Junts contra ningú

Des que el procés cap al ple reconeixement de la sobirania nacional catalana es va accelerar exponencialment amb la massiva manifestació de l’11 de setembre de l’any passat, el consens entre els ciutadans de Catalunya de la necessitat d’una consulta vàlida i reconeguda sobre el futur estatus polític del país s’ha consolidat d’una manera clara i indiscutible. La mobilització popular d’enguany amb la Via Catalana cap a la Independència, que ha unit el litoral català de nord a sud engrescant gent de tot el territori, ha enviat un missatge inequívoc de la voluntat de molts catalans d’unir esforços per dur a terme aquest projecte compartit.
Certament, també dins de l’Església com dins del conjunt de la societat catalana, les opinions són diverses sobre la conveniència que Catalunya es constitueixi o no com un nou Estat independent dins la Unió Europea; ara bé, és un fet inqüestionable que una bona part de la població ho desitja i que una majoria ben ampla demana el dret a expressar-se i a decidir de manera referendària sobre el tema.

Davant d’aquestes aspiracions legítimes, els cristians, siguem d’on siguem i tinguem el parer que tinguem sobre la vinculació política de Catalunya amb Espanya, ens hauríem de caracteritzar sempre, tant a nivell català com espanyol, per ser promotors d’un diàleg franc i respectuós entre totes les parts implicades, un diàleg que, deixant de banda visceralitats nacionalistes i imposicions unilaterals, faci possible que les justes reivindicacions del poble de Catalunya siguin escoltades i acollides serenament pels ciutadans d’arreu de l’Estat i els seus governants.

Centenars de milers de mans s’han unit en la cadena humana que ha travessat el país aquest 11 de setembre. Un símbol potent del fet que és la col·laboració i no l’enfrontament allò que portarà endavant el millor per a tots: mans que lliurement s’ofereixen, s’acullen i fraternalment s’estrenyen.
Al llarg dels segles, el naixement de nous Estats i els canvis de línies frontereres malauradament han anat sovint acompanyats de conflictes i violències. A l’Europa del segle XXI, feliçment, disposem dels mecanismes democràtics suficients per canalitzar les transformacions de les estructures polítiques a través del diàleg, dels acords i de les urnes.

El projecte d’una Catalunya sobirana, dins o fora d’Espanya, no és insolidari ni agressiu. Cerca una millor concòrdia i una justícia més gran en les relacions entre Catalunya i Espanya. Si això ho aconseguim explicar bé, hauríem de trobar sens dubte més comprensió i empatia també en moltes persones que s’estimen Espanya com a pàtria.

Cinto Busquet
Puigcerdà, setembre 2013

You may also like...