El testimoni de Cristina Casanovas, una nena de vuit anys malalta de càncer que ens va ensenyar a viure
El tretze de març, la Cris hauria fet nou anys. Cinc dies abans va deixar de patir i va poder sortir finalment de l’hospital, tal com havia demanat a Jesús en la seva tercera i darrera comunió. Dinou mesos batallant amb un càncer que no perdonava, sostinguda pels pares, els tres germanets, els avis, les amigues. Vaig tenir la sort de poder-la acompanyar de prop, especialment les darreres setmanes de vida, i us ofereixo l’entrevista que vaig fer als seus pares, en Joan Manuel Casanovas i la Laura Abella, tot just després d’haver enterrat les seves cendres a la Cerdanya.
Què va representar per a vosaltres que us diguessin fa dinous mesos que la vostra filla tenia un càncer i que probablement no hi havia cap possibilitat que se’n sortís?
Joan Manuel: Evidentment en un primer moment va ser un cop molt fort. Ho vàrem sentir com una catàstrofe, però un cop passats un parell o tres de dies vàrem adonar-nos que, encara que les possibilitats fossin escasses, la nostra obligació era lluitar per revertir aquesta situació. Com a cristians teníem l’avantatge de tenir fe, ja que això et dóna molta força.
Laura: Jo corroboro el mateix. En aquell moment se t’acaba el món. Dius que és impossible que això passi en una criatura tan petita. Tanmateix, vàrem estar molt ben acollits per especialistes del tema i sempre ens dèiem que, encara que els metges ho veiessin molt negre, la nostra filla podria ser l’excepció que confirmés la regla i per això com a pares vam seguir lluitant durant tota la malaltia.
Quan va ser conscient la Cristina que la seva malaltia era tan greu?
Laura: Mai. La Cristina va interpretar la cosa com una malaltia esporàdica i això li va donar la possibilitat de fer gairebé vida pràcticament normal en un 25% del seu temps. Vivia per la il·lusió de quan podríem sortir de l’hospital, de quan podríem arribar a casa, de quan podria jugar amb els seus amics, de quan podria tornar a l’escola. Tot això li donava molta força per interpretar que no era més que una malaltia com podia ser una grip o un refredat.
Joan Manuel: Sí que és veritat que durant la malaltia de la Cristina hi va haver moments que va patir molt físicament, però ella no es va queixar mai. Sempre va continuar lluitant i sempre mirava de trobar el positiu de cada situació.
Va haver-hi algun punt d’inflexió en aquest procés, significatiu per ella i per vosaltres?
Laura: Sí. Quan li van diagnosticar la malaltia, ens van explicar bé el protocol. Sabíem on començàvem i on volíem arribar. Al cap d’uns vuit mesos d’eterna lluita, vàrem iniciar l’etapa del manteniment, però després de quatre dies la Cristina va recaure. Fins aquell moment, l’esperança era increïble. Va fer una millora impressionant i fins i tot la malaltia va remetre en dues ocasions. Els resultats eren completament negatius i en aquesta etapa gaudirem almenys d’un temps que semblava que la Cristina havia guarit.
Joan Manuel: Quan una persona recau en aquesta malaltia, s’escurcen molt les possibilitats de sortir-se’n, però per part nostra vàrem continuar lluitant i per part seva també, perquè pràcticament en tot moment va intentar fer vida normal fins al final.
Us heu trobat sostinguts i acompanyats per les persones al voltant vostre?
Laura: La veritat és que és el millor que et podria dir com a resum de la malaltia de la Cristina. Hi ha hagut un equip mèdic, un equip de professionals increïble.
A l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, oi?
Laura: Sí, al Sant Joan de Déu. El personal treballava les 24 hores perquè la Cristina se sentís bé: els tres torns d’infermeria, els metges oncòlegs, els pediatres. Tots encantadors, sempre dirigint les converses cap a la nena amb paraules que ella pogués entendre i amb molt d’afecte, amb mirades d’aquelles que no se t’obliden. Hi havia moments que, quan entràvem al Sant Joan de Déu, no semblava que entréssim en un hospital. Al primer moment, sovint jo tenia una mica de por, perquè, encara que semblés que tot anava bé, la qüestió és que jo sabia que li farien quimioteràpia i que al cap de dues hores la Cris es trobaria fatal. Tanmateix, la seva reacció era sempre sorprenent. Estava contenta pensant a veure què em dirà aquell, què em farà aquell altre. La veritat és que hi havia també una colla de voluntaris fantàstics que vivien només pels nens, per fer-los feliços.
Joan Manuel:Al Sant Joan de Déu, hi ha uns bons mitjans tècnics i d’investigació, però el més important és que en cap moment es deixa de banda allò que és la part humana, i això els permet donar millor qualitat de vida a tots els nens que estan malalts i que són allà. Per una altra banda, és important destacar que, tot i que dintre de l’organització hi ha molta gent laica, l’esperit fundacional de l’Obra de Sant Joan de Déu perviu, i això es nota en la gran humanitat que desprèn tot el personal que treballa allà dins.
La primera comunió de la Cristina, a la seva habitació de l’hospital un mes abans de deixar-nos, va ser molt especial, oi?
Laura: La Cristina en aquest moment del procés estava molt cansada. Estava realment abatuda, però rebent a Jesús vàrem veure que va sentir una força immensa i que estava convençuda que podria afrontar tot el que tenia al davant.
Joan Manuel: Quan jo veia la Cristina patint aquells dolors que moltes vegades tenia, aquelles llagues que a vegades li sortien a la boca i que no li permetien menjar amb normalitat, quan veia tot això que feia que la seva vida fos molt difícil, però que a la vegada ella el que feia en tot moment és trobar el moment positiu i et demostrava d’alguna forma que tenia aquella força que no sabies d’on sortia, el que també veia per altra banda era probablement el Crist a la creu. La força de Crist a la creu la veia en la nostra filla. Sembla increïble que això es pugui veure en una nena de 8 anys. És important destacar que, almenys en el meu cas, a mesura que hem avançat en tot el procés, s’ha anat reforçant la meva fe. Gràcies a la Cristina jo tinc més fe ara que abans i també tinc més força.
Laura: Al mes de novembre, una tarda em va dir que li posés l’uniforme perquè volia anar al col·legi. Aquell dia era dimecres i no sabia quines classes li tocarien. Resulta que vàrem anar a l’escola i de 3 a 4 tenia religió. Va sortir encantada, perquè li varen explicar la història d’Abraham. Al vespre em va preguntar si teníem alguna bíblia petita que ella pogués llegir. Em va explicar el que li havien ensenyat a classe, i me’n vaig adonar que ella necessitava saber més de com es podia arribar fins a Jesús. Com que hi havia un departament d’espiritualitat a l’hospital, els vaig fer saber que la Cristina estava interessada a saber més de la fe i que creia que la podien ajudar potser més ells que no pas jo. Hi va haver una senyora molt agradable que cada dimarts venia i li explicava coses maques de la fe i ella era feliç. Li portava la bíblia en dibuixos per a nens i la hi llegia i explicava, i la Cristina en gaudia. Ella necessitava aquest suport per poder tirar endavant.
Hi ha persones que, davant d’una cosa així, diuen on és Déu? Si Déu existeix, per què permet això? Què els diríeu?
Laura: Jo, quan va passar tot això, al principi pensava que era injust. Em preguntava què havíem fet malament, per què havia pogut passar això. Intentava buscar una explicació. Vaig fer diverses teràpies d’aquestes que se’n diuen “energètiques” i vaig arribar a la conclusió, i avui n’estic bastant convençuda, que tot això va passar realment perquè ella tenia una tasca concreta. Van ser vuit anys intensos amb els quals ella va deixar una empremta, i al dia d’avui, un cop enterrada, puc dir que realment ha sigut així, que hi ha hagut coses realment maques que ens ha deixat la Cristina i que no s’oblidaran mai més.
Joan Manuel: La nostra filla, amb els seus vuit anys, ha deixat un exemple no tan sols a dintre de la família, sinó també al nostre entorn de gent més propera, tant entre els amics com entre els col·laboradors professionals. Jo sé que molts dels meus amics, molta gent que coneixem, se’n recordaran sempre de la Cristina i que, sense cap dubte, en moments determinats també per als seus amics d’escola o de jocs els podrà ser un referent per enfocar millor les coses i per ser més conscients que la majoria d’ells són afortunats per l’entorn on viuen i que tenen recursos i tenen capacitat per fer coses i fer-les bé. Certament, a mi no m’agrada que li hagi hagut de passar una cosa així a la meva filla. És quelcom que evidentment em desagrada profundament, perquè ha causat molt de dolor; però no em queixo, perquè s’ha de ser conscient del món on vivim. I els qui vivim en un context de pau i prosperitat com el que vivim nosaltres, som una minoria. La majoria de les persones que viuen en aquest món s’han de preocupar molt per les necessitats més bàsiques. Nosaltres som uns privilegiats. També perquè som cristians i tenim fe. Tot això ens ha de servir per millorar i fer les coses bé, encara que sigui només millorant el nostre entorn més pròxim.
Què us va dir la Cristina el dia abans de morir, quan ja tenia molt poques forces i obria l’ullet que encara li quedava bo i us mirava?
Laura: A mi les dues coses que em va dir em varen quedar fixades per sempre. Una va ser que ella tenia molts de dolors. Li vaig posar les mans per calmar-los-hi i ella es va girar i em va dir: “Mami, estigues tranquil·la”. Després es va adonar que em queien algunes llàgrimes i em va dir: “No et preocupis, que jo estic bé”.
Joan Manuel: Sí. També quan ens va recalcar que no volia que ningú plorés i que ningú estigués trist.
Hem viscut tres dies molt intensos: la missa exequial a Barcelona on heu viscut aquest curs, la missa exequial a Puigcerdà on teniu la casa, l’enterrament de les seves cendres a la Cerdanya avui. Què han representat aquests tres dies per a vosaltres?
Laura: Et seré súper sincera. Han estat dies meravellosos en els quals he tingut una força increïble. Em sento bé. No em sento ni esgotada ni cansada. Et diria fins i tot que no m’importaria tenir encara un parell de dies més com aquests, perquè han sigut veritablement joiosos, molt macos. He gaudit de moments súper especials amb la gent que ens estima, i tot això és mèrit seu. N’estic molt orgullosa de com s’ha fet i de com ella ho rebrà.
Joan Manuel: Som afortunats una vegada més. Som afortunats perquè en tot moment durant aquests tres dies hem estat embolcallats per molta gent que ha pensat en nosaltres, gent que ens estima i que ha volgut compartir amb nosaltres aquesta gran pèrdua.
Voleu afegir alguna cosa més?
Joan Manuel: Voldria deixar ben clar que a nosaltres ens varen batejar com a catòlics i que tant la Laura com jo vàrem anar a escoles cristianes, però que no formem part de cap moviment ni de cap corrent conservador de l’Església. Tenim quatre fills perquè la Cerdanya ho ha permès. Si haguéssim viscut a Barcelona, hagués estat molt més difícil. Hem sigut persones que sempre hem tingut respecte cap a la religió, però no hem sigut persones molt practicants ni en determinats moments massa creients. La fe ha quedat durant molts d’anys de la nostra vida en un segon esglaó, i això voldria que quedés ben clar, perquè la gent que llegeixi aquesta entrevista, tingui o no tingui respecte i interès envers l’Església, vegi que el cristianisme aporta coses molt positives en una situació com la que hem passat amb tot aquest procés de degeneració de la salut de la nostra filla, però també molt positives perquè sense l’Església l’esperit fundacional de Sant Joan de Déu no existiria.
Laura: Estic completament d’acord amb el Joan Manuel. Quan entres en un lloc com l’hospital de Sant Joan de Déu, veus que al fons, al fons de tota aquesta història, hi ha una fe que fa moure muntanyes. En aquelles nits tancada a l’habitació amb la Cristina, m’agafava a això i li demanava a Déu que realment la protegís, perquè tot era molt complicat i la fe m’ajudà moltíssim. I et vull agrair també molt a tu, Mn. Cinto, que ens hagis acompanyat i ens hagis ajudat a viure aquesta desgracia tan gran, essent tan proper i sostenint la nostra fe. Te n’estem molt agraïts.
Cinto Busquet
març 2015
