La Terra, responsabilitat compartida

Amb l’encíclica “Laudato si” del Papa Francesc, creients i no creients, homes i dones d’arreu del planeta estem cridats a una “conversió ecològica” per garantir un present i un futur dignes per a tots els seus habitants.

A hores d’ara, són molts ja els comentaris i les reaccions que ha suscitat el nou document magisterial de Francesc sobre l’estat precari del nostre planeta i la necessitat d’actuar a tots els nivells, de manera decidida i conjunta, per cercar d’aturar el seu aparentment inexorable deteriorament. El periodista Antoni Basses, al diari ARA, apuntava que «potser és el text més radical que ha produït un cap de l’Església catòlica des del Nou Testament», ja que Francesc ha anat a l’arrel del problema, dilucidant les causes que n’estan a l’origen: l’ús desproporcionat dels recursos naturals, la predominança dels interessos econòmics sobre el bé comú, l’insuficient reconeixement de la dignitat de tots els éssers humans. El Papa no s’acontenta amb aconsellar bones pràctiques als catòlics o amb fer un diagnòstic precís de la situació, sinó que clarament té la intenció de fer-se escoltar pels qui tenen el poder de prendre les mesures adients, tenint present la propera Conferència del Canvi Climàtic convocada per l’ONU a finals d’any a París.

El text papal no pretén dir la darrera paraula sobre el greu problema ecològic, tenint present la diversitat de valoracions dels fenòmens, però alerta sense embuts que hi ha «símptomes d’un punt ruptura» i que «l’actual sistema mundial és insostenible des de diversos punts de vista» (61). El diagnòstic inicial és contundent: la terra s’està convertint «en un immens dipòsit de porqueria» (21) i «no s’ha aconseguit adoptar un model circular de producció que asseguri recursos per a tothom i per a les generacions futures» (22), el planeta s’escalfa de manera preocupant i «els recursos de la terra també són actualment depredats a causa de formes immediatistes d’entendre l’economia i l’activitat comercial i productiva» (32).

Francesc denuncia clarament una situació generalitzada de degradació ambiental que comporta un fort deteriorament de la qualitat de la vida humana, i s’alinea al costat dels qui en pateixen i en patiran més les conseqüències, demanant a tots que prenguin les mesures adients per frenar aquesta tendència, mentre encara hi som a temps. Es fa portaveu dels milers de milions d’exclosos del nivell de vida possible al primer món, i sosté que «un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social» (49).

El Papa no és catastrofista ni pessimista. Creu en la capacitat de l’ésser humà de reaccionar i d’intervenir positivament davant d’aquests grans reptes, perquè ha estat creat per estimar. És aquesta l’aportació específica de la visió de fe que sorgeix dels relats bíblics: «Tornar a proposar la figura d’un Pare creador i únic del món, perquè altrament l’ésser humà tendirà sempre a voler imposar a la realitat les seves pròpies lleis i interessos» (75). Tot l’univers material és vist no tan sols com a natura, sinó com a creació, com a «llenguatge de l’amor de Déu, del seu desmesurat afecte envers nosaltres» (84). Es tracta, doncs, d’entrar i mantenir-se en l’harmonia inherent a l’essència del món, però no simplement d’una forma impersonal i ambigua, sinó reconeixent-se units amb tots els éssers de l’univers d’una manera invisible però real en «una espècie de família universal, una sublim comunió que ens mou a un respecte sagrat, respectuós i humil» (89). Francesc integra així, d’alguna manera, la visió creacionista de les religions monoteistes amb la sensibilitat d’altres tradicions religioses que tendeixen a interpretar la Natura com un Tot sagrat sense fer referència a un Déu Creador personal. L’ésser humà i el món, vistos ambdós com a creació de Déu, troben més fàcilment la seva respectiva dignitat i es descobreixen cridats a sostenir-se recíprocament en la justa harmonia.

La gran crisi ecològica que estem afrontant, segons l’encíclica, rau en «una manera d’entendre la vida i l’acció humana que s’ha desviat i que contradiu la realitat fins a danyar-la» (101). La relació amb el món creat s’ha enrarit perquè s’ha afeblit la dimensió social i la dimensió transcendental de l’ésser humà, és a dir, la seva obertura i disponibilitat envers els altres i Déu. No es tracta només de canviar els costums perjudicials o d’implementar grans polítiques que incideixin en la millora de l’equilibri ecològic mundial, sinó de propiciar també una veritable conversió del cor, que ens faci a tots més atents a les grans problemàtiques ambientals perquè esdevenim més sensibles a les necessitats dels altres i més conscients del projecte amorós de Déu. No n’hi ha prou amb una enfarinada ecologista, sinó que cal assumir una “ecologia integral”.

L’encíclica no deixarà certament indiferent. Descriu amb imparcialitat i rigor la situació ambiental planetària, però alhora insta a buscar solucions «des d’una perspectiva global i no sols en defensa dels interessos d’alguns països» (164). Defensa que és temps d’optar per polítiques d’amplis horitzons que es moguin per gran principis i pensin en el bé comú a llarg termini. Demana diàleg i transparència en els processos de decisió d’iniciatives i projectes que puguin incidir en la millora ambiental. Redefineix el progrés com un desenvolupament tecnològic i econòmic que «deixa un món millor i una qualitat de vida integralment superior» (194) per a tots. Estimula les religions a «entrar en un diàleg entre elles orientat a la protecció de la natura, a la defensa dels pobres, a la construcció d’una xarxa de respecte i de fraternitat» (201).

El Papa Francesc veu en l’estil de vida d’una societat consumista el punt nodal que nodreix un individualisme malsà que duu al deteriorament social i ambiental. Es per això que convida a adoptar nous hàbits, un estil de vida alternatiu que pugui sanejar la persona i el seu entorn, gràcies a ús més moderat dels recursos i a una actitud més respectuosa envers el món, vist com a do de Déu compartit amb tots. El desenvolupament d’aquests comportaments durà a una major profunditat vital, a un retorn a una major simplicitat que ens faci més capaços de «valorar les petites coses, agrair les possibilitats que ofereix la vida sense enganxar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no posseïm» (222).

Tot escrivint sobre coses ben terrenals i ben actuals, amb una sòlida i clara argumentació, Francesc aconsegueix captar l’interès d’un públic molt ampli, i de manera gradual el porta a obrir-se a la dimensió de la fe cristiana, una fe centrada en un Déu que s’encarna, un Déu que ha fet seva la història humana entrant plenament en el món material en la persona de Jesucrist. En aquest document adreçat a tots els homes i dones de bona voluntat, el Papa presenta el món com l’espai on realment podem trobar Déu, un Déu que és en Ell mateix comunió, i ens invita a madurar «una espiritualitat de la solidaritat global que brolla del misteri de la Trinitat» (240).

Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, juliol 2015

You may also like...