Indiferència o empatia?

«Si tots som cristians, per què aquesta indiferència tan gran?», em va preguntar recentment, després d’una estona de parlar-hi, un jove africà que demanava almoina amb un cert aire desimbolt en un xamfrà de l’Eixample de Barcelona. Després de tres anys malvivint a Andalusia, porta un any a Catalunya i encara no ha trobat feina estable.

Em va cridar l’atenció la seva dignitat. No volia inspirar llàstima. Esperava que se’l mirés com una persona: més enllà del color de la pell, més enllà del fet d’estar assegut per terra…

Amb la vivacitat típica de la gent de la seva terra, en pocs minuts em va posar al corrent de la seva situació, i m’ho va posar fàcil per fer-me sentir interès per ell.

«Vols que preguem junts el parenostre?», li vaig proposar abans d’acomiadar-nos, i amb un gros somriure em va agafar les mans i tancà els ulls. El vam recitar a poc a poc, no permetent que el soroll dels cotxes ofegués en el nostre cor les paraules de la nostra pregària compartida. Reconeixent-nos fills d’un mateix Pare al Cel, no costava gaire sentir-nos veritablement germans, malgrat l’evident diversitat d’origen i condició.

No tenim a l’abast la solució dels innombrables problemes dels indigents que pidolen una mica de consideració als nostres carrers o davant les nostres esglésies, però sí que tenim sempre en nosaltres la capacitat de mirar i d’acollir tothom, es trobi com es trobi, per allò realment tots som: captaires necessitats d’un xic d’amor.

Com a catalans, ens hem distingit i continuem distingint-nos com a terra d’acollida de gent vinguda de llocs molt diversos. Com a cristians, estem moralment obligats a no considerar aliè a nosaltres el sofriment de cap ésser humà. Es tracta, en el fons, de deixar de banda qualsevol complex de superioritat, més o menys conscient, i cercar de tenir la mirada de Déu cap a tothom. I quan la nostra manera de veure coses i persones es correspon millor als sentiments que s’escauen a qui vol viure sintonitzat amb el cor de Déu, aleshores no hi ha lloc per a actituds indiferents ni excloents.

Quan compadim i fem nostres les penes i els treballs dels altres com si fossin nostres, només llavors podem entendre i experimentar en la nostra carn, veritablement, que Déu s’ha fet plenament seu tot el que és nostre i que, en la humanitat crucificada i glorificada de Jesús, ho sent com a seu.

Cinto Busquet
Barcelona, novembre 2015

You may also like...