Als meus companys de viatge
Estem sempre en camí, d’una forma o d’una altra. Fugint de quelcom o d’algú, o potser fins i tot no rarament de nosaltres mateixos. Cercant un ambient més adequat on viure, anhelant un “nostre” lloc on poder expressar el que ens sembla que portem a dintre. Responent, en el millor dels casos, a una crida profunda que ens fa entreveure una missió, una tasca que ens és confiada, i ens esperona a deixar seguretats adquirides per arriscar-nos a avançar cap a una indefinida “terra promesa” que, malgrat algun visionari o profeta ens digui que regalima llet i mel, tot i saber-la propera i destinada a nosaltres, ens resulta àrida i gairebé impossible de fer nostra.
Les circumstàncies poden canviar: els països, el context cultural i social, les llengües. Tanmateix, qui es posa en camí, responent a una exigència pregona que brolla del fons del propi cor, s’adona que gairebé a tots, tard o d’hora, ens és oferta la possibilitat de viure amb més consciència i llibertat la pròpia vida, començant un viatge interior molt personal que pot ésser emprès per qualsevol i que no comporta necessàriament haver de moure’s físicament.
Aquest recull d’escrits inicia amb unes breus ratlles escrites en un quadern de notes que portava amb mi a l’avió que em tornava a Europa després de gairebé disset anys de viure al Japó. Foren anys viscuts intensament, rics de vivències i de persones conegudes que m’obriren moltes finestres i em feren veure horitzons nous. Anys en els quals tot tractant de donar-me i de compartir amb els altres, sobretot vaig aprendre: a escoltar millor, a tenir menys presses, a “intuir” més que no pas a voler-ho fer passar tot pel sedàs de la raó. Foren anys en els quals vaig tractar cada cop més d’ésser sincer amb mi mateix, amb els altres, amb Déu.
Déu.
Un sol mot per a dir tot el que va més enllà dels nostres mots. Déu, per definició Misteri on s’origina a cada moment cadascun de nosaltres i l’Univers sencer, la Vida en Ella mateixa, la Veritat que pot fonamentar les nostres petites i sempre limitades veritats. El contacte constant amb persones de tradicions religioses diferents de la meva m’ha interpel·lat quotidianament, i no he volgut mai donar respostes “prefabricades” ni repetir simplement coses sentides, sinó que sincerament, en la mesura que he sabut i he pogut, he provat abans que res d’entendre els altres i, només quan els altres s’han interessat al que jo era i creia, he començat a compartir en primera persona la meva fe i les meves conviccions, que precisament en aquesta dinàmica dialògica he anat amb el pas del temps aprofundint i personalitzant.
Les poesies aplegades en aquest llibre, tot i reflectir explícitament sovint la dimensió espiritual, no voldria que fossin simplement titllades com a “poesia religiosa”. Amb aquest classificació em temo que força persones sensibles i obertes amb qui m’agradaria, a través d’aquestes pà
gines, “caminar endins” plegats, no es veurien potser gaire motivades a emprendre’n la lectura. Si parlem amb el cor i compartim allò que hem viscut, a través d’un llenguatge en comú com pot ésser el poètic, estic convençut que podem dir-nos-ho tot i que podem entendre’ns, més enllà que les nostres visions del món i de nosaltres mateixos puguin ésser semblants o molt diferents.
Malgrat que puguem presentar-nos radicalment diversos, en les coses importants que ens qualifiquen com a éssers humans, estem molt més a prop del que externament es podria pensar. És en aquest nivell que és possible compartir sense filtres i plenament els nostres camins interiors. Gràcies per permetre’m de fer-ho amb tu.
Cinto Busquet
