A casa nostra i a diversos llocs d’Europa, el fet religiós pot semblar destinat inexorablement a esdevenir residual i marginal. De manera esporàdica, les cerimònies religioses acompleixen una funció social d’abelliment extern dels sentiments i d’aplegament de les persones en moments forts i molt precisos de la vida. Tanmateix, per a un nombre considerable de persones, Déu ha desaparegut del propi horitzó vital en el dia a dia.
Com a cristians, ¿ens hem de resignar simplement a prendre’n nota i a constatar la secularització de la nostra societat? ¿O bé, més aviat tot això ens ha empènyer a viure amb més coherència i radicalitat la nostra opció cristiana, a fi de ser millors ferments d’evangelització? Certament, allò que hem rebut no és només per a nosaltres, sinó per a tots; i tot respectant plenament la llibertat dels altres d’escollir o rebutjar el que creguin oportú, sabem que el do que Déu ens ha fet en la persona de Jesucrist està destinat als homes i dones de totes les edats, condicions, cultures i èpoques.
L’Epifania ens recorda que Déu es vol manifestar cap enfora, que la Llum que ens arriba des de Betlem és per a tots, independentment d’orígens i de creences, i que molts estels, grans i petits, propers i llunyans, continuen indicant-nos-hi el camí.
Passen els estils i es transformen els llenguatges. Institucions i ritus s’han d’anar adaptant als canvis, i en certs casos fins i tot hauran de desaparèixer. Però si realment Déu mateix s’ha fet en Jesús un de nosaltres, sense cap mena de dubte, el Mestre de Natzaret serà fins a la fi dels temps la Llum del món sencer.
Cinto Busquet
Puigcerdà, desembre de 2013
