Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

V

AMOR PER AMOR

FER ENAMORAR EL MÓN

205. La proposta cristiana és atractiva quan es pot viure i expressar íntegrament: no com un simple refugi de sentiments religiosos o ritus sumptuosos. Quin tipus d’adoració seria per a Crist si estiguéssim satisfets amb una relació individual sense interès a ajudar els altres a patir menys i viure millor? Podria agradar potser al Cor que tant estimava que romanguéssim en una experiència religiosa íntima, sense conseqüències fraternals i socials? Siguem sincers i llegim la Paraula de Déu en la seva totalitat. Però per aquest mateix motiu diguem que ni tan sols es tracta d’una promoció social desproveïda de sentit religiós, que al final seria voler per als nostres germans i germanes menys del que Déu els vol donar. Per això hem de concloure aquest capítol recordant la dimensió missionera del nostre amor al Cor de Crist.

206. Sant Joan Pau II, a més de parlar de la dimensió social de la devoció al Cor de Crist, es va referir a «la reparació, que és la cooperació apostòlica per a la salvació del món»²²¹. De la mateixa manera, la consagració al Cor de Crist «s’ha de comparar amb l’acció missionera de la mateixa Església, perquè respon al desig del Cor de Jesús de propagar en el món, a través dels membres del seu Cos, la seva dedicació total al Regne»²²². En conseqüència, a través dels cristians, «l’amor s’abocarà en els cors humans, perquè es construeixi el cos de Crist que és l’Església i es construeixi també una societat de justícia, pau i fraternitat»²²³.

207. L’extensió de les flames d’amor del Cor de Crist es produeix també en l’obra missionera de l’Església, que porta l’anunci de l’amor de Déu manifestat en Crist. Sant Vicenç de Paül ho va ensenyar molt bé quan va convidar els seus deixebles a demanar al Senyor «aquest cor, aquest cor que ens fa anar a tot arreu, aquest cor del Fill de Déu, cor de Nostre Senyor, […] que ens disposa a sortir, com ell sortiria […] i també ens envia com ells [els apòstols] a portar foc a tot arreu»²²⁴.

208. Sant Pau VI, adreçant-se a les Congregacions que difonen la devoció al Sagrat Cor, va recordar que «no hi ha dubte que el compromís pastoral i el zel missioner s’abrandaran si els sacerdots i els fidels, per propagar la glòria de Déu, contemplaran l’exemple de l’amor etern que Crist ens ha mostrat, i concentraran els seus esforços a fer que tots participin de les riqueses inescrutables de Crist»²²⁵. A la llum del Sagrat Cor, la missió esdevé una qüestió d’amor, i el risc més gran d’aquesta missió és que es diguin i es facin moltes coses, però no s’aconsegueixi provocar el trobament feliç amb l’amor de Crist que abraça i salva.

209. La missió, entesa en la perspectiva d’irradiar l’amor del Cor de Crist, requereix missioners enamorats, captivats per Crist, que no puguin deixar de transmetre aquest amor que els ha canviat la vida. I per això, els fa mal perdre el temps discutint temes secundaris o imposant veritats i regles, perquè la seva principal preocupació és comunicar el que viuen i, sobretot, que els altres puguin percebre la bondat i la bellesa de l’Estimat amb el seu pobre esforç. No és això el que passa a tots els enamorats? Val la pena prendre com a exemple les paraules amb què Dante Alighieri, enamorat, va intentar expressar aquesta lògica:

«Jo dic que veient la seva gran vàlua
Amor se’m fa sentir tan dolçament,
que si no perdés llavors abrusament,
tot parlant faria enamorar la gent.»²²⁶

210. Parlar de Crist, amb el testimoni o la paraula, perquè els altres no hagin de fer un gran esforç per estimar-lo, aquest és el desig més gran d’un missioner de l’ànima. No hi ha proselitisme en aquesta dinàmica d’amor: les paraules de l’enamorat no destorben, no imposen, no forcen, només porten els altres a preguntar-se com és possible un amor tan gran. Amb el màxim respecte per la llibertat i la dignitat de l’altre, l’enamorat només espera que el deixin parlar d’aquest amor que li ha omplert la vida d’una joia tan gran.

211. Crist et demana que no et faci vergonya explicar, amb la discreció i el respecte que calguin, com és la teva amistat amb Ell. Et demana que tinguis el coratge de dir als altres com n’ha estat de bonic trobar-te amb ell: «A tot aquell qui em reconegui davant els altres, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,32). Per al cor que estima, això no és un deure sinó una necessitat imperiosa: «Ai de mi si no anunciés l’Evangeli» (1Co 9,16). «Es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d’apagar-lo i no he pogut» (Jr 20,9).

En comunió de servei

212. Aquesta missió de comunicar Crist no s’ha de pensar com si fos només una cosa entre Ell i jo. Es viu en comunió amb la pròpia comunitat i amb l’Església. Si ens allunyem de la comunitat, també ens allunyarem de Jesús. Si l’oblidem i no ens en preocupem, la nostra amistat amb Jesús es refredarà. Això no s’hauria d’oblidar mai. L’amor als germans de la pròpia comunitat –religiosa, parroquial, diocesana– és com un combustible que nodreix la nostra amistat amb Jesús. Els actes d’amor cap als germans de la comunitat poden ser la millor manera, o de vegades l’única possible, d’expressar l’amor de Jesucrist als altres. El mateix Senyor ho va dir: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35).

213. És un amor que esdevé servei comunitari. No em canso de recordar que Jesús ho va dir amb molta claredat: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40). Et proposa que el trobis també allà, en cada germà i germana, sobretot en els més pobres, menyspreats i abandonats de la societat. Quina trobada més bonica!

214. Per tant, si ens dediquem a ajudar algú, no vol dir que ens oblidem de Jesús; al contrari, el trobem d’una altra manera. I quan intentem ajudar i tenir cura d’algú, Jesús és al nostre costat. De fet, és bo recordar que quan va enviar els seus deixebles a una missió «el Senyor hi cooperava» (Mc 16,20). Ell hi és, treballant, lluitant i fent el bé amb nosaltres. D’una manera misteriosa, és el seu amor el que es manifesta a través del nostre servei, és Ell mateix qui parla al món en un llenguatge que a vegades no li calen paraules.

215. T’envia a difondre la bondat i t’empeny des de dins. Per això et crida amb vocació de servei: faràs el bé com a metge, com a mare, com a mestre, com a sacerdot. Allà on siguis, podràs sentir que Ell et crida i t’envia a viure aquesta missió en el món. Ell mateix ens diu: «Jo us envio» (Lc 10,3). Això forma part de l’amistat amb Ell. I perquè aquesta amistat maduri, has de deixar-te enviar per Ell a dur a terme una missió en aquest món, amb confiança, amb generositat, amb llibertat, sense por. Si et quedes atrapat en la teva zona de confort, no et sentiràs mai segur, sempre apareixeran les pors, la tristesa, les angoixes. Qui no acompleix la seva missió en aquesta terra no pot ser feliç, està frustrat. Així que és millor que deixis que t’enviï, que el deixis portar-te on vol. No oblidis que Ell t’acompanya. No et llença a l’abisme i et deixa abandonat a les teves soles forces. T’empeny i t’acompanya. Ho va prometre i ho fa: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia» (Mt 28,20).

216. D’alguna manera has de ser missioner, missionera, com ho van ser els apòstols de Jesús i els primers deixebles, que van anar a anunciar l’amor de Déu, van anar a dir que Crist és viu i val la pena conèixer-lo. Santa Teresa de l’Infant Jesús ho va viure com un element essencial de la seva ofrena a l’Amor misericordiós: «Volia donar beure al meu Estimat i jo mateixa em consumia per la set de les ànimes»²²⁷. Aquesta és també la vostra missió. Cadascú ho fa a la seva manera, i entén com pots ser missioner o missionera. Jesús s’ho mereix. Si acceptes el repte, Ell t’il·luminarà. T’acompanyarà i t’enfortirà, i tindràs una experiència preciosa que et farà molt de bé. No importa si aconsegueixes veure resultats, deixa això al Senyor que treballa en el secret dels cors, però no deixis d’experimentar l’alegria d’intentar comunicar l’amor de Crist als altres.

CONCLUSIÓ

217. El que expressa aquest document ens permet descobrir que allò que està escrit a les encícliques socials Laudato si’ i Fratelli tutti no és estrany al nostre trobament amb l’amor de Jesucrist, perquè bevent d’aquest amor ens tornem capaços de teixir vincles fraterns, per reconèixer la dignitat de cada ésser humà i per cuidar junts la nostra llar comuna.

218. Avui tot es compra i es paga, i sembla que el mateix sentit de la dignitat depengui de les coses que s’obtenen amb el poder dels diners. Només som empesos a acumular, consumir i distreure’ns, empresonats per un sistema degradant que no ens permet mirar més enllà de les nostres necessitats immediates i mesquines. L’amor de Crist està fora d’aquest mecanisme pervers i només Ell ens pot alliberar d’aquesta febre que no deixa espai a l’amor gratuït. És capaç de donar un cor a aquesta terra i reinventar l’amor on crèiem que la capacitat d’estimar havia mort per sempre.

219. L’Església també ho necessita, per no substituir l’amor de Crist per estructures peribles, obsessions d’altres temps, adoració de la pròpia mentalitat, fanatismes de tota mena que acaben substituint l’amor gratuït de Déu que allibera, revifa, abrusa el cor i nodreix les comunitats. De la ferida del costat de Crist continua brollant aquell riu que no s’esgota mai, que no passa mai, que sempre s’ofereix de nou als qui volen estimar. Només el seu amor farà possible una nova humanitat.

220. Prego el Senyor Jesús perquè del seu Sant Cor brollin riuades d’aigua viva per guarir les ferides que ens causem, per enfortir la nostra capacitat d’estimar i de servir, per impulsar-nos a aprendre a caminar junts cap a un món just, solidari i fraternal. I això fins que celebrem plegats joiosament el banquet del Regne celestial. Allà hi serà el Crist ressuscitat, que harmonitzarà totes les nostres diferències amb la llum que flueix incessantment del seu Cor obert. Que Ell sigui sempre beneït!

Donat a Roma, a Sant Pere, el 24 d’octubre de l’any 2024, dotzè del meu pontificat.

FRANCESC

(221) Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al Cor diví de Jesús, Varsòvia, 11 de juny de 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(222) Ibid.
(223) Carta a l’arquebisbe de Lió amb motiu del pelegrinatge a Paray-le-Monial, pel centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, 4 juny 1999: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 4.
(224) Conferències als sacerdots de la missió, 135 (22 agost 1655), «Repetició de l’oració»: Sant Vicenç de Paül, Opere, vol. 10, Roma 2008, 237-238.
(225) Carta Diserti interpretes (25 maig 1965), 4: Enchiridion della Vita consecrata, Bolonya-Milà 2001, n. 3809.
(226) Vita Nova, XIX, 5-6.
(227) Ms A, 45v°: Opere complete, Roma 1997, 146.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

V

AMOR PER AMOR

LA REPARACIÓ: CONSTRUCCIÓ SOBRE LES RUÏNES

181. Tot això ens permet comprendre, a la llum de la Paraula de Déu, quin sentit hem de donar a la “reparació” que s’ofereix al Cor de Crist, què és el que el Senyor espera realment que reparem amb l’ajuda de la seva gràcia. Se n’ha parlat molt al respecte, però sant Joan Pau II va oferir una resposta clara per orientar els cristians d’avui cap a un esperit de reparació més en sintonia amb l’Evangeli.

Significat social de la reparació al Cor de Crist

182. Sant Joan Pau II va explicar que, oferint-nos juntament amb el Cor de Crist, «sobre les ruïnes acumulades per l’odi i la violència, es pot construir la civilització de l’amor tan desitjat, el regne del cor de Crist»; això implica certament que som capaços d’«unir l’amor filial a Déu amb l’amor al proïsme»; ja que «aquesta és la veritable reparació que demana el Cor del Salvador»¹⁹². Juntament amb Crist, sobre les ruïnes que deixem en aquest món amb el nostre pecat, estem cridats a construir una nova civilització de l’amor. Això significa reparar com el Cor de Crist espera de nosaltres. Enmig del desastre deixat pel mal, el Cor de Crist ha volgut necessitar la nostra col·laboració per reconstruir la bondat i la bellesa.

183. És cert que tot pecat fa mal a l’Església i a la societat, de manera que «a cada pecat se li pot atribuir […] el caràcter de pecat social», encara que això sigui especialment cert per a alguns pecats que «constitueixen, pel seu mateix objecte, un atac directe als altres»¹⁹³. Sant Joan Pau II va explicar que la repetició d’aquests pecats contra els altres sovint acaba consolidant una “estructura de pecat” que afecta el desenvolupament dels pobles¹⁹⁴. Això sovint forma part d’una mentalitat dominant que considera normal o racional allò que en realitat és només egoisme i indiferència. Aquest fenomen es pot definir com l’alienació social: «Queda alienada la societat que, en les seves formes d’organització social, producció i consum, dificulta la realització d’aquest do i l’establiment d’aquesta solidaritat interhumana»¹⁹⁵. No és només una norma moral la que ens empeny a resistir a aquestes estructures socials alienades, a posar-les al descobert i a promoure un dinamisme social que restaura i construeix la bondat, sinó que és la mateixa «conversió del cor» la que «imposa l’obligació»¹⁹⁶ de reparar aquestes estructures. És la nostra resposta al Cor amorós de Jesucrist que ens ensenya a estimar.

184. Precisament perquè la reparació evangèlica té aquest sentit social tan fort, els nostres actes d’amor, servei i reconciliació, per ser eficaçment reparadors, requereixen que Crist els exhorti, els motivi i els faci possibles. Sant Joan Pau II també va dir que «per construir la civilització de l’amor», la humanitat actual necessita el Cor de Crist ¹⁹⁷. La reparació cristiana no es pot entendre només com un conjunt d’obres externes, tot i que siguin indispensables i de vegades admirables. Requereix una espiritualitat, una ànima, un sentit que li doni força, empenta i creativitat incansable. Necessita la vida, el foc i la llum que provenen del Cor de Crist.

Reparar els cors ferits

185. A més, una reparació merament externa no és suficient ni per al món ni per al Cor de Crist. Si cadascú pensa en els seus propis pecats i en les seves conseqüències sobre els altres, descobrirà que reparar els danys fets a aquest món també implica el desig de reparar els cors ferits, on s’ha produït el dany més profund, la ferida més dolorosa.

186. L’esperit de reparació «ens convida a esperar que tota ferida guareixi, encara que sigui profunda. La reparació completa de vegades sembla impossible, quan les possessions o els éssers estimats es perden definitivament o quan determinades situacions s’han tornat irreversibles. Però la intenció de reparar i de fer-ho concretament és essencial per al procés de reconciliació i el retorn de la pau al cor»¹⁹⁸.

La bellesa de demanar perdó

187. No n’hi ha prou amb la bona intenció; és indispensable un dinamisme intern del desig que provoqui conseqüències externes. En el fons, «la reparació, per ser cristiana, tocar el cor de la persona ofesa i no ser un simple acte de justícia commutativa, pressuposa dues actituds exigents: reconèixer-se culpable i demanar perdó. […] És d’aquest reconeixement honest del mal fet al germà, i del sentiment profund i sincer que l’amor ha estat ferit, que neix el desig de reparar»¹⁹⁹.

188. No hem de pensar que reconèixer el nostre pecat davant dels altres és quelcom degradant o perjudicial per a la nostra dignitat humana. Al contrari, és deixar de mentir-se a un mateix, és reconèixer la pròpia història tal com és, marcada pel pecat, sobretot quan hem fet mal als nostres germans: «Acusar-se forma part de la saviesa cristiana. […] Això agrada al Senyor, perquè el Senyor acull el cor contrit»²⁰⁰.

189. Part d’aquest esperit de reparació és l’habitud de demanar perdó als nostres germans, que representa una gran noblesa enmig de la nostra fragilitat. Demanar perdó és una manera de guarir les relacions perquè «torna a obrir el diàleg i manifesta el desig de restablir el vincle en la caritat fraterna. […] Toca el cor del germà, el consola i li inspira l’acceptació del perdó demanat». Així, «si l’irreparable no es pot reparar del tot, l’amor sempre pot renéixer, fent suportable la ferida»²⁰¹.

190. Un cor capaç de compunció pot créixer en fraternitat i solidaritat, perquè «qui no plora retrocedeix, envelleix per dins, mentre que qui arriba a una pregària més senzilla i íntima, feta d’adoració i d’emoció davant Déu, madura. Cada cop es lliga menys a si mateix i més a Crist, i es fa pobre d’esperit. D’aquesta manera se sent més a prop dels pobres, els predilectes de Déu»²⁰². Com a conseqüència, neix un autèntic esperit de reparació, perquè «qui plora en el seu cor se sent més germà de tots els pecadors del món, se sent més germà, sense aparença de superioritat ni duresa de judici, sinó sempre amb ganes d’estimar i reparar»²⁰³. Aquesta solidaritat generada per la compunció fa possible alhora la reconciliació. La persona capaç de compunció, «en comptes d’enfadar-se i escandalitzar-se pel mal comès pels seus germans, plora pels seus pecats. No s’escandalitza. Es produeix una mena d’inversió de la tendència natural a ser indulgent amb un mateix i inflexible amb els altres i, per gràcia de Déu, un es torna ferm amb un mateix i misericordiós amb els altres»²⁰⁴.

LA REPARACIÓ: UNA EXTENSIÓ DEL COR DE CRIST

191. Hi ha una altra manera complementària d’entendre la reparació, que ens permet situar-la en una relació encara més directa amb el Cor de Crist, sense excloure d’aquesta reparació el compromís concret amb els nostres germans i germanes del qual hem parlat.

192. En un altre context vaig afirmar que «d’alguna manera Ell [Déu] va voler limitar-se» i «moltes coses que considerem mals, perills o fonts de sofriment, formen en realitat part dels dolors del part, que ens estimulen a col·laborar amb el Creador»²⁰⁵. La nostra col·laboració pot permetre que el poder i l’amor de Déu s’estenguin a la nostra vida i al món, mentre que el rebuig o la indiferència ho poden impedir. Algunes expressions bíbliques ho expressen metafòricament, com quan el Senyor diu: «Israel, si vols tornar, torna cap a mi» (Jr 4,1). O quan diu, davant el rebuig del seu poble: «Això em trasbalsa el cor, s’encén la meva pietat» (Os 11,8).

193. Encara que no es pot parlar d’un nou sofriment del Crist gloriós, «el misteri pasqual de Crist […] i tot el que és Crist, tot allò que va fer i va patir per tots nosaltres, participa de l’eternitat divina i, per tant, abraça tots els temps i s’hi fa present»²⁰⁶. En canvi, podem dir que Ell mateix es va comprometre a limitar la glòria expansiva de la seva resurrecció, a contenir la difusió del seu amor immens i ardent per deixar espai a la nostra lliure cooperació amb el seu Cor. Això és tan real que la nostra negativa l’atura en aquest impuls de donació, de la mateixa manera que la nostra confiança i l’ofrena de nosaltres mateixos obre un espai, ofereix un canal lliure d’obstacles per a l’efusió del seu amor. El nostre rebuig o la nostra indiferència limiten els efectes del seu poder i la fecunditat del seu amor en nosaltres. Si no troba en mi confiança i obertura, el seu amor es veu privat –perquè Ell mateix ho ha volgut així– de la seva prolongació en la meva vida, que és única i irrepetible, i en el món en què em crida a fer-lo present. Això no deriva de la seva fragilitat, sinó de la seva llibertat infinita, del seu poder paradoxal i de la perfecció del seu amor per cadascun de nosaltres. Quan l’omnipotència de Déu es manifesta en la debilitat de la nostra llibertat, «només la fe pot reconèixer-la»²⁰⁷.

194. De fet, santa Margarida Maria relata que, en una de les manifestacions de Crist, li va parlar del seu Cor apassionat d’amor per nosaltres, que «no podent contenir en si les flames del seu Amor ardent, sent la necessitat de difondre-les»²⁰⁸. Atès que el Senyor, que ho pot tot, en la seva llibertat divina ha volgut necessitar-nos, la reparació s’entén com l’eliminació dels obstacles que posem a l’expansió de l’amor de Crist en el món amb la nostra manca de confiança, agraïment i dedicació.

L’ofrena a l’Amor

195. Per reflexionar millor sobre aquest misteri, la lluminosa espiritualitat de santa Teresa de l’Infant Jesús ens ve de nou en ajuda. Sabia que algunes persones havien desenvolupat una forma extrema de reparació, amb la bona voluntat de donar-se pels altres, que consistia a oferir-se com una mena de “parallamps” perquè es pogués capgirar i atreure la justícia divina: «Pensava en les ànimes que s’ofereixen com a víctimes a la Justícia de Déu amb l’objectiu d’evitar i atreure sobre ells mateixos els càstigs reservats als culpables»²⁰⁹. Però, per admirable que pogués semblar aquesta ofrena, no n’estava gaire convençuda: «Jo n’estava ben lluny, de sentir-m’hi inclinada a fer-la»²¹⁰. Aquesta insistència en la justícia divina induïa a pensar que el sacrifici de Crist era incomplet o parcialment efectiu, o que la seva misericòrdia no era prou intensa.

196. Amb la seva intuïció espiritual, santa Teresa va descobrir que hi ha una altra manera d’oferir-se, en la qual no cal aplacar la justícia divina, sinó deixar que l’amor infinit del Senyor s’escampi sense obstacles: «Oh Déu meu! El teu amor menyspreat ha de quedar-se en el teu cor? Em sembla que si trobessis ànimes que s’ofereixen com a Víctimes d’holocaust al teu Amor, les consumiries ràpidament; em sembla que estaries ben content de no reprimir gens els torrents de tendresa infinita que hi ha dins teu»²¹¹.

197. No hi ha res a afegir a l’únic sacrifici redemptor de Crist, però és cert que el rebuig de la nostra llibertat no permet que el Cor de Crist expandeixi en aquest món les seves «onades de tendresa infinita». I això és així perquè el mateix Senyor vol respectar aquesta possibilitat. És això, més que la justícia divina, el que pertorba el cor de santa Teresa de l’Infant Jesús, ja que per a ella la justícia només es pot entendre a la llum de l’amor. Hem vist que adorava totes les perfeccions divines mitjançant la misericòrdia, i així les veia transfigurades, radiants d’amor. Deia: «Fins i tot la Justícia (i potser fins i tot més que qualsevol altra) em sembla revestida d’amor»²¹².

198. Així va néixer el seu acte d’ofrena, no a la justícia divina, sinó a l’Amor misericordiós: «M’ofereixo com a víctima d’holocaust al teu Amor misericordiós, suplicant-te que em consumeixis del tot, fent que les onades de tendresa infinita que estan recloses en tu desbordin vers la meva ànima, perquè em torni màrtir del teu Amor, Déu meu!»²¹³. Cal remarcar que no es tracta de permetre que el Cor de Crist simplement difongui la bellesa del seu amor en els nostres cors, a través de la confiança total, sinó també que, a través de la nostra vida, arribi als altres i transformi el món: «En el Cor de l’Església, Mare meva, seré l’Amor! […] I així el meu somni es farà realitat»²¹⁴. Els dos aspectes, doncs, estan inseparablement units.

199. El Senyor va acceptar la seva ofrena. De fet, més tard ella mateixa va manifestar un amor intens pels altres i va afirmar que provenia del Cor de Crist que es perllongava a través d’ella. Així va dir a la seva germana Lleònia: «T’estimo mil vegades més tendrament que les germanes corrents, perquè puc estimar-te amb el Cor del nostre Espòs celestial»²¹⁵. I un temps després va dir a Maurice Bellière: «Com voldria fer-vos entendre la tendresa del Cor de Jesús, allò que espera de vós!»²¹⁶.

Integritat i harmonia

200. Germanes i germans, proposo que desenvolupem aquesta forma de reparació, que és, en definitiva, oferir al Cor de Crist una nova possibilitat d’estendre les flames de la seva ardent tendresa en aquest món. Si és cert que la reparació implica el desig de «compensar els ultratges de qualsevol manera causats a l’Amor increat, per oblit o ofensa»²¹⁷, la forma més adequada és que el nostre amor ofereixi al Senyor la possibilitat d’expandir-se a canvi d’aquells moments en què va ser rebutjat o negat. Això passa si anem més enllà de la simple “consolació” a Crist de la qual parlàvem al capítol anterior, i es tradueix en actes d’amor fratern amb què guarim les ferides de l’Església i del món. D’aquesta manera oferim noves expressions al poder restaurador del Cor de Crist.

201. Les renúncies i els sofriments que exigeixen aquests actes d’amor al proïsme ens uneixen a la passió de Crist, i patint amb Crist en «aquella crucifixió mística de la qual parla l’Apòstol, recollirem fruits més abundants de propiciació i d’expiació per a nosaltres i per als altres»²¹⁸. Només Crist salva amb el seu sacrifici a la creu per nosaltres, només Ell redimeix, perquè hi ha «un sol Déu i un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que es va lliurar a si mateix en rescat per tots» (1Tm 2,5-6). La reparació que oferim és una participació lliurement acceptada al seu amor redemptor i al seu únic sacrifici. Així completem «en la [nostra] carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església» (Col 1,24), i és Crist mateix qui perllonga per amor els efectes de la seva donació total.

202. Sovint els sofriments tenen relació amb el nostre ego ferit, i és precisament la humilitat del Cor de Crist la que ens indica el camí de l’abaixament. Déu ha volgut venir a nosaltres anihilant-se, fent-se petit. L’Antic Testament ja ho ensenya a través de diverses metàfores que mostren un Déu que entra en les petites coses de la història i es deixa rebutjar pel seu poble. El seu amor es barreja amb la vida quotidiana de les persones estimades i es converteix en una resposta suplicant, com si demanés permís per mostrar la seva glòria. D’altra banda, «potser només una vegada, amb les seves pròpies paraules, el Senyor Jesús es va referir al seu cor. I en va destacar aquest únic tret: “la mansuetud i la humilitat”. Com si volgués dir que només així ens vol guanyar»²¹⁹. Quan Crist va dir: «Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor» (Mt 11,29) ens va indicar que «per expressar-se li cal la nostra petitesa, el nostre abaixar-nos»²²⁰.

203. En el que hem dit és important remarcar diversos aspectes inseparables, perquè aquestes accions d’amor cap als altres, amb totes les renúncies, abnegacions, sofriments i esforços que comporten, compleixen aquesta funció quan es nodreixen de la caritat del mateix Crist. Ell ens permet estimar com Ell ha estimat i així Ell mateix estima i serveix a través de nosaltres. Si d’una banda sembla encongir-se, fer-se no-res, perquè ha volgut mostrar el seu amor a través dels nostres gestos; de l’altra, en les més senzilles obres de misericòrdia, el seu Cor es glorifica i manifesta tota la seva grandesa. Un cor humà que fa espai a l’amor de Crist a través d’una confiança plena i li permet expandir-se en la pròpia vida amb el seu foc, esdevé capaç d’estimar els altres com Crist, fent-se petit i proper a tothom. Així Crist sacia la seva pròpia set i escampa gloriosament les flames de la seva ardent tendresa en nosaltres i a través de nosaltres. Observem la bella harmonia que hi ha en tot això.

204. Finalment, per entendre aquesta devoció en tota la seva riquesa, cal afegir, reprenent el que s’ha dit sobre la seva dimensió trinitària, que la reparació de Crist com a ésser humà s’ofereix al Pare mitjançant l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres. Per tant, la nostra reparació al Cor de Crist s’adreça en darrer terme al Pare, que es complau de veure’ns units a Crist quan ens oferim per Ell, amb Ell i en Ell.

(192) Carta al superior general de la Companyia de Jesús (Paray-le-Monial, 5 octubre 1986): L’Osservatore Romano, 6 octubre 1986, p. 7.
(193) St. Joan Pau II, Exhortació apostòlica postsinodal Reconciliatio et paenitentia (2 desembre 1984), 16: AAS 77 (1985), 215.
(194) Cf. Id., Carta encíclica Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 36: AAS 80 (1988), 561-562.
(195) Id., Carta encíclica Centesimus annus (1 maig 1991), 41: AAS 83 (1991), 844-845.
(196) Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1888.
(197) Cf. Catequesi, 8 juny 1994, 2: L’Osservatore Romano, 9 juny 1994, p. 5.
(198) Discurs als participants al col·loqui internacional «Réparer l’irréparable», en el 350è aniversari de les aparicions de Jesús a Paray-le-Monial, 4 maig 2024: L’Osservatore Romano, 4 maig 2024, p. 12.
(199) Ibid.
(200) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 6 març 2018: L’Osservatore Romano, 5-6 març 2018, p. 8.
(201) Discurs als participants al col·loqui internacional «Réparer l’irréparable», en el 350è aniversari de les aparicions de Jesús a Paray-le-Monial, 4 maig 2024: L’Osservatore Romano, 4 maig 2024, p. 12.
(202) Homilia a la missa crismal, 28 de març de 2024: L’Osservatore Romano, 28 març 2024, p. 2.
(203) Ibid.
(204) Ibid.
(205) Carta encíclica Laudato si’ (24 maig 2015), 80: AAS 107 (2015), 879.
(206) Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1085.
(207) Ibid., n. 268.
(208) Autobiografia, n. 53, Roma 1983, 131.
(209) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Ms A, 84r°: Opere complete, Roma 1997, 209-210.
(210) Ibid.: Op. cit., 210.
(211) Ibid.
(212) Id., Ms A, 83v°: Op. cit., 209; cf. Carta 226 al P. Adolfo Roulland, 9 maig 1897: Op. cit. 572.
(213) Id., Ofrena de mi mateix com a víctima de l’Holocaust a l’amor misericordiós del Bon Déu, 2r°-2v°: Op. cit., 943.
(214) Id., Ms B, 3v°: Op. cit., 223.
(215) Id., Carta 186, a Lleònia, 11 abril 1896: Op. cit., 521.
(216) Id. Carta 258, al reverend Maurice Bellière, 18 juliol 1897, 2r°: Op. cit., 598.
(217) Cf. Pius XI, Carta encíclica Miserentissimus Redemptor (8 maig 1928): AAS 20 (1928), 169.
(218) Ibid.
(219) Sant Joan Pau II, Catequesi, 20 juny 1979: L’Osservatore Romano, 22 juny 1979, p. 1.
(220) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 27 juny 2014: L’Osservatore Romano, 28 juny 2014, p. 8.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

V

AMOR PER AMOR

164. En les vivències espirituals de santa Margarida Maria, juntament amb la declaració ardent d’amor de Jesús, trobem també una ressonància interior que crida a donar la vida. Saber que som estimats i dipositar tota la nostra confiança en aquest amor no vol dir anul·lar tota la nostra capacitat de donar, no implica renunciar al desig irrefrenable de donar alguna resposta amb les nostres petites i limitades capacitats.

UNA QUEIXA I UNA PETICIÓ

165. A partir de la segona gran manifestació de santa Margarida, Jesús expressa el dolor perquè el seu gran amor per la humanitat «no va rebre a canvi més que ingratitud i indiferència, fredor i repulsió. Això –diu el Senyor– em fa patir més que tot el que vaig patir en la meva Passió»¹⁶².

166. Jesús parla de la seva set de ser estimat, mostrant-nos que el seu Cor no és indiferent a la nostra reacció davant el seu desig: «Tinc set, set tan ardent de ser estimat pels homes en el Santíssim Sagrament, que em consumeix. Però no trobo ningú que, segons el meu desig, intenti apaivagar la meva set corresponent al meu amor»¹⁶³. La petició de Jesús és amor. Quan el cor creient ho descobreix, la resposta que sorgeix espontàniament no és una recerca onerosa de sacrificis o el mer compliment d’un deure pesat, sinó que és una qüestió d’amor: «He rebut del meu Déu gràcies extraordinàries del seu Amor; em vaig sentir impulsada pel desig de correspondre’l i de donar-li amor per amor»¹⁶⁴. Això és el que ensenya Lleó XIII, que escriu que, a través de la imatge del Sagrat Cor, la caritat de Crist «ens impulsa a correspondre l’amor amb l’amor»¹⁶⁵ .

PROLONGA EL SEU AMOR EN ELS GERMANS

167. Cal tornar a la Paraula de Déu per reconèixer que la millor resposta a l’amor del seu Cor és l’amor als germans; no hi ha gest més gran que li puguem oferir per intercanviar amor per amor. La Paraula de Déu ho diu amb total claredat:
«Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
«Tota la Llei troba la seva plenitud en un sol manament: estima els altres com a tu mateix» (Ga 5,14).
«Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort» (1Jn 3,14).
«El qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4,20).

168. L’amor als nostres germans no es fabrica, no és fruit del nostre esforç natural, sinó que requereix una transformació del nostre cor egoista. Aleshores sorgeix espontàniament la coneguda súplica: “Jesús, fes semblant el nostre cor al teu”. Per aquest mateix motiu, la invitació de sant Pau no va ser: “Esforceu-vos a fer bones obres”. La seva invitació va ser precisament: «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fl 2,5).

169. És bo recordar que a l’Imperi Romà molts pobres, estrangers i molts altres rebutjats trobaven respecte, afecte i cura entre els cristians. Això explica el raonament de l’emperador apòstata Julià, que es preguntava per què els cristians eren tan respectats i seguits, i creia que un dels motius era el seu compromís d’ajudar els pobres i els estrangers, atès que l’Imperi els ignorava i els menyspreava. Per a aquest emperador era intolerable que els seus pobres no rebessin ajuda d’ell, mentre que els odiats cristians «alimenten els seus, i també els nostres»¹⁶⁶. En una carta se centra sobretot en l’ordre de crear institucions benèfiques per competir amb els cristians i atraure el respecte de la societat: «Obre nombrosos allotjaments a totes les ciutats, perquè els estrangers gaudeixin de la nostra humanitat. […] Acostuma els hel·lens a les obres de caritat»¹⁶⁷. Però no va assolir el seu objectiu, certament perquè darrere d’aquestes obres no hi havia amor cristià, que permetia reconèixer en cadascú una dignitat única.

170. Identificant-se amb els més petits de la societat (cf. Mt 25,31-46) «Jesús va portar la gran novetat de reconèixer la dignitat de cada persona, i també i sobretot d’aquelles persones que eren qualificades d’indignes. Aquest nou principi en la història de la humanitat –segons el qual l’ésser humà és tant més digne de respecte i d’amor com més feble, miserable i sofert és, fins al punt de perdre la pròpia figura humana– ha canviat el rostre del món, donant vida a institucions que atenen persones que es troben en condicions desfavorides: nadons abandonats, orfes, ancians deixats sols, malalts mentals, persones que pateixen malalties incurables o amb malformacions greus, persones que viuen al carrer»¹⁶⁸.

171. Fins i tot des del punt de vista de la ferida del seu Cor, mirar el Senyor, que «va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties» (Mt 8,17), ens ajuda a prestar més atenció al sofriment i a les necessitats dels altres, ens fa forts per participar en la seva obra d’alliberament, com a instruments per a la difusió del seu amor¹⁶⁹. Si contemplem el do d’ell mateix que Crist va fer per a tothom, esdevé inevitable preguntar-nos per què no som capaços de donar la vida pels altres: «Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres. Per això, també nosaltres hem de donar la vida pels germans» (1Jn 3,16).

ALGUNES RESSONÀNCIES EN LA HISTÒRIA DE L’ESPIRITUALITAT

172. Aquesta unió entre la devoció al Cor de Jesús i el compromís amb els nostres germans recorre la història de l’espiritualitat cristiana. Vegem-ne alguns exemples.

Ser una font per als altres

173. Partint d’Orígenes, diversos Pares de l’Església han interpretat el text de Joan 7,38 –«del seu interior brollaran rius d’aigua viva»– com a referint-se al mateix creient, encara que sigui conseqüència del fet que ell mateix ha begut de la font que és Crist. Així, la unió amb Crist pretén no únicament satisfer la nostra pròpia set, sinó fer-nos esdevenir font d’aigua fresca per als altres. Orígenes deia que Crist compleix la seva promesa fent brollar torrents d’aigua de nosaltres: «L’ànima de l’ésser humà, que és a imatge de Déu, pot contenir en si mateixa i produir pous, fonts i rius»¹⁷⁰.

174. Sant Ambròs va recomanar beure de Crist «perquè abundi dins teu la font d’aigua que brolla per a la vida eterna»¹⁷¹. I Gai Mari Victorí sostenia que l’Esperit Sant es dona amb tanta abundància que «qui el rep es converteix en una deu que alimenta rius d’aigua viva»¹⁷². Sant Agustí deia que aquest riu que brolla del creient és la benevolència¹⁷³. Sant Tomàs d’Aquino va reiterar aquesta idea sostenint que quan algú «s’apressa a comunicar als altres els diversos dons de gràcia que ha rebut de Déu, del seu interior brolla aigua viva»¹⁷⁴.

175. De fet, si «el sacrifici de la Creu, ofert amb ànima amorosa i obedient, presenta una satisfacció sobreabundant i infinita pels pecats del gènere hum໹⁷⁵ , l’Església, que neix del Cor de Crist, perllonga i comunica en tot temps i arreu els efectes de la Passió única redemptora, que orienten les persones a la unió directa amb el Senyor.

176. Dins l’Església, la mediació de Maria, intercessora i mare, només es pot entendre «com a participació en aquesta font única que és la mediació del mateix Crist»¹⁷⁶ , únic Redemptor, i «l’Església no dubta de reconèixer aquesta funció subordinada a Maria»¹⁷⁷. La devoció al cor de Maria, en efecte, no vol treure res de l’única adoració deguda al Cor de Crist, sinó estimular-la: «La funció materna de Maria envers la humanitat de cap manera enfosqueix ni disminueix aquesta singular mediació de Crist, sinó que en mostra la seva eficàcia»¹⁷⁸. Gràcies a la immensa font que brolla del costat obert de Crist, l’Església, Maria i tots els creients, de diferents maneres, esdevenen canals d’aigua viva. D’aquesta manera Crist mateix desplega la seva glòria en la nostra petitesa.

Fraternitat i mística

177. Sant Bernat, mentre convidava a la unió amb el Cor de Crist, aprofitava la riquesa d’aquesta devoció per proposar un canvi de vida basat en l’amor. Creia que era possible una transformació de l’afectivitat, esclavitzada pels plaers, que no s’allibera amb l’obediència cega a un manament, sinó com a resposta a la dolçor de l’amor de Crist. El mal es venç amb el bé, el mal es venç amb el creixement de l’amor: «Estima, doncs, el Senyor, el teu Déu, amb tot l’afecte del teu cor, estima’l amb tota l’atenció i cura de la raó, després estima’l amb totes les teves forces; no tinguis por de morir per amor seu […]. Que el Senyor Jesús sigui dolç i suau al vostre afecte, contra les temptacions agradables però ruïnoses de la vida carnal; que la dolçor conquereixi la dolçor, com un clau treu un clau»¹⁷⁹.

178. Sant Francesc de Sales va ser il·luminat sobretot per la petició de Jesús: «Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor» (Mt 11,29). D’aquesta manera, deia, en les coses més senzilles i corrents, li robem el cor al Senyor: «Només serà feliç amb nosaltres si ens cuidem de servir-lo bé en les coses grans i importants, així com en les petites i insignificants; tant amb les unes com amb les altres, li podem robar el cor […]. Els petits gestos quotidians de caritat, un mal de cap, un mal de queixal, un lleuger malestar, una raresa del marit o de la dona, un gerro trencat, un despit, una ganyota, la pèrdua d’un guant, d’un anell, d’un mocador; aquell petit esforç d’anar a dormir d’hora al vespre i aixecar-se d’hora a pregar, a rebre la Comunió; aquella petita vergonya que sents en fer un acte de devoció en públic; en definitiva, totes les petites adversitats acceptades i abraçades amb amor donen un plaer infinit a la Bondat divina»¹⁸⁰. Però, en darrera instància, la clau de la nostra resposta a l’amor del Cor de Crist és l’amor al proïsme: «un amor estable, constant, immutable, que, no demorant-se en les petiteses, ni en les qualitats o condicions de les persones, no està subjecte a canvis ni a no agradar […]. Nostre Senyor ens estima sense interrupció, tolera els nostres defectes i les nostres imperfeccions; per tant, hem de fer el mateix amb els nostres germans, sense cansar-nos mai de suportar-los»¹⁸¹.

179. Sant Carles de Foucauld va voler imitar Jesús, viure com Ell, actuar com Ell va actuar, fer sempre el que Jesús hauria fet en el seu lloc. Per assolir plenament aquest objectiu, necessitava adaptar-se als sentiments del Cor de Crist. Així apareix novament l’expressió “amor per amor”, quan diu: «Desig de sofriment per retornar amor per amor; […] participar en la seva tasca d’oferir-me amb ell, malgrat el no-res que soc, com a sacrifici, com a víctima, per a la santificació de tots»¹⁸². El desig de portar l’amor de Jesús, el seu compromís missioner entre els més pobres i oblidats de la terra, el va portar a adoptar com a lema Iesus Caritas, amb el símbol del Cor de Crist coronat per una creu¹⁸³. No va ser una decisió superficial: «Amb totes les meves forces intento mostrar, demostrar a aquests pobres germans desencaminats que la nostra religió és tota caritat, tota fraternitat, que el seu emblema és un Cor»¹⁸⁴. I el seu desig era establir-se amb altres germans «al Marroc en el nom del Cor de Jesús»¹⁸⁵. D’aquesta manera, la seva obra evangelitzadora hauria estat una irradiació: «La caritat ha d’irradiar de les fraternitats, com irradia des del cor de Jesús»¹⁸⁶. Aquest desig el va convertir a poc a poc en germà universal, perquè, deixant-se modelar pel Cor de Crist, va voler acollir tota la humanitat que pateix en el seu cor fraternal: «El nostre cor, com el de l’Església, com el de Jesús, ha d’abraçar tots»¹⁸⁷. «L’amor del Cor de Jesús per la humanitat, aquest amor que manifesta en la seva Passió, això és el que hem de tenir envers tots els éssers humans»¹⁸⁸.

180. Don Huvelin, director espiritual de sant Carles de Foucauld, deia que «quan nostre Senyor viu en un cor, li dona aquests sentiments, i aquest cor s’abaixa cap als més petits. Aquesta era la disposició del cor d’un Vicenç de Paül. […] Quan nostre Senyor viu en l’ànima d’un sacerdot, l’inclina cap als pobres»¹⁸⁹. És important assenyalar com aquesta dedicació de sant Vicenç, que descriu don Huvelin, també va ser alimentada per la devoció al Cor de Crist. Vicenç exhortava a pouar «en el cor de Nostre Senyor paraules de consol per al pobre malalt»¹⁹⁰. Perquè això s’aconsegueixi, cal que el cor hagi estat transformat per l’amor i la mansuetud del Cor de Crist, i sant Vicenç repetia molt aquesta convicció en els seus sermons i consells, tant és així que es va convertir en un element destacat de les Constitucions de la seva Congregació: «Tothom posarà també el màxim esforç per aprendre aquesta lliçó que ens va ensenyar Jesús: “Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor”; tenint en compte que, com ell mateix diu, amb mansuetud es posseeix la terra, perquè amb la pràctica d’aquesta virtut es guanya el cor dels altres per convertir-los a Déu, mentre que no ho aconsegueixen els qui actuen de manera dura i aspra»¹⁹¹.

(162) Santa Margarida Maria Alacoque, Autobiografia, n. 55, Roma 1983, 134.
(163) Id., Carta 133, 10: Scritti autobiografici, Roma 1984, 182-183.
(164) Id., Autobiografia, n. 92, Op. cit., 180.
(165) Carta encíclica Annum sacrum (25 maig 1899): ASS 31 (1898-99), 649.
(166) Julià, Ep. XLIX ad Arsacium Pontificem Galatiae, Mainz 1828, 90-91.
(167) Ibid.
(168) Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, Decret. Dignitas infinita (2 abril 2024), 19: L’Osservatore Romano, 8 abril 2024.
(169) Cf. Benet XVI, Carta al Superior general de la Companyia de Jesús amb motiu del 50è aniversari de l’Encíclica Haurietis aquas (15 maig 2006): AAS 98 (2006), 461.
(170) In Num. homil. 12, 1: PG 12, 657.
(171) Epist. 29, 24: PL 16, 1060.
(172) Adv. Arium 1, 8: PL 8, 1044.
(173) Tractat. in Ioannem 32, 4: PL 35, 1643.
(174) In Ev. S. Ioannis, cap. VII, lliçó 5.
(175) Pius XII, Carta encíclica. Haurietis aquas (15 maig 1956), II: AAS 48 (1956), 321.
(176) Sant Joan Pau II, Carta encíclica Redemptoris Mater (25 març 1987), 38: AAS 79 (1987), 411.
(177) Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució dogmàtica Lumen gentium, 62.
(178) Ibid., 60.
(179) Sermones super Cant., XX, 4: PL 183, 869.
(180) Introducció a la vida devota, p. III, c. XXXV: Opere complete di Francesco di Sales, vol. 3: Filotea. Introduzione alla vita devota, Roma 2009, 220-221.
(181) Sermó per al XVII diumenge després de Pentecosta.
(182) Jesús, la seva passió, Recés fet a Natzaret, 5-15 novembre 1987: C. de Foucauld, La vita nascosta. Ritiri a Terra Santa (1897-1900), Roma 1974, 72.
(183) Des del 19 de març de 1902 totes les seves cartes anaven encapçalades amb les paraules Iesus Caritas separades per un cor coronat per la creu.
(184) Carta a Don Huvelin, 15 juliol 1904: Opere spirituali, Roma 1983, 633.
(185) Carta a Dom Martin, 25 gener 1903: C. de Foucauld, «Cette chère dernière place». Lettres à mes frères de la Trappe, París 2012, 311.
(186) Citat a René Voillaume, Les fraternités du Père de Foucauld, París, 1946, 173.
(187) Meditacions dels Sants Evangelis sobre els passatges relatius a quinze virtuts, Natzaret 1897-1898, Caritat 77 (Mt 20,28): C. de Foucauld, Meditazioni sui passi dei vangeli relativi a Dio solo, fede, speranza, carità (1897-1898), Roma 1973, 325.
(188) Ibid., Caritat 90 (Mt 27,30): Op. cit., 338.
(189) H. Huvelin, Quelques directeurs d’âmes au XVII siècle, París 1911, 97.
(190) Cf. Conferències a les Filles de la Caritat, 85 (11 novembre 1657), «Servei als malalts, cura de la salut» (Regles comunes, articles 12-16): St. Vincenç de Paül, Opere, vol. 9, Roma 2008, 757.
(191) Constitucions i Estatuts de la Congregació de la Missió.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

IV

L’ AMOR QUE ET DONA BEURE

RESSONÀNCIES EN LA COMPANYIA DE JESÚS

143. Hem vist com sant Claudi de La Colombière connectava l’experiència espiritual de santa Margarida amb la proposta dels Exercicis espirituals. Crec que el lloc del Sagrat Cor en la història de la Companyia de Jesús mereix un breu esment.

144. L’espiritualitat de la Companyia de Jesús sempre ha proposat un «coneixement interior del Senyor per estimar-lo i seguir-lo millor»¹³⁹. Sant Ignasi ens convida, en els seus Exercicis espirituals, a posar-nos davant l’Evangeli que ens diu que «[Jesús] va ser ferit amb la llança i va sortir aigua i sang»¹⁴⁰. Quan l’exercitant es troba davant del costat ferit de Crist, Ignasi suggereix que entri al Cor de Crist. Es tracta d’una manera de madurar el cor de la mà d’un “mestre dels afectes”, segons l’expressió utilitzada per sant Pere Favre en una de les seves cartes a sant Ignasi»¹⁴¹. El pare Juan Alfonso de Polanco també en parla a la seva biografia de sant Ignasi: «[El cardenal Contarini] va reconèixer que havia trobat en el pare Ignasi un mestre dels afectes»¹⁴². Les converses que proposa sant Ignasi són part essencial d’aquesta educació del cor, perquè escoltem i assaborim amb el cor un missatge de l’Evangeli i en conversem amb el Senyor. Sant Ignasi diu que podem comunicar els nostres afers al Senyor i demanar-li consell al respecte. Qualsevol practicant pot reconèixer que en els Exercicis hi ha un diàleg de cor a cor.

145. Sant Ignasi acaba les contemplacions al peu del Santcrist convidant l’exercitant a dirigir-se amb molt d’afecte al Senyor crucificat i a preguntar-li, «com un amic parla a un altre amic, o un servent al seu senyor», què hauria de fer per Ell»¹⁴³. L’itinerari dels Exercicis culmina amb la «Contemplació per aconseguir l’amor», de la qual prové l’acció de gràcies i l’ofrena de «memòria, intel·ligència i voluntat» al Cor que és la font i l’origen de tot b黹⁴⁴. Aquest coneixement interior del Senyor no es construeix amb les nostres capacitats i els nostres esforços, es demana com a do.

146. Aquesta mateixa experiència és la base d’una llarga cadena de sacerdots jesuïtes que van fer referència explícita al Cor de Jesús, com sant Francesc de Borja, sant Pere Favre, sant Alonso Rodríguez, el pare Álvarez de Paz, el pare Vincenzo Caraffa, el pare Kasper Drużbicki i molts altres. L’any 1883 els jesuïtes van declarar que «la Companyia de Jesús accepta i rep amb un esperit desbordant d’alegria i de gratitud, la dolça càrrega que li ha confiat nostre Senyor Jesucrist per practicar, promoure i propagar la devoció al seu Cor diviníssim»¹⁴⁵. El desembre de 1871, el pare Pieter Jan Beckx va consagrar la Companyia al Sagrat Cor de Jesús i, testimoniant que continua essent un element actual de la vida de la Companyia, el pare Pedro Arrupe ho va tornar a fer l’any 1972, amb una convicció que s’expressa amb aquestes paraules: «Vull dir a la Companyia una cosa que crec que no s’ha de callar. Des del meu noviciat, sempre he estat convençut que allò que anomenem “Devoció al Sagrat Cor” conté una expressió simbòlica del nucli més profund de l’esperit ignasià, i una eficàcia extraordinària –ultra quam speraverint– tant per la seva pròpia perfecció com per la seva fecunditat apostòlica. Encara tinc la mateixa creença. […] En aquesta devoció trobo una de les fonts més íntimes de la meva vida interior»¹⁴⁶.

147. Quan sant Joan Pau II va convidar «tots els membres de la Companyia a promoure encara amb més zel aquesta devoció que respon més que mai a les expectatives dels nostres temps», ho va fer perquè reconeixia els vincles íntims entre la devoció al Cor de Crist i l’espiritualitat ignasiana, ja que «el desig de “conèixer el Senyor íntimament” i de “mantenir un diàleg” amb Ell, de cor a cor, és característic, gràcies als Exercicis Espirituals, del dinamisme espiritual i apostòlic ignasià, totalment al servei de l’amor del Cor de Déu»¹⁴⁷.

UN LLARG CORRENT DE VIDA INTERIOR

148. La devoció al Cor de Crist reapareix en el camí espiritual de molts sants molt diferents i en cadascun d’ells aquesta devoció adquireix aspectes nous. Sant Vicenç de Paül, per exemple, deia que el que Déu vol és el cor: «Déu demana abans que res el cor, el cor: això és el principal. Per què algú que no té res pot tenir més mèrit que algú que té grans possessions a les quals renuncia? Perquè els que no tenen res venen a Ell amb més afecte; i això és el que Déu vol d’una manera molt particular»¹⁴⁸. Això implica acceptar que el cor està unit al de Crist: «Una monja que fa tot el que pot per disposar el seu cor a unir-se amb el de Nostre Senyor [..] quines benediccions no rebrà de Déu!»¹⁴⁹.

149. A vegades estem temptats de considerar aquest misteri d’amor com un fet admirable del passat, com una bella espiritualitat d’altres temps, i sempre hem de recordar de nou, com deia un sant missioner, que «aquest Cor diví que tolerà ser esquinçat per una llança enemiga per poder abocar els Sagraments d’aquella obertura sagrada, d’on es va formar l’Església, no ha deixat d’estimar d’altra manera»¹⁵⁰. Altres sants més recents, com sant Pius de Pietrelcina, santa Teresa de Calcuta i molts altres, parlen amb sincera devoció del Cor de Crist. Però també m’agradaria recordar les vivències de santa Faustina Kowalska, que proposen la devoció al Cor de Crist amb un fort èmfasi en la vida gloriosa del Ressuscitat i en la misericòrdia divina. En efecte, motivat per aquestes experiències de la santa i aprofitant el llegat espiritual deixat pel bisbe sant Józef Sebastian Pelczar (1842-1924)»¹⁵¹, sant Joan Pau II va connectar íntimament la seva reflexió sobre la misericòrdia amb la devoció al Cor de Crist: «L’Església sembla professar la misericòrdia de Déu d’una manera particular i venerar-la recorrent al Cor de Crist. De fet, és precisament apropant-nos a Crist en el misteri del seu Cor que ens permet detenir-nos en aquest punt […] de la revelació de l’amor misericordiós del Pare, que va constituir el contingut central de la missió messiànica del Fill de l’home»¹⁵². El mateix sant Joan Pau II, referint-se al Sagrat Cor, reconeixia d’una manera molt personal: «M’ha parlat des de jove»¹⁵³.

150. La rellevància de la devoció al Cor de Crist és especialment evident en l’obra evangelitzadora i educativa de nombroses congregacions religioses femenines i masculines que han estat marcades des dels seus orígens per aquesta experiència espiritual cristològica. Citar-los tots seria una empresa interminable. Vegem només dos exemples presos a l’atzar: «El Fundador [St. Daniele Comboni] va trobar la força per al seu compromís missioner en el misteri del Cor de Jesús»¹⁵⁴. «Impulsats per l’amor del Cor de Jesús, busquem fer créixer les persones en la seva dignitat humana i com a fills i filles de Déu, a partir de l’Evangeli i les seves peticions d’amor, perdó, justícia i solidaritat amb els pobres i els marginats»¹⁵⁵. Així mateix, els Santuaris consagrats al Cor de Crist, escampats pel món, són una font atractiva d’espiritualitat i fervor. Dirigeixo la meva benedicció paterna a tots aquells que d’alguna manera participen en aquests llocs de fe i caritat.

LA DEVOCIÓ DEL CONSOL

151 La ferida del costat, de la qual brolla aigua viva, roman oberta en el Ressuscitat. Aquesta gran ferida produïda per la llança i les ferides de la corona d’espines, que apareixen sovint en representacions del Sagrat Cor, són inseparables d’aquesta devoció. En ella, de fet, contemplem l’amor de Jesús que va ser capaç de lliurar-se fins al final. El cor del Ressuscitat conserva aquests signes d’entrega total que va comportar un sofriment tan intens per nosaltres. És, doncs, d’alguna manera inevitable que el creient desitgi respondre no sols a aquest gran amor, sinó també al dolor que Crist va acceptar suportar per tant d’amor.

Amb Ell a la Creu

152. Val la pena recuperar aquesta expressió de l’experiència espiritual desenvolupada al voltant del Cor de Crist: el desig interior de donar-li consol. No m’ocuparé ara de la pràctica de la “reparació”, que considero més ben situada en el context de la dimensió social d’aquesta devoció i que desenvoluparé en el proper capítol. Ara voldria centrar-me només en aquell desig que sovint emergeix en el cor del creient en l’amor quan contempla el misteri de la Passió de Crist i el viu com un misteri que no només es recorda, sinó que per gràcia es fa present, o més ben dit, ens porta a estar místicament presents en aquell moment redemptor. Si l’Amat és el més important, per què no voler consolar-lo?

153. El Papa Pius XI cercà de donar fonament a aquesta experiència invitant-nos a reconèixer que el misteri de la Redempció a través de la Passió de Crist ultrapassa, per la gràcia de Déu, totes les distàncies de temps i d’espai, de tal manera que si Ell a la Creu es va donar també pels pecats futurs, els nostres pecats, de la mateixa manera que els nostres actes oferts avui per al seu consol, vencent els temps, han arribat al seu Cor ferit: «Si també per culpa dels nostres pecats futurs, però previstos, l’ànima de Jesús es va entristir fins a la seva mort, no hi ha dubte que ja llavors va sentir algun consol per la predicció de la nostra reparació, quan “se li va aparèixer l’Àngel del cel” (Lc 22,43) per consolar el seu cor oprimit per la tristor i l’angoixa. I així fins i tot ara, d’una manera meravellosa però veritable, podem i hem de consolar aquell Sagrat Cor que és ferit contínuament pels pecats dels homes ingrats»¹⁵⁶.

Les raons del cor

154. Pot semblar que aquesta expressió de devoció no té prou suport teològic, però en realitat el cor té les seves raons. El sensus fidelium intueix que aquí hi ha quelcom de misteriós que va més enllà de la nostra lògica humana, i que la Passió de Crist no és un simple fet del passat: podem participar-hi a través de la fe. Meditar el do de Crist que es fa a la creu és, per a la pietat dels fidels, quelcom més gran que un simple record. Aquesta convicció està sòlidament fonamentada en la teologia»¹⁵⁷. A això s’afegeix la consciència del propi pecat, que Ell portava sobre les seves espatlles ferides, i de la pròpia insuficiència davant de tant d’amor, que sempre ens supera infinitament.

155. En tot cas, ens preguntem com és possible relacionar-nos amb el Crist viu, ressuscitat, plenament feliç i, alhora, consolar-lo en la Passió. Considerem el fet que el Cor ressuscitat conserva la seva ferida com un record constant i que l’acció de la gràcia provoca una experiència que no està del tot continguda en l’instant cronològic. Aquestes dues conviccions ens permeten admetre que ens trobem davant d’un camí místic que supera els intents de la raó i expressa allò que la mateixa Paraula de Déu ens suggereix. «Però –escriu el papa Pius XI–, com podrà dir-se que Crist regna feliç al Cel si pot ser consolat per aquests actes de reparació? “Dona’m una ànima que estima i entendrà el que jo dic” (In Ioannis evangelium, XXVI, 4), responem amb les paraules d’Agustí, que són precisament per al nostre propòsit. De fet, tota ànima realment enamorada de Déu, si mira cap al passat, veu Jesucrist sofrint, enmig dels dolors més greus, “per nosaltres els homes i per la nostra salvació”, afligit per la tristor, l’angoixa i els oprobis, “malferit per les nostres faltes” (Is 53,5), i guarint-nos amb les seves ferides. Les ànimes pietoses mediten tot això i s’adonen que els pecats dels homes, comesos en qualsevol moment de la història, van ser la causa per la qual el Fill de Déu va ser lliurat a la mort»¹⁵⁸.

156. Cal tenir present aquest ensenyament de Pius XI. De fet, quan l’Escriptura diu que els creients que no viuen segons la seva fe «en la mesura que poden […] crucifiquen de nou el Fill de Déu» (He 6,6), o que quan suporten el sofriment pels altres acompleixen allò que falta als sofriments de Crist en la pròpia carn (cf. Col 1,24), o que Crist, en la seva Passió, no va pregar únicament pels seus deixebles d’aleshores, sinó per aquells que hauríem cregut en Ell per la seva paraula (cf. Jn 17,20), està dient alguna cosa que trenca els nostres patrons limitats. Ens demostra que no és possible establir un abans i un després sense cap connexió, encara que els nostres pensaments no sàpiguen explicar-ho. L’Evangeli, en els seus diferents aspectes, no sols cal ser reflexionat o recordat, sinó que ha de ser viscut, tant en obres d’amor com en experiència interior, i això és especialment cert pel que fa al misteri de la mort i la resurrecció de Crist. Les separacions temporals que fa servir la nostra ment no semblen contenir la veritat d’aquesta experiència creient en la qual s’uneixen alhora la unió amb el Crist que pateix i la força, el consol i l’amistat que gaudim amb el Ressuscitat.

157. Veiem llavors la unitat del misteri pasqual, en els seus dos aspectes inseparables que s’il·luminen mútuament. Aquest Misteri únic, que es fa present a través de la gràcia en les seves dues dimensions, fa que mentre intentem oferir alguna cosa a Crist per al seu consol, els nostres propis sofriments s’il·luminen i transfiguren per la llum pasqual de l’amor. El que passa és que participem d’aquest Misteri en la nostra vida concreta, perquè abans el mateix Crist volia participar de la nostra vida, va voler experimentar per endavant com a cap allò que experimentaria el seu cos eclesial, tant en les ferides com en els consols. Quan vivim en la gràcia de Déu, aquesta participació mútua esdevé una experiència espiritual. En definitiva, és el Ressuscitat qui, amb l’acció de la seva gràcia, ens fa possible unir-nos misteriosament amb la seva Passió. Els cors creients que experimenten l’alegria de la resurrecció ho saben, però al mateix temps volen participar en el destí del seu Senyor. Estan disposats a participar d’aquesta manera amb el patiment, el cansament, les decepcions i les pors que formen part de la seva vida. No viuen aquest Misteri en solitud, perquè aquestes ferides són igualment una participació en el destí del cos místic de Crist que camina entre el poble sant de Déu i que porta en si el destí de Crist en cada temps i lloc de la història. La devoció de la consolació no és ahistòrica ni abstracta, es fa de carn i ossos en el camí de l’Església.

La compunció

158. El desig irrefrenable de consolar Crist, que sorgeix del dolor de contemplar allò que Ell va patir per nosaltres, es nodreix també del reconeixement sincer de les nostres addicions, les afeccions desordenades, la manca d’alegria en la fe, recerques vanes i, alhora, més enllà dels pecats concrets, la manca de correspondència del cor amb el seu amor i el seu projecte. És una experiència que ens purifica, perquè l’amor necessita la purificació de les llàgrimes que, en definitiva, ens deixa més assedegats de Déu i menys obsessionats amb nosaltres mateixos.

159. Així veiem que com més profund es fa el desig de consolar el Senyor, més s’aprofundeix la compunció del cor creient, que «no és un sentiment de culpa que ens llença a terra, no és un escrúpol que paralitzi, sinó que és un esperó beneficiós que crema per dins i cura, perquè el cor, quan veu el seu propi mal i es reconeix com a pecador, s’obre, acull l’acció de l’Esperit Sant, aigua viva que el sacseja i fa fluir les llàgrimes pel seu rostre […]. No es tracta de sentir pena per nosaltres mateixos, com sovint estem temptats de fer. […] Tenir llàgrimes de compunció, en canvi, significa penedir-se seriosament d’haver entristit Déu amb el pecat; vol dir reconèixer que sempre estem endeutats i mai en crèdit […]. Com una gota cava una pedra, així les llàgrimes caven lentament els cors endurits. D’aquesta manera assistim al miracle de la tristesa, de la bona tristesa que porta a la dolçor […]. La compunció no és fruit del nostre treball, sinó que és una gràcia i com a tal cal demanar-la en la pregària»¹⁵⁹. És demanar «dolor amb el Crist abandonat, turment amb el Crist turmentat, llàgrimes, dolor íntim pel gran dolor que va patir Crist per mi»¹⁶⁰.

160. Demano, doncs, que ningú no es mofi de les expressions de fervor creient del poble sant i fidel de Déu, que en la seva pietat popular busca consolar Crist. I convido a tothom a preguntar-se si no hi ha més racionalitat, més veritat i més saviesa en determinades manifestacions d’aquest amor que pretén consolar el Senyor que en els actes d’amor freds, distants, calculats i mínims dels qui reivindiquem posseir una fe més reflexiva, conreada i madura.

Consolats per consolar

161. En aquesta contemplació del Cor de Crist entregant-se fins a l’extrem som consolats. El dolor que sentim al cor deixa pas a la confiança total, i al final el que queda és gratitud, tendresa, pau; el seu amor continua essent el que regna a les nostres vides. La compunció «no provoca angoixa, sinó que alleuja l’ànima de càrregues, perquè actua en la ferida del pecat, preparant-nos per rebre allà mateix la carícia del Senyor»¹⁶¹. I el nostre sofriment s’uneix al de Crist a la creu, perquè quan diem que la gràcia ens permet superar totes les distàncies, això també vol dir que Crist, quan va patir, es va unir amb tots els sofriments dels seus deixebles al llarg de tota la història. Així, si patim, podem experimentar el consol interior de saber que el mateix Crist pateix amb nosaltres. Desitjosos de consolar-lo, en sortim consolats.

162. Però en un moment determinat d’aquesta contemplació del cor creient, ha de ressonar aquella crida dramàtica del Senyor: «Consoleu, consoleu el meu poble» (Is 40,1). I ens venen al cap les paraules de sant Pau, que ens recorden que Déu ens consola «perquè també nosaltres puguem consolar els qui es troben en tota mena d’aflicció amb el consol amb què nosaltres mateixos som consolats per Déu» (2Co 1,4).

163. Això ens convida ara a intentar aprofundir en la dimensió comunitària, social i missionera de tota devoció autèntica al Cor de Crist. De fet, en el mateix moment en què el Cor de Crist ens condueix al Pare, ens envia als nostres germans. En els fruits del servei, de la fraternitat i de la missió que el Cor de Crist produeix a través nostre, es compleix la voluntat del Pare. D’aquesta manera es tanca el cercle: «En això és glorificat el meu Pare, que doneu molt de fruit» (Jn 15,8).

(139) Cf. Sant Ignasi de Loiola, Exercicis espirituals, n. 104.
(140) Ibid., n. 297.
(141) Cf. Carta a Sant Ignasi, 23 gener 1541.
(142) De Vita P. Ignatii et Societatis Iesu initiis, c. 8, 96, Bilbao-Santander 2021, 147.
(143) Sant Ignasi de Loiola, Exercicis espirituals, 54.
(144) Cf. ibid., 230 ss.
(145) XXIII Congregació General de la Companyia de Jesús, Decret 46, 1: Institutum Societatis Iesu, 2, Florència 1893, 511.
(146) «In Lui solo… la speranza», Milà 1983, 180-181.
(147) Carta al superior general de la Companyia de Jesús, Paray-le-Monial, 5 octubre 1986.
(148) Conferències als sacerdots de la missió, 132 (13 agost 1655), «La pobresa»: Sant Vicenç de Paül, Opere, vol. 10, Roma 2008, 208.
(149) Conferències a les Filles de la Caritat, 89 (9 desembre 1657), «Mortificació, correspondència, àpats, sortides» (Regles comunes, articles 24-27): Op. cit., vol. 9, 807.
(150) Sant Daniel Comboni, Escrits, 3324: Daniele Comboni, Gli scritti, Bolonya 1991, 998.
(151) Cf. Homilia a la Missa de canonització, 18 maig 2003: L’Osservatore Romano, 19-20 maig 2003, p. 6.
(152) Carta encíclica Dives in misericordia (30 novembre 1980), 13: AAS 72 (1980), 1219.
(153) Catequesi, 20 juny 1979: L’Osservatore Romano, 22 juny 1979, p. 1.
(154) Missioners combonians del Cor de Jesús, Regla de vida, Constitucions i Directori general, Roma 1988, 3.
(155) Religioses del Sagrat Cor de Jesús (Societat del Sagrat Cor), Constitucions de 1982, 7.
(156) Carta encíclica Miserentissimus Redemptor (8 maig 1928): AAS 20 (1928), 174.
(157) Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1085: «Tot el que és Crist, tot el que va fer i va patir per tots els homes, participa de l’eternitat divina i, per tant, abraça tots els temps i es fa present en ells».
(158) Pius XI, Carta encíclica Miserentissimus Redemptor (8 maig 1928): AAS 20 (1928), 174.
(159) Homilia a la missa crismal, 28 març 2024: L’Osservatore Romano, 28 març 2024, p. 2.
(160) Sant Ignasi de Loiola, Exercicis espirituals, 203.
(161) Homilia a la missa crismal, 28 març 2024: L’Osservatore Romano, 28 març 2024, p. 2.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

IV

L’AMOR QUE ET DONA BEURE

SANT CARLES DE FOUCAULD I SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS

129. Sant Carles de Foucauld i santa Teresa de l’Infant Jesús, sense pretendre-ho, van remodelar alguns elements de devoció al Cor de Crist, ajudant-nos a entendre’l d’una manera encara més fidel a l’Evangeli. Vegem ara com es va expressar aquesta devoció en les seves vides. En el següent capítol hi tornarem per mostrar l’originalitat de la dimensió missionera que tots dos, de diferents maneres, han desenvolupat.

Iesus Caritas

130. A Louye, sant Carles de Foucauld va visitar el Santíssim Sagrament amb la seva cosina, Madame de Bondy, i un dia li va assenyalar una imatge del Sagrat Cor»¹²². Aquesta cosina va ser fonamental en la conversió de Carles, com ell mateix reconeix: «Atès que el bon Senyor t’ha fet el primer instrument de les seves misericòrdies envers mi, tots descendeixen de tu: si no m’haguessis convertit, reconduït a Jesús, si no m’haguessis ensenyat a poc a poc, quasi paraula per paraula, què és bo i piadós, seria avui en aquest punt?»¹²³. Però el que ella va despertar en ell va ser precisament la consciència ardent de l’amor de Jesús. Tot era allà, això era el més important. I això es va concentrar especialment en la devoció al Cor de Crist, on va trobar una misericòrdia sense límits: «Esperem en la misericòrdia infinita d’Aquell de qui m’has donat a conèixer el Sagrat Cor»¹²⁴.

131. Més tard, el seu director espiritual, don Henri Huvelin, l’ajudarà a aprofundir en aquest preciós misteri: «Aquest Cor beneït del qual ens parlava tant sovint»¹²⁵. El 6 de juny de 1889, Carles es va consagrar al Sagrat Cor, en el qual va trobar l’amor absolut. Diu a Crist: «M’has omplert de tals beneficis que em semblaria desagraït envers el teu cor no creure que està disposat a omplir-me de tot bé, per gran que sigui, i que el seu amor i la seva generositat són sense mesura»¹²⁶. Serà l’ermità «sota el nom del Sagrat Cor»¹²⁷.

132. El 17 de maig de 1906, el mateix dia en què el germà Carles, sol, ja no podia celebrar missa, va escriure aquesta promesa: «Deixar que el Cor de Jesús visqui en mi perquè ja no sigui jo qui visqui, sinó el Cor de Jesús que viu en mi, tal com va viure a Natzaret»¹²⁸. La seva amistat amb Jesús, cor a cor, no tenia res d’un devocionisme intimista. Va ser l’arrel d’aquella vida despullada de Natzaret amb la qual Carles va voler imitar Crist i configurar-se a Ell. Aquella tendra devoció al Cor de Crist va tenir conseqüències molt concretes en el seu estil de vida i el seu Natzaret es va nodrir d’aquesta relació tan personal amb el Cor de Crist.

Santa Teresa de l’Infant Jesús

133. Com sant Carles de Foucauld, santa Teresa de l’Infant Jesús respirava l’enorme devoció que va inundar França al segle XIX. El sacerdot Almire Pichon era el director espiritual de la seva família i era considerat un gran apòstol del Sagrat Cor. Una de les seves germanes va prendre el nom religiós de “Maria del Sagrat Cor”, i el monestir on va entrar la santa estava dedicat al Sagrat Cor. Tanmateix, la seva devoció va adquirir unes característiques pròpies, més enllà de les formes en què s’expressava en aquella època.

134. Quan tenia quinze anys, va trobar una manera de resumir la seva relació amb Jesús: «Aquell el cor del qual batega a l’uníson amb el meu»¹²⁹. Dos anys més tard, quan li parlaven d’un Cor coronat d’espines, afegia en una carta: «Ja ho saps: no miro el Sagrat Cor com tots; penso que el cor del meu espòs és només meu, com el meu només pertany a ell, i així en solitud li parlo d’aquest deliciós cor a cor, esperant poder contemplar-lo un dia cara a cara»¹³⁰.

135. En un poema expressava el sentit de la seva devoció, feta més d’amistat i confiança que de seguretat en els seus propis sacrificis:

«Vull un cor càlid de tendresa,
que em sigui tothora suport ferm
i tot ho estimi en mi, inclosa la feblesa,
que mai no em deixi ni m’oblidi. […].

Em cal un Déu vestit d’humanitat
que es faci germà i pugui amb mi patir  […].
Sé prou que ni la justícia ni els mèrits nostres
no tenen cap mena de valor als seus ulls divins […].

Per això, he triat com a purgatori meu
el teu Amor ardent, Cor del meu Déu!»¹³¹.

136. Potser el text més important per entendre el sentit de la seva devoció al Cor de Crist és la carta que va escriure, tres mesos abans de la seva mort, al seu amic Maurice Bellière: «Quan veig la Magdalena avançar entre els nombrosos convidats, banyar amb les seves llàgrimes els peus del seu adorat Mestre, a qui toca per primera vegada, sento que el seu cor ha entès els abismes d’amor i de misericòrdia del Cor de Jesús i que, per pecadora que sigui, aquest Cor d’amor no sols està disposat a perdonar-la, sinó també a prodigar-li els beneficis de la seva intimitat divina, per elevar-la als cims més alts de la contemplació. Ah, estimat germà meu petit, des que he pogut entendre així l’amor del Cor de Jesús, confesso que s’ha allunyat tota por del meu cor. El record de les meves faltes m’humilia, em porta a no confiar mai en la meva força que no és més que debilitat; però encara més aquest record em parla de misericòrdia i amor»¹³².

137. Les ments moralistes, que pretenen controlar la misericòrdia i la gràcia, dirien que ella podia dir això perquè era santa, però que un pecador no ho podia dir. En fer-ho, deixen fora de l’espiritualitat de Teresa la seva bella novetat que reflecteix el cor de l’Evangeli. Malauradament, aquest intent de tancar l’Esperit Sant en un esquema que et permet tenir-ho tot sota la teva supervisió s’ha tornat freqüent en alguns cercles cristians. Tanmateix, aquest assenyada Doctora de l’Església els nega i contradiu directament aquesta interpretació reductiva amb les següents paraules ben clares: «Si hagués comès tots els delictes possibles, tindria sempre la mateixa confiança, sento que tota aquesta multitud de delictes serien com una gota d’aigua llençada a un braser ardent»¹³³.

138. Va respondre àmpliament a Sor Maria, que la va lloar pel seu amor generós a Déu, fins i tot disposat al martiri, en una carta que avui és una de les fites de la història de l’espiritualitat. Aquesta pàgina s’ha de llegir mil vegades per la seva profunditat, claredat i bellesa. En ella ajuda la germana “del Sagrat Cor” a no concentrar aquesta devoció en un aspecte dolorós, ja que alguns van entendre la reparació com una mena de primacia dels sacrificis o de la realització moralista. Ella, però, ho resumeix tot en la confiança com la millor ofrena, agradable al Cor de Crist: «Els meus desitjos de martiri no són res; no són aquests desitjos els que em donen la confiança il·limitada que sento al cor. En realitat, són les riqueses espirituals les que fan injustícia quan un hi descansa complaent i creu que són una cosa gran. […] El que li agrada és veure’m estimant la meva petitesa i la meva pobresa, és l’esperança cega que tinc en la seva misericòrdia! Aquí tens el meu únic tresor. […] Si vol sentir alegria, sentir-se atreta pel sofriment, busca el seu consol. […] Entengueu que, per estimar Jesús, per ser la seva víctima de l’amor, com més dèbil és, sense desitjos ni virtuts, més adequat és a les operacions d’aquest Amor que consumeix i transforma! […] Oh, com m’agradaria poder fer-te entendre el que sento! És la confiança i res més que la confiança el que ens ha de portar a l’Amor!»¹³⁴.

139. En molts dels seus textos notem la seva lluita contra formes d’espiritualitat massa centrades en l’esforç humà, en el propi mèrit, en l’ofrena de sacrificis, en certes realitzacions per “guanyar-se el cel”. Per a ella, «el mèrit no consisteix a fer o donar molt, sinó a rebre»¹³⁵. Llegim de nou alguns dels textos tan significatius en què insisteix en aquest camí, que és una manera senzilla i ràpida de conquerir el Senyor a través del cor.

140. Així escriu a la seva germana Lleònia: «T’asseguro que el bon Déu és molt millor del que et penses: en té prou amb una mirada, un sospir d’amor. Pel que fa a mi, em resulta molt fàcil practicar la perfecció, perquè he entès que només em cal guanyar-me Jesús pel cor! Pensa en un nen que acabi de disgustar la seva mare per alguna malifeta. […] Si el nen li allarga els braços somrient i dient: “Abraça’m, no tornaré a fer-ho”, ¿que potser la mare no l’estrenyerà al pit amb tendresa i no oblidarà les seves entremaliadures? Tot i això, sap prou bé que el seu petitó hi tornarà a la primera ocasió, però no hi fa res. Si li toca el cor, el nen serà sempre perdonat»¹³⁶.

141. En una carta al pare Adolphe Roulland diu: «El meu camí és un camí totalment de confiança i amor; no entenc les ànimes que tenen por d’un Amic tan tendre. De vegades, quan llegeixo certs tractats espirituals, en què la perfecció es presenta a través de mil obstacles, envoltat d’una multitud d’il·lusions, el meu pobre esperit es cansa molt ràpidament; tanco el llibre docte, que em trenca el cap i m’asseca el cor, i prenc la Sagrada Escriptura. Aleshores tot em sembla brillant: una sola paraula revela horitzons infinits a la meva ànima; la perfecció em sembla a l’abast; veig que n’hi ha prou de reconèixer el propi no-res i abandonar-se com un nen als braços del bon Déu»¹³⁷.

142. I dirigint-se al pare Maurice Bellière, parlant d’un pare de família, observa: «No crec que el cor d’aquell pare feliç pugui resistir la confiança filial del seu fill, del qual coneix la sinceritat i l’amor. No obstant això, no ignora que el seu fill tornarà a caure en els mateixos errors més d’una vegada, però està disposat a perdonar-lo sempre si el fill li torna a guanyar el cor»¹³⁸.

(122) Cf. Sant Charles de Foucauld, Lettre à Madame de Bondy, 27 abril 1897: a Fonds Charles de Foucauld – Archives Diocésaines Viviers.
(123) Id., Carta a Madame de Bondy, 28 abril 1901: C. de Foucauld, Lettere a Madame de Bondy. Dalla Trappa a Tamanrasset, Roma 1968, 73. Cf. Carta a Madame de Bondy, 5 abril 1909: «És a través vostre que vaig conèixer les exposicions del Santíssim Sagrament, les benediccions i el Sagrat Cor!»: ibid., 154.
(124) Carta a Madame de Bondy, 7 abril 1890: C. de Foucauld, Op cit., 29.
(125) Carta a Don Huvelin, 27 juny 1892: C. de Foucauld – Don Huvelin, Corrispondenza inedita, Torino-Leumann 1965, 30.
(126) Sant Charles de Foucauld, Meditacions sobre l’Antic Testament (1896-1897), XXX, 1-21: C. de Foucauld, Chi può resistere a Dio? Meditazioni sulla la Sacra Scrittura (1896-1898), Roma 1983, 77-78.
(127)Id., Carta a Don Huvelin, 16 maig 1900: C. de Foucauld – Don Huvelin, Corrispondenza inedita, Torino-Leumann 1965, 132-133.
(128) Id., Diario, 17 maig 1906: Opere spirituali, Roma 1983, 346.
(129) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Carta 67 a la seva tia Madame Guérin, 18 novembre 1888: Opere complete, Città del Vaticano 1997, 354.
(130) Id., Carta 122 a Celina, 14 octubre 1890: Opere complete, 421.
(131) Id., Poemes 23, “Al Sagrat Cor de Jesús”, juny i octubre 1895: Opere complete, 667-668.
(132) Id., Carta 247, al reverend Maurice Bellière, 21 juny 1897: Opere complete, 587.
(133) Id., Últimes converses. Quadern groc, 11 juliol 1897: Opere complete, 1014-1015.
(134) Id., Carta 197, a Sor Maria del Sagrat Cor, 17 setembre 1896: Opere completes, 537-538. Això no vol dir que Teresina no oferís sacrificis, dolors, angoixes com a forma d’associar-se amb els sofriments de Crist, però quan va voler arribar al fons va tenir cura de no donar a aquestes ofrenes una importància que no tenen.
(135) Id., Carta 142, a Celina, 6 juliol 1893: Opere complete, 451.
(136) Id., Carta 191, a Lleònia, 12 juliol 1896: Opere complete, 528.
(137) Id., Carta 226, a P. Roulland, 9 maig 1897: Opere complete, 573.
(138) Id., Carta 258 al reverend Maurice Bellière, 18 juliol1897: Opere complete, 598.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

IV

L’AMOR QUE ET DONA  BEURE

RESSONÀNCIES DE LA PARAULA EN LA HISTÒRIA

102. Considerem alguns efectes que aquesta Paraula de Déu ha produït en la història de la fe cristiana. Diversos Pares de l’Església, especialment d’Àsia Menor, han esmentat la ferida al costat de Jesús com l’origen de l’aigua de l’Esperit: de la Paraula, de la seva gràcia i dels sagraments que la comuniquen. La força dels màrtirs viu de la «font celestial d’aigua viva que brolla de les entranyes de Crist»⁸⁵, o, com tradueix Rufí, de les «fonts celestials i eternes que brollen de les entranyes de Crist»⁸⁶. Els creients, que renaixem per l’Esperit, venim d’aquella cova rocosa, «hem sortit del ventre de Crist»⁸⁷. El seu costat ferit, que interpretem com el seu cor, està ple de l’Esperit Sant i ve d’ell fins a nosaltres com rius d’aigua viva: «La font de l’Esperit està totalment en Crist»⁸⁸. Però l’Esperit que rebem no ens allunya del Senyor ressuscitat, sinó que ens omple d’ell, perquè bevent l’Esperit mateix bevem el mateix Crist: «Beveu Crist, perquè és la roca que aboca aigua. Beveu Crist perquè és la font de la vida. Beu Crist perquè Ell és el riu la força del qual alegra la ciutat de Déu. Beveu Crist perquè Ell és pau. Beu Crist, perquè del seu ventre brolla aigua viva»⁸⁹.

103. Sant Agustí va ser pioner en la devoció al Sagrat Cor com a lloc de trobament personal amb el Senyor. Per a ell, és a dir, el pit de Crist no sols és la font de la gràcia i dels sagraments, sinó que el personalitza, presentant-lo com un símbol d’unió íntima amb Crist, com el lloc d’una trobada d’amor. Allà rau l’origen de la saviesa més preuada, que és el de conèixer-lo. De fet, Agustí escriu que Joan, l’estimat, quan va inclinar el cap sobre el pit de Jesús a l’últim sopar, es va acostar al lloc secret de la saviesa»⁹⁰. No estem davant d’una simple contemplació intel·lectual d’una veritat teològica. Sant Jeroni ha explicat que una persona capaç de contemplar «no gaudeix de la bellesa del torrent d’aigua, sinó que beu l’aigua viva del costat del Senyor»⁹¹.

104. Sant Bernat va prendre el simbolisme del costat traspassat del Senyor, entenent-lo explícitament com una revelació i do de l’amor del seu Cor. A través de la ferida se’ns fa accessible i podem fer nostre el gran misteri de l’amor i de la misericòrdia: «Prenc de les entranyes del Senyor allò que em falta, perquè abunden en misericòrdia, ni hi ha buits per on poden fluir cap a mi. Li van perforar les mans i els peus, li van perforar el costat amb la llança, i per aquestes esquerdes puc xuclar la mel de la pedra i l’oli de la pedra molt dura, és a dir, tastar i veure com és de dolç el Senyor. […] El ferro li va travessar l’ànima i s’acostà al seu cor perquè ja no pugui deixar de compadir les meves debilitats. S’obre l’entrada al secret del cor per a les ferides del cos, apareix aquell gran sagrament de pietat, apareixen les entranyes de la misericòrdia del nostre Déu»⁹².

105. Això es representa d’una manera particular en Guillem de Sant Teodoric, que ens convida a entrar al Cor de Jesús, que ens nodreix del seu propi pit»⁹³. Això no és estrany, si recordem que per a aquest autor «l’art de les arts és l’art de l’amor. […] L’amor és despertat pel Creador de la naturalesa […]. L’amor és una força de l’ànima, que la condueix com per un pes natural al lloc i al propòsit que li són propis»⁹⁴. I el lloc que li és propi, on l’amor regna en plenitud, és el Cor de Crist: «Senyor, on condueixes els que abraces i tens entre els teus braços, sinó al teu cor? El teu cor, Jesús, és el dolç mannà de la teva divinitat (cf. He 9,4), que guardes dins teu en el vas d’or de la teva ànima, que supera tot coneixement. Feliços els qui són conduïts allà per la teva abraçada. Feliços els qui, immersos en aquestes profunditats, han estat amagats per tu en el secret del teu cor»⁹⁵.

106. Sant Bonaventura uneix les dues línies espirituals al voltant del Cor de Crist: mentre el presenta com a font dels sagraments i de la gràcia, proposa que aquesta contemplació esdevingui una relació d’amistat, una trobada personal d’amor.

107. D’una banda, ens ajuda a reconèixer la bellesa de la gràcia i dels sagraments que brollen d’aquella font de vida que és el costat ferit del Senyor: «Perquè des del costat de Crist adormit a la creu l’Església es formaria i es compliria l’Escriptura que diu: “Miraran el qui han traspassat”, un dels soldats el va colpejar amb una llança i li va obrir el costat. I això ho va permetre la divina providència, perquè, sang i aigua brollant de la ferida, vessés el preu de la nostra salvació, que, emanant de la font arcana del cor, donaria als sagraments de l’Església la virtut de conferir la vida de gràcia, i de ser per als qui viuen en Crist com una copa plena a la font viva, que brolla per a la vida eterna»⁹⁶.

108. Aleshores ens convida a fer un pas més, perquè l’accés a la gràcia no esdevingui quelcom màgic, o una mena d’emanació neoplatònica, sinó una relació directa amb Crist, habitant en el seu Cor, perquè qui beu és amic de Crist, un cor que estima: «Aixeca’t, doncs, ànima amiga de Crist, i sigues el colom que niu a la paret d’una cova; sigues la tórtora que ha trobat una llar i no deixa de vigilar-la; sigues el colom que amaga els pollets del seu amor cast en aquella obertura més sagrada»⁹⁷.

LA DIFUSIÓ DE LA DEVOCIÓ AL COR DE CRIST

109. A poc a poc el costat ferit, on resideix l’amor de Crist, del qual emana al seu torn la vida de gràcia, va anar agafant forma del cor, especialment en la vida monàstica. Sabem que al llarg de la història el culte al Cor de Crist no s’ha manifestat de la mateixa manera i que els aspectes desenvolupats a l’època moderna, vinculats a diverses experiències espirituals, no es poden extrapolar i comparar amb les formes medievals i encara menys amb les bíbliques on podem albirar les llavors d’aquest culte. Tanmateix, avui l’Església no menysprea res del bé que ens ha donat l’Esperit Sant al llarg dels segles, sabent que sempre serà possible reconèixer un sentit més clar i ple d’alguns detalls de la devoció, o comprendre i revelar aspectes nous.

110. Diverses dones santes van explicar experiències de la seva trobada amb Crist, caracteritzada pel repòs en el Cor del Senyor, font de vida i pau interior. És el cas de santa Lutgarda, de santa Matilde de Hackeborn, de santa Àngela de Foligno, de Juliana de Norwich, entre d’altres. Santa Gertrudis d’Helfta, monja cistercenca, va narrar un moment de pregària en què va recolzar el cap sobre el Cor de Crist i va escoltar el batec del seu cor. En un diàleg amb sant Joan Evangelista li va preguntar per què en el seu Evangeli no havia parlat del que havia sentit quan va viure aquesta mateixa experiència. Gertrudis conclou que «la dolçor d’aquests batecs s’ha reservat als temps moderns, perquè, escoltant-los, el món vell i tebi es renova en l’amor de Déu»⁹⁸. Podríem pensar que és un anunci per als nostres temps, una crida a reconèixer com de “vell” s’ha fet aquest món, en necessitat de percebre el missatge sempre nou de l’amor de Crist? Santa Gertrudis i santa Matilde eren considerades entre «les confidents més íntimes del Sagrat Cor»⁹⁹.

111. Els cartoixans, animats sobretot per Ludolf de Saxònia, van trobar en la devoció al Sagrat Cor una manera d’omplir d’afecte i proximitat la seva relació amb Jesucrist. Qui entra per la ferida del seu Cor s’inflama d’afecte. Santa Caterina de Siena va escriure que els sofriments patits pel Senyor no són quelcom que podem presenciar, sinó que el Cor obert de Crist és per a nosaltres la possibilitat d’una trobada actual i personal amb tant d’amor: «Això us ho vaig manifestar en l’obertura del meu costat, on podeu trobar el secret del cor: demostrar que us estimo més del que puc demostrar amb aquest dolor passat»¹⁰⁰.

112. La devoció al Cor de Crist va anar més enllà de la vida monàstica i va omplir l’espiritualitat de sants mestres, predicadors i fundadors de congregacions religioses que la van estendre als llocs més remots de la terra»¹⁰¹.

113. Va ser especialment interessant la iniciativa de sant Joan Eudes, que «després d’haver realitzat una fervent missió a Rennes amb els seus missioners, va aconseguir que el senyor bisbe aprovés per a aquella diòcesi la celebració de la festa de l’Adorable Cor de Nostre Senyor Jesucrist. Aquesta va ser la primera vegada que aquesta festa s’autoritzava oficialment a l’Església. Posteriorment, els bisbes de Coutances, Evreux, Bayeux, Lisieux i Rouen van autoritzar la mateixa festa per a les seves respectives diòcesis entre 1670 i 1671»¹⁰².

SANT FRANCESC DE SALES

114. En l’època moderna és digne de destacar l’aportació de sant Francesc de Sales. Sovint va contemplar el Cor obert de Crist, que ens convida a habitar en ell en una relació personal d’amor, en la qual s’il·luminen els misteris de la vida. Podem veure en el pensament d’aquest sant doctor com, davant d’una moral rigorista o d’una religiositat de mera observança, el Cor de Crist se li va aparèixer com una crida a la plena confiança en l’acció misteriosa de la seva gràcia. Així ho expressava en la seva proposta a la baronessa de Chantal: «És molt clar per a mi que ja no romandrem en nosaltres mateixos […] i que habitarem per sempre al costat esquinçat del Salvador; sense ell, de fet, no sols no podem, sinó que encara que poguéssim, no voldríem fer res»¹⁰³.

115. Per a ell, la devoció estava lluny d’esdevenir una forma de superstició o una objectivació indeguda de la gràcia, perquè suposava la invitació a una relació personal en la qual cadascú se senti únic davant Crist, reconegut en la seva realitat irrepetible, pensada per Crist és considerat de manera directa i exclusiva: «Aquest cor adorable i estimable del nostre Mestre, ardent de l’amor que ens professa, cor en el qual veiem escrits tots els nostres noms […]. Sens dubte és un gran consol ser estimat amb tant d’afecte per Nostre Senyor que sempre ens porta en el seu Cor»¹⁰⁴. Aquell nom propi escrit al Cor de Crist va ser la manera com sant Francesc de Sales va intentar simbolitzar fins a quin punt l’amor de Crist per cadascun de nosaltres no és abstracte ni genèric, sinó que implica una personalització per la qual el creient se sent valorat i reconegut per ell mateix: «Que bonic és aquest cel ara que el Salvador s’ha convertit en el seu sol i el seu pit és una font d’amor de la qual beuen els benaurats. Tothom va a contemplar-lo i veu el seu amor escrit al seu interior en personatges d’amor que només l’amor pot llegir i que només l’amor ha esculpit. Ah, filla meva, els nostres noms no apareixeran en tu? Sí, hi figuraran, sens dubte, perquè encara que el nostre cor no tingui amor, sí que té el desig d’amor i el començament de l’amor»¹⁰⁵.

116. Considerava aquesta experiència com una cosa fonamental per a una vida espiritual que situava aquesta convicció entre les grans veritats de la fe: «Sí, Filla meva estimada, pensa en tu, i no solament en tu, sinó també en el més petit dels cabells del teu cap: és una veritat de fe que no s’ha de posar en dubte»¹⁰⁶. En deduïa que el creient esdevé capaç d’abandonar-se completament en el Cor de Crist, on troba repòs, consol i força: «Oh Déu, quina felicitat ser així als braços i al pit [del Salvador]. […] Queda’t així, estimada filla, i com un altre petit sant Joan, mentre els altres mengen diversos aliments a la taula del Salvador, descanses i inclines, amb una confiança molt senzilla, el teu cap, la teva ànima, el teu esperit sobre el pit amorós de l’estimat  Senyor»¹⁰⁷. «Espero que estiguis en esperit a la cova del colom i al costat esquinçat del nostre estimat Salvador. […] Que bo és aquest Senyor, filla meva estimada! Que bonic és el seu cor! Restem-hi allà, en aquell sant domicili»¹⁰⁸.

117. Fidel, però, al seu ensenyament sobre la santificació en la vida ordinària, proposa que aquesta es visqui enmig de les activitats, tasques i deures de la vida diària: «Em preguntes com les ànimes que són atretes en la pregària per aquesta santa senzillesa i aquest perfecte abandonament a Déu? Responc que, no sols en la pregària, sinó en la conducta de tota la seva vida, han de caminar invariablement amb esperit de senzillesa, abandonant i entregant tota la seva ànima, les seves accions i els seus èxits a la voluntat de Déu, amb un amor de confiança perfecta i absoluta, abandonant-se a la gràcia i cura de l’amor etern que la Divina Providència sent per ells»¹⁰⁹.

118. Per tots aquests motius, a l’hora de pensar en un símbol que pogués resumir la seva proposta de vida espiritual, va concloure: «Per això vaig pensar, estimada Mare, si hi estàs d’acord, que hem de prendre com a escut un cor únic travessat per dues fletxes, tancat en una corona d’espines»¹¹⁰.

UNA NOVA DECLARACIÓ D’AMOR

119. És sota la saludable influència d’aquesta espiritualitat de sant Francesc de Sales que van tenir lloc els fets de Paray-le-Monial a finals del segle XVII. Santa Margarida Maria Alacoque va relatar importants aparicions ocorregudes entre finals de desembre de 1673 i juny de 1675. És fonamental una declaració d’amor que destaca en la primera gran aparició. Jesús diu: «El meu Cor diví és tan apassionat d’amor pels homes i per vosaltres en particular, que, no podent contenir ja en si les flames del seu Amor ardent, sent la necessitat d’escampar-les per vosaltres i de manifestar-se als homes per enriquir-los amb els preciosos tresors que descobriré per a vosaltres»¹¹¹.

120. Santa Margarida Maria ho resumeix tot d’una manera poderosa i fervorosa: «Em va descobrir les meravelles del seu Amor i els secrets inexplicables del seu Sagrat Cor, que m’havia mantingut amagat fins aquell moment, en què me’l va obrir per la primera vegada. I ho va fer d’una manera tan real i sensible que no em va permetre cap ombra de dubte»¹¹². En manifestacions posteriors es reitera la bellesa d’aquest missatge: «Em va revelar les meravelles inexplicables del seu Amor pur i fins a quin excés això l’havia empès a estimar la humanitat»¹¹³.

121. Aquest intens reconeixement de l’amor de Jesús que santa Margarida Maria ens va transmetre ens ofereix estímuls preciosos per a la nostra unió amb Ell. Això no vol dir que ens sentim obligats a acceptar o assumir tots els detalls d’aquesta proposta espiritual, on, com sovint passa, l’acció divina es barreja amb elements humans vinculats als desitjos, inquietuds i imatges internes del subjecte»¹¹⁴. Aquesta proposta s’ha de rellegir sempre a la llum de l’Evangeli i de tota la rica tradició espiritual de l’Església, alhora que reconeixem el bé que ha fet a tantes germanes i germans. Això ens permet reconèixer els dons de l’Esperit Sant dins d’aquesta experiència de fe i amor. Més important que els detalls és el nucli del missatge que ens transmet i que es pot resumir en aquelles paraules que va escoltar santa Margarida: «Aquí tens aquell Cor que tant estimava els homes i que no estalviava res fins a esgotar-se i malgastant-se per donar-los testimoni del seu Amor»¹¹⁵.

122. Aquesta manifestació és una invitació a créixer en el trobament amb Crist, gràcies a una confiança sense reserves, fins a arribar a una unió plena i definitiva: «Que el Cor diví de Jesús ens substitueixi tant que visqui i actuï només en nosaltres i per a nosaltres. La seva Voluntat […] pot actuar absolutament sense resistència per part nostra; en conclusió, els seus afectes, desitjos, pensaments són al lloc dels nostres, però sobretot el seu amor que s’estimarà en nosaltres i per nosaltres. I així, aquest Cor estimable de Jesús essent-ho tot per a nosaltres en cada cosa, podrem dir amb sant Pau que ja no vivim nosaltres sinó que és ell qui viu en nosaltres»¹¹⁶.

123. De fet, en el primer missatge rebut, presenta aquesta experiència d’una manera més personal, més concreta, plena de foc i de tendresa: «Em va demanar el meu cor i li vaig suplicar que l’agafés. El va agafar i el va col·locar en el seu adorable Cor, en el qual me’l va mostrar com un petit àtom, que es consumia en aquella fornal de foc»¹¹⁷.

124. En un altre punt observem que Aquell que s’entrega a nosaltres és el Crist ressuscitat, ple de glòria, ple de vida i de llum. Tot i que en diversos moments parla del sofriment que va patir per nosaltres i de la ingratitud que rep, aquí no hi destaquen la sang i les ferides doloroses, sinó la llum i el foc del Vivent. Les ferides de la Passió, que no desapareixen, es transfiguren. Així, el Misteri de la Pasqua es manifesta aquí en la seva totalitat: «Una vegada, […] mentre s’exposava el Sant Sagrament, […] Jesucrist, el meu dolç Mestre, se’m va presentar tot resplendent de glòria amb les seves cinc ferides ardents com cinc sols. De cada part d’aquella sagrada Humanitat sortien flames, però sobretot del seu adorable pit, que s’assemblava a una fornal de foc. Després de descobrir-ho, em va mostrar el seu Cor amorós i més estimable, la font viva d’aquelles flames. Va ser llavors quan em va revelar les meravelles inexplicables del seu Amor pur i fins a quin excés això l’havia empès a estimar la humanitat, de la qual llavors no va rebre més que ingratitud i indiferència»¹¹⁸.

SANT CLAUDI DE LA COLOMBIÈRE

125. Quan sant Claudi de La Colombière va conèixer les vivències de santa Margarida, de seguida es va convertir en el seu defensor i divulgador. Va tenir un paper especial en la comprensió i difusió d’aquesta devoció al Sagrat Cor, però també en la seva interpretació a la llum de l’Evangeli.

126. Mentre que algunes expressions de santa Margarida, si s’entenen malament, poden portar a confiar massa en els propis sacrificis i ofrenes, sant Claudi mostra que la contemplació del Cor de Crist, si és autèntica, no provoca autosatisfacció ni vanaglòria en l’ésser humà, experiències o esforços, sinó un abandonament indescriptible en Crist que omple la vida de pau, seguretat i decisió. Va expressar molt bé aquesta confiança absoluta en una famosa pregària:

«Per mi, Déu meu, estic massa convençut que tu vetlles pels qui esperen en tu, i que no els hi pot faltar res quan ho esperen tot de tu. Per tant, estic decidit a viure el futur sense cap mena de preocupació, i a deixar-te totes les meves angoixes […]. Mai no perdré la meva esperança, la mantindré fins a l’últim moment de la meva vida; i tots els dimonis de l’infern treballaran en va en aquell moment per treure-me-la […]. Que esperi qui vol la seva felicitat per riquesa o enginy; que els altres confiïn en la innocència de la seva vida o en el rigor de la seva penitència, o en l’abundància de les seves almoines, o en el fervor de les seves pregàries […]. Per a mi, Senyor, tota la meva confiança està dipositada només en tu. Tampoc aquesta confiança no ha enganyat mai ningú […]. Per tant, puc estar segur que seré eternament feliç, perquè espero fermament ser-ho i perquè ets tu, Déu meu, de qui ho espero»¹¹⁹.

127. Sant Claudi va escriure una nota el gener de 1677, precedida d’unes línies que fan referència a la certesa que sentia sobre la seva missió: «Vaig saber que Déu volia que el servís intentant fer realitat els seus desitjos pel que fa a la devoció que ha suggerit a una persona amb qui es comunica confidencialment, i a favor de la qual volia fer ús de la meva debilitat; ja l’he inspirat a diverses persones»¹²⁰.

128. És important remarcar com, en l’espiritualitat de La Colombière, hi ha una feliç síntesi entre la rica i bella experiència espiritual de santa Margarida i la contemplació molt concreta dels Exercicis ignasians. Va escriure a l’inici de la Tercera Setmana del mes dels Exercicis: «M’han emocionat extraordinàriament dues coses. La primera és el tarannà amb què Jesús es presentava als qui el cercaven. El seu Cor està immers en una amargor horrible; totes les passions es dissolen dins d’ell, tota la naturalesa es desconcerta, i a través de tots aquests desordres, totes aquestes temptacions, el Cor es dirigeix directament a Déu; no dubta a prendre la part que li suggereix la virtut i la virtut més alta. La segona és el comportament d’aquest mateix Cor envers Judes que el traeix, els apòstols que l’abandonen covards, els sacerdots i els altres autors de la persecució a què està sotmès; tot això no va poder despertar en Ell el més mínim sentiment d’odi o d’indignació. Em represento, doncs, aquell Cor sense amargor, sense acritud, ple d’autèntica tendresa envers els seus enemics»¹²¹.

(85)  Actes dels màrtirs de Lió, a Eusebi de Cesarea, Hist. Eccles., V, 1, 22: PG 20, 418.
(86) Rufí, V, 1, 22: GCS, Eusebi II, 1, p. 411, 13s.
(87) Sant Justí, Dial. 135: PG 6, 787.
(88) Novacià, De Trinitate, 29: PL 3, 944. Cf. Sant Gregori d’Elvira, Tractatus Origenis de libris Ss. Scripturarum, 20, París 1900, 210.
(89) Sant Ambròs, Expl. Ps. I, 33: PL 14, 983-984.
(90) Vegeu Tractat. in Ioann. 61, 6: PL 35, 1801.
(91) Epist. ad Rufinum 3, 4.3: PL 22, 334.
(92) Sermones in Cant. 61, 4: PL 183, 1072.
(93) Cf. Expositio altera super Cantica Canticorum, c. 1: PL 180, 487.
(94) Guillem de Sant Teodoric, De natura et dignitate amoris, 1: PL 184, 379.
(95) Id., Meditativae Orationes 8, 6: PL 180, 230.
(96) Sant Bonaventura, Lignum vitae. De mysterio passionis, 30: Opuscoli Spirituali, 3, Roma 1992 (Sancti Bonaventurae Opera, XIII), 245.
(97) Ibid., 47.
(98) Santa Gertrudis de Helfta, Legatus divinae pietatis, IV, 4, 4: SCh, 255, 66.
(99) Leone Dehon, Directoire spirituel des prêtres du Sacré Cœur de Jésus, Turnhout 1936, II, cap. VII, n. 141.
(100) Santa Caterina de Siena, Dialogo della divina provvidenza, LXXV: Fiorilli M. – Caramella S. (ed.), Bari 1928, 144.
(101) Cf. per exemple Angelus Walz, De veneratione divini cordis Iesu in Ordine Praedicatorum, Roma 1937.
(102) Rafael García Herreros, Vida de San Juan Eudes, Bogotá 1943, 42.
(103) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, 24 abril 1610: Opere complete di Francesco di Sales, vol. s, vol. 8/2: Lettere 1605-1610, Roma 2021, 686.
(104) Sermó del 2n diumenge de Quaresma, 20 febrer 1622.
(105) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal nella Solennità dell’Ascensone del 1612: Sant Francesc de Sales, Tutte le lettere, vol. II (1611-1618). Roma 1967, 183, lett. n. 781.
(106) Lettera a Maria Amata di Blonay, 18 febrer 1618: ibid., 1056, lett. n. 140.
(107) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, finals de novembre de 1609: ibid, 610, lett. n. 552.
(108) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, vers el 25 de febrer de 1610: ibid., 654, lett. n. 573.
(109) Entretien XIV, De la simplicité et prudence religieuse.
(110) Lettera a S. Giovanna Francesca di Chantal, 10 juny 1611: Sant Francesc de Sales, Tutte le lettere, vol. II (1611-1618), Roma 1967, 56, lett. n. 69.
(111) Santa Margarida Maria Alacoque, Autobiografia, n. 53, Roma 1983, 131.
(112) Ibid.
(113) Ibid., 134.
(114) Cf. Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, Normes per a procedir en el discerniment dels suposats fenòmens sobrenaturals, 17 maig 2024, I, A, 12.
(115) Santa Margarida Maria Alacoque, Autobiografia, n. 92, Roma 1983, 180.
(116) Id., Lettera a Suor de la Barge, 22 octubre 1689: Vita e opere di Santa Margherita Maria Alacoque, vol. II, Roma 1985, 301.
(117) Id., Autobiografia, n. 53, Op. cit., 132.
(118) Ibid., n. 55, Op. cit., 134.
(119) Sant Claudi de La Colombière, Discorso sulla confidenza in Dio: Discorsi sacri su N.S. Gesù Cristo, su Maria Vergine Santissima, sui Santi, sui Novissimi, etc., vol. III, Torí 1913, 484-485.
(120) Id., Recés a Londres, 1-8 febrer 1677.
(121) Id., Exercicis espirituals a Lió, octubre-novembre 1674.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

IV

L’AMOR QUE ET DONA BEURE

92. Tornem a les Sagrades Escriptures, als textos inspirats que són el lloc principal on trobem la Revelació. En ells i en la Tradició viva de l’Església es recull allò que el mateix Senyor ens ha volgut explicar al llarg de la història. Partint de la lectura de textos de l’Antic i del Nou Testament, recollirem alguns efectes de la Paraula en el llarg camí espiritual del Poble de Déu.

SET DE L’AMOR DE DÉU

93. La Bíblia mostra que una gran quantitat d’aigua vivificant s’anunciava a la gent que havia caminat pel desert i esperava l’alliberament:«Cantant de goig sortireu a buscar l’aigua de les fonts de salvació» (Is 12,3). Els anuncis messiànics van arribar en forma de font d’aigua purificadora: «Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats. […] Posaré un esperit dins vostre» (Ez 36,25-26). És l’aigua que retornarà a la gent una existència plena, com una font que brolla del temple i que al seu pas aboca vida i salut: «Vaig veure que hi havia molts arbres a banda i banda. […] Així que hi arribi aquesta aigua, la mar quedarà sanejada. Arreu on arribi aquest riu, tot viurà» (Ez 47,7.9).

94. La festa jueva dels Tabernacles (Sukkot), que commemorava quaranta anys al desert, havia anat agafant progressivament el símbol de l’aigua com a element central i incloïa una ofrena ritual d’aigua cada matí, que esdevenia molt solemne l’últim dia de la festa: es feia una gran processó fins al temple on, finalment, es feien set voltes al voltant de l’altar i s’oferia aigua a Déu enmig de molt soroll»⁸³.

95. L’anunci de l’adveniment del temps messiànic es presentava com una font oberta per al poble: «Vessaré sobre el casal de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit penedit i suplicant. Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat. […] Aquell dia brollarà una font per a purificar els pecats i les impureses dels descendents de David i els habitants de Jerusalem» (Za 12,10; 13,1).

96. Un home traspassat, una font oberta, un esperit de gràcia i pregària. Els primers cristians veien clarament aquesta promesa acomplerta en el costat obert de Crist, font d’on emana vida nova. Desplaçant-nos per l’Evangeli de Joan veiem com aquesta profecia es va acomplir en Crist. Contemplem el seu costat obert, d’on brollava l’aigua de l’Esperit: «Un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). Llavors, l’evangelista afegeix: «Miraran aquell que han traspassat» (Jn 19,37). Reprèn així l’anunci del profeta que va prometre al poble una font oberta a Jerusalem, quan mirarien el traspassat (cf. Za 12,10). La font oberta és el costat ferit de Jesús.

97. Observem que el mateix Evangeli anunciava aquest moment sagrat, precisament «en l’últim dia, el més gran de la festa» dels Tabernacles (Jn 7,37). Aleshores Jesús va cridar al poble festiu en la gran processó: «Si algú té set, que vingui a mi i begui […] del seu interior brollaran rius d’aigua viva» (Jn 7,37-38). Perquè això succeís, havia d’arribar la seva «hora», perquè Jesús «encara no havia estat glorificat» (Jn 7,39). Tot es va acomplir a la font desbordant de la Creu.

98. En el Llibre de l’Apocalipsi tornen a aparèixer tant el Traspassat: «Tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar» (Ap 1,7), com la font oberta: «Qui tingui set, que vingui; qui vulgui, que prengui aigua de la vida sense pagar res»(Ap 22,17).

99. El costat traspassat és al mateix temps la seu de l’amor, un amor que Déu ha declarat al seu poble amb moltes paraules diferents que val la pena recordar:«Ets preciós als meus ulls, perquè ets digne d’estimació i t’estimo» (Is 43,4).

«Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria» (Is 49,15-16).

«Ni que les muntanyes s’apartin i se somoguin els tossals, el meu amor mai no s’apartarà de tu, no se somourà la meva aliança de pau» (Is 54,10).

«T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et soc fidel» (Jr 31,3).

«El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, no et vol blasmar; per tu està content i crida de goig» (So 3,17).

100. El profeta Osees arriba a parlar del cor de Déu: «Els atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor» (Os 11,4). A causa d’aquest mateix amor menyspreat, va poder dir: «Això em trasbalsa el cor, s’encèn la meva pietat» (Os 11,8). Però la misericòrdia sempre guanyarà (cf. Os 11,9), que arribarà a la seva màxima expressió en Crist, paraula definitiva d’amor.

101. En el Cor traspassat de Crist es concentren totes les expressions d’amor de les Escriptures, escrites en la carn. No és un amor simplement declarat, sinó que el seu costat obert és font de vida per als que són estimats, és aquella font que satisfà la set del seu poble. Com va ensenyar sant Joan Pau II, «els elements essencials d’aquesta devoció pertanyen, doncs, de manera permanent a l’espiritualitat de l’Església al llarg de la seva història, ja que des del principi l’Església ha dirigit la mirada cap al cor de Crist traspassat a la creu»⁸⁴.

(83 )Cf. Mišna Sukkâ IV, 5. 9.

(84) Carta al reverend pare Peter-Hans Kolvenbach, superior general de la Companyia de Jesús, Paray-le-Monial (França), 5 octubre 1986: L’Osservatore Romano, 7 octubre 1986, p. IX.