Fratelli Tutti / capítol 3 n. 87-105

Fratelli Tutti  87-105

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL TERCER

PENSAR I GESTAR UN MÓN OBERT n. 87-127

MÉS ENLLÀ n. 88-94

El valor únic de l’amor n. 91-94

LA CREIXENT OBERTURA DE L’AMOR n. 95-100

Societats obertes que integren tothom n. 97-98

Comprensions inadequades d’un amor universal n. 99-100

TRANSCENDIR UN MÓN DE SOCIS n. 101-105

Llibertat, igualtat i fraternitat n. 103-105

Escoltar l’àudio:

 

Capítol tercer  PENSAR I GENERAR UN MÓN OBERT

  1. Un ésser humà està fet de tal manera que no es realitza, no es desenvolupa ni pot trobar la seva plenitud «si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres»62. Ni tan sols arriba a reconèixer a fons la seva pròpia veritat si no és en el trobament amb els altres: «Només em comunico realment amb mi mateix en la mesura que em comunico amb l’altre»63. Això explica per què ningú no pot experimentar el valor de viure sense rostres concrets a estimar. Aquí hi ha un secret de la veritable existència humana, perquè «la vida subsisteix on hi ha vincle, comunió, fraternitat; i és una vida més forta que la mort quan es construeix sobre relacions veritables i llaços de fidelitat. Per contra, no hi ha vida quan pretenem pertànyer només a nosaltres mateixos i viure com a illes: en aquestes actituds preval la mort»64.

Més enllà

  1. Des de la intimitat de cada cor, l’amor crea lligams i amplia l’existència quan fa sortir la persona de si mateixa cap a l’altre65. Fets per l’amor, hi ha en cada un de nosaltres «una mena de llei d’”èxtasi”: sortir de si mateix per trobar en un altre un creixement del propi ésser»66. Per això «en qualsevol cas l’home ha de dur a terme aquesta empresa: sortir de si mateix»67.
  2. Però no puc reduir la meva vida a la relació amb un petit grup, ni tan sols a la meva pròpia família, perquè és impossible entendre’m sense un teixit més ampli de relacions: no sols l’actual sinó també el que em precedeix i m’ha anat configurant al llarg de la meva vida. La meva relació amb una persona que estimo no pot ignorar que aquesta persona no viu només per la seva relació amb mi, ni jo visc només per la meva referència a ella. La nostra relació, si és sana i veritable, ens obre als altres que ens fan créixer i ens enriqueixen. El més noble sentit social avui fàcilment queda anul·lat rere intimismes egoistes amb aparença de relacions intenses. En canvi, l’amor que és autèntic, que ajuda a créixer, i les formes més nobles de l’amistat, resideixen en cors que es deixen completar. La parella i l’amic són per obrir el cor en cercles, per tornar-nos capaços de sortir de nosaltres mateixos fins a acollir tothom. Els grups tancats i les parelles autoreferencials, que es constitueixen en un “nosaltres” contra tothom, solen ser formes idealitzades d’egoisme i de mera autoprotecció.
  3. Per alguna cosa moltes petites poblacions que sobrevivien en zones desèrtiques van desenvolupar una generosa capacitat d’acollida davant els pelegrins que passaven, i van encunyar el sagrat deure de l’hospitalitat. El van viure també les comunitats monàstiques medievals, com s’adverteix en la Regla de sant Benet. Encara que pogués desestructurar l’ordre i el silenci dels monestirs, Benet reclamava que als pobres i pelegrins se’ls tractés «amb la màxima cura i sol·licitud»68. L’hospitalitat és una manera concreta de no privar-se d’aquest desafiament i d’aquest do que és el trobament amb la humanitat més enllà del propi grup. Aquelles persones percebien que tots els valors que podien conrear havien d’estar acompanyats per aquesta capacitat de transcendir-se en una obertura als altres.

El valor únic de l’amor

  1. Les persones poden desenvolupar algunes actituds que presenten com valors morals: fortalesa, sobrietat, laboriositat i altres virtuts. Però per orientar adequadament els actes de les diferents virtuts morals, cal considerar també en quina mesura aquests realitzen un dinamisme d’obertura i d’unió envers altres persones. Aquest dinamisme és la caritat que Déu infon. Altrament, potser tindrem només aparença de virtuts, que seran incapaces de construir la vida en comú. Per això deia sant Tomàs d’Aquino –citant sant Agustí– que la temprança d’una persona avara ni tan sols és virtuosa69. Sant Bonaventura, amb altres paraules, explicava que les altres virtuts, sense la caritat, estrictament no compleixen els manaments «com Déu els entén»70.

L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és «el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana»71. Tot amb tot, hi ha creients que pensen que la seva grandesa està en la imposició de les seves ideologies a la resta, o a la defensa violenta de la veritat, o en grans demostracions de fortalesa. Tots els creients necessitem reconèixer això: al primer lloc hi ha l’amor, el que mai no ha d’estar en risc és l’amor, el major perill és no estimar (cf. 1Co13,1-13).

  1. En un intent de precisar en què consisteix l’experiència d’estimar que Déu fa possible amb la seva gràcia, sant Tomàs d’Aquino l’explicava com un moviment que centra l’atenció en l’altre «considerant-lo com una sola cosa amb si mateix»72. L’atenció afectiva que es presta a l’altre, provoca una orientació a buscar el seu bé gratuïtament. Tot això parteix d’una estima, d’una valoració, que en definitiva és el que està darrere de la paraula “caritat”: l’ésser estimat és “car” per a mi, és a dir, «el considero com d’alt valor»73. I «de l’amor pel qual a un li és grata l’altra persona depèn que li doni alguna gratificació»74.
  2. L’amor implica llavors quelcom més que una sèrie d’accions benèfiques. Les accions brollen d’una unió que s’inclina més i més vers l’altre considerant valuós, digne, grat i bell, més enllà de les aparences físiques o morals. L’amor a l’altre pel fet de ser qui és, ens mou a buscar el millor per a la seva vida. Només en el cultiu d’aquesta forma de relacionar-nos farem possibles l’amistat social que no exclou ningú i la fraternitat oberta a tothom.

La creixent obertura de l’amor

  1. L’amor ens fa tendir finalment vers la comunió universal. Ningú no madura ni arriba a la seva plenitud aïllant-se. Per la seva pròpia dinàmica, l’amor reclama una creixent obertura, major capacitat d’acollir els altres, en una aventura mai no acabada que integra totes les perifèries cap a un ple sentit de pertinença mútua. Jesús ens deia: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8).
  2. Aquesta necessitat d’anar més enllà dels propis límits val també per a les variades regions i els diversos països. De fet, «el nombre cada vegada més gran d’interdependències i de comunicacions que s’entrecreuen al nostre planeta fa més palpable la consciència que totes les nacions de la terra […] comparteixen un destí comú. En els dinamismes de la història, tot i la diversitat d’ètnies, societats i cultures, veiem sembrada la vocació de formar una comunitat composta de germans que s’acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres»75.

Societats obertes que integren tothom

  1. Hi ha perifèries que estan prop nostre, al centre d’una ciutat, o en la pròpia família. També hi ha un aspecte de l’obertura universal de l’amor que no és geogràfic sinó existencial. És la capacitat quotidiana d’ampliar el meu cercle, d’arribar a aquells que espontàniament no sento part del meu món d’interessos, encara que estiguin prop meu. D’altra banda, cada germana i germà que pateix, abandonat o ignorat per la meva societat és un foraster existencial, encara que hagi nascut al mateix país. Pot ser un ciutadà amb tots els papers, però el fan sentir com un estranger al seu poble. El racisme és un virus que muta fàcilment i en lloc de desaparèixer es dissimula, però està sempre a l’aguait.
  2. Vull recordar aquests “exiliats ocults” que són tractats com a cossos estranys a la societat76. Moltes persones amb discapacitat «senten que existeixen sense pertànyer i sense participar». Hi ha encara moltes coses «que els impedeix tenir una ciutadania plena». L’objectiu no és només cuidar-los, sinó «que participin activament en la comunitat civil i eclesial. És un camí exigent i també fatigós, que contribuirà cada vegada més a la formació de consciències capaces de reconèixer cada individu com una persona única i irrepetible». Igualment penso en «la gent gran, que, també per la seva discapacitat, de vegades se senten com una càrrega». No obstant això, tots poden donar «una contribució singular al bé comú a través de la seva biografia original». Em permeto insistir: «Tingueu el coratge de donar veu als qui són discriminats per la seva discapacitat, perquè desgraciadament en algunes nacions, encara avui, es dubta en reconèixer-los com a persones de la mateixa dignitat»77.

Comprensions inadequades d’un amor universal

  1. L’amor que s’estén més enllà de les fronteres té a la base el que anomenem “amistat social” a cada ciutat o en cada país. Quan és genuïna, aquesta amistat social dins d’una societat és una condició de possibilitat d’una veritable obertura universal. No es tracta del fals universalisme de qui necessita viatjar constantment perquè no suporta ni estima el seu propi poble. Qui mira el seu poble amb menyspreu, estableix en la seva pròpia societat categories de primera o de segona classe, de persones amb més o menys dignitat i drets. D’aquesta manera nega que hi hagi lloc per a tothom.
  2. Tampoc no estic proposant un universalisme autoritari i abstracte, digitat o planificat per alguns i presentat com un presumpte ideal amb vista a homogeneïtzar, dominar i espoliar. Hi ha un model de globalització que «conscientment apunta a la uniformitat unidimensional i busca eliminar totes les diferències i tradicions en una recerca superficial de la unitat. […] Si una globalització pretén igualar tothom, com si fos una esfera, aquesta globalització destrueix la riquesa i la particularitat de cada persona i de cada poble»78. Aquest fals somni universalista acaba privant el món de la variat dels seus colors, la seva bellesa i en definitiva la seva humanitat. Perquè «el futur no és “monocromàtic”, sinó que és possible si ens animem a mirar-lo en la varietat i en la diversitat del que cadascú pot aportar. Com necessita aprendre la nostra família humana a viure junts en harmonia i pau sense necessitat que hàgim de ser tots iguals»79.

Transcendir un món de socis

  1. Reprenguem ara aquella paràbola del bon samarità que encara té molt a proposar-nos. Hi havia un home ferit en el camí. Els personatges que passaven al seu costat no es concentraven en la crida interior a fer-nos propers, sinó en la seva funció, en el lloc social que ells ocupaven, en una professió rellevant en la societat. Se sentien importants per a la societat del moment i la seva urgència era el rol que els tocava complir. L’home ferit i abandonat en el camí era una molèstia per a aquest projecte, una interrupció, i al seu torn era algú que no complia cap funció. Era un ningú, no pertanyia a una agrupació que es considerés destacable, no tenia cap funció en la construcció de la història. Mentrestant, el samarità generós es resistia a aquestes classificacions tancades, encara que ell mateix quedava fora de qualsevol d’aquestes categories i era senzillament un estrany sense un lloc propi en la societat. Així, lliure de tot títol i estructura, va ser capaç d’interrompre el seu viatge, de canviar el seu projecte, d’estar disponible per obrir-se a la sorpresa de l’home ferit que el necessitava.
  2. Quina reacció podria provocar avui aquesta narració, en un món on apareixen constantment, i creixen, grups socials que s’aferren a una identitat que els separa de la resta? Com pot commoure els qui tendeixen a organitzar-se de tal manera que s’impedeixi tota presència estranya que pugui pertorbar aquesta identitat i aquesta organització autoprotectora i autoreferencial? En aquest esquema queda exclosa la possibilitat de tornarse proïsme, i només és possible ser proïsme de qui permeti assegurar els beneficis personals. Així la paraula “proïsme” perd tot significat, i únicament cobra sentit la paraula “soci”, l’associat per determinats interessos80.

Llibertat, igualtat i fraternitat

  1. La fraternitat no és només resultat de condicions de respecte a les llibertats individuals, ni tan sols de certa equitat administrada. Si bé són condicions de possibilitat no n’hi ha prou perquè ella sorgeixi com a resultat necessari. La fraternitat té alguna cosa positiva a oferir a la llibertat i a la igualtat. Què passa sense la fraternitat conreada conscientment, sense una voluntat política de fraternitat, traduïda en una educació per a la fraternitat, per al diàleg, per a la descoberta de la reciprocitat i l’enriquiment mutu com a valors? El que passa és que la llibertat es restringeix, resultant així més una condició de solitud, de pura autonomia per pertànyer a algú o alguna cosa, o només per posseir i gaudir. Això no s’esgota en absolut la riquesa de la llibertat que està orientada sobretot a l’amor.
  2. Tampoc la igualtat no s’aconsegueix definint en abstracte que “tots els éssers humans són iguals”, sinó que és el resultat del cultiu conscient i pedagògic de la fraternitat. Els qui únicament són capaços de ser socis creen mons tancats. Quin sentit pot tenir en aquest esquema aquesta persona que no pertany al cercle dels socis i arriba somiant amb una vida millor per a si i per a la seva família?
  3. L’individualisme no ens fa més lliures, més iguals, més germans. La mera suma dels interessos individuals no és capaç de generar un món millor per a tota la humanitat. Ni tan sols pot preservar-nos de tants mals que cada vegada es tornen més globals. Però l’individualisme radical és el virus més difícil de vèncer. Enganya. Ens fa creure que tot consisteix a donar curs a les pròpies ambicions, com si acumulant ambicions i seguretats individuals poguéssim construir el bé comú.[i]

62.  [i]Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, 24.

63. Gabriel Marcel, Du refus à l’invocation, ed. NRF, París 1940, 50.

64. Àngelus (10 novembre 2019): L’Osservatore Romano, 11-12 novembre 2019, p. 8.

65. S. Tomàs d’Aquino, Scriptum super Sententiis, lib. 3, dist. 27, q. 1, a. 1, ad 4: «Dicitur amor extasim facere, et fervere, quia quod fervet extra se bullit et exhalat» (esdiu que l’amor produeix èxtasi i efervescència ja que allò que és efervescent bull fora de si mateix i expira).

66. Karol Wojtyła, Amor y responsabilidad, Madrid 1978, 136.

67. Karl Rahner, S.J., El año litúrgico, Barcelona 1966, 28. Obra original: Kleines Kirchenjahr. Ein Gang durch den Festkreis, ed. Herder, Friburgo 1981, 30.

68. Regula, 53, 15: «Pauperum et peregrinorum maxime susceptioni cura sollicite exhibeatur».

69. Summa Theologiae, II-II, q. 23, art. 7; S. Agustí, Contra Julianum, 4, 18: PL 44, 748: «De quants plaers es priven els avars per tal d’augmentar els seus tresors o pel temor de veure’ls disminuir».

70. «Secundum acceptionem divinam» (Scriptum super Sententiis, lib. 3, dist. 27, a. 1, q. 1, concl. 4).

71. Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 15: AAS 98 (2006), 230.

72. Summa Theologiae II-II, q. 27, art. 2, resp.

73. , I-II, q. 26, art. 3, resp.

74. Ibid., q. 110, art. 1, resp.

75. Missatge per a la 47.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2014 (8 desembre 2013), 1: AAS 106 (2014), 22.

76.  Àngelus (29 desembre 2013): L’Osservatore Romano, 30-31 desembre 2013), pp. 2-3; Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (12 gener 2015): AAS 107 (2015), 165

77. Missatge per al Dia internacional de les persones amb discapacitat(3 desembre 2019): L’Osservatore Romano, 4 desembre 2019, p. 7.

78. Discurs en l’Encontre per la llibertat religiosa amb la comunitat hispana i altres immigrants, Filadèlfia – USA (26 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1050-1051.

79. Discurs als joves, Tokio – Japó (25 novembre 2019): L’Osservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 10.

80. En aquestes consideracions em deixo inspirar pel pensament de Paul Ricoeur, «Le socius et le prochain», en Histoire et vérité, ed. Le Seuil, París 1967, 113-127.


You may also like...