Enguany l’Església catòlica al Japó commemora el 150è aniversari de la canonització dels seus primers vint-i-sis màrtirs, sant Pau Miki i companys, que foren crucificats al turó de Nishizaka, davant del port de Nagasaki, el 5 de febrer de 1597. Es compleixen també cent cinquanta anys de l’obertura de la primera església de l’època moderna al país, a la ciutat de Yokohama, després de més de dos-cents cinquanta anys de persecució sistemàtica de tota manifestació de la fe cristiana i d’aïllament forçat del Japó de la resta del món.
Amb l’arribada de sant Francesc Xavier a la ciutat de Kagoshima el 1549, començà lentament la difusió del cristianisme en terra nipona, però dos edictes de prohibició de la nova religió i d’expulsió dels missioners, al 1587 i successivament un de més rigorós al 1614, varen truncar violentament el procés d’evangelització. Fins al 1873, amb l’abrogació d’aquells edictes, no fou permès als súbdits japonesos d’adherir a l’Església, però això no impedí que, per una banda, molts d’ells secretament es mantinguessin fidels a la seva fe i la transmetessin als fills de generació en generació, i per una altra banda, milers d’ells públicament la professessin fins a vessar la pròpia sang.
Els cristians japonesos són encara avui una minoria, quantitativament insignificant però amb una presència qualificada i reconeguda en el camp de l’ensenyament i de l’assistència social, i el testimoniatge dels seus nombrosos màrtirs els sosté en el seu compromís de vida cristià i els encoratja a prosseguir l’obra d’evangelització, en un context sociocultural sovint indiferent i aparentment impermeable a una visió cristiana del món en la qual l’home és convidat a deixar-se interpel·lar per una relació personal amb Déu.
Sant Tomàs Kozaki, un dels vint-i-sis màrtirs de Nagasaki que amb catorze anys fou condemnat a mort juntament amb el seu pare fuster, escrigué a la seva mare la vigília de l’execució: «Estimada mare, el pare i jo anem al Cel. Allà t’esperem. No et descoratgis mai, ni tan sols en el cas que tots els sacerdots siguin assassinats. Suporta tota pena per amor de Nostre Senyor i no oblidis mai que estàs en el veritable camí al Cel».
Els màrtirs avui, més que per la seva heroïcitat, ens són d’ajut i d’exemple en la seva capacitat de veure-hi clar més enllà de la tràgica fi que tenien al davant. Sabien que la victòria definitiva era del Crist, i aquesta convicció els proporcionava la força necessària per afrontar esperançats els sofriments i la mort. Potser és aquest esguard penetrant que veu el que hi ha més lluny, rere els obstacles immediats, allò que ens cal per revitalitzar la nostra tasca evangelitzadora.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, febrer 2012.
