Unes declaracions del primer ministre britànic, publicades el 16 d’abril en el diari anglicà Church Times, en les quals parlava de Gran Bretanya com a país cristià, han suscitat un encès debat a la societat britànica els dies següents. Davant la tesi que en un món cada dia més secularitzat s’hauria d’evitar parlar de la fe i de la importància del cristianisme en la vida pública, David Cameron mostrava el seu desacord: «Crec que hauríem de tenir més confiança en el nostre estatus com a país cristià, una voluntat més ferma d’estendre la funció social de les organitzacions d’inspiració religiosa, i, sincerament, ésser més evangèlics en allò que fa referència a la nostra fe, que ens exigeix de sortir de nosaltres mateixos i fer la nostra part per millorar la vida de les persones».
Cameron aclaria que la condició de “país cristià” és precisament allò que garanteix els drets de totes les confessions i el respecte envers creients i no creients; i subratllava que els valors cristians poden i han de ser defensats perquè són compartits per persones de creences diverses i també per persones sense una afiliació religiosa específica. Una pretesa neutralitat que ignora la dimensió religiosa, alertava el polític anglès, porta més aviat a un afebliment dels estàndards morals del conjunt de la societat; i alhora sostenia la capacitat del cristianisme d’inspirar les persones a donar el millor d’elles mateixes, així com la necessitat per part de l’Estat de considerar les Esglésies com a socis privilegiats en la tasca comuna de servir la societat.
Les veus crítiques han fet notar que menys del 60% de la població es declara cristiana, però el viceprimer ministre Nick Clegg, tot definint-se una persona no religiosa, ha rebatut aquesta posició afirmant que, com a país, han estat certament plasmats pels valors cristians.
Des d’aquesta òptica, el lema “Catalunya serà cristiana o no serà” atribuït al bisbe Torras i Bages, que acull els visitants a l’entrada del monestir de Montserrat, adquireix una nova vigència en el context plural de la nostra societat catalana actual. Certament, no es tracta de recuperar poders anacrònics per a l’Església ni de voler imposar res a ningú, sinó de reconèixer el cristianisme com a eix vertebrador de la cultura i de gran part de la història del nostre poble, i tenir present que, en el present i en el futur, pot continuar essent un factor decisiu per a la cohesió social i per a la consolidació d’un país que es fonamenti realment en el respecte ple de la llibertat i la dignitat de tots els seus ciutadans.
Cinto Busquet
Puigcerdà, maig 2014
