Enguany el Ramadà, el novè mes del calendari lunar islàmic en què la comunitat musulmana practica el dejuni, cau en ple estiu. Des del 20 de juliol passat, també a Catalunya, milers de musulmans nouvinguts a casa nostra, durant les hores de sol, s’abstenen de menjar, beure, fumar i tenir relacions sexuals, tot commemorant la revelació de l’Alcorà al profeta Muhàmmad, i al vespre, després que el sol s’ha post, trenquen el dejuni amb la família, amics o veïns, o bé en els espais habilitats com a oratoris arreu del país.
En algunes poblacions on l’assistència a les nostres esglésies ha minvat visiblement i en un temps en què els temps litúrgics incideixen poc en la vida social, la presència i la pràctica religiosa dels nostres germans musulmans provoquen certes perplexitats en un bon sector de la societat, i fins i tot poden arribar a incomodar. En tot cas, a tots, creients i menys creients de tradició cristiana, poc o molt practicants, ens interpel·len d’alguna manera i ens recorden alguns valors que són importants per a tothom.
El portaveu del Consell Islàmic de Catalunya, Mohammed Halhoul, defineix el Ramadà com un període d’una simbologia profunda durant el qual «el fet de sentir en primera persona la privació impulsa l’ésser humà a sentir el patiment dels altres, i també a compartir, a donar, a oferir a qui no té», i subratlla que això és especialment necessari en un temps de crisi econòmica com l’actual.
En un context mediàtic en què es promou un consum il·limitat de tot allò que pugui ser font de plaer i de confort, no ens fa mal que ens recordin que allò que ens fa més lliures i més forts com a persones, no és tenir i disposar de tot en abundància, sinó ser capaços de ser nosaltres mateixos tenint poc i saber compartir amb els altres també en situació de precarietat.
L’autosuficiència ens allunya de Déu i dels altres. Sentir-nos necessitats d’allò més fonamental com pot ésser l’aliment, ens hi apropa, perquè ens fa cercar el seu ajut. El dejuni en si mateix, com qualsevol altra pràctica religiosa, no té cap valor si no ens obre el cor cap a Déu i ens fa més sensibles a les necessitats dels altres. Ara bé, si renunciem voluntàriament a coses lícites i possibles per amor de Déu i dels germans, certament això ens forja i ens enforteix com a creients i com a éssers humans.
Tant de bo que l’esperit genuí del Ramadà islàmic pugui ajudar la nostra societat de matriu cristiana a recuperar valors com l’esforç, la constància o la continència, i tot plegat cooperi a un estil general de vida més integrat i integrador, més sobri i més solidari.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, juliol 2012
