Un pare cofoi es desfà en complaença
pel darrer fill que vol ésser ell mateix
tot reconeixent-se en els ulls del pare
que no el mira com un de més,
un nouvingut que s’afegeix als altres
sense en el fons fer canviar gaire res.
El pare ajupit li estreny els braços
deixant-lo dempeus allà on és:
«No et vull pas per a mi, fill meu.
Fes el camí que hagis de fer,
però no t’oblidis mai, quan calgui,
que allò que jo sóc i tinc és teu».
«Et sabré sempre amb mi, pare,
i no em farà por estar lluny i sol,
però ara el cor m’empeny mar enllà
a cercar-me en nous horitzons
vers aquella illa on pugui amb tots
en tot moment ser a prop de debò».
Cinto Busquet
Girona, 27 de setembre 1964
Pals, 14 d’abril 2008
