a poderós o gloriós, no deixen de mostrar els seus sentiments davant la mort i el dolor dels seus amics. Abans d’explicar que davant la tomba de Llàtzer «Jesús començà a plorar» (Jn 11,35), l’Evangeli s’atura per dir que «Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer» (Jn 11,5) i que, veient Maria plorar i els qui eren amb ella, “es va commoure interiorment i es contorbà” (cf. Jn 11,33). La narració no deixa cap dubte que va ser un plor sincer, sorgit d’una pertorbació interna. Finalment, no es va intentar amagar l’angoixa de Jesús davant la seva pròpia mort violenta a mans d’aquells que tant estimava: «Va començar a sentir esglai i angoixa» (Mc 14,33), fins al punt de dir: «Sento a l’ànima una tristor de mort» (Mc 14,34). Aquesta pertorbació interior s’expressa amb tota la seva força en el crit del Crucificat: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mc 15,34).

46. Tot això, vist superficialment, pot semblar un mer romanticisme religiós. Tanmateix, és el més seriós i el més decisiu. Troba la seva màxima expressió en Crist clavat a una creu. És la paraula d’amor més eloqüent. No és una closca buida, no és un pur sentiment, no és una evasió espiritual. És amor. Per això sant Pau, buscant les paraules adients per explicar la seva relació amb Crist, va dir: «Em va estimar i es va lliurar per mi» (Ga 2,20). Aquesta era la seva convicció més gran: saber que era estimat. El lliurament de Crist a la creu el va corprendre, però això només tenia sentit perquè hi havia alguna cosa encara més gran que aquell lliurament total: «Em va estimar». Quan molta gent buscava la salvació, el benestar o la seguretat en diverses propostes religioses, Pau, tocat per l’Esperit, va poder mirar més enllà i meravellar-se d’allò més gran i fonamental: «Em va estimar».

47. Després d’haver contemplat Crist, mirant el que els seus gestos i les seves paraules ens permeten veure del seu Cor, recordem ara com l’Església reflexiona sobre el sant misteri del Cor del Senyor.

(27)Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 7 juny 2013: L’Osservatore Romano, 8 juny 2013, p. 8.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

EL COR QUE UNEIX ELS FRAGMENTS

17. Al mateix temps, el cor fa possible qualsevol vincle autèntic, perquè una relació que no es construeix amb el cor és incapaç de superar la fragmentació de l’individualisme: només quedarien dempeus dues mònades que s’acosten, però que no s’uneixen realment. L’anti-cor és una societat cada cop més dominada pel narcisisme i l’autoreferencialitat. Al final arribem a la “pèrdua del desig”, perquè l’altre desapareix de l’horitzó i ens tanquem en el nostre propi ego, sense capacitat de relacions sanes¹⁴. Com a resultat, ens tornem incapaços d’acollir Déu, com diria Heidegger, per rebre el diví hem de construir una «casa d’hostes¹⁵.

18. Veiem així com en el cor de cada persona es produeix aquesta paradoxal connexió entre l’autoestima i l’obertura als altres, entre la trobada molt personal amb un mateix i el regal d’un mateix als altres. Et converteixes en tu mateix només quan adquireixes la capacitat de reconèixer l’altre i et trobes amb l’altre que és capaç de reconèixer i acceptar la teva pròpia identitat.

19. El cor també és capaç d’unificar i harmonitzar la pròpia història personal, que sembla fragmentada en mil peces, però on tot pot tenir sentit. Això és el que expressa l’Evangeli en la mirada de Maria, que mirava amb el cor. Va saber dialogar amb les experiències que tenia meditant-les en el seu cor, donant-les temps: representant-les i guardant-les dins per recordar. En l’Evangeli, la millor expressió del que pensa un cor són els dos passatges de sant Lluc que ens diuen que Maria «guardava (syneterei) totes aquestes coses, meditant-les (symballousa) en el seu cor» (Lc 2,19; cf. 2,51). El verb symballein (del qual “símbol”) significa reflexionar, reunir dues coses en la ment i examinar-se, reflexionar, dialogar amb un mateix. A Lluc 2,51 dieterei significa “conservava amb cura”, i el que conservava no sols era “l’escena” que va veure, sinó també allò que encara no entenia i, tanmateix, va romandre present i viva esperant reunir-ho tot en el seu cor.

20. En l’era de la intel·ligència artificial, no podem oblidar que la poesia i l’amor són necessaris per salvar la humanitat. El que mai cap algorisme no podrà acomodar serà, per exemple, aquell moment de la infantesa que es recorda amb tendresa i que, malgrat el pas dels anys, continua passant a tots els racons del planeta. Penso en l’ús d’una forquilla per segellar les vores d’aquells panzerotti casolans fets per les nostres mares o àvies. És aquell moment d’aprenentatge culinari, a mig camí entre el joc i l’edat adulta, en què un es responsabilitza de la feina per ajudar els altres. Com aquest de la forquilla, podria esmentar milers de petits detalls que conformen les biografies de cadascú: fer florir somriures amb una broma, fer un dibuix a la llum d’una finestra, jugar el primer partit de futbol amb una pilota de drap, guardar cucs en una capsa de sabates, assecar una flor entre les pàgines d’un llibre, cuidar un ocell que ha caigut del niu, demanar un desig fullejant una margarida. Tots aquests petits detalls, l’ordinari-extraordinari, mai no podran encaixar als algorismes. Perquè la forquilla, els acudits, la finestra, la pilota, la capsa de sabates, el llibre, l’ocell, la flor… es basen en la tendresa que es conserva en els records del cor.

21. El nucli de cada ésser humà, el seu centre més íntim, no és el nucli de l’ànima sinó de tota la persona en la seva identitat única, que és d’ànima i cos. Tot està unificat en el cor, que pot ser la seu de l’amor amb tots els seus components espirituals, psíquics i fins i tot físics. En definitiva, si hi regna l’amor, la persona arriba a la seva pròpia identitat d’una manera plena i lluminosa, perquè cada ésser humà ha estat creat abans que res per amor, està fet en les seves fibres més profundes per estimar i ser estimat.

22. Per això, veient com se succeeixen noves guerres, amb la complicitat, la tolerància o la indiferència d’altres països, o amb meres lluites de poder al voltant d’interessos partidistes, es podria pensar que la societat mundial està perdent el cor. Només cal mirar i escoltar les dones grans, de les diferents parts en conflicte, que són presoneres d’aquests conflictes devastadors. És esborronador veure-les plorar pels seus nets assassinats, o escoltar que desitgen la mort per haver perdut la casa on sempre han viscut. Elles, que tantes vegades han estat models de força i resistència durant unes vides difícils i sacrificades, ara que arriben a l’última etapa de la seva existència no reben una pau merescuda, sinó angoixa, por i indignació. Culpar als altres no resol aquest drama vergonyós. Veure les àvies plorar sense que això resulti intolerable és signe d’un món sense cor.

23. Quan algú reflexiona, busca, medita sobre el seu propi ésser i sobre la pròpia identitat, o analitza les preguntes més elevades; quan pensa en el sentit de la seva vida, tot i que busqui Déu, tot i que senti el plaer d’haver albirat alguna cosa de la veritat, aixó ha de trobar la seva culminació en l’amor. Estimant, una persona sent que sap per què i amb quina finalitat viu. Així, tot flueix en un estat de connexió i harmonia. Per tant, davant el misteri personal, potser la pregunta més decisiva que tothom es pot fer és aquesta: tinc cor?

EL FOC

24, Això té conseqüències per a l’espiritualitat. Per exemple, la teologia dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola té com a principi l’affectus. La dimensió discursiva es construeix sobre una voluntat fonamental (amb tota la força del cor), que dona energia i recursos a la tasca de reorganitzar la vida. Les regles i composicions de lloc que Ignasi implementa funcionen sobre la base d’un “fonament” diferent d’ells, el desconegut del cor. Michel de Certeau destaca com les “mocions” de les quals parla sant Ignasi són erupcions d’una voluntat de Déu i d’una voluntat del cor que es manté diferent de l’ordre manifest. Alguna cosa inesperada comença a parlar en el cor de la persona, quelcom que sorgeix de l’incognoscible, treu la superfície del que es coneix i s’hi oposa. És l’origen d’un nou “ordenament de la vida” a partir del cor. No són discursos racionals que s’hagin de posar en pràctica traduint-los a la vida, com si l’afectivitat i la pràctica fossin simplement conseqüències –dependents– d’un coneixement assegurat¹⁶.

25. Allà on el filòsof s’atura amb els seus pensaments, el cor creient estima, adora, demana perdó i s’ofereix a servir en el lloc que el Senyor li dona a escollir per seguir-lo. Aleshores entén que ell és el “tu” de Déu i que pot ser un “jo” perquè Déu és un “tu” per a ell. El fet és que només el Senyor ofereix tractar-nos com un “tu” sempre i per sempre. Acceptar la seva amistat és una qüestió de cor i ens constitueix com a persones en el sentit ple del terme.

26. Sant Bonaventura deia que en una inspecció més propera cal qüestionar «no la llum, sinó el foc»¹⁷. I ensenyava que «la fe està en l’intel·lecte, per provocar afecte. Per exemple: saber que Crist va morir per nosaltres no és coneixement, sinó que necessàriament esdevé afecte, amor»¹⁸. En aquesta perspectiva, sant John Henry Newman va triar com a lema la frase «Cor ad cor loquitur», perquè, més enllà de qualsevol dialèctica, el Senyor ens salva parlant al nostre cor des del seu Sagrat Cor. Aquesta mateixa lògica va fer que per a ell, gran pensador, el lloc de la trobada més profunda amb ell mateix i amb el Senyor no fos la lectura ni la reflexió, sinó el diàleg orant, de cor a cor, amb Crist viu i present. Per això Newman va trobar en l’Eucaristia el Cor viu de Jesús, capaç d’alliberar, de donar sentit a cada moment i d’inculcar la veritable pau en l’home: «Oh santíssim i amable Cor de Jesús, estàs amagat en la santa Eucaristia, i aquí sempre batega per nosaltres. […] T’adoro amb tot el meu amor i amb tota la meva veneració, amb el meu afecte fervent i amb la meva voluntat més submisa i decidida. Oh Déu meu, quan vinguis a mi en la sagrada comunió i facis la teva llar en mi, fes que el meu cor bategui a l’uníson amb el teu. Purifica’l de tot el que és orgull i sentit, que és duresa i crueltat, de tota perversitat, de tot desordre, de tota tebior. Omple’l tant de tu que ni els esdeveniments quotidians ni les circumstàncies de la vida el puguin molestar, i en el teu temor i en el teu amor pugui trobar la pau»¹⁹.

27. Davant del Cor de Jesús viu i present, la nostra ment, il·luminada per l’Esperit, entén les paraules de Jesús. Així es posa en marxa la nostra voluntat per practicar-les. Però això podria continuar essent una forma de moralisme autosostenible. Sentir i tastar el Senyor i honrar-lo és cosa del cor. Només el cor és capaç de posar les altres facultats i passions i tota la nostra persona en una actitud de reverència i obediència amorosa al Senyor.

EL MÓN POT CANVIAR COMENÇANT PEL COR

28. Només partint del cor les nostres comunitats podran unir les diferents intel·ligències i voluntats i pacificar-les perquè l’Esperit ens guiï com a xarxa de germans, perquè la pacificació és també tasca del cor. El Cor de Crist és èxtasi, és una sortida, és un regal, és una trobada. En Ell ens tornem capaços de relacionar-nos d’una manera sana i feliç i de construir el Regne d’amor i de justícia en aquest món. El nostre cor unit al de Crist és capaç d’aquest miracle social.

29. Prendre’s seriosament el cor té conseqüències socials. Com ensenya el Concili Vaticà II, «cadascun de nosaltres ha de treballar per canviar el cor, obrint els ulls al món sencer i a totes aquelles coses que els homes poden fer junts per conduir la humanitat cap a un destí millor»²⁰. Perquè «els desequilibris que pateix el món contemporani estan relacionats amb aquest desequilibri més profund que està arrelat al cor de hum໲¹. Davant les tragèdies del món, el Concili ens convida a tornar al cor, explicant que l’ésser humà «en la seva interioritat, transcendeix l’univers de les coses: torna a aquelles profunditats, quan torna a si mateix, allà on l’espera aquell Déu que busca els cors (cf. 1Sa 16,7; Jr 17,10), allà on sota la mirada de Déu decideix el seu destí»²².

30. Això no vol dir confiar massa en nosaltres mateixos. Anem amb compte: adonem-nos que el nostre cor no és autosuficient, és fràgil i està ferit. Té dignitat ontològica, però al mateix temps ha de buscar una vida més digna²³. També diu el Concili Vaticà II que «el ferment evangèlic ha despertat i desperta en el cor de l’home aquesta irrefrenable necessitat de dignitat»²⁴, però per viure segons aquesta dignitat no n’hi ha prou de conèixer l’Evangeli ni de fer mecànicament el que ens mana. Necessitem l’ajuda de l’amor diví. Anem al Cor de Crist, el centre del seu ésser, que és un forn ardent d’amor diví i humà i és la plenitud més gran que pot aconseguir un ésser humà. És allà, en aquest Cor, on finalment ens reconeixem i aprenem a estimar.

31. Finalment, aquest Sagrat Cor és el principi unificador de la realitat, perquè «Crist és el cor del món; la seva Pasqua de mort i resurrecció és el centre de la història, que gràcies a ell és la història de la salvació»²⁵. Totes les criatures «avancen, juntament amb nosaltres i a través nostre, cap a l’objectiu comú, que és Déu, en una plenitud transcendent on el Crist ressuscitat ho abraça i ho il·lumina tot»²⁶. Davant del Cor de Crist, demano al Senyor que torni a tenir compassió per aquesta terra ferida, que Ell va voler habitar com un de nosaltres. Que aboqui els tresors de la seva llum i el seu amor, perquè el nostre món, que sobreviu entre guerres, desequilibris socioeconòmics, consumisme i ús antihumà de la tecnologia, recuperi el més important i necessari: el Cor.

(14) Cf. Id., Eros in agonia, Milà 2019.
(15] Cf. Martin Heidegger, La poesia di Hölderlin, Milà 1988, 144.
(16) Cf. Michel de Certeau, Lo spazio del desiderio. Gli “Exercizi spirituali” di Loyola, a Il parlare angelico: figure per una poètica della lingua. Secoli XVI e XVII.
(17) Itinerarium mentis in Deum, VII, 6: Sant Bonaventura, Itinerario della mente in Dio, Riconduzione delle Arti allà Teologia, Roma 1995, 93.
(18) Id., Proemium in I Sent., q. 3: Opera Omnia, Quaracchi 1882, vol. 1, 13.
(19) S. John Henry Newman, Meditazioni e Preghiere, Milà 2002, 106.
(20) Constitució pastoral Gaudium et spes, 82.
(21) Ibid., 10.
(22) Ibid., 14.
(23) Cf. Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, Declaració Dignitas infinita (2 abril 2024), 8. Cf. L’Osservatore Romano, 8 abril 2024.
(24) Constitució pastoral Gaudium et spes, 26.
(25) Sant Joan Pau II, Angelus, 28 juny 1998: L’Osservatore Romano, 30 juny-1 juliol 1998, p. 7.
(26) Carta encíclica Laudato si’ (24 maig 2015), 83: AAS (2015), 880.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

1. «ENS VA ESTIMAR», diu sant Pau referint-se a Crist (Rm 8,37), per fer-nos descobrir que d’aquest amor res no «ens en pot separar mai» (Rm 8,39). Pau ho afirma amb certesa perquè el mateix Crist havia assegurat als seus deixebles: «Us he estimat» (Jn 15,9.12). També ens va dir: «Us he dit amics» (Jn 15,15). El seu cor obert ens precedeix i ens espera incondicionalment, sense exigir cap requisit previ per poder estimar-nos i oferir-nos la seva amistat: Ell ens va estimar primer (cf. 1Jn 4,10). Gràcies a Jesús «hem conegut i cregut en l’amor que Déu ens té» (1Jn 4,16).

I
LA IMPORTÀNCIA DEL COR

2. El símbol del cor s’utilitza sovint per expressar l’amor de Jesús. Alguns es pregunten si encara té un significat vàlid. Però quan estem temptats de navegar per la superfície, de viure fugint sense saber finalment per què, de convertir-nos en consumidors insaciables i esclaus dels engranatges d’un mercat al qual no importa el sentit de la nostra existència, hem de recuperar la importància del cor.¹

QUÈ VOLEM DIR QUAN DIEM «COR»?.

3. En grec clàssic profà el terme kardía indica allò que és més intern en els éssers humans, els animals i les plantes. En Homer indica no sols el centre corporal, sinó també l’ànima i el nucli espiritual de l’ésser humà. A la Il·líada, el pensament i el sentiment pertanyen al cor i estan molt a prop l’un de l’altre². El cor t’apareix com el centre del desig i el lloc on prenen forma les decisions importants de la persona³. En Plató, el cor assumeix una funció d’alguna manera “sintetitzadora” del que és racional i de les tendències de cadascú, ja que tant el mandat de les facultats superiors com les passions es transmeten per les venes que conflueixen en el cor⁴. Així, des de l’antiguitat ens hem adonat de la importància de considerar l’ésser humà no com una suma de capacitats diferents, sinó com un món ànima-cos amb un centre unificador, que dona a tot allò que viu la seva persona el rerefons d’un sentit i d’una orientació.

4. La Bíblia diu que «la paraula de Déu és viva i eficaç […] i discerneix els sentiments i els pensaments del cor» (He 4,12). D’aquesta manera ens parla d’un nucli, el cor, que s’amaga darrere de cada aparença, fins i tot darrere dels pensaments superficials que ens confonen. Els deixebles d’Emaús, durant el seu misteriós viatge amb Crist ressuscitat, van viure un moment d’angoixa, confusió, desesperació i decepció. Però, més enllà de tot això i malgrat tot, alguna cosa va passar en el fons: «No ens cremava el cor dins nostre mentre conversava amb nosaltres pel camí?» (Lc 24,32).

5. Al mateix temps, el cor és el lloc de la sinceritat, on no es pot enganyar ni dissimular. Normalment indica les teves veritables intencions, el que realment penses, creus i vols, els “secrets” que no dius a ningú, en definitiva la teva veritat nua. Es tracta d’allò que no és ni aparença ni mentida sinó autèntic, real, totalment personal. Per això, Dalila va preguntar a Samsó, que no li va explicar el secret de la seva força: «Com pots dir-me: ‘t’estimo’, mentre el teu cor no està amb mi?» (Jt 16.15). Només quan li va revelar el seu secret amagat, ella «va veure que li havia obert tot el seu cor» (Jt 16,18).

6. Aquesta veritat de cada persona s’amaga sovint sota una gran quantitat de “fullatge” que la cobreix, i això dificulta arribar a la certesa de conèixer-se un mateix i més encara de conèixer una altra persona: «No hi ha res més traïdor que el cor i amb prou feines es guareix! Qui el pot conèixer?» (Jr 17,9). Així entenem per què el llibre dels Proverbis ens demana: «Més que qualsevol cosa digne de cura, guarda el teu cor, perquè d’ell brolla la vida. Allunya de tu la teva boca mentidera» (4,23-24). La mera aparença, la dissimulació i l’engany danyen i perverteixen el cor. Més enllà dels molts intents de mostrar o expressar quelcom que no som, tot es juga al cor: allà no importa el que es mostri per fora o el que s’amagui, allà som nosaltres mateixos. I aquesta és la base de qualsevol pla sòlid per a la nostra vida, ja que res que valgui la pena no es pot construir sense el cor. Les aparences i les mentides només ofereixen buit.

7. Com a metàfora, permeteu-me que us recordi una cosa que ja he explicat en una altra ocasió: «Per carnestoltes, quan érem nens, la nostra àvia ens feia pastissets, i era una massa molt fina la que feia ella. Llavors la tirava a la paella i aquella massa es va inflar i es va inflar… I quan vam començar a menjar-la, estava buida. Aquests pastissets s’anomenaven “mentides” en dialecte. I va ser l’àvia qui ens en va explicar el motiu: “Aquests pastissets són com mentides, semblen grans, però no tenen res a dins, no hi ha res de veritat, no hi ha res de substància”»⁵.

8. En lloc de buscar satisfaccions superficials i jugar un paper davant dels altres, la cosa millor és deixar que sorgeixin preguntes que importen: qui soc realment, què busco, quin sentit vull a la meva vida, les meves eleccions o les meves accions, per què i amb quina finalitat soc en aquest món, com avaluaré la meva existència quan arribi al final, quin sentit m’agradaria que tingués tot el que experimento, qui vull ser abans que els altres, qui soc davant de Déu. Aquestes preguntes em porten al meu cor.

RETORNAR AL COR

9. En aquest món líquid cal tornar a parlar del cor; objectiu on cada persona, de cada categoria i condició, faci la seva síntesi; allà on les persones concretes tenen l’origen i l’arrel de totes les seves altres fortaleses, creences, passions, opcions. Però ens movem en una societat de consumidors en sèrie que viuen dia a dia i dominats pels ritmes i sorolls de la tecnologia, sense molta paciència pels processos que la interioritat requereix. En la societat actual, l’ésser humà «s’arrisca a perdre el centre, el centre de si mateix⁶» . «L’home contemporani, de fet, sovint es troba confús, dividit, gairebé desproveït d’un principi intern que crea unitat i harmonia en el seu ésser i en les seves accions. Malauradament, models de comportament molt estesos exasperen la dimensió racional-tecnològica o, per contra, la instintiva⁷». Falta el cor.

10. Ara, el problema de la societat líquida és actual, però la devaluació del centre íntim de l’home –el cor– ve de més lluny: ja la trobem en el racionalisme grec i precristià, en l’idealisme postcristià i en el materialisme en les seves diferents formes. El cor ha tingut poc espai en l’antropologia i és una noció aliena al gran pensament filosòfic. Es van preferir altres conceptes com els de raó, voluntat o llibertat. El seu significat és imprecís i no se li ha donat un lloc concret en la vida humana. Potser perquè no va ser fàcil situar-lo entre les idees “clares i distintes” o per la dificultat que suposa conèixer-se a un mateix: semblaria que la realitat més íntima és també la més llunyana per al nostre coneixement. Segurament perquè el trobament amb l’altre no es consolida com una manera de trobar-se un mateix, ja que pensar torna a portar a un individualisme insalubre. Molts s’han sentit segurs en l’àmbit més controlable de la intel·ligència i la voluntat de construir els seus sistemes de pensament. I no trobant un lloc per al cor, diferent de les facultats i passions humanes considerades separades les unes de les altres, ni tan sols s’ha desenvolupat àmpliament la idea d’un centre personal en el qual l’única realitat que ho pot unificar tot és, en definitiva, l’amor.

11. Si es devalua el cor, també es devalua el que vol dir parlar des del cor, actuar amb el cor, madurar i tenir cura del cor. Quan no s’aprecien les especificitats del cor, perdem les respostes que la intel·ligència sola no pot donar, perdem el trobament amb els altres, perdem la poesia. I perdem la història i les nostres històries, perquè la veritable aventura personal és la que es construeix partint del cor. Al final de la vida, només això comptarà.

12. Cal afirmar que tenim cor, que el nostre cor conviu amb altres cors que l’ajuden a ser un “tu”. Com que no podem desenvolupar aquest tema àmpliament, utilitzarem el personatge d’una novel·la, Stavròghin de Dostoievski⁸ . Romano Guardini el mostra com la mateixa encarnació del mal, perquè la seva característica principal és que no té cor: «Stavròghin no té cor; per tant el seu esperit és fred i buit i el seu cos s’embriaga de la mandra i la sensualitat “bestial”. Per tant, no pot conèixer ningú íntimament i ningú no el coneix realment. Perquè només el cor crea intimitat, veritable proximitat entre dos éssers. Només el cor sap acollir i donar una pàtria. La intimitat és l’acte, l’esfera del cor. Però Stavròghin és llunyà. […] Infinitament allunyat fins i tot d’ell mateix, ja que l’home només pot ser interior a si mateix amb el cor, no amb l’esperit. Ser interior a un mateix amb l’esperit no està en poder de l’home. Ara, si el cor no viu, l’home continua essent un estrany per a si mateix»⁹.

13. Cal que totes les accions es posin sota el “domini polític” del cor, que l’agressivitat i els desitjos obsessius trobin pau en el bé més gran que els ofereix el cor i en la força que té contra els mals; que fins i tot la intel·ligència i la voluntat es posin al seu servei, sentint i tastant les veritats en lloc de voler dominar-les com solen fer algunes ciències; que la voluntat desitgi el bé més gran que el cor coneix, i que fins i tot la imaginació i els sentiments es deixin moderar pel batec del cor.

14. Es podria dir que, en definitiva, soc el meu cor, perquè és el que em distingeix, em configura en la meva identitat espiritual i em posa en comunió amb els altres. L’algorisme que treballa en el món digital demostra que els nostres pensaments i les decisions de la nostra voluntat són molt més “estàndards” del que podríem pensar. Són fàcilment predictibles i manipulables. No així el cor.

15. Aquesta és una paraula important per a la filosofia i la teologia, que aspiren a arribar a una síntesi global. De fet, la paraula “cor” no es pot explicar exhaustivament per la biologia, la psicologia, l’antropologia o cap ciència. És una d’aquelles paraules originals «que indiquen la realitat que pertany a tot l’home com a persona corporal i espiritual»¹⁰ . Així, el biòleg no és més realista quan parla del cor, perquè només n’hi veu una part, i el conjunt no és menys real, sinó encara més. Ni tan sols un llenguatge abstracte podria tenir el mateix significat concret i global. Si el “cor” ens porta al centre íntim de la nostra persona, també ens permet reconèixer-nos en la nostra totalitat i no únicament en algun aspecte aïllat.

16. D’altra banda, aquesta força singular del cor ens ajuda a entendre per què es diu que quan copses una realitat amb el cor la pots conèixer millor i més plenament. Això ens porta inevitablement a l’amor del qual aquest cor és capaç, perquè «l’amor és el factor més íntim de la realitat»¹¹ . Per a Heidegger, segons la interpretació donada per un pensador contemporani, la filosofia no comença amb un concepte pur o amb una certesa, sinó amb un xoc emocional: «El pensament s’ha d’haver sacsejat emocionalment abans de treballar els conceptes o mentre els treballa. Sense una emoció profunda no pot començar el pensament. La primera imatge mental seria la pell de gallina. El primer que ens fa pensar i qüestionar-nos és l’emoció profunda. La filosofia sempre es produeix en un estat d’ànim fonamental (Stimmung)»¹² . I aquí apareix el cor, que «alberga estats d’ànim, funciona com a “guardià de l’estat d’ànim”. El “cor” escolta de manera no metafòrica “la veu silenciosa” de l’ésser, deixant-se temperar i determinar per ella»¹³.

(1) Bona part de les reflexions d’aquest primer capítol s’han inspirat en els escrits inèdits del pare Diego Fares, S.I., que el Senyor el tingui en la seva santa glòria.
(2) Cf. Homer, Il·líada, 21, 441.
(3) Cf. ibid., 10, 244.
(4) Cf. Timeu 65 c-d; 70.
(5) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 14 octubre 2016: L’Osservatore Romano, 15 octubre 2016, p. 8.
(6) Sant Joan Pau II, Angelus, 2 juliol 2000: L’Osservatore Romano, 3-4 juliol 2000, p. 4.
(7) Id., Catequesi, 8 juny 1994: L’Osservatore Romano, 9 de juny de 1994, p. 5.
(8) Els dimonis (1873).
(9) Romano Guardini, El món religiós de Dostojevskij, Brescia 1980, 236.
(10) Karl Rahner, Alcune tesi per una teologia della devozione al cuore di Gesù, a Theologia del Cuore di Cristo, Roma 1995, 60.
(11) Ibid., 61.
(12) Byung-Chul Han, Heideggers Herz. Zum Begriff der Stimmung bei Martin Heidegger, München 1996, 39.
(13) Ibid., 60; cf. 176.