Tristesa i orgull

És trist constatar una vegada i una altra la incapacitat de les institucions de l’Estat espanyol de reconèixer la personalitat jurídica del poble de Catalunya. És trist que el seu Tribunal Constitucional, que hauria de vetllar perquè els drets fonamentals dels ciutadans siguin respectats, absolutitzi la lletra del text legislatiu fonamental de l’ordenament jurídic espanyol i negui els grans principis democràtics dels quals deriva. És trist que només un dels quatre grans partits polítics d’àmbit estatal defensi la legitimitat del dret a decidir del poble català i contempli la convocació d’un referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya. És trist que els representants d’aquests partits en àmbit català continuïn enrocats en les seves posicions unitaristes i no acceptin la voluntat d’una part qualificada del poble català de caminar cap a la constitució d’un nou Estat que respongui millor als sentiments i a les aspiracions compartides de molts de nosaltres.

Quan la unitat és fruit d’imposició i de l’anorreament de l’alteritat, no es pot erigir com a principi inqüestionable que legitima la indiscutible continuïtat d’una estructura política. Perquè estem parlant simplement d’això, d’estructures polítiques que al llarg de la història inexorablement s’han d’anar adaptant a les noves exigències de les persones i de les col·lectivitats amb les quals les dones i els homes concrets s’identifiquen.
Em sento orgullós de pertànyer a un poble que defensa els seus drets sense perdre el somriure i positivament vol construir un nou marc de convivència on tots hi tinguin cabuda. Em sento orgullós d’aquest poble que continua enriquint-se de la diversitat de molts nouvinguts que considera de casa des del primer dia. Em sento orgullós de l’esperit català d’entesa i pacte, que no deixa d’enarborar la bandera del diàleg i de la negociació, tot i que trobi un constant rebuig per part dels poders de l’Estat espanyol de tractar d’igual a igual amb els legítims representants del nostre poble. Em sento orgullós de ser culturalment i lingüísticament com sóc, tot i que ja estic cansat d’haver hagut d’explicar massa vegades al llarg de la meva vida quina nació era la que m’ha forjat i m’ha fet capaç d’obrir-me al vast horitzó del món.

Sí, m’entristeix la llarga corrua de tensions que han caracteritzat les tortuoses relacions del meu poble amb Espanya, però no vull perdre l’esperança que ben aviat trobarem aquell nou marc polític que permetrà que les nostres relacions deixin d’estar enverinades.

Cinto Busquet
Barcelona, desembre 2015

You may also like...