Avanço a poc a poc sense fer fressa
evitant trepitjar o ferir ningú
però alhora ben ferm i decidit
perquè l’objectiu és noble,
i inevitablement, tot i no voler,
algú se’m queixarà i m’increparà
creient-se tocat injustament
sacsejat en les seves certeses.
Tracto de respectar els senyals
i seguir les normes establertes,
però no tot és acceptable ni bo:
la màxima llei per a tu i per a mi
sols pot ser la pròpia consciència.
Sembla fatídic l’enfrontament:
massa corns i timbals l’anuncien.
Tanmateix, escoltant la Paraula
la fe dels nens que mou muntanyes
se’m fa més arrelada i viva,
i no puc arraconar l’esperança
que la nostra condició humana
ens porti a tots amb sorpresa
vers un Camí on l’entesa fraterna
pugui florir sobre el fang fratricida.
Cinto Busquet
Montpeller, 18 d’octubre 2017
