Fratelli Tutti / Introducció n. 1-8

 Fratelli Tutti  1-8.

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

Escoltar l’àudio:

 

  1. «Fratelli tutti»1 escrivia sant Francesc d’Assís per dirigir-se a tots els germans i les germanes, i proposar-los una forma de vida amb gust d’Evangeli. D’aquests consells vull destacar-ne un, en el qual convida a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. Hi declara feliç el qui estimi l’altre «tant el seu germà que està lluny d’ell com quan està al seu costat»2. Amb aquestes poques i senzilles paraules va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta, que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti.
  2. Aquest sant de l’amor fratern, de la senzillesa i de l’alegria, que em va inspirar a escriure l’encíclica Laudato si’, torna a motivar-me per dedicar aquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social. Perquè sant Francesc, que se sentia germà del sol, de la mar i del vent, se sabia encara més unit als qui eren de la seva pròpia carn. Va sembrar pau per tot arreu i va caminar prop dels pobres, dels abandonats, dels malalts, dels exclosos, dels últims.

Sense fronteres

  1. Hi ha un episodi de la seva vida que ens mostra el seu cor sense confins, capaç d’anar més enllà de les distàncies de procedència, nacionalitat, color o religió. És la seva visita al Sultà Malik-al-Kàmil, a Egipte, que va significar per a ell un gran esforç a causa de la seva pobresa, els pocs recursos que tenia, la distància i les diferències d’idioma, cultura i religió. Aquest viatge, en aquell moment històric marcat per les croades, mostrava encara més la grandesa de l’amor tan ampli que volia viure, desitjós d’abraçar tothom. La fidelitat al seu Senyor era proporcional al seu amor als germans i a les germanes. Sense desconèixer les dificultats i els perills, sant Francesc va anar a l’encontre del Sultà amb la mateixa actitud que demanava als seus deixebles: que sense negar la pròpia identitat, trobant-se «entre sarraïns o altres infidels […], no promoguin disputes ni controvèrsies, sinó que estiguin sotmesos a tota humana criatura per Déu»3. En aquell context era una comanda extraordinària. Ens impressiona que vuit-cents anys enrere Francesc convidés a evitar tota forma d’agressió o contesa i també a viure una humil i fraterna “submissió”, fins i tot davant dels qui no compartien la seva fe.
  2. Ell no feia la guerra dialèctica imposant doctrines, sinó que comunicava l’amor de Déu. Havia entès que «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu» (1 Jn 4,16). D’aquesta manera va ser un pare fecund que va despertar el somni d’una societat fraterna, perquè «només l’home que accepta apropar-se a altres éssers en el seu moviment propi, no per retenir-los en el seu, sinó per ajudar-los a ser més ells mateixos, es fa realment pare»4. En aquell món ple de torres de vigilància i de muralles protectores, les ciutats vivien guerres sagnants entre famílies poderoses, al mateix temps que creixien les zones miserables de les perifèries excloses. Allà Francesc va acollir la veritable pau al seu interior, es va alliberar de tot desig de domini sobre els altres, es va fer un dels últims i va buscar viure en harmonia amb tots. Ell ha motivat aquestes pàgines.
  3. Les qüestions relacionades amb la fraternitat i l’amistat social han estat sempre entre les meves preocupacions. Durant els últims anys m’hi he referit reiterades vegades i en diversos llocs. He volgut recollir en aquesta encíclica moltes d’aquestes intervencions situant-les en un context més ampli de reflexió. A més, si en la redacció de la Laudato si’ vaig tenir una font d’inspiració en el meu germà Bartomeu, el Patriarca ortodox que va proposar amb molta força la cura de la creació, en aquest cas m’he sentit especialment estimulat pel Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb, amb qui em vaig trobar a Abu Dhabi per recordar que Déu «ha creat tots els éssers humans iguals en els drets, en els deures i en la dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans entre ells»5. No es va tractar d’un mer acte diplomàtic sinó d’una reflexió feta en diàleg i d’un compromís conjunt. Aquesta encíclica recull i desenvolupa grans temes plantejats en aquell document que vam signar junts. També he acollit aquí, amb el meu propi llenguatge, nombroses cartes i documents amb reflexions que he rebut de moltes persones i grups de tot el món.
  4. Les següents pàgines no pretenen resumir la doctrina sobre l’amor fratern, sinó aturar-se en la seva dimensió universal, en la seva obertura a tots. Lliuro aquesta encíclica social com una humil aportació a la reflexió perquè, davant de diverses i actuals formes d’eliminar o d’ignorar els altres, siguem capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social que no es quedi en les paraules. Si bé l’he escrit des de les meves conviccions cristianes, que m’encoratgen i em nodreixen, he procurat fer-ho de tal manera que la reflexió s’obri al diàleg amb totes les persones de bona voluntat.
  5. Així mateix, quan estava redactant aquesta carta, va irrompre de manera inesperada la pandèmia de la Covid-19 que va deixar al descobert les nostres falses seguretats. Més enllà de les diverses respostes que van donar els diferents països, es va evidenciar la incapacitat d’actuar conjuntament. Tot i estar hiperconnectats, existia una fragmentació que tornava més difícil resoldre els problemes que ens afecten a tots. Si algú creu que només es tractava de fer funcionar millor el que ja fèiem, o que l’únic missatge és que hem de millorar els sistemes i les regles ja existents, està negant la realitat.
  6. Anhelo que en aquesta època que ens toca viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor. Entre tots: «Vet aquí un bonic secret per somiar i fer de la nostra vida una bella aventura. Ningú no pot afrontar la vida aïlladament. […] Cal una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar endavant. Que n’és d’important somiar junts! […] Sols, es corre el risc de tenir miratges, en els quals veus el que no hi ha; els somnis es construeixen junts»6. Somiem com una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cada un amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans.

 


You may also like...