L’11 de maig de 1610 moria a Pequín Matteo Ricci, el jesuïta que aconseguí, després d’alguns intents no reeixits per part d’altres missioners, que les portes de la Xina s’obrissin a l’anunci de l’Evangeli. A Macerata –la seva ciutat natal– i a Roma, nombroses iniciatives culturals i religioses l’han recordat en ocasió del quatre-cents aniversari del seu traspàs.
Als mandarins que li demanaven la raó perquè ell i Michele de Ruggieri, el seu company de missió, volien entrar i viure a l’Imperi, respongué que «eren religiosos que havien deixat llur pàtria al llunyà Occident a causa de l’anomenada del bon govern de la Xina, on desitjaven restar fins a la mort, servint Déu, Senyor del Cel». No amagà la seva fe, però fou prudent i no es precipità a parlar-ne. No digué que anava a ensenyar i a predicar; deixà entendre més aviat que anava a aprendre. I amb aquesta actitud, es guanyà la simpatia dels xinesos, molt orgullosos de la seva cultura i de la seva història.
Matteo Ricci tenia clar que no havia de fer-se portador de la cultura europea a l’Orient sinó que havia de fer-se missatger de la Bona Nova del Crist. S’adonà que, abans de començar a parlar i a actuar, havia no només d’aprendre bé la llengua del país que els acollia, sinó sobretot havia d’acostumar-se a una altra sensibilitat, havia de copsar noves categories intel·lectuals i culturals, sense les quals no aconseguiria mai de comunicar l’experiència cristiana. Posà al servei de la missió encomanada totes les seves capacitats i les seves coneixences, també científiques. Amb el pas del anys, el seu esforç es veié recompensat. El 1601 fou cridat per l’Emperador com a conseller, i un bon nombre de doctes xinesos s’interessaren al cristianisme.
Crec que la figura de Matteo Ricci és d’interès no tan sols per als cristians d’Àsia i per als qui, com jo, hem viscut molts anys en aquella part de món, sinó que pot ser molt suggeridora per a l’Església també a la nostra Europa descristianitzada. També aquí ens trobem amb un gran problema de comunicació. Tot i posar-hi tota la nostra bona voluntat, experimentem que parlem llenguatges diversos amb una bona part de la societat. Ens fa patir que “no connectem” amb el jovent. Constatem el poc interès del món de la cultura pel fet religiós. Potser ens caldrà esforçar-nos més a aprendre els nous llenguatges i a fer nostres les noves sensibilitats. Abans que res, tractar d’entendre millor, i així tard o d’hora trobarem els mots i les formes per fer-nos entendre.
Cinto Busquet
Roma, maig 2010
