Un any després de la seva elecció, el Papa Francesc continua desvetllant de manera sorprenent l’interès i la simpatia dels mitjans de comunicació i de multitud de persones, de les tendències i de les conviccions religioses més diverses. Tothom coincideix que és un gran comunicador, i que utilitza amb encert gestos significatius i paraules adients; però la clau del seu èxit mediàtic i de la incisivitat del seu missatge, no rau potser principalment en una estratègia comunicativa ben organitzada, sinó probablement més aviat en la seva capacitat d’exercir el propi ministeri amb gran llibertat d’esperit i amb total transparència, transmetent una coherència plena entre allò que representa, allò que ensenya, allò que és i allò que fa.
En diverses ocasions, Francesc ha alertat sobre el risc de mundanització dels cristians i ha exhortat insistentment a no aigualir les exigències de l’Evangeli en la vida personal i en les dinàmiques col·lectives dels membres de l’Església. Deixa clar que només un testimoni de fe avalat per una vida genuïna segons els paràmetres evangèlics, és creïble i atraient; i Francesc, des de la seva talaia privilegiada, on veu molt enllà i on és observat des dels punts més distants i diversos, ens mostra la necessitat per a tots, cadascú al seu nivell, d’ésser autèntics i d’estar atents a allò que el món d’avui ens requereix. Parlant recentment als cardenals, recordava una vegada més que el nostre llenguatge ha de ser el de l’Evangeli, les nostres actituds les de les Benaurances, i el nostre camí el de la santedat.
El Papa Francesc no ens comunica preocupació pel present i pel futur de la institució que presideix, sinó que ens contagia la seva apassionada confiança en l’acció de l’Esperit, que empeny l’Església cap a noves possibilitats de ser llavor i signe vivent d’una humanitat renovada segons el designi originari de Déu. No es tracta, doncs, de lluitar per recuperar hàbilment, amb un nou joc de forces, el terreny perdut en una societat secularitzada que en gran part ignora l’Església, sinó de viure amb més convicció i generositat segons la fe que professem, a fi que, a través de cadascun de nosaltres, la proposta cristiana continuï engrescant i suscitant en molts l’obertura a Déu i el compromís envers els altres i el món.
Francesc, amb l’autenticitat que traspua, ha donat una nova credibilitat a l’Església universal. Ens pertoca a tots nosaltres fer possible que aquesta Església de rostre amable que el Papa actualment representa, esdevingui veritablement propera en els nostres respectius àmbits d’acció.
Cinto Busquet
Puigcerdà, març 2014
