En els meus primers anys de viure al Japó, cap al final dels anys vuitanta, em feia impressió que els meus interlocutors japonesos, quan els deia que era de Barcelona (tot i ser gironí, era la manera que vaig trobar d’identificar-me culturalment d’una manera entenedora), sovint em parlaven de seguida de Gaudí i de la Sagrada Família. L’artista català i la seva obra els atreia, els suggeria quelcom de noble i d’universal que sentien també seu, més enllà de la diversitat de cultures i de la llunyania geogràfica.
Jo em trobava al Japó amb el desig de compartir la meva fe cristiana i, fora de l’àmbit estricte de l’Església, vaig constatar molt aviat com era difícil d’entendre’s i de suscitar un cert interès quan afrontava obertament el tema religiós. Com a bon occidental i aprenent de missioner, creia que, donant explicacions bones i exhaustives, aconseguiria tard o d’hora convèncer i acompanyar cap a l’experiència cristiana qui m’escoltava. Amb el temps, vaig adonar-me que amb aquest mètode les portes, més que obrir-se’m, se m’anaven tancant.
Les raons profundes que mouen les persones en el seu comportament i en les seves decisions, més que no pas al cap resideixen més aviat al cor. El sentit del sagrat que ens obre a la dimensió del Misteri de Déu, neix d’un sentiment i no pas d’un raonament. És per això que l’art, com a mitjà generador de sensacions i sentiments, tot conduint-nos cap a la contemplació de la Bellesa, empeny qui l’admira, tot i no ésser-ne sempre conscient, envers Aquell qui és l’origen i el fonament de tot el que és bell.
Explica l’escriptor Marià Manent l’any 1916 que, després d’una missa molt concorreguda a la cripta de la Sagrada Família on hi va participar també Antoni Gaudí, un senyor li digué: «Quina llàstima que no puguem tornar molts anys després a contemplar l’obra del Temple conclosa». L’arquitecte replicà amb convenciment: «Oh no, perquè al Cel hi ha coses molt més grans i belles. Llavors des d’allà dalt direm: què era aquell Temple sinó una cosa petita».
Amb la vinguda del Papa, Catalunya i el món sencer han mirat cap al Temple de la Sagrada Família. I l’esguard de creients i no creients no s’ha pogut aturar a la pedra dels seus murs i de les seves formes, s’ha hagut d’alçar cap al Cel que indiquen les seves torres. El Déu que ens mostra Jesucrist, tanmateix, és un Déu que viu entre nosaltres, un Déu que s’ha fet home i que vol continuar parlant als homes dels nostres temps a través de la humanitat dels qui hem estat cridats a formar part de la seva Església, el Temple viu de Déu enmig dels homes.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, novembre 2010
